El darrer dia de Pompeu Fabra

Curiosa coincidència: el dia de Nadal, un dels més festius de l'any, va ser també el dia de la mort del mestre Fabra. Com que estic segur que tots ja haurem rebut moltes felicitacions plenes d'alegria i xerinola (i més que n'esperen) i a mi aquestes dates no em fan especialment feliç, aprofito per equilibrar la balança amb un petit recordatori d'aquell dia, confegit a partir de retalls de diverses fonts biogràfiques.

25 de desembre de 1948. El vell mestre Fabra tenia 80 anys. Es trobava, amb la família, refugiat a Prada de Conflent. Aquell mateix any, el 20 de gener, se li havia mort la segona filla, Teresa, a Perpinyà. Aquesta mort, d'una noia sempre malaltissa, li suposà un cop de mall que l'anà enfonsant lentament, el preàmbul de la seva pròpia mort. Era Nadal i, com li era costum, havia anat a Perpinyà amb la dona, Dolors Mestre, i la filla gran, Carola, per dinar a casa de la filla petita, de nom també Dolors. Aquesta s'havia casat a l'exili amb en Ferran Rahola, fill d'en Carles Rahola, l'intel·lectual afusellat a Girona. La Dolors i el Ferran havien donat al matrimoni Fabra dos néts que els alegraven l'existència, tot i viure'n separats. A Perpinyà el primer que va fer en Fabra va ser anar a visitar el gendre de l'Amadeu Hurtado, en Ferran Cuito, un bon amic seu. Amb ell va fer l'aperitiu i, durant el matí, també coincidí amb el periodista Eugeni Xammar. Anà a dinar a casa de la filla i a la tarda es dirigiren a l'estació de tren de Perpinyà, el que seria anys després el centre del món dalinià, per tornar a Prada. Fabra s'acomiadà dels néts amb molts petons i abraçades, amb tanta efusió que la filla Carola ho comentà a la mare. Durant el trajecte, Fabra, que no tenia el cor bé, ja advertí que no sabia si podria arribar a casa. Arribaren a Prada. Feia molt de fred i l'estació els quedava lluny de casa. Carola es separà dels pares per anar a buscar llet a casa d'uns pagesos. El matrimoni arribà a casa i el mestre pujà amb dificultat els graons d'aquell petit pis (segona planta) del carrer dels Marxants (o Rue des Marchands). Diuen que eren dos quarts de nou del vespre quan, cansat, s'assegué al silló i demanà un vas d'aigua a la dona. El va agafar i li va caure dels dits. La dona li preguntà què li passava. No va contestar.

La seva divisa personal: "Cal no abandonar mai ni la tasca ni l'esperança".

Fonts utilitzades: Pompeu Fabra (1968) i Vida de Pompeu Fabra (1968) de Josep Miracle; Pompeu Fabra, el meu pare (1991) de Carola Fabra i Rosa Maria Piñol; Pompeu Fabra (1991) de Mila Segarra; Pompeu Fabra (1998), Nadala de la Fundació Jaume I; Pompeu Fabra: Vida i obra (2007) de Ginebra i Solà; i l'apunt Dos Nadals de dol (18/12/09) d'Emili Casademont (gràcies, Víctor).

Més: Un conte de Nadal de veritat i un pessebre blocaire (amb un dormilega de la casa).


PD (27/11/09):
Un lector comparteix fotos que va fer un bon amic seu de la tomba de Fabra, i del carrer, la casa i el portal on va morir. Gràcies!