Les noces de platí del canemàs (i V)

Tanquem amb brillantor la sèrie d'apunts dedicats al 75è aniversari del Diccionari General de la Llengua Catalana, amb la reproducció de l'article que el Dr. Joan Solà Cortassa li dedicà al suplement "Cultura" de l'AVUI el passat dia 6 de desembre de 2007. Ningú millor que el màxim coneixedor actual de l'obra de Fabra (i un dels més grans lingüistes catalans des d'ell) per cloure l'homenatge:

DGLC 75

Fa 75 anys que es va publicar el Diccionari general de la llengua catalana de Fabra. Els seus usuaris no sabien que aquesta obra se situava al capdavant de la lexicografia peninsular. Però sí que sabien que per fi tenien a les mans un diccionari fiable i selecte, una imprescindible i poderosa eina de normalització de la llengua. Si tota l'obra lingüística de Fabra és admirable, aquesta culmina la seva llarga vida de lingüista genial, de patriota clarivident al servei d'una de les llengües més apassionants de la Romània però més maltractades per la història.

El DGLC és fruit d'una trentena d'anys d'anàlisi rigorosa i de selecció del lèxic, amb vista a ser una guia de la llengua estàndard. La dictadura de Primo de Rivera va estroncar la feina més ambiciosa de L'IEC i l'editor López Llausàs va animar Fabra a fer una obra més modesta però imprescindible. A l'exili, Fabra no tenia ni tan sols aquest diccionari, i Sagarra li va regalar el seu exemplar, on l'autor va fer anotacions marginals. Al final de la vida Fabra va fer unes llistes de millores que només en part figuren a la segona edició (1954).

Selecció, he dit. Fabra va haver de decidir quina de les tretze variants següents era més apta per a l'estàndard: llavors, lavors, allavons, allavonses, allavòrens, allavores, allavors, llavò, llavons, llavonses, llavòrens, llavores i llavoros. Va optar per llavors, que té el sinònim aleshores. I es va haver d'enfrontar al difícil terreny dels neologismes (recull cel·luloide, cabaret, feixista, vitamina, gasolina, film) i al més difícil dels préstecs o dels barbarismes (accepta boda, preguntar, quedar, buscar, resar, curandero, però no apoiar, entregar, despedir, enterar(-se), xispa, disfrutar).

El primer lloc peninsular el va aconseguir modernitzant la tècnica lexicogràfica. Primer, marcant el complement directe dels verbs transitius. Definint obeir com a "Executar allò que mana (algú); complir (un manament)", indica que el complement pot ser "algú" (Els fills han d'obeir llurs pares) o bé "un manament" (Obeir la llei). Segon, donant molts exemples, el detall més útil per als escriptors. A més a més, entrava en el terreny de les anomenades concurrències, aleshores pràcticament inexplorat però avui molt prominent: definint frescal com a "Fresc, dit esp[ecialment] d’un paratge, d’una planta", prevenia d'aplicar l'adjectiu a una noia, per exemple; que és el mateix que fa l'Alcover-Moll amb l'adjectiu gerd, però ara Fabra no s'hi fixa. Tampoc Fabra no diu que la preposició sense pot mancar de complement (fet curiós i excepcional): ¿Vols el cafè amb sucre o sense? Ni explicita si, a part de fer una excursió (que consta), es pot dir anar d'excursió. Ni si hem de dir "He comprat un enciam" o bé una mata d'enciam. No era, doncs, Fabra això que absurdament en diem "perfecte". Però, escoltin: aquests quatre casos (gerd, sense, excursió, enciam) es troben encara avui exactament iguals al diccionari oficial, fet per una legió de tècnics.

(Agraïm al Dr. Solà el permís i les facilitats donades per a poder penjar aquí aquest article)

I per concloure, provisionalment, el tema, direm que ahir vam iniciar l'article del Diccionari General de la Llengua Catalana a la Viquipèdia. Igual que tota l'enciclopèdia, sou ben lliures d'esmenar, afegir o mutilar l'entrada, o sigui, millorar-la.