"Acid migration of culture", una instal·lació de Nora Ligorano i Marshall Reese de l'any 1994. L'entrada de la biblioteca Donnell de Nova York es convertí temporalment en un immens diccionari de termes culturals, amb pàgines en mal estat, amb forats i taques, com si fos un llibre vell.
"Núvol.- Regió de l'atmosfera lliure on té lloc la condensació del vapor d'aigua contingut en l'aire. Es distingeix de la BOIRA en què no toca a terra. La classificació dels núvols universalment adoptada és la de l'Atlas internacional dels núvols i dels estats del cel" (p. 49)
Al davant del reubicat monòlit dedicat a Pompeu Fabra de la barcelonina plaça Lesseps hi ha una biblioteca de la Diputació, la Jaume Fuster. Allí dins, dijous vinent, s'hi celebrarà una festa per presentar un nou diari digital d'esperit wiki on Fabra també tindrà el seu tros de cel. Imprescindible no tocar de peus a terra.
PS: El nostre paremiòleg de capçalera, que hi intervindrà, avui també en parla.
L'any 1968 Catalunya es preparava per recordar el centenari del naixement del mestre Fabra. Uns dies abans de la data, Josep Miracle, el seu deixeble i biògraf, va voler recordar la casa de Gràcia on va néixer Fabra. Tot i que en no gaire bon estat, la casa encara era dempeus. La seva voluntat, i la d'altres que anirem veient, era que es conservés. Però no va ser així. La casa està irremeiablement perduda, però ¿quant de temps trigarem a poder veure una placa al lloc on va néixer aquell qui tant va fer per la nostra llengua? Ja fem tard.
Miracle publicà "A les envistes del centenari: Pompeu Fabra va néixer aquí" al número 79 de Tele/estel (19 de gener de 1968: p. 25 i 26), amb dues fotografies d'ell mateix. En una es veu la part del darrere i en l'altra la part del davant. I en les dues es veu l'abandonament de la finca.
Quan Fabra hi va néixer la casa era una torre petita d'estiueig, rodejada de camps, rieres i boscos muntanya amunt. Hi visqué fins poc abans d'anar a escola. Fins el 1915, quan ja tenia prop de 50 anys, no hi tornà per veure-la. Amb en Miracle hi anà l'any 1935, i en Fabra va tenir prou feina per situar-se ja que l'urbanisme de la zona havia transformat tot el paisatge, i la vegetació s'havia ensenyorit de la casa. Colpit per l'abandonament, Fabra li confessà a en Miracle l'íntim desig de recuperar els records d'infantesa mitjançant la compra de la casa. El seu somni era comprar-la, arreglar-la, anar-hi a viure amb la família i "morir-hi voltat de les filles, i la muller, i potser dels gendres i dels néts...". Però res més lluny de la realitat. Poc temps després Fabrà s'hagué d'exiliar, i va haver de morir a Prada de Conflent, lluny de la seva casa natal.
Per fer l'article, Miracle tornà a la casa natal de Fabra. Hi anà, acompanyat de Marià Manent i Ramon Aramon, el 4 de desembre de 1967, aprofitant que eren per la zona, ja que havien anat a l'enterrament del poeta Agustí Esclasans. La visita li va provocar "una sotragada emocional" de la qual no s'havia recuperat quan va escriure aquelles ratlles. L'estat de desolació era absolut. L'endemà hi tornà amb la càmera.
Miracle acaba, com el mateix Fabra l'any 35, somiant amb poder comprar la casa per fer-ne el Casal Pompeu Fabra, posant-hi el bust del mestre i una placa. Però això tampoc va passar. I la casa va desaparèixer. I avui en dia, ben pocs veïns deuen saber qui va néixer allí el 20 de febrer de 1868. Ni una simple placa ho recorda.
"Les paraules d'un poema han d'estar garantides pel seu ús, han de ser paraules "rodades" que el lector —i molt menys encara el poeta— no ha d'aprendre, justament, en el poema. Per dir-ho amb paraules de Baudelaire: si quan el poeta escriu el poema hagués de consultar el diccionari, seria com un soldat que enmig del combat hagués de consultar el manual d'utilització de la seva arma."
Joan Margarit, Antologia del navegant, p. 118
Dimecres passat vaig tenir el goig de presentar el poeta Joan Margarit en un acte al Prat de Llobregat que em costarà d'oblidar. Sobretot per l'experiència que va suposar per als alumnes que hi van participar i per la seva simpatia i ganes de passar-ho i fer-nos-ho passar bé.
Tenint frescos encara els bons records que em va deixar aquell dia —entre ells una fantàstica dedicatòria al meu exemplar de Casa de misericòrdia— aprofito per publicar al bloc una citació d'en Margarit que prové d'una llarga entrevista al final del llibre Antologia del navegant (1993). Aquest fragment es troba dins d'un paràgraf en què explica que la poesia és la forma d'utilització del llenguatge que pitjor tolera les novetats. Hi fa una comparació entre la poesia com una arma —un lloc comú explotat gràficament per Brossa— i el diccionari com el manual de funcionament de l'arma. Hi podem estar d'acord o no. Jo encara no sé en quina banda posar-me.
Joan Margarit al Prat de Llobregat el 21 de març del 2012
Charles du Fresne (1610-1688), conegut com "Du Cange"
Com s'anuncià puntualment al bloc de la biblioteca de Lletres de la UB, divendres passat va tenir lloc la presentació del CODOLCAT (COrpus DOcumentale Latinum CATaloniae), una base de dades lèxica per consultar el Glossarium Mediae Latinitatis Cataloniae, un gran projecte en què treballà intensament Joan Bastardas, per recollir el llatí usat a Catalunya a l'alta edat mitjana, "ab anno DCCC usque ad annum MC". L'època, al voltant d'un mil·lenni enrere, és culturalment clau, ja que és el moment en què llengües neollatines com la nostra anaven obrint-se espai en el cervell dels nostres avantpassats.
