18 de juny de 2008

El libro de faltriquera de D. y M.


Una altra mostra de lexicografia menor:

D. y M.: Diccionario catalan-castellano y vice versa, Barcelona, Agencia Médica Catalana / Imprenta de J. Roger, 1847 (2a de 1854).

Diem que és un diccionari menor perquè pertany a un conjunt bastant extens d'obres aparegudes al segle XIX al costat dels diccionaris de Fra Magí Ferrer i de Santiago Àngel Saura. Aquestes obres són reculls d'equivalències catalano-castellanes (i viceversa) que, malgrat que formen part de la lexicografia catalana, no tenen la importància d'altres obres vuitcentistes com l'Esteve, Belvitges i Juglà o el Labèrnia.

Les referències bibliogràfiques en són escasses. Colon i Soberanas (1986) el citen només per dir que el deixen de banda, o sigui que no val la pena entretenir-s'hi, i Rico i Solà (1995) citen només les sigles D. y M. en una llista d'autors de "vocabularis comuns".

La primera edició d'aquest llibre de misteriós autor és de l'any 1847. La segona, i darrera, és la que mostrem aquí, la de 1854. L'obra té dos peus d'impremta diferents. El primer, a mà esquerra de la portada, ens indica que va ser imprès a la Imprenta de J. Roger ("calle del Hospital, 75"). El segon, a la portada, ens indica que el va publicar l'Agencia Médica Catalana ("calle de Escudellers, n. 61 esquina á la de Aray").

A la portada també trobem l'expressió "Libro de faltriquera". Això vol dir que és un llibre de butxaca. Butxaques grans havien de ser, ja que fa 9x14x5, espai ocupat per 962 pàgines de diccionari més 27 de refranys, ordenats per paraules clau i amb versions catalanes i castellanes. No té introducció, té el text a dues columnes i, malgrat dir "vice versa" (sic), només recull les equivalències catalano-castellanes. Al revés, no.

Però el misteri més gran d'aquest diccionari és el seu autor, que s'amaga sota les inicials D. y M.




Sota l'autoria de D. y M. també hem localitzat un Diccionario de la lengua castellana (Barcelona, Librería Española y Estrangera, 3a ed. de 1847), un altre Diccionario de la lengua castellana (Barcelona, Libr. de la Sra. V. e H. de Mayol, 3a ed. de 1851) y un Refranes catalanes con sus correspondientes refranes castellanos (Barcelona, Timbre Imperial, 1887), que pensem és una edició per separat de les 27 pàgines de refranys que hi ha al final del diccionari català.

Albert Rossich, a l'article El nom de les lletres1 parla de D. y M., compilador d'un "Diccionario catalán-castellano (1847)". És l'únic autor que hem trobat que aventura una hipòtesi sobre les inicials: "Joan Drument i Millet?". El signe interrogatiu ens indica que no n'està segur, però se la juga. Joan Drument fou un metge barceloní que visqué entre 1798 i 1863. Les dues obres de Drument de les quals es té constància són de tema mèdic i s'editaren en impremtes diferents de les de l'autor D. y M.. Tanmateix, el fet que el diccionari que tractem fos editat per l'Agencia Médica Catalana és un lligam possible amb un autor metge, però no és cap prova definitiva. Imaginem que Rossich es basa en d'altres dades millors que les nostres.

1 Publicat a Caplletra núm. 27 (1999), p. 65-86.

19 comentaris:

  1. Dius «Diem que és un diccionari menor perquè pertany a un conjunt bastant extens d'obres aparegudes al segle XIX al costat dels diccionaris de Fra Magí Ferrer i de Santiago Àngel Saura.»

    Curiosament tinc l'obra de Fra Magí Ferrer (de llibreter de vell) i la de Saura (facsímil d'Edicions París-València... cito de memòria).

    Si pogués fer una ullada a aquestes 27 pàgines de refranys podria dir-te si són independents les tres o provenen d'una font anterior comuna o una es basa en alguna altra... :-)

    Al Refranyer català-castellà de moment només estic incorporant el Saura, més extens que el Fra Magí, però em sembla que de qualitat inferior. Hi ha castellanismes flagrants i catalanismes flagrants i algunes equivalències ben dubtoses o incomprensibles.

    Però com antecedents, penso que són interessants de tenir en compte.

    ResponElimina
  2. Veus com penso en tu...

