Quan plou en un poema en prosa, quan en un poema en prosa grinyolen els pneumàtics estridents d'un camió de gran distància carregat de maquinària agrícola, quan se senten en un poema en prosa els estranys refilets de rossinyol guillat d'una central elèctrica, com si estigués a punt de petar o de fondre's, l'autor no té excusa si a l'últim acte, en un barri mariner d'una ciutat llunyana amb fàbriques decrèpites, magatzems abandonats i cançons en vint-i-cinc llengües diferents, la cunyada més jove del camioner, una noia escanyolida i fugaç, no s'adona que amb les presses de l'atabalament s'ha descuidat la bossa amb els quaderns i el diccionari de rimes a l'altre barri, que s'havia quedat sense llum ja feia moltes hores. Perquè quan un poema en prosa comença amb mal temps l'autor, conductor, o déu, necessita, per a poder-se'n sortir, més intuïció, reflexos i paciència que per a encertar una rima esdrúixola crucial a la fi d'un sonet.
"Poema del poema" d'Enric Casassas Figueres, a Tenebra Blanca. Antologia del poema en prosa en la literatura catalana contemporània a cura de Sam Abrams, Proa, Barcelona, 2001.Casassas (Barcelona, 1951) és el poeta grenyut més conegut de les nostres contrades. Gran executant de triangle, els seus recitals enfervoreixen les masses de lletraferits envejosos de la seva cabellera. ¿'Casassas' o 'Casasses'? Potser els dos.
Entrades
M'has fet venir a la memòria aquell inici deliciós de novel·la: «Era de noche y sin embargo llovía». :)
ResponEliminaBona aquesta.
ResponEliminaERA DE NOCHE Y SIN EMBARGO, LLOVÍA.
Frase absurda utilizada para demostrar la inconsecuencia de un discurso o de ciertas ideas. Esta frase fue escrita por don Antonio Neira (1818-1853), satírico y costumbrista, y se aplica a todos aquellos que no elaboran un discurso lógicamente. Su origen estaría en cierta historia que contaba el director de la Biblioteca Nacional de España y famoso escritor romántico, don Juan Eugenio de Hartzenbusch (1806-1880): En cierta ocasión -dice- se acercó a él un joven literato solicitándole a don Eugenio que le comentara una obra que había escrito para recibir algún elogio del famoso autor de “Los amantes de Teruel”. La novela del muchacho, según se dice, comenzaba con las palabras: “Era de noche y, sin embargo, llovía.” Es de suponer que don Eugenio cesó aquí su lectura.
Doncs a mi ja em perdonareu vosaltres i don Antonio Neira, però amb els temps de sequera que portem, això de "Era de noche y, sin embargo, llovía" té una vigència extraordinària.
ResponEliminaÉs més, fins i tot podríem dir: "Era de día y, sin embargo,llovía."
Els genis, sempre tan incompresos!
Molt bo el poema en prosa d'en Cassassas, tot i els polls que poden habitar en aquelles grenyes.
A mi també m'ha agradat molt.
ResponEliminaSegons el senyor Gencat, Casassas Figueras, els "nom de ploma" són "Enric Casassas; Enric Casasses", o sigui que empat. Possible doble personalitat.
Segons la mateixa font: "Pseudònim/s: Consell de sastres de mòmies".
Bon escriptor, grenyut i una mica... hehe
Això del doble cognom ho trobem a les pàgines web, però també a les publicacions.
ResponEliminaCom a pseudònim el trobo interessant, però poc pràctic per això de col·lectiu que té el consell. Potser aquest consell també reuneix les seves diferents personalitats...
Marc, ¿el 'hehe' intenta ser eufemisme d'algun adjectiu despectiu respecte a la seva indumentària, per exemple? Una hipòtesi.
No pas. En la indumentària de la gent no m'hi fixo gaire. Ho deia pel pseudònim. Bon escriptor, grenyut i una mica... girat?
ResponEliminaSuposo que això serà del teu especial interès:
ResponEliminaUna lengua menos
Muere en Alaska a los 89 años la última nativa que hablaba el idioma ‘eyak’
A la Wikipedia ens parlen d'ella (Marie Smith Jones, nascuda a la Cordova d'Alaska) i de l'eyak. Aquestes coses passen sovint, i normalment sense tanta notorietat.
ResponEliminaMoren les llengües perquè moren tots els integrants d'una tribu, que són el més important. Globalització, se'n diu.
Sí, lamentablement és massa habitual. I ja està bé que al menys tngui el seumoment de glòria com a notícia als diaris.
ResponEliminaJo hi posaria esqueles a «La Vanguardia».
Per cert l'altre dia parlaven d'una dona que era també la única parlant de Dura, una llengua de l'Himàlaia.
Em quedo amb la darrera frase de l'interessant article que ens enllaces: "Cada dos semanas desaparece uno de los 6.500 idiomas del mundo, según expertos lingüistas." Així va la cosa.
ResponElimina