Siluetes de lexicògrafs catalans

L'epigrama és un poema breu que combina reflexió i sàtira de manera enginyosa. L'origen grec del terme fa referència a quelcom escrit (-grama) sobre (epi-) la superfície d'un objecte. Així, un tipus d'epigrama és l'epitafi, que s'escriu sobre la làpida. A Catalunya ha tingut diversos conreadors, sobretot a finals del s. XIX (Pompeu Gener, Apel·les Mestres...) i a principis del XX (Sagarra, Fages de Climent, López-Picó...).

La introducció fa al cas perquè anem a referir-nos a un llibre d'epigrames, les Siluetes epigramàtiques (Barcelona: Llibreria Verdaguer, 1933), amb textos de Tomàs Roig i Llop i caricatures de Salvador Mestres. Es tracta del primer volum d'una obra que en té tres, publicats en lapses temporals de vint anys (1933, 1952 i 1971). El tercer és l'únic que presenta una petita variació en el títol: Noves siluetes epigramàtiques.

Tomàs Roig i Llop (1902-1987) tenia trenta anys quan va composar el primer volum d'aquests poemes satírics. Llicenciat en Dret per la Universitat de Barcelona, es dedicà a l'escriptura i, especialment, al periodisme radiofònic, arribant a ser director de Catalunya Ràdio. Fou el pare de la també escriptora Montserrat Roig i Fransitorra.

Salvador Mestres i Palmeta (1911-1975) tenia poc més de vint anys quan va il·lustrar aquest llibre. Es dedicà principalment al dibuix humorístic (En Patufet, TBO, Pocholo...) i al cinema d'animació.

Al pròleg ens comuniquen la finalitat del llibre: "Els seus autors, amb la més bona intenció del món, no han pretès altra cosa sinó fer-hi una mica d'entomologia literària". L'entomologia literària consisteix aquí en fer una descripció, el més breu i enginyosa possible, del personatge en qüestió. Els espècimens analitzats formen una mostra prou significativa de personalitats culturals del moment: "... hem fet aquest llibre, amb l'única pretensió, gràficament i literàriament, d'estergir unes quantes ratlles esquemàtiques de gent del nostre ambient espiritual, sota la visió una mica deformada de l'epigrama".

En el cas d'aquest primer volum, la ploma d'en Roig i el pinzell d'en Mestres s'ocupen, entre molts d'altres, de tres figures de la cultura catalana dels anys 30 que van ser autors de diccionaris, ben diferents entre ells:

J. CIVERA SORMANÍ

"Un xic alçat d'espatlles; mirada gris, entre sobtades contraccions de celles. Las dins la funda de la seva roba negra, hom el faria especialista de vestir difunts.
Ideològicament, un vegetarià apocalíptic. Sota els ulls blaus de Madona Pobresa, predica el seu lema, sigueu espirituals! amb un tremolí d'ovella, les parpelles closes, el gest regalimant de misticisme, a punt sempre de veure's encelat pels àngels.
És el nostre Savonarola, però amb sordina."

Joaquim Civera Sormaní, periodista i traductor del Quixot, és, com a lexicògraf, autor d'un Nou diccionari català-castellà (circa 1913, 1931³), i creiem que també del seu invers. A banda d'altres obres literàries, també va confegir un Compendi gramatical : ortografia catalana segons el sistema de l'Institut d'Estudis Catalans.

POMPEU FABRA

"Secardí, el rostre de terra-cuita, llavis prims, irònics, i uns ulls petits, fiblant dins de les conques ben obertes, amb una lluïssor insistent, metàl·lica.
Perfil de vell patró mariner ianqui, entusiasta de la germana pipa (els torterols del seu fum li solucionen tots els embulls gramaticals), i enemic irreconciliable de la llei seca.
El primer esportiu de Catalunya i també la seva primera potència digestiva.
És el més genial arquitecte de la llengua catalana rediviva. Per un caramel, però, és capaç de vendre's un verb caçat de fresc."

Fumador, bevedor, tennista, llaminer... El retrat del geni arquitecte de la llengua catalana.

ANTONI ROVIRA I VIRGILI

"Baixet. Vermellenc. Grassó. Nerviós. El cap petit, entre els pàmpols auditius, amples i desconectats. Pentinat amb ratlla i tupè perfectes, de dependent passat de moda. Ulls grisos, cremats, de rata de sagristia laica, farcida de pergamins. Damunt del llavi breu, s'estira i s'arronça un dit de cendra.
Estilista net, ordeix harmonioses policromies amb el nas, un xic afigat.
Orador vibrant, de paràgrafs salats d'entusiasme, amb un bell ritme sincopat, entre abraçades invisibles i enravenxinaments de gat ofès.
Incansable col·leccionista de partits polítics i de renaixences nacionals."

Antoni Rovira i Virgili fou un periodista i polític català, militant d'ERC i President del Parlament de Catalunya a l'exili. Se'l coneix bàsicament com a teòric del nacionalisme polític, però també fou un gran divulgador de la llengua catalana. Com a lexicògraf publicà Novíssima ortografia catalana. Vocabulari ortogràfic i Diccionari català-castellà i castellà-català, obres reeditades que van aparèixer primer cop l'any 1913.

Li agraïm a en Galderich que ens hagi prestat aquesta joia literària.