    Tinc dos exemplars del Saura (n'hi ha moltes edicions) i en cap d'elles hi ha refranys. La de facsímil no la tinc, vés per on.

    Del Magí Ferrer també en tinc dues (també n'hi ha més) i les dues amb refranys. Però, compte!, el repertori dels dos no és exactament el mateix. Hi ha incorporacions i modificacions.

    Aquests de l'engimàtic D. y M. són diferents.

    ResponElimina
  3. Si us plau! Tothom sap que les inicials "D.M." només poden fer referència a tres subjectes:

    * Del grup Depeche Mode, que no els veig fent diccionaris (però potser sí fent música amb diccionaris, cosa que hauries d'investigar);

    * Del famós heroi "Danger Mouse", un dels dibuixos animats que ha emès La Teva en els seus primers 25anys d'història. Se'l considera 'el Ratatouille de la Lexicografia', segons consta a la Gran Enciclopèdia Britànica de Rossegadors.

    * Finalment, també podria ser que l'autor de tan magna obra fos un pidolaire adscrit a l'eslogan que tanta fama ha creat en el gremi:
    "DM argo..."

    ResponElimina
  4. Complexes conjectures, afededéu.

    1. Ara que ho dius, crec recordar que al Violator hi havia un single que es deia "Enjoy the Fabra". Tanmateix, hi ha un salt de 150 anys entre aquest diccionari, del 1847, i el disc Violator, que és del 1990. Complicat fins i tot per a algú de l'starsystem.

    2. L'opció del Danger Mouse ja és una altra cosa. Aquest cartoon ve d'antic i les seves aficions lexicogràfiques, parentes de les del seu cosí Firmin, són ben conegudes al Gremi. M'apunto la idea i la transmetré al Gremi durant l'EURALEX 2008.

    3. Afededéu que aquesta no és una complexa conjectura. Aquí el nivell ha baixat un pèl.


    Puigmalet.com estic segur que també tindrà el detall de fer-nos partíceps de les seves elocubracions sobre el D.M..

    ResponElimina
  5. Valga'm Déu, elucubracions!!!

    A vore, en Marià Muntaner i Simón creà l'editorial Muntaner i Simón cap el 1845, poc abans de tenir el seu primer fillet, el Lluisset, nascut el 1850. En Marià, essent com era home de lletres, fou el redactor del diccionari que ens ensenyes, però no el va poder publicar a la seva aditorial, que va fer fallida ràpidament, i aparegué inicialment en fascicles a la revista la Renaixença.

    El 1855, finalment, va trobar finançament pel seu diccionari i el publica en un sol volum, sota les inicials D.y M., que eren els cognoms del seu fill LLuisset, el primer fill i que llavors tenia 4 anys. En Marià decidir l'anonimat de les inicials dels seu fill doncs li feia vergonya que la seva editorial hagues tancat tant ràpidament enfonsada pels deutes i hagues de publicar el diccionari en una altre casa editorial.

    En agraïment pel seu pare, el 1881 el LLuisset, ara ja més conegut com en LLuis Domenech i Montaner (D. i M.), li dedicà l'edifici de la refundada Editorial Montaner i Simon (actual seu de la Fundació Tàpies), i on encara s'hi poden veure dalt de tot, en agraiment a la tasca lexicogràfica del seu pare i l'anònima dedicatoria d'autor, les efígies del Dant, Cervantes i Shakespeare.

    Oi que és maco?

    Doncs a més a més és veritat.

    Apadew!

    ResponElimina
  6. D'aquí un temps algú interessat en la història familiar de la família Montaner y Simón (belles edicions, per cert) farà una cerca a sant Google i es trobarà això. Ja m'imagino la referència que posarà a la tesina:

    The Blob: comentari a "El Libro de faltriquera de D. y M.", bloc Gazophylacium, 16/6/08.

    The blob, el terror de les tesines de llicenciatura.

    Bon nivell, per cert.

    ResponElimina
  7. Tantmateix, la hipòtesi oriolvidalenca del Danger Mouse és força subjugant, però clar, li manca la base científica i històrica que només dona el profund estudi i coneixement de la història editorial d'aquest pais de mitjans del segle XIX. Pocs en som experts.

    De tota manera, creus que hi haurà algú interessat en la "història no-familiar de la família Montaner i Simon"? Hehehehe.

