català - mandinga / mandinga - català

El fet que aquest dilluns el president del Tribunal Suprem i del Consell General del Poder Judicial, en Carlos Dívar, hagi comparat català i mandinga no hauria d'escandalitzar ningú. Com a mínim no hauria d'escandalitzar qui conegui un estudi comparatiu entre les dues llengües que, realitzat pels professors de la UdG Lluïsa Gràcia i Joan Miquel Contreras, es va publicar fa deu anys, dins de la col·lecció "Llengua, immigració i ensenyament del català", amb el títol El sonniké i el mandinga, i l'aclaridor subtítol de "Estudi comparatiu entre les gramàtiques del soninké i el mandinga i la del català".

Segons Ethnologue, el mandinga és una llengua parlada a Senegal, Gàmbia i Guinea Bissau per un total de 1.346.000 persones, tot i que hi ha periodistes que tenen dades sorprenentment diferents. Pel mateix Ethnologue, el català-valencià-balear és parlat per 11.530.160 persones, una xifra inquietantment concreta —i àdhuc inquietantment optimista.

El llibre parla de dues llengües del grup nord-oest de la família lingüística nigerocongolesa, el soninké i el mandinga, i a banda d'oferir un estudi contrastiu de molts aspectes gramaticals, també ofereix vocabularis català - soninké i català - mandinga i inversos.

Qui vulgui submergir-se de manera científica, sense estranyes intencions, en la comparació entre mandinga i català ho pot fer també en línia (agraeixo l'enllaç al recomanable bloc de l'Enric Serra sobre Aprendre llengües). El fet de comparar dues llengües, qualssevol que siguin, no hauria de ser motiu de notícia. El que sí que és motiu de notícia, i dramàtica, és constatar com el català, com a llengua pròpia del seu territori, té un ús molt residual en l'àmbit des del qual parla amb tant d'enginy el Sr. Dívar, el món judicial.