I Jornada Joan Solà

Avui és el cinquè aniversari de la mort de Joan Solà. Tot i l'enyor amb què se'l recorda, és agradable poder-lo recordar en un sentit actiu, de feina per la llengua. Un bon homenatge és justament aquest: dedicar-li una Jornada a la seva Universitat. El proper 13 de novembre tindrà lloc a la Facultat de Filologia de la UB la I Jornada Joan Solà, amb intervencions sobre aspectes que ell ha treballat. Hi intervindran els professors Sebastià Bonet, Ernest Rusinés, Ares Llop, Neus Nogué, Lluís Payrató, Jordi Ginebra, Manuel Pérez Saldanya i Gemma Rigau. Aquí podeu consultar el programa sencer. 

"Cal, doncs, plantejar la situació de manera clara i radical: no podem acceptar de viure més temps amb l'estigma de ser una col.lectivitat mal encaixada en l'espai polític que ens ha tocat; de ser uns individus disminuïts respecte dels que se senten plenament i orgullosament espanyols; de tenir una llengua que ens produeix la sensació i la inquietud que no és ben bé una llengua, que és, com a molt, una cosa d'anar per casa, una cosa que no mereix el màxim respecte de tothom, una cosa que en realitat tampoc no ens fa cap falta per viure ni tan sols al territori on és patrimonial." 

Joan Solà, del discurs "La paraula" al Parlament de Catalunya (1/7/2009)

Us deixo amb una petita entrevista que li feren el 2009 en els jardins de la seva Universitat:

Entrevista a Joan Solà from Clack on Vimeo.

Raymond de Lacvivier

No és un nom conegut, potser perquè ocupà diversos anys de la seva vida fent un diccionari que mai arribà a veure la llum. La seva història es repeteix en totes les llengües i en tots els indrets: projectes que ocupen molt de temps de qui hi participa, però que, per diferents motius, no arriben al seu final. 

Entre 1911 i 1921, Lacvivier (1852-1930) estigué al davant d'un grup de catalans de la científica Societat d'Estudis Catalans amb la idea d'elaborar el primer diccionari del català rossellonès. Tenia com a col·laboradors Jean Amade, l'abat Enric Granier-Mailly, l'impressor Joaquim Comet, Lluís Pastre o Pau Berga. Quan la Societat desaparegué, aquesta comissió també, i amb ella la seva feina, que potser aprofità algun estudiós posterior, o potser no.

Al costat d'aquest capítol inacabat de la lexicografia nord-catalana, Lacvivier també formà part de l'equip de Mossèn Griera en la seva recerca dialectològica, fou membre corresponent de l'IEC entre 1906 i 1930 —correspondència estudiada pel professor de Prada Ausiàs Vera Grau— i fou difusor de les normes ortogràfiques fabrianes de l'IEC. Fruit d'aquesta tasca és la publicació de Les règles orthographiques de la langue catalane (Perpignan: Imprimerie Catalane de J. Comet, 1913).

Com a exemple de la seva dedicació, reproduïm l'ardorós article "Pour le dictionnaire catalan" que Jean Amade escrigué parlant del projecte de Lacvivier del primer diccionari de rossellonès i que tan amablement ens ha descobert el paremiòleg de capçalera. Aparegué a la Revue Catalane, que era el mitjà de difusió de la Societat d'Estudis Catalans (núm. 58, 15/10/2011, p. 333-334). A l'article es diu que el diccionari sortiria a la llum el 1912, però no va poder ser: 

 

  

Més penes passareu

"Com més diccionaris tingueu a casa, més penes passareu"

Rudolf Ortega

La citació pertany a un article que es titula "Es busca un heroi de la llengua", és de Rudolf Ortega, i s'ha publicat a la secció "Brou de llengua" del diari El País el primer de setembre del 2015. Amb motiu de l'ús dels mots 'registre' i 'registrar' en una accepció diferent de les normatives, Ortega viatja per diferents diccionaris catalans a la recerca de clarícies lèxiques. El recorregut no és ni fàcil ni prou aclaridor, i ens deixa amb una doble sensació. En primer lloc, la sort que tenim de disposar de tants diccionaris de qualitat. La segona, la desgràcia de no tenir-ne un d'ús que sigui com el Diccionario de uso del español, més conegut com el María Moliner. El que sí tenim es la joia del Diccionari d’ús dels verbs catalans de Jordi Ginebra i Anna Montserrat. El que ens caldria és un diccionari d'aquest estil per a tots el mots. Si pot ser, amb exemples igual de divertits. I posats a demanar, amb una presentació semblant a la del Cobuild, acrònim de "Collins Birmingham University International Language Database". 

Es presenta el nou Diccionari grec-català. D’Homer al segle II dC

Era qüestió de temps. I n'ha passat: des del segle II fins al XXI. Però ja no podem queixar-nos, com fèiem fa quatre anys. Llavors vam escriure:

"Tot això a l'espera del llargament desitjat diccionari grec-català d'Enciclopèdia Catalana (una absència encara més remarcable sabent que GREC són, o eren, les sigles del grup de l'Enciclopèdia)"

Els Déus de l'Olimp editorial han acabat escoltant els mortals usuaris de la catalana llengua i ja el tenim aquí, publicat per Enciclopèdia Catalana i la Fundació Institut Cambó:

Dilluns 13 de juliol comença a Barcelona el XIV Congrés d'Estudis Clàssics, i aquest mateix dia, a les 5 de la tarda, tindrà lloc la primera presentació d'aquest diccionari a l'aula capella de la Facultat de Filologia de la UB. Hi intervindran Francesc J. Cuartero, Joan Alberich, Josep Granados i Jaume Almirall, membres de l’equip d'hel·lenistes que han redactat l’obra.

