3 de desembre del 2007

Sant Francesc Xavier

Si totes les disciplines científiques tenen un patró, la lexicografia també en deu tenir un. A la viquipèdia no he trobat aquesta important informació, així que, després d'una laboriosa recerca i una etílica inspiració, he decidit proclamar, provisionalment, sant Francesc Xavier com a patró de la lexicografia. A l'escut heràldic trobem símbols inequívocament lexicogràfics, com ara el senglar, l'arboç, el tauler d'escacs i les diademes de refinat disseny. I qui vulgui negar les evidències, endavant.







Les qüestions lexicogràfiques van interessar de seguida el jove Francesc Xavier. En aquesta imatge el trobem en el seu típic posat de concentració, escoltant les divagacions del seu mestre sant Ignasi sobre l'acumulació de neologismes anglesos dins del llatí clàssic. El barret que corona la seva testa va ser un regal de sa mare per les bones notes que treia a "Lexicografia llatina I"; a més li servia per amagar la seva incipient alopècia.









De tots és sabut que Sant Francesc Xavier tenia do de llengües. Per tal de difondre la lexicografia no va dubtar de fer les amèriques. Al principi li va costar de trobar la manera de sustentar-se econòmicament; estranyament, en aquella tèrbola època, explicar històries sobre diccionaris llatins no era cap negoci. Però de seguida, i aprofitant la força que l'àngel de la guarda lexicogràfic li proporcionava, va entendre que si llogava la seva esquena com a mitjà de transport, la seva missió a la vida quedava molt més definida.








En el seu fanatisme per difondre l'obra i miracles d'Antonio de Nebrija, Francesc Xavier arribà a viatjar a Bèlgica. Allí predicava la paraula del diccionari, instruint amb exemples de mots i entretenint els alumnes amb jocs malabars. La seva vocació era tal, que per tal de no avorrir els alumnes, va domesticar un cranc, que li portava al moment qualsevol eina que li calgués. A la imatge el veiem fent una demostració davant d'un belga absolutament encantat.








Però què seria d'un sant patró si no en tenim cap relíquia? En el cas de Francesc Xavier en disposem de diverses, massa i tot. Els seus enfervorits deixebles procediren a esquarterar-lo diligentment per tal de mantenir encesa la flama de la saviesa lexicogràfica. Un dels més afortunats li pogué tallar el braç dret per tal de conservar els anells que lluïa el nostre patró. Desconeixem si Francesc Xavier era encara viu quan tingué lloc aquesta meritòria donació del seu cos. Podia haver passar perfectament perquè era esquerrà i per tal de subsistir amb l'esquena i el braç bo ja n'hagués tingut prou.





Aquest germanívol apunt consisteix bàsicament en una excusa per felicitar el meu germanet Xavier, que només en tinc un i no tinc on triar. Les il·lustracions provenen del llibre Album histórico-Artístico de San Francisco Javier de Francisco Escalada (Hauser y Menet, Madrid, 1922). Les històries provenen de la saviesa popular i la viquipèdia.

21 comentaris:

  1. M’ha divertit molt tota aquesta ironia que apliques al san patró, com també son divertides, potser involuntàriament per al gravador, les il•lustracions que acompanyen, un sant patró ben femení de tantes corbes, ple d’elegància i amb aquesta postura inversemblant sota l’indiazo.

    ResponElimina
  2. Uuaauuu, quina demostració d'erudició !!! Ja saps que malgrat el meu militant ateisme, sóc un fan d'aquest gran viatger, però tot això no ho sabia...Déu meu (és un dir), si inclús va amansir la salvatge fieresa d'un cranc: tota una proesa. Ves a saber si el nominalment religiós Angel Cristo ja coneixia la història...

    Respecte al braç, conec una història explicada in situ a Malacca (Malàisia): el nostre heroi va morir a una illa prop de la Xina, i després de temps d'estar enterrat a la platja d'allà, el van dur a Malacca: allà el van enterrar damunt un turonet i van possar-hi una estàtua seva. A Roma sentiren veus de que el seu cos era incorrupte (doncs cada vegada que l'havien desenterrat estava fresc com un rosa i amb olor de gesamí) i van enviar una comissió de vellutats i mitrats rapinyaires a Malacca per escapçar-li el braç i endur-se'l a Roma com a relíquia (les relíquies valien molta pasta...). Llavors, marxats que foren els curiats pesseterus, aquella nit un llamp enviat per l'altíssim va caure sobre el braç de l'estàtua a Malacca i el va trencar, en senyal del descontentament del diví per tant inhumana mutilació: aquesta és la història del braç. La resta del cos, la van traslladar finalment a Goa, a la India, on resta enterrat (hi resta, el que resta del seu cos, és clar).

