L'argenterenca exdirectora del TERMCAT, Maria Teresa Cabré, optimista ella, com diu el peu de foto, afirma que és possible entendre el català amb respecte, ganes i confiança. Les declaracions són extretes d'una entrevista feta la setmana passada, no cal dir on, amb motiu de l'inici del CINEO 2008.Jo, que també dec ser optimista, crec que té tota la raó del món. O sigui, que aquesta situació ideal de respecte, ganes i confiança "és possible". Òbviament aquesta no és la nostra situació actual. Si ho fos, per què un periodista d'un important mitjà de comunicació de Catalunya decidiria posar una afirmació en principi tan neutre com a titular de la notícia? El titular sembla innocent, però no ho és gens ni mica. De fet, fa feredat viure en un país on això és un titular.
Entrades
Els imperialismes expansionistes no es caracteritzen mai pel RESPECTE a la cultura de les seves colònies. S'hi imposa la cultura de la metròpoli i prou.
ResponEliminaLes GANES del aprenent acostumen a derivar de la necessitat de comunicar-te i fer-te entendre. Si amb l'idioma de la metròpoli en tens prou per fer-te entendre, se t'en fot la llengua de la colònia, es digui Chanel 5 o Varon Dandy.
La CONFIANÇA apareix quan una cultura té perspectives reals de futur: quan les perspectives a mitjà termini no estan malauradament tant clares, la confiança es perd. La Catalunya actual està governada per representants de la metròpoli i quatre desnortats.
Vet aquí el perquè això és un titular.
Apadew.
Aquesta és la teva opinió, i jo la comparteixo, en els tres punts.
ResponEliminaDesconeixia 'desnortat'. Maca.
Enguany es compleixen 50 anys de la primera peli de "The Blob". Això s'ha de celebrar! Per cert, JR, el de les Dallas, va dirigir-ne la primera seqüela el 72. Impressionant.
El respecte, la confiança i les ganes també ens els hauríem d'aplicar nosaltres. Respecte a ala nostra llengua i a la gent que ve de fora; respectar-los és parlar-los en català, encara que al principi costi una mica i pugui incomodar.
ResponEliminaLa confiança en nosaltres; tenir autoestima i creure que la nostra no és una llengua de segona.
I les ganes de viure plenament en català, d'ajudar els que vénen a integrar-se; ganes de ser amable; amb un somriure, és molt difícil que algú s'emprenyi perquè li parles en català.
La mancança actual és bidireccional, sens dubte.
ResponEliminaJa tenim els ingredients: respecte, ganes i confiança. I que cadascú intenti cuinar-hi un bon plat.
Totes les reflexions que feu em semblen plenes de seny i, per tant, correctes.
ResponEliminaAra bé, això no treu que, cada cop més, el periodisme retrati el nivell de la societat. No només pel que fa als contextos -analitzats aquí prou bé per vosaltres-, sinó també pel que fa a la comprensió.
Aquest titular, con tantes i tantes notícies, considera que els públics (lectors o audiències) són ja una mena de Homer Simpsons als quals cal donar-ho tot ben mastegadet, com si fos un xavalet de Primària.
Com a tio del gremi, odio el poc respecte a l'espectador, a la pròpia feina i, en definitiva, també al país. És que al final ja no és problema del català o el swahili, sinó dels encefals escanyolits que tots plegats exhibim.
Fa poc a la tele vam fer una notícia sobre els trens i com d'importants són per a la societat que ben bé semblava que et diguessin subnormal a la cara.
Tot això que dieu em sembla molt assenyat i jo mateix ho puc subscriure però només en un plànol teòric. En el món de les idees, vaja.
ResponEliminaPerquè en molts llocs de Catalunya (moltíssims)la realitat que et trobes quan vas pel carrer és força diferent.
Com a exemple us emplaço a llegir aquest senzill i aclaridor escrit d'un altre amic blogaire: http://clubbohemi.blogspot.com/2008/05/bon-dia.html
Salut.
Ury: tens tota la raó del món. A la gent amb el nostre bagatge intel·lectual li costa de trobar continguts raonables... jeje
ResponEliminaKasku: boníssima la paròdia del Pla. Gràcies per l'enllaç!