Carles Riba i Pompeu Fabra

Avui fa cinquanta anys de la mort d'en Carles Riba (1893-1959). En Xavier Caballé ens ho va fer notar a uns quants i vam decidir que avui en parlaríem. No sembla que l'efemèride hagi impactat gaire als mitjans d'intoxicació, o sigui que anem per feina. Quan vaig fer un escrit sobre el poeta Brossa (admirador confés de Riba) vaig parlar de la seva relació amb en Fabra. Molt més fàcil ho tinc ara amb en Riba, que era amic seu.

Carles Riba entrà a treballar a les Oficines Lexicogràfiques de l'Institut d'Estudis Catalans l'any 1923, col·laborant, juntament amb Manuel de Montoliu, en la fase preparatòria de l'elaboració del Diccionari general de la llengua catalana (1932), sota les ordres directes de Pompeu Fabra. L'any 1932 entrà a formar part de la Secció Filològica, de la qual fou president un cop mort el Mestre, entre 1950 i 1959. Com a president d'aquesta secció de l'IEC, Riba escriu el sempre celebrat prefaci a la segona edició del DGLC (1954), en el qual també participà seleccionant termes. D'aquest prefaci són ben coneguts els mots que en Riba trià per descriure la tasca de confecció del diccionari: "una de les més noblement folles empreses a què un poble, si es vol una minoria dirigent d'un poble, s'hagi mai llançat". Fins aquí alguns dels aspectes més significatius de la seva noblement folla vinculació "professional".

Però Carles Riba sentia per Fabra, que era vint-i-cinc-anys més gran que ell, l'admiració del deixeble cap al mestre. Vaig a aturar-me en dos moments d'aquesta relació, molt separats en el temps. El primer d'ells té lloc el 23 d'agost de 1918. Carles Riba, sota el pseudònim de Jordi March, publica a La Veu de Catalunya un text que porta per títol "De Pompeu Fabra, encara. Il·lustracions i corol·laris". A través de reflexions aparentment disperses, un molt jove Riba parla de l'evolució del català cap a la modernitat, cap a la condició de llengua culta. Referint-se al cost personal de la reforma fabriana, Carles Riba clou aquest text amb una citació d'Enric Prat de la Riba, "uns mots molt coneguts a recordar, que tanquen, dins la simplicitat llur, una exemplar història de noblesa":

"Per arribar a aquesta convenció, els homes que formen l'Institut han hagut de renunciar a hàbits i amors de tota la vida; grans escriptors molts d'ells, en el moment solemnial de la renúncia a les formes ortogràfiques de què estan vestides les seves obres, han sentit en el més íntim de la seva ànima el dolor de la ruptura amb la seva tradició personal i amb la tradició dels seus companys i la dels seus predecessors, de la seva mateixa escola; però tots patriòticament han sacrificat aquesta unitat de l'obra personal i la unitat de l'escola per fondre's en una unitat superior."

El segon moment és molt més conegut. Quan Riba escriu la que per molts és la seva obra poètica més important, Les elegies de Bierville, en dedica una a Pompeu Fabra, la novena:

ELEGIA IX

Per a Pompeu Fabra

Glòria de Salamina vermella en el mar a l'aurora!
Adormits en el vent de Queronea, xiprers!
Esplendor per als ulls o malencònica estampa,
crit d'arribada o foc sota la cendra d'un nom,
llocs! la meva presència amb cor violent us completa,
mots! la meva veu assedegada us fa plens.
Si en el meu cos carnal solament un triomf inefable
va poder-me engendrar contra la nit i el no-res
(entre els braços del pare, oh mare en la llum i en la Gràcia,
pura presa en el pur començament dels meus anys!),
no calia victòria amb humiliació de reialmes
ni importava un ponent buit de la fuga i la sang,
perquè fos deixada en el solc incansable dels segles
la furiosa llavor per al meu ésser civil.
El que fou necessari i bastava, és que uns homes sentissin
dom no hi ha fast més dolç, que ésse' i gustar-se un mateix;
simplement, subtilment, sabessin com no hi ha inútil
cap esperit, si creix lliure en la seva virtut;
que per podè' esdevení' el que volien llurs déus, en la forma
viva del que eren ja des de l'arrel de llurs morts,
consentissin a fer-se, ells diversos! iguals en les armes,
persuadits per la llei, ells que es dictaven les lleis,
i a la força més forta que estreny o que inunda, oposessin
la raó que es coneix i l'escomesa viril.ç
Homes que vau mesurar i acomplir accions més que humanes
per merèixer l'orgull d'ésse' i de dir-vos humans,
jo em reconec entre els fills de les vostres sembres il.lustres:
sé que no fórem fets per a un destí bestial.
La llibertat conquerida en l'apassionada recerca
del que és ver i el que és just, i amb sobrepreu de dolor,
ens ensenyàreu que on sigui del món que és salvada, se salva
per al llinatge tot dels qui la volen guanyar;
i que si enlloc és vençuda i la seva llum és coberta
per la tempesta o la nit, tota la terra en sofreix.
Sí, però l'esperança meravellosa traspassa,
crida, més real que la tenebra o l'estel
-ossos decebuts i l'heroica pira en el vespre
desesperat- per a molts sembla d'antuvi una fe;
sols que té menys espera i arrenca de tots els exilis
cap al seu crit, i els batuts van retrobant-se soldats.

Era el 3 d'agost de 1941. Riba es trobava a Montpeller quan va escriure, pensant en la Guerra Civil, aquesta evocació de dues batalles gregues: Salamina (480 aC) i Queronea (338 aC). El poeta Gabriel Ferrater diu que aquesta, la novena, és l'única elegia pròpiament política de tot el recull. El fet que estigui dedicada al seu company d'exili Pompeu Fabra no fa més que confirmar aquesta idea, en uns moments en què llengua i política estaven estretament vinculades. Un altre poeta i hel·lenista com en Riba, en Carles Miralles, afirma: "“La dedicatòria d’aquesta elegia, a Pompeu Fabra, és prou significativa, poesia i pàtria essent com aspectes complementaris, indeslligables, d’una mateixa realitat –anomenem-la com vulguem– , l’obra de Fabra cobra una indubtable dimensió política, d’acord amb el tema dominant del poema. Però, a més, Riba comprenia –i això atorga un valor històric, comprovable, a la dedicatòria a Fabra– la importància de la tasca ordenadora del filòleg, la institucionalització raonada d’una llengua comuna, per a la creació literària...".



De la imatge superior en desconec el context. Fabra seu al mig i Riba és dret a la dreta. Pertany a Gabriel Casas i Galobardes (Arxiu Nacional de Catalunya) i prové d'aquest web; la imatge inferior és d'un homenatge a Carles Riba a l'Hotel Ritz de Barcelona, 1932. Carles Riba és al mig i en Fabra és cap a la dreta. La imatge pertany a l'Arxiu de Serra d'Or i acompanya l'article "Carles Riba i Pompeu Fabra" de Josep M. Ainaud de Lasarte (Pompeu Fabra. Nadala del 1998).

PD: Enigma resolt. Un amable lector ha trobat l'explicació de la primera fotografia, que és del 13/12/1929: "Retrat dels membres del jurat de l'edició de 1929 del premi Crexells, organitzat per l'Ateneu Barcelonès. Asseguts, d'esquerra a dreta, Carles Rahola, Josep Maria Junoy, Pompeu Fabra i Josep Maria Lopez-Picó. Dempeus, Agustí Calvet, [Just] Cabot i Carles Riba." Aquí hi ha la fitxa de la imatge. Més informació als comentaris.