    Bé, tot això no te molt a veure amb el bloc, però no deixa de ser una bona història, i aquesta es ben verídica, bé, amb les llicències miraculoses del seu temps...

    ResponElimina
  3. Toni, de jovenet semblava més sant Sebastià. La veritat és que els Xaviers acostumen a ser efeminats. Influència divina, clar. Realment el gravador o era ateu o era massa creient.
    Germanet, això de la veracitat... La meva narració podria constar a les històries de sants perfectament.
    Afegeixo a la teva didàctica explicació que Francesc Xavier va morir el 1552 i s'explica que el braç li van tallar el 1614.

    ResponElimina
  4. Allò amb forma de penis... és un braç?

    ResponElimina
  5. Quina falta de respecte! Era un sant varó lexicogràfic. Confondre'n els apèndixs no és propi de la veneració que li hem de tenir.

    ResponElimina
  6. Sí, sí, Anònim, allò amb forma de braç és el seu penis (una mica malmès pel pas del temps i el poc us). El blocaire s'ha equivocat, doncs és evident que és massa petit per ser el seu braç (Xavier no tenia els braços massa grossos, tot sia dit)

    De fet, anomenar Xavier els nounats amb un penis descomunal és una tradició navarra que vam heretar els catalans desprès de la conquesta d'Alaska pels vikings el 1232. O no.

    Si t'hi fixes, a la primera de les imatges del post o apunt, Sant Ignasi de Loyola li pregunta al nostre heroi "Però, benvolgut Xavier, còm pot ser que la tinguis tant gran, si jo la tinc d'aquest tamany?" - Fixeu-vos amb les mans de l'ignasià i el plec dels pantalons del nostre heroi.
    Tots recordareu la famosa dita:
    "Ignasi de Loyola,
    escarransida titola"

    Al segón dels gravats, no es tractava pas de dedicar-se al transport, com erròniament senyala l'indigent blocaire. Xavier, amb el seu natural pudor propi dels monjos, no volia ensenyar-li còm la tenia a l'arcàngel Gabriel (de fet dubtava d'allò de que no tenien sexe els arcàngels-els àngels ja ho sabia que eren tots femelles, doncs n'havia tingut tracte carnal o biblica coneixença, que és el mateix) de manera que optà per mostrar-li un cos similar en volum i rigidesa: "Així, així la tinc Gabriel!! Au, ves i proclama la grossa nova!! Gabriel no s'en va saber avenir i, trist, va passar-se al cantó fosc de la força: fou un dimoni famós al sotsmón pel seu priapisme i les seves conseqüències, narrades fins i tot pel Dant:
    "Già veggia, pel mezzul perdere o lulla,
    com' io vidi un, così non si pertugia, rotto dal mento infin dove si trulla"
    Infern XXVIII, 22-24

    I a la tercera de les verídiques postals, el nostre heroi li exposa i jura davant la santacreu el gruix de còm la te amb les seves mans,certament davant un corprès belga, còm bé diu el blocàire. L'aparició del cranc és només una llicència gastronòmica belga del gravador (els musclos no tenen pinces -moules et frites), doncs tot-hom sap que no es pot domesticar un cranc. Ni tan sols el nostre heroi.

    Apasiau, que ja n'he dit prous...

    ResponElimina
  7. Juajuajua!

    Una de jesuïta bibliòfil:
    http://www.llibrevell.cat/wp

    I parlant de penis i sant Ignasi, el clàssic que no podia faltar:

    BALADA DE FRA RUPERT

    Fra Rupert, de les dames predilecte,
    menoret d'aparell extraordinari,
    puja a la trona amb el ninot erecte
    i com aquell que va a passar el rosari,
    sense gota ni mica de respecte
    als vots del venerable escapulari,
    mostrant, impúdic, el que té entre cames
    excita la lascívia de les dames.
    I amb veu entre baríton i tenor
    canta Rupert, l'impúdic fra menor:

    Gustós, senyores, m'avinc
    a explicar-vos com els tinc.

