Un promptuari és el compendi de les regles principals d’una ciència o art. El mot deriva del llatí
promptuarium, on significa bàsicament ‘armari’. O sigui que metafòricament és un armariet de coneixements.
La lexicografia catalana té diversos promptuaris. Alguns són només una tirallonga de mots ordenats alfabèticament i d’altres inclouen també un petit resum de regles ortogràfiques.
Anem a fixar-nos en un dels primers promptuaris aparegut després de la publicació de les Normes ortogràfiques (24 regles que l’IEC tragué a la llum el 24 de gener de 1913):
Monjo i Segura, Rafel (1918): Promptuari ortogràfic català, Impremta Elzeviriana, Barcelona.
El llibret, amb uns 14.000 mots, venia a ser un complement, “clar, senzill i lo més breu possible” a la important obra que Fabra i l’IEC havien publicat l’any anterior, el Diccionari ortogràfic (1917). Si l’obra de Fabra tenia 447 pàgines i feia 16x23 cm, la de Monjo tenia 139 pàgines en un format de 12x17, o sigui, molt més manejable i “Destinat especialment a la gent del poble”. Com s’aconsegueix una tal reducció? Doncs fàcil, traient paraules. Criteris? Tres: va treure les paraules menys usades, les que no oferien dubte en l’escriptura i les que eren igual que en castellà. Però clar, potser les paraules menys usades són les que un necessita més consultar en un diccionari...
A part d’això, Monjo, diu que amb vistes a la purificació del llenguatge, procura no deixar les paraules "castellanitzades o prostituïdes" (gràfica sinonímia) més habituals, com ara adiós o recibidor. Alguns d’aquest mots depurats els inclou en cursiva i afegeix al costat la proposta genuïna. També inclou noms de pila. Al final de l’obra, unes 20 pàgines de suplement ortogràfic.
Es desconeixen els llocs i dates de naixement i mort del senyor Monjo i Segura, però sabem de la seva vinculació amb Vilassar de Mar. A Vilassar trobem el Museu Monjo, una gliptoteca dedicada a l’escultor Enric Monjo. El seu pare es deia Rafael i creiem que pot ser el nostre autor.
La GEC defineix Rafel Monjo com a gramàtic, però va exercir bàsicament de professor i va fer carrera a la marina. Arribà a ser Oficial de la Marina Mercant i Director del Col·legi Nàutic Mercantil de Vilassar de Mar. Sobre això hem de dir que va fer un diccionari marítim, però no va ser del gust de Fabra i aquest li encarregà a Joaquim Ruyra que el revisés. El nostre autor també va col·laborar en els termes nàutics del DCVB de Mossèn Alcover.
El professor Monjo també és autor de les següents obres: Reglas pràcticas d’escriptura catalana (1902), Breu compendi de la història de Catalunya (1903), Apuntes sobre el sistema de enseñanza Monjo (1914) i Guia pràctica per a escriure en català (1918).
Un promptuari és el compendi de les regles principals d’una ciència o art. El mot deriva del llatí promptuarium, on significa bàsicament ‘armari’. O sigui que metafòricament és un armariet de coneixements. 
A part d’això, Monjo, diu que amb vistes a la purificació del llenguatge, procura no deixar les paraules "castellanitzades o prostituïdes" (gràfica sinonímia) més habituals, com ara adiós o recibidor. Alguns d’aquest mots depurats els inclou en cursiva i afegeix al costat la proposta genuïna. També inclou noms de pila. Al final de l’obra, unes 20 pàgines de suplement ortogràfic.
Entrades
Reproduïm un article d'Alexis Serrano, del Centre d'Estudis Vilassarencs, sobre el personatge (i llibre) en qüestió. Fins avui no l'havíem descobert, i ens afegeix moltes dades biogràfiques:
ResponElimina"Un llibre ens serveix aquest cop d’excusa per rescatar de l’oblit un personatge vilassarenc. Demanem disculpes apriorísticament per catalogar com a document del mes un llibre: entenem que una obra de creació escrita ja sigui artística o bé científica no es pot considerar estrictament un document. Amb tot, considerem que un llibre també pot ser una bona eina per endinsar-nos en el context històric de la seva creació i és per això que, en endavant, també presentarem llibres en aquest espai
Es tracta d’un promptuari ortogràfic, això és un llistat de paraules escrites correctament per tal que el lector pugui cercar i veure com s’ha d’escriure el mot. No és un diccionari en strictu sensu ja que no hi ha les definicions, és un llibre de consulta ràpida format per 140 pàgines al final de les quals el lector pot trobar una sèrie de recomanacions de caràcter ortogràfic. Aquest llibre va dedicat als amics de l’autor Antoni Feliu i Prats, Josep Feliu i Prats, Jaume Amat i Lloveras i Felicià Sust i Vives.