El CODOLCAT, després que un s'hi doni d'alta, permet fer cerques simples i avançades a qualsevol usuari interessat en el llatí altmedieval escrit a Catalunya, convertint-se en un recurs que marca el futur del nostre passat lingüístic: lexicografia llatina medieval a Internet. És una eina desenvolupada per la Institució Milà i Fontanals (IMF-CSIC) amb la col·laboració de la UB.
El Glossarium Mediae Latinitatis Cataloniae, diccionari del qual per ara s'han publicat 12 volums en paper (de la A a la G), forma part d'un altre gran diccionari europeu de llatí medieval en confecció: el Novum Glossarium Mediae Latinitatis. Aquest es coneix popularment com el "Nou Du Cange", una referència al Du Cange, que és el nom popular del Glossarium Mediae et Infimae Latinitatis del lingüista francès Charles du Fresne, senyor "du Cange", publicat el 1678 i molt reeditat. El "Nou Du Cange" l'està redactant a París el Comitè Du Cange, un equip europeu de lexicografia llatina medieval.
Portada del setè volum d'una reedició francesa del Du Cange de 1850
Resposta: La manera com són escrites les paraules.
Vinyetes còmiques del nord-americà Howard Post (en versió italiana), que pertanyen a la llarga sèrie The Dropouts (1968-1981), protagonitzada pels nàufrags Alf i Sandy. En aquest cas, el gag es basa en què Sandy troba molt graciós ("ha-ha haw") la manera que s'escriuen les paraules en un diccionari.
La reacció d'en Sandy potser es refereix a l'arbitrarietat de l'ordre alfabètic, que provoca curiosos veïnatges lèxics, o bé a les convencions ortogràfiques, que poden resultar més gracioses quants més anys tingui el volum, o fins i tot a l'estil de les definicions, el contingut de les informacions, els exemples... En general el diccionari no és un producte cultural que d'entrada es consideri graciós. Més d'un i de dos han reaccionat a la provocació de la seva pretesa seriositat creant diccionaris que sí que són realment graciosos. I per molts anys.
Amb un diccionari així en Sandy encara deixaria anar més ha-ha haws.
PD: Aquesta cosa del final, malgrat l'enganyós enllaç, no és un diccionari. Més informació als comentaris.
La cançó es diu "Carnaval" i pertany al disc Espècies per catalogar (2012) d'Els Amics de les Arts. Dins d'un ambient festiu on les paraules es disfressen, trobem reunit part del temari de llengua de l'ESO: gèneres textuals, signes de puntuació, homòfons, pronúncies, polisèmies, significats, mots compostos, barbarismes, palíndroms, monosíl·labs, anagrames... I com a colofó, el llibre on el mot, després de la disbauxa, es reconeix per tornar a ser ell mateix, el mirall de les paraules, el diccionari.
Fixem-nos també en el detall dels versos "Mireu quina alegria, n'hi ha un que va de cap.Visca la polisèmia i els significats": una clara al·lusió al darrer projecte d'en Parèmies, en el qual encara podeu participar!
Hi ha una nit concreta
en què tot s'hi val,
fotem una festa,
muntem un sidral.
Avui les paraules
també ens disfressem
i per un sol dia tot és diferent.
Mireu la tertúlia
com entra, triomfant.
Ens va de conversa.
El punt, elegant.
Al mig de la pista,
la paraula "bell"
que avui va amb b alta
i tots estan per ell.
Fixeu-vos en coco,
es fa dir cocó.
Les coses a França
sonen molt millor.
Mireu quina alegria,
n'hi ha un que va de cap.
Visca la polisèmia i els significats.
Parelles estables:
para-sol, aiguardent,
celobert, trencaclosques,
també l'espantaocells.
Avui són promisqües
espanta-sols, celardent,
paratemps, obreclosques
i mil aiguaocells.
Paratemps, obreclosques
i mil aiguaocells.
Perquè avui és Carnaval.
Tenim dret a fer l'animal.
Anar contracorrent
a significar coses que ens facin els dies més dolços,
no tan transcendents.
Quina pena en parche
no el deixen entrar.
Ets un barbarisme,
et fots i a callar.
Passeja per fora,
veu quatre pegats,
es fa una disfressa i s'intenta colar.
El company palíndrom
fa un any va destacar
per dur una disfressa
estranya a matar.
Em dic citel·lalàtic,
no veieu que bo que és?
Però aquest any no es complica
i tots l'hem entès.
Vesteix monosíl·lab,
avui es diu pet.
Com balla la porta:
topar, tropa, patró.
El pany que ho intenta...
però quin nyap, Déu n'hi do.
Carai la llumeta, s'abraça amb el pal.
No em digueu llumeta, avui sóc un fanal.
No em digueu llumeta, avui sóc un fanal.
Perquè avui és Carnaval.
Tenim dret a fer l'animal.
Anar contracorrent
a significar coses que ens facin els dies més dolços,
no tan transcendents.
L'endemà t'aixeques,
cansat, però content.
Un diumenge s'afronta,
poc a poc i anar fent.
Et mires al diccionari i tornes a ser tu.
I creus que és injust però no ho dius a ningú.
I creus que és injust però no ho dius a ningú.
I creus que és injust però no ho dius a ningú.
I creus que és injust però no ho dius a ningú.
PD (3/3/12): L'anàlisi de la cançó (i de tot el disc) al bloc de Joan Josep Isern: Totxanes, totxos i maons.
Entrades
