Brossa i Fabra: dos poemes i un assaig

No controlo pas l'obra diversa i fascinant de Joan Brossa. Del poc que en conec, en sabia un poema que havia dedicat a Pompeu Fabra. L'incitador d'aquest homenatge, sabedor de la meva afició, me'n va fer arribar un segon (Gràcies, Joan: pel poema i per aquesta aventura brossiana tan maca). Doncs apa, vaig pensar, ja tens per on començar. D'això no en traurem pas un assaig sobre la relació entre Brossa i Fabra, però en treure'm un bon entreteniment. De fet parlar de la relació entre Brossa i l'alfabet hagués estat més fàcil i més atractiu visualment, però vaig agafar un altre camí. Vaig llegir (és un dir) uns quants llibres més sense trobar cap altre poema, però vaig topar amb un assaig lexicogràfic que també els relaciona. Heus aquí el resultat de tot plegat:

ENTREACTE

Homenatge a Pompeu Fabra

Els mots corren a canviar-se
de vestit. Baixen els telons, i les bambolines
vénen de nou damunt els bastidors.
Els subjectes, els verbs i els adverbis,
ja vestits d'altra manera, tornen
a escena. Resta un grup
d'adjectius mirant pel
forat del teló.

El poema següent ara començarà.

La poesia com a espectacle: l'escena on es representen els jocs del llenguatge, amb els seus integrants gramaticals canviant-se de vestit per tal d'oferir-nos una nova interpretació de la màgia dels mots. Deia Brossa: "M'agradaria arribar a escriure sense adjectius. Madurar vol dir saber ser essencial.". Potser és per això que en aquest entreacte els adjectius resten fora de l'escenari, mirant pel forat del teló. El darrer vers, mostra d'un metallenguatge habitual a Brossa, ens acompanya cap al següent espectacle poètic del llibre. Aquest poema, que pertany a Els ulls i les orelles del poeta (1961), també es pot trobar dins de Joan Brossa, entre les coses i la lectura. Objectes, poemes, muntatges, instal·lacions (Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 1994). L'any 1996 va ser publicat en traducció holandesa, segons consta a la magnífica web brossiana de Glòria Bordons.

ENRAONA POMPEU FABRA

Disc homenatge
en el Centenari de Pompeu Fabra.

Fins aquí el poema; si voleu sentir
la veu del mestre, llavors haureu de comprar
el disc.

Per Brossa la poesia és sovint acció escènica, afegint un aspecte teatral al simple joc dels mots. En aquest poema, que s'acaba abans que les seves paraules, l'autor ens presenta simplement una acció que el lector podrà fer o no. Ens diu, novament usant metallenguatge, fins on arriba el poema i des d'on comença l'acció que ens indica. Pertany al llibre "Ot", segon llibre d'Els entra-i-surts del poeta. Roda de llibres (1969-1975) (Altafulla, Barcelona, 1984). De fet ot- és un prefix amb un significat acústic que s'adiu perfectament a la temàtica d'aquest poema. També es troba recollit a l'antologia Poesia i prosa (Tres i Quatre, València, 1995).

¿Què tenen en comú els dos poemes, a part de la concepció poètica brossiana que hem esbossat matusserament? Simplement, un explícit respecte per Fabra, a qui dedica el primer poema com a homenatge i de qui diu que és un "mestre" en el segon (el nom mestre referit a Fabra, sovint amb majúscula inicial, és molt freqüent entre els seus admiradors, passats i presents).

Més ens ha sorprès trobar que Brossa també havia estat analitzat des de la lexicografia. L'any 2000, Sandra Cuadrado va publicar "Creativitat lèxica i avaluació lexicogràfica: contrastos entre el Diccionari de Pompeu Fabra i el lèxic de Joan Brossa" (dins La lingüística de Pompeu Fabra, IIFV- URV, Alacant, volum II, pp. 271-290). Aquest assaig, que comença amb la reproducció del primer dels poemes que hem vist, es planteja quina deu ser la relació entre el diccionari Fabra i el lèxic d'un escriptor postfabrià experimental de qui se suposa que podria trencar amb la normativa. El corpus que analitza són sis obres teatrals, i les conclusions són clares: "La llengua de Brossa s'adequa prou a la llengua estàndard descrita per Fabra. Brossa, que és considerat un poeta trencador i avantguardista, en termes generals, podríem dir que no s'aparta gaire de la previsió del DGLC." (p. 288). De fet, el motiu d'aquesta conclusió potser es troba més en la banda de Fabra que no en una decisió conscient de Brossa: "un diccionari com el DGLC -amb tan poca tradició lexicogràfica en què basar-se- es va continuar adequant durant un llarg període de temps a la llengua literària" (p. 288). Potser si l'autora s'hagués centrat en la poesia el rupturisme lèxic brossià seria més accentuat. Però això només és una simple i infundada suposició.

Brossa, un escriptor postfabrià experimental i trencador, però que en la seva producció sembla respectar tant el DGLC com el seu autor.


PS: Gràcies al cavaller Xavier, la interpretació teatral del primer dels poemes de què parlo.