El personatge sobre el qual ens fa versar aquest llibre és Rafel Monjo i Segura que no és ni el fundador de l’escola Nàutica Mercantil de Vilassar de Mar (Joan Monjo) ni l’emblemàtic escultor (Enric Monjo). Es tracta del fill del primer i el pare del segon, un personatge, ofuscat pel talent del pare i pel geni del fill, poc conegut però docte entre els doctes. Fou un home nat a recer de la Renaixença, impulsor d’alguna manera del naixent Noucentisme. La seva obra és una mostra del regeneracionisme cultural decimonònic, de l’alçada del mateix Jaume Almera.
El seu pare, Joan Monjo i Pons (Maó 1818 – 1884) estudià a Barcelona on va obtenir el títol d’enginyer mecànic (1847), entre 1848 i 1853 dirigí diverses empreses comercials a Cuba i més tard va exercir la docència a l’escola de pilots d’Arenys (1869 – 1876). Entre 1861 i 1868 col·laborà amb Narcís Monturiol en la construcció de l’Ictineo II. El 28 de gener 1876 fundà l’Escola Nàutica Mercantil de Vilassar de Mar la seu de la qual era un edifici dels afores de la vila, obra l’arquitecte Riera i Freginals d’Arenys (Actualment és la seu d’oficines de l’Ajuntament de Vilassar de Mar al carrer de Santa Eulàlia). Esposat amb Teresa Segura tingué set fills dos dels quals foren també docents al col·legi vilassarenc, en Jesús i en Rafel. Va escriure diverses obres de caràcter tècnic i acadèmic com ara: Curso Metódico de arquitectura naval aplicada a la construcción de buques mercantes (1856); Cálculo instrumental esplicado sobre la regla calculatoria Gravet-Lenoir (1862); Manual de Cálculo Mercantil para los alumnos del colegio de San Juan de Vilasar (1876). Deixà inèdits dos manuals, el de Gramàtica i el de Geometria, així com una obra de caràcter més íntim titulat Sufrimientos morales que me ha causado el Ictíneo publicada pòstumament (1985). També es publicà en forma de facsímil l’Atlas del curso metodico de arquitectura naval (1990).
A la mort del pare (1884), Rafel s’encarregà del centre. Com que mancava un docent a la mort del fundador, Rafel contractà a Jeroni Anyé un dels professors més apreciats i eminents del col·legi. Poc en sabem de Rafel Monjo, llevat que fou un activista del catalanisme local al tombant de segle. Acadèmicament excel·lí en l’estudi de la gramàtica i la llegua catalana. Sempre vetllà per la normalització del català, una fal·lera que acabà essent gairebé una fixació. Per causa de la greu crisi que patí l’escola fundada pel seu pare, l’any 1906 es veié obligat a tancar-la. Fins aquella data havia procurat mantenir el “Sistema d’Ensenyament Monjo” basat en el respecte i la disciplina.
El 1895 tingué un fill que anomenaria Enric. Enric Monjo i Garriga (1898 – 1976), amb el temps esdevindria un escultor de renom durant la II República i la Dictadura del general Franco.
Rafel, seguint l’estela del seu pare, també publicà diverses obres com ara: la 3a edició ampliada i corregida del Manual de Cálculo Mercantil del seu pare. L’any 1914 divulgava en un opuscle l’experiència docent del centre vilassarenc a Apuntes sobre el sistema de enseñanza Monjo.
Mostra de la seva militància política catalanista és el seu Discurs llegit per en Rafel Monjo i Segura en el míting celebrat per la Agrupació Catalanista de Vilassar de Mar, el dia 11 de mars de 1900 amb motiu del aniversari de sa inauguració oficial (1900).
Com a lletraferit de mena que era, ens deixà una síntesi de la història de Catalunya al Breu compendi de la història de Catalunya (1903).
Finalment cal ressenyar les seves obres més importants pel que fa a la disciplina que més l’entusiasmà, la llengua catalana. En primer lloc edità Regles pràctiques d’escriptura catalana (1902) obra que s’esgotà pràcticament al mateix moment que sortí al mercat. Més tard publicà el llibre que ens ocupa, el Promptuari ortogràfic català (1918) i finalment la Guia pràctica per a escriure en català (1919).
BIBLIOGRAFIA:
- Bas, Damià: Carrers i gent de Vilassar de Mar. Barcelona: Associació “Amics de Vilassar”, 1996.
- Enric Monjo: centenari: 1895-1995. Barcelona: Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura, 1995. ISBN: 84-393-3611-X.
- Vilà i Galí, Agustí Maria: Joan Monjo i Pons, un exemple de tenacitat. Vilassar de mar: Oikos Tau. 1997. ISBN: 84- 281-0907- 9.
Alexis Serrano Méndez"
Aquí està reproduït: http://www.catvilassar.com/apartats/cev/
document_mes/08_06_doc_mes.php