Sonets lingüístics de Ramon Miquel i Planas (I)

En Galderich va parlar fa un temps del llibre Sonata en tres tiempos: tanda de sonetos catalanes y traducción castellana en prosa (1939) del bibliòfil Ramon Miquel i Planas (1874-1950). Com és habitual en els seus erudits escrits, en Galderich va fer una anàlisi completa de l'obra i del seu context. A part, va fer-me saber que el llibre contenia alguns sonets de temàtica lingüística, dels quals, gràcies a la seva gentilesa, ara en transcric i comento breument tres, en sengles tres apunts.

COMENÇA LA REVOLUCIÓ (1913)
A l'Ilustm. Dr. Joseph Miralles

Qui ataca'l Verb ataca l'esperit.
Pensant axò'ls gramàtichs reformistes
(que eren tots uns perfectes anarquistes),
"unifiquèm la ortografía!, han dit.

Y tothom confiat els ha seguit
quan, practicant transformacions may vistes
en l'idioma, donant-se per puristes,
han fet que s'escrigués com may s'ha escrit.

Tot ho ha anat acceptant la gent formal;
la d'esglesia tampoch hi ha vist cap mal;
y aquells malvats s'han pogut dir després:

"Tenint la Llengua axí "sabotejada",
la Gran Revolució ja es començada;
ara "capgirarèm" tot lo demès!"

Aquest primer sonet fa referència a la promulgació l'any 1913 de les Normes ortogràfiques per part de l'Institut d'Estudis Catalans. Com es pot observar tant en l'ortografia com en el to del poema, Miquel i Planas va ser un dels més bel·ligerants antinormistes, juntament amb Francesc Carreras i Candi, Jaume Collell, Josep Franquesa i Gomis, Francesc Matheu, Apel·les Mestres, etc. De fet, Miquel i Planas pronuncià dues conferències l'estiu de 1918 (els dies 21 i 25 de juny) a l'Ateneu Barcelonès sobre aquesta qüestió, que després es publicaren: Contra la reforma lingüística de l'Institut d'Estudis Catalans (revista Catalana, núm. 13 (núm. extraordinari), Barcelona, Ilustració catalana, 30 de juny de 1918). La publicació setmanal Catalana havia nascut l'abril de 1918 amb l'objectiu de combatre la reforma lingüística fabriana. En Francesc Matheu n'era el fundador i director, i la revista es va publicar fins l'any 1926. Al Diari d'un llibre vell, en Xavier Caballé explica una sucosa anècdota antinormista sobre en Matheu que també trobo recollida en un article de Lluís Permanyer, a La Vanguardia, d'uns anys abans: "El poeta floralista Francesc Matheu era tan adicto al artículo neutro “lo” y tan reacio a que fuera suprimido, que con todo merecimiento se ganó el calificativo regocijante de “Mateu-lo”. Lo tenía bien merecido.".

Aquest sonet està dedicat a un Joseph Miralles que pensem és Josep Miralles i Sbert, religiós mallorquí que es decantà pel bàndol franquista, malgrat ser defensor de l'ús del català.