Després de l'estiu hi ha previstes més presentacions:  a l'IEC, al Centre de Lectura de Reus, al Fòrum Auriga de Vilafranca de Penedès...

Aquest gran diccionari conté més de 92.000 entrades, nombroses citacions, noms propis, etimologies i diversos mapes del món grec antic amb els topònims en català.

Més informació al Bloc d'Estudis Clàssics de la UAB.

A la descoberta de les lletres il·lustrades dels diccionaris

En aquest bloc fa anys i panys que vam descobrir els iconòfors: n'hem anat mostrant d'Apel·les Mestres en diccionaris catalans, de Paul Hadol en una obra francesa...

Però si hi ha una entesa en la qüestió és la professora Thora van Male, de qui ja havíem parlat anteriorment. Aprofitem que recentment s'ha inclòs un vídeo a Youtube sobre la seva exposició Art Dico —títol que comparteix amb un llibre deliciós del qual és autora—, per reprendre la qüestió. Aquesta exposició es va inaugurar el 2005 al Museu de la Impremta de Lió, una ciutat increïble en més d'un aspecte. L'exposició és itinerant, i el vídeo, en francès, es va enregistrar el 2012 a la capella del Calvari de Rousset (Bouches du Rhône). Recordem que dico és un mot francès abreujat de dictionnaire. L'art dels diccionaris. Tot un regal per als ulls. En directe, millor, esclar.

Situacions lèxiques a Espanya

Si intentem construir situacions a Espanya des del punt de vista lexicogràfic del català, llengua oficial en una part del territori d'aquest Estat, i sortim dels Països Catalans, no trobarem pas una cadena d'esdeveniments gaire plena. L'atenció que les llengües no oficials en tot el territori espanyol han rebut ha estat, "desde que España es España", singularment deficient. Per això mostrem avui una excepció a aquesta dinàmica: el Léxico para situaciones: español/catalán català/espanyol de Fina Llorca, més coneguda com a especialista en Maria-Mercè Marçal. Es tracta d'una obra del Centro de Lingüística Aplicada Atenea de Madrid que es publicà i imprimí a Madrid el 2003,  i amb dipòsit legal de l'any següent.

Aquest lèxic inclou més 4.400 mots agrupats en 12 situacions, dividides en camps semàntics. La presentació és diferent de la de molts altres lèxics: tres columnes (mot castellà, mot català i pronúncia en català). Les 126 pàgines es presenten en fulls de molt de gramatge i que se separen fàcilment del llom.  En realitat ens informen que són fitxes extraïbles que es poden separar una a una i que després és possible tornar-les a enquadernar, pressionant-les contra el llom. Un lèxic que es fa i es desfà, com una sardana.

Full quadrat de publicitat que acompanya l'obra

L'obra és curiosa perquè es publicà a Madrid. I malgrat ser de principis del segle XXI, no la sabem trobar en les biblioteques públiques catalanes, però sí a la Biblioteca Nacional d'Espanya. Deixem així constància digital de l'existència de publicacions madrilenyes bilingües en català. Una flor no fa estiu. Tant de bo nasquessin flors més sovint, encara que no sigui a cada instant.

La càtedra Pompeu Fabra

La UPF, en un acte de coherència amb qui els dóna el nom, ha creat la càtedra Pompeu Fabra, amb la finalitat de "donar més difusió als recursos emprats i els resultats obtinguts en relació al català des d'un punt de vista docent a la UPF, i en aquest sentit, promoure accions en favor de l'ús i la qualitat de la llengua catalana a la Universitat, i també participar en empreses col·lectives que es materialitzen a través dels departaments universitaris de català d'altres universitats i altres institucions que tenen la llengua i la cultura catalanes com objectiu, tot això en el context d'una societat alhora local i global, i doncs, catalana i multilingüe. Així mateix, podrà preveure i impulsar activitats relacionades amb la figura científica de Pompeu Fabra i els temes que va conrear així com amb el seu compromís cultural i cívic". 

Els dies 5 i 6 de novembre de 2015 s'organitza, en col·laboració amb l'IEC i el Col·legi Oficial d'Enginyers Industrials de Catalunya, la Primera Jornada de la Càtedra Pompeu Fabra, sota el nom "Una mentalitat d'enginyer al servei d'una llengua i d'un país". S'hi tractarà el Fabra enginyer, el lingüista i el ciutadà compromès. Ja es pot consultar el programa. L'assistència a la Jornada és gratuïta però cal inscriure-s'hi prèviament (catedrapompeufabra@upf.edu). Com va dir el Mestre durant la Setmana d'Estudis Catalans a Perpinyà (1947): "Cal no abandonar mai ni la tasca ni l'esperança".