8 de març de 2010

Suspens lexicogràfic

"Un Rosenbach perdut!, això sí que no s'ho deixaria escapar, encara que el Rosenbach no fos per a ell. En Torrentà li havia dit que per aquell llibre era capaç de matar i potser no ho deia en broma, potser no era l'únic que per aquell llibre hauria perdut l'ànima."
La maleta sarda, p. 64

El 27 de gener de 1908 la Biblioteca Catalunya va adquirir un llibre provinent de la Col·lecció Marià Aguiló i el va registrar amb el número 843. Era el Vocabolari molt profitós per apendre lo catalan alllemany y lo allamany catalan (Perpinyà: Rosenbach, 1502), d'autor desconegut. Dels pocs centenars d'exemplars d'aquest post-incunable que en Joan Rosembach devia imprimir, aquest és l'únic*, per ara, que es coneix, i del qual Rubió i Balaguer ja va dir l'any 1914 que era "una raresa bibliogràfica i lingüística del major preu" i que la Biblioteca de Catalunya considera "un dels seus volums més importants".

Aquesta publicació ens mostra que fa cinc-cents anys el català era la llengua de Perpinyà i que tenia prou prestigi com perquè un impressor decidís editar un petit diccionari de butxaca, en lletra gòtica, dirigit principalment als comerciants que tenien negocis entre la Corona d'Aragó i Alemanya. I que decidís editar-lo sense incloure el llatí pel mig, un fet quasi insòlit, ja que fins el segle XVIII el llatí va ser la principal llengua de cultura a Europa. Lexicogràficament, el llatí té presència en els diccionaris catalans fins a mitjan XIX. Probablement també va ser decisiu que en Rosenbach, alemany de Heidelberg, ja fes anys que voltés imprimint per terres catalanes, especialment a Barcelona. En la seva persona es trobaven també les dues llengües del vocabulari.



Doncs bé, l'escriptora d'Ofèlia Dracs Margarida Aritzeta (Valls, 1953) ha escrit una novel·la de suspens, La maleta sarda (Barcelona: Columna, 2010), centrada en la possible troballa (que no desvetllaré si, dins de la ficció, és real o no), per part d'un llibreter de vell, d'un segon exemplar d'aquest vocabulari. P. 17: "Que ell sabés, només se'n conservava un a la Biblioteca de Catalunya, però algú havia dit a en Torrentà que n'hi havia un altre, que fins i tot l'havia tingut a les mans. I ell el volia.". P. 81: "El Rosenbach, aquell exemplar perdut, desconegut, podia valdre una petita fortuna. Qui el tragués a la llum, seria l'enveja de tots els col·legues del ram. No podia pensar en res més. El vell feia mesos que li deia que en seguia la pista, però en Manu no se l'havia acabat de creure."

Donada la meva dèria gazofilàctica, saber què passaria amb el Rosenbach ha estat un dels impulsos que m'ha mantingut despert l'interès per la lectura, que no sempre ha estat fàcil. Aquí he volgut centrar-me en el vocabulari, un dels eixos principals de la narració, però l'obra també transita per altres camins, sovint de Perpinyà i de Sardenya, aprofitant connexions literàries entre escriptors catalans i sards i entre personatges sards i catalans. I també té un moment per parlar d'un altre diccionari, del Diccionari. P. 83-84: "Encara no sabia llegir i s'arraulia sota la taula de la biblioteca aferrat a un diccionari Fabra de cobertes gastades i llom esbadellat. Allà hi havia les paraules. Totes les paraules. Totes les coses. Era una edició de 1932 que la seva mare guardava com una relíquia arrencada de les prohibicions de la dictadura del general Franco."

L'autora va crear fa anys un bloc, que un servidor ha descobert només després de la lectura, on es parla de literatura, i s'expliquen detalls de l'escriptura i de la promoció de la novel·la: http://maletasarda.blogspot.com/.


*L'exemplar original és únic, però existeixen tres edicions facsimilars per poder-ne fer un tast: Barcelona: IEC, 1916, edició de Pere Barnils; Frankfurt am Main: Domus Editoria Europaea, 1991, edició de Tilbert Dídac Stegmann; i Barcelona: Biblioteca de Catalunya i Institut Ramon Llull, 2002, amb pròleg de Vinyet Panyella.

9 comentaris:

  1. Vols dir que no tens cap exemplar d'aquest prefabrià?

    ResponElimina
  2. Vull dir que no. I si el tingués, després de llegir aquesta novel·la, no sé si ho faria públic, que hi ha qui és capaç de pelar-te.

    ResponElimina
  3. El títol de l'apunt és d'una maliciosa ambigüitat i, en quant al llibre, sona a dany col•lateral de Ruiz-Zafón.

    ResponElimina
  4. Ui, d'això del títol no me n'havia adonat... :)

    ResponElimina
  5. doncs quina delícia deu ser tenir aquest exemplar a les mans! :)

    ResponElimina
  6. En Torrentà a la recerca detectivesca d'un llibre perdut. Just avui que Antena 3 estrena la tercera part del enginyós detectiu Torrente, 'el brazo tonto de la ley'.

    Fins i tot els blogs ens indueixen al consum televisiu.

    Molt subtil, però.

    ResponElimina
  7. Clidice: És petit petit (9 x 14). I únic.

    Llimac: Cadascú és lliure de tenir els seus referents culturals.

    ResponElimina
  8. En Xavier Caballé en va fer una bona crítica. Després ens queixem que els blocaires no es mullen gaire quan parlen de llibres. Us la deixo perquè és molt bona:
    http://www.llibrevell.cat/wp/la-maleta-sarda/

    ResponElimina
  9. La crítica del Xavier està enllaçada a aquest apunt on diu "la lectura, que no sempre ha estat fàcil". Jo també hi surto, hehe.

    ResponElimina

Quelcom a dir?