    Els tinc grossos i rodons
    com els Pares Felipons.

    I els tinc nets i sense tites
    com els Padres Jesuïtes.

    Els tinc frescos i bonics
    com els Pares Dominics.

    Cadascun em pesa un quilo
    com els del Pare Camilo.

    Se'ls podria portar amb palmes
    com aquells del Mestre Balmes.

    No els tinc tous ni tampoc nanos,
    com els tenen els Hermanos.

    Ni plens d'innoble mengia
    com els del Cor de Maria.

    Ni tenen les bosses tristes
    com els dels Germans Maristes.

    I no em ballen nit i dia
    com els de l'Escola Pia.

    No són els grans de rosaris
    que pengen als Trinitaris.

    Ni fan aquell tuf de be
    dels frares de la Mercè.

    Cap paparra se m'hi arrapa
    com als monjos de la Trapa.

    Ni massa tocatardans
    com són els dels Salesians.

    Ni peluts ni escadussers
    com els d'altres missioners.

    Ni amb el gàl.lic i els veneris
    d'altres dignes presbiteris.

    Ni ridículs ni pudents
    com ho són en tants convents.

    Ni aprimats per els mals vicis
    com els tenen els novicis.

    Ni tronats i plens de grans
    com els pobres postulants.

    Ni amb els senyals alarmistes
    dels ous dels seminaristes.

    Ni amb un tip i altre dejú
    com els frares de Sant Bru.

    Se'm poden contrapuntar
    amb tots els sants de l'Altar.

    No se'm poden tornar enrera
    com li passava a Sant Pere.

    I tenen un toc tan suau
    com els collons de Santa Pau.

    Són peces que fan lluir
    com els de Sant Agustí.

    I poden omplir un cabàs
    com els ous de Sant Tomàs.

    I encara sobrar-ne un tros
    com passava amb Sant Ambròs.

    Tenen aquell tuf honrat
    dels collons de Sant Bernat.

    No m'arriben fins al cul
    com a Vicenç de Paül.

    No m'escalden la titola
    com a Ignasi de Loyola.

    No em freguen la pastanaga
    com a Sant Lluís Gonçaga.

    Hi ha més tall i més tiberi
    que en els de Sant Felip Neri.

    No hi ha al món un tal encert
    com els ous de Fra Rupert.

    La que els tocqui amb vehemència,
    cinc-cents dies d'indulgència.
    La que en copsi la grandària,
    fins indulgència plenària.
    I el cul que no els és rebel
    anirà del llit al cel.

    No té l'Església Romana
    cosa més noble i més sana,
    ni té l'Orde Caputxina
    peça més pulcra i més fina,
    disposada a tot servei
    Ad Majorem Gloria Dei.


    (Fra Rupert era un caputxí que va aconseguir gran influència entre la burgesia dominant a Barcelona. El va recitar en públic el dijous 19 de desembre del 1935 després d'una conferència de Federico Garcí Lorca. "Sagarra recità la balada, entre les riallades homèriques i la satisfacció total dels assistents. L'èxit fou tan unànime i tan fort, que Margarida Xirgu decidí enfilar.se damunt una cadira i recitar-lo novament, aquesta volta imprimint-li el dramatisme digne d'una tragèdia grega. Lorca, emocionat, va sentenciar: "Que grande eres, Margarita! Con un actriz como tú y un poeta como Sagarra, la lengua catalana no morirá nunca".)

    ResponElimina
  8. Ei, m'encanta que rememoris les meves
    ensenyances sagarrenques fetes des del cantó fosc quan encara eres un innocent i espantadis xaloquià.

    Bé, sens subte amb la pell del penis del nostre heroi s'ahaurien pogut encuaderna un parell de volums de la tomasiana Summa...

    Ja posats, una pregunta: el terme "homèric" només l'havia llegit al "Ulises" (fines lectures les meves, ja saps): el terme existeix? s'el va inventar aquell irlandès o ja vé de vell...

