22 de febrer de 2010

Un poble censurat


A l'Antologia d'homenatge a Pompeu Fabra (Barcelona: Col·lecció Les hores extres, 1969; pròleg de Joan Triadú), Salvador Espriu hi participà amb un poema. Rectifico: hi participà amb un poema i sense un poema. Allò que sembla un poema, titulat "Pompeu Fabra. En homenatge" (p. 18), són sis línies (¿versos?) que adrecen el lector cap a on apareix el poema de veritat:

POMPEU FABRA

En homenatge

Aquest és el títol del meu poema
dedicat a Pompeu Fabra.
El lector que vulgui llegir-lo haurà
de consultar la revista Serra d'Or
de març de 1968, pàg. 53, o bé el volum
Poesies de les meves Obres completes,
pàg. 529, on ja ha estat publicat.

SALVADOR ESPRIU
Santa Coloma de Farners (1912*)

D'entrada un podria pensar que Espriu era un poeta tan innovador que es va permetre, en un atac de creativitat brossiana, un joc poètic amb els lectors. Res més lluny de la veritat. El poema en qüestió, d'homenatge a Fabra, primer es va titular " Pompeu Fabra" i després "El meu poble i jo". Desconeixem les raons d'aquest canvi de títol, però els poetes ja ho fan, això de refer els seus textos. El va escriure l'any 1968 amb motiu de l'any Fabra (centenari del naixement del Mestre), havia de ser recitat durant els actes commemoratius que Badalona va dedicar al seu Fill Adoptiu i s'havia de publicar a l'antologia que al principi hem mencionat. Però no va poder succeir ni una cosa ni l'altra. La raó d'aquestes anomalies, una de ben simple i terrible: la censura.

El poema es va publicar per primer cop, com Espriu ens indica, a la p. 53 de la Serra d'Or de març del 68 (un número dedicat a Raimon), en concret, a la primera columna "Temps de poesia" de Joan Colomines. El mes següent, l'abril del 68, apareix publicat, amb el mateix títol, a les seves Obres completes, volum Poesies.

De fet, Espriu va començar com a prosista, i no va ser fins a la postguerra que es decantà per la poesia, entre d'altres motius, perquè era un gènere literari que, pel seu caràcter més hermètic, tenia majors possibilitats de publicació, ja que podia superar millor la censura. Tanmateix no és aquest el cas del poema que ens ocupa, que d'hermètic no en té res. Anys després, "El meu poble i jo" tingué millor fortuna, essent una de les moltes composicions d'Espriu que Raimon canta, i que va enregistrar per primer cop al disc Campus de Bellaterra (Movieplay, 1974). Abans havia aparegut també en la reedició, crec que de 1973, de Les cançons d'Ariadna d'Espriu.

"El meu poble i jo"

A la memòria de Pompeu Fabra, Mestre de tots


Bevíem a glops
aspres vins de burla
el meu poble i jo.

Escoltàvem forts
arguments del sabre
el meu poble i jo.

Una tal lliçó
hem hagut d'entendre
el meu poble i jo.

La mateixa sort
ens uní per sempre:
el meu poble i jo.

Senyor, servidor?
Som indestriables
el meu poble i jo.

Tenim la raó
contra bords i lladres
el meu poble i jo.

Salvàvem els mots
de la nostra llengua
el meu poble i jo.

A baixar graons
de dol apreníem
el meu poble i jo.

Davallats al pou,
esguardem enlaire
el meu poble i jo.

Ens alcem tots dos
en encesa espera,
el meu poble i jo.

Partitura de la cançó a Poemes i cançons de Raimon
(Esplugues de Llobregat: Ariel, 1974)



Una anàlisi literària d'aquest important poema es troba a «"El meu poble i jo": construcció literària i representativitat col·lectiva en Salvador Espriu» de Víctor Martínez-Gil, a Les literatures catalana i francesa: postguerra i engagement (Barcelona: PAM, 2000, p. 243-260).

* Salvador Espriu va néixer a Santa Coloma de Farners el 10 de juliol de 1913, i no 1912, com indica el poema.

Aquest apunt forma part de l'homenatge blocaire

10 comentaris:

  1. Primer la censura i ara els drets d'autor. Quan podrem fruir amb llibertat de la Cultura amb majúscules?

    Puigmalet, com sempre, un gran article per ocasions ben especials.

    ResponElimina
  2. Puig t'ha quedat molt lluit. I, encara que sigui per culpa de la censura, el poema queda d'allò més postmodern.

    ResponElimina
  3. Trobo genial la manera de publicar un poema sense publicar-lo. Una obra mestra!
    Em recorda aquells recitals en els que el cantant només treia les notes dels instruments i la gent cantava el que el cantant no podia cantar...
    En fi, així estem!

    ResponElimina
  4. Ahir el setmanari Presència (suplement del Diari El Punt) publicava un dossier sobre Espriu amb uns fragments d'una entrevista que li van fer l'any 1968 on, entre altres coses, li preguntaven sobre la seva relació amb Fabra.
    No sé si l'has llegit però he pensat que t'interessaria.

    ResponElimina
  5. És clar!! Per això jo coneixia el poema! per la cançó d'en Raimon!

    Renoi... et felicito: Un post magnífic!! :-))

    Estic contenta perquè estic aprenent un munt de coses que no sabia :-) Gràcies!!!

    ResponElimina
  6. Parèmies: la cultura s'escriu en minúscules. En minúsculs apunts blocaires, per exemple :)

    Allau: De primer pensava que el poema era una provocació d'Espriu, però després vaig descobrir la fosca veritat. De fet Espriu admirava molt i molt Fabra.

    Pisco: O quan John Cage deixava córrer el rellotge sense tocar el piano. Hagués estat millor si fos així, i tant!

    Pere Llada: Moltes gràcies per l'avís. El proper apunt anirà d'aquesta entrevista. Deunidó com el deixa!

    Assumpta: I la cançó de Raimon l'he buscada per aquests mons de bits però no l'he trobada per penjar-la. Gràcies a tu!

    ResponElimina
  7. Per molts anys, Gazo!!! I que en facis moooolts, molts més. :-)

    ResponElimina
  8. Ja em sonava que pel 23-F n'havia passat alguna de grossa. Per molts anys, Puig!

    ResponElimina
  9. Enhorabona per l’apunt, que és dels que nodreixen, i felicitats pel dia d’avui :)

    ResponElimina

Quelcom a dir?