    ResponElimina
  9. Ei, m'encanta que rememoris les meves
    ensenyances sagarrenques fetes des del cantó fosc quan encara eres un innocent i espantadis xaloquià.

    Bé, sens subte amb la pell del penis del nostre heroi s'ahaurien pogut encuaderna un parell de volums de la tomasiana Summa...

    Ja posats, una pregunta: el terme "homèric" només l'havia llegit al "Ulises" (fines lectures les meves, ja saps): el terme existeix? s'el va inventar aquell irlandès o ja vé de vell...

    ResponElimina
  10. Primer un aclariment, el jesuïta que era tan bibliòfil que va donar la pell per un llibre és un apunt del 4/12/07 a
    http://www.llibrevell.cat/wp

    'Homèric' està recollit als diccionaris actuals; i també 'rialla homèrica' que vol dir sorollosa i llarga, com la que em va provocar el teu comentari.
    Pere Labèrnia ja ho recull en la forma 'homérich' l'any 1867. La fama d'Homer no la inventà pas Joyce.

    ResponElimina
  11. Jo em pensava que això d'homèric venia dels Simpson!

    Impressionant tot plegat. Veig que la inspiració del vi ha tingut uns efectes demolidors. Tan beatífics que havíeu començat...

    I això del Segarra, ja em perdonareu, però és la polla.

    ResponElimina
  12. Si s'ha aconseguit que Santa Tecla sigui la patrona de l'Internet, per què no pot ser Sant Francesc Xavier el patró del lexicògrafs?

    ResponElimina
  13. Víctor, molt bo l'enllaç de la Tecla. Ho posaré al bloc per alguna banda.

    Tinc una cosa per a tu. T'escriuré a gmail.

    ResponElimina
  14. Puigmalet, ja té molts anys això de Santa Tecla, gentilesa de Drac Telemàtic.

    Amb una mica més d'aportacions tens prou material per fer la capella virtual de Sant Francesc, "el lexicògraf"... ;-)

    Això de "t'ho enviaré pel Gmail", m'ha sonat als programes aquells de "tinc una carta per a vostè" o quelcom semblant.... Què serà? No sé pas si dormiré. :-)

    És un plaer venir a llegir aquí cadaarticle que fas i el reguitzell de comentaris que genera. Felicitats!

    Vïctor Pàmies
    [Raons que rimen]

    ResponElimina
  15. Tinc dues coses per a tu. Ara t'escric (i així podràs dormir). Gràcies pel que dius, però entre la teva feina a Internet i el meu humil bloc hi ha un abisme. Sens dubte.

    ResponElimina
  16. "Gràcies pel que dius, però entre la teva feina a Internet i el meu humil bloc hi ha un abisme."

    Ni de conya, Begoña. :-)

    El que fem és diferent i incomparable. Per tant no es pot avaluar en termes tan mecanicistes.

    Si jo hagués de fer el que tu fas, no sabria per on començar. Per tant, fem bé en dedicar-nos cadascú al que sabem fer i llegir-nos per aprendre mútuament. :-)

    ResponElimina
  17. Ja t'he escrit.
    La darrera frase la subscric totalment. La resta es deu a la teva immensa cortesia.

    ResponElimina
  18. No t'ho creuràs, Puigmalet, però aquests dies de festa, fent ruta per Aragó i Navarra, vaig anar a petar al castell de Javier, convertit en tot un modern museu en honor al sant (aquests navarresos tenen pasta, sense dubte).

    Va ser molt curiós contemplar l'exposició d'espectaculars diorames... que donaven tres dimensions a les imatges vistes dies abans en aquest bloc. Tampoc hi faltava el miracle del cranc! Un luxe!

    ResponElimina
  19. I així vas poder comprovar in situ que la meva narració s'adiu del tot als fets reals (cranc inclòs).
    Així m'agrada, que comencin les peregrinacions al sant lexicògraf!

    ResponElimina
  20. Un enllaç sobre el miracle del cranc de sant Francesc Xavier pels qui no tenim la sort de l'Ury.
    I aprofito per agrair al paremiòleg Víctor Pàmies que m'ha ensenyat a posar enllaços als comentaris.

    ResponElimina
  21. A això encara hi arribo, Puigmalet. Però no em posis gaire a prova, no fos cas que et cecebés. ;-)

    ResponElimina

Quelcom a dir?