    Mira si conec la família, que fins i tot us podria explicar que en pobret Marià Muntaner i Simon, arruinat, emigrà finalment als EUA, on creà una fàbrica de xocolatines: no la va veure prosperar, doncs morí poc abans que es fes famós el seu producte estrella: els m&m's.

    Allà tingué una filla adoptada amb un cubà emigrat a Florida que s'havia fet un canvi de sexe: aquesta filla finalment fou qui crea el negoci de moda:

    http://www.d-m-moda.com/index2.html

    Podeu mirar l'enllaç, la model es família llunyana de l'insigne arquitecte català...els motius modernistes de la brusa no deixen lloc per l'equivocació, sens dubte!

    Apadew!

    ResponElimina
  8. D y M, moda de mujer (pilota de helicóptera) juajua

    the blob, crec just i necessari que l'Oriol i vós comenceu un bloc a quatre mans i mig cervell on deixeu riendasuelta a tanta cultura. Ja veig el logo llampant: PuigOriolades

    ResponElimina
  9. Uf, ho deixo per demà. Massa erudició per a algú que ha de preparar-se per acollir i desronyonar dos convidats.

    Ademà, que és divendres i els funcionaris hi som, m'hi poso.

    Aquesta setmana he fet un seminari de neologia interessant i demà em toca descansar-la.

    ResponElimina
  10. Saben aquel que dise que son un lingüista de Andorra, un paremiólogo de Vallromanes y diccionarista del Prat juntos...

    Això fa pinta d'acudit.

    ResponElimina
  11. Amb això del D. y M., acabat amb els M&M's, Marc, m'acabo de desronyonar de tant riure i ja no tindràs ronyons per fer al xerès.

    El dia que vulgui una biografia apòcrifa ja sé a on acudir. :-)

    ResponElimina
  12. No sé qui fa més ràbia, el Puigmalet o sobn germà.

    ResponElimina
  13. És veritat que a la Renaixença hi hagué diversos metges amb veleïtats literàries (e. g. Pere Mata). Però sembla poc plausible la conjectura de Rossich sobre Drument, atenent el perfil que en dóna Elias de Molins (vg. Diccionario biográfico y bibliográfico de escritores y artistas catalanes del siglo XIX, 1889, p. 562).

    En canvi, si s'identifica autor amb llibreter o impressor, com és el cas de Roca i Cerdà (1806) o com se sol acceptar en el de J. G. y C. (que s'identifica amb Grases), potser el de D. y M. és un d'aquests casos: si més no, la M. podria correspondre a Josep Martí i Artigas, que regentava la farmàcia que alhora feia de llibreria i a nom del qual trobem uns quants dels llibres que comercialitzava aquesta Agència Mèdica Catalana, com es pot comprovar al CCUC (vg. Comte 1842 i Historia 1848).

    Que es pot tractar de dues persones diferents ho confirmaria el fet que a la 3a ed. del Diccionario de la lengua castellana aparegut sota les mateixes sigles D. y M. hi ha un apartat de "Verbos irregulares de la lengua castellana" que diu que són "Puestos en orden alfabético por D." (vg. Marcet & Solà, Història de la lingüística catalana. 1775-1900. Repertori crític, 1998: vol. I, p. 707, col. b; fitxa 2176).

    Si fos així, ara només caldria esbrinar qui va ser aquest misteriós D.

    ResponElimina
  14. Jo també descartaria la hipòtesi d'en Rossich, però m'agradaria saber si, al XIX, hi ha altres casos de llibres signats amb una sola inicial de dos autors diferents. Potser algú com Manuel Llanas podria saber una cosa així.

    Aquest(s) "D. y M.", l'any 1854, segur que ja s'imaginava(en) que 155 anys després hi hauria qui encara donaria voltes a la seva críptica ocultació.

    Li prego que torni a comunicar qualsevol novetat.

    ResponElimina
  15. És veritat que és aventurat creure que pugui ser obra de dos autors (tampoc sé si hi ha precedents de tàndems d'autors que signin només amb inicials) i el fet que es digui "Puestos en orden alfabético por D." serviria més aviat per a excloure un hipotètic segon autor (aquest tal Josep Martí i Artigas), perquè res no fa pensar que aquest senyor "D." no sigui altre que "D. y M.".

    Ara bé, sí que s'ha donat el cas d'alguna obra de diversos autors que consten tan sols amb el primer cognom pelat, com el Diccionario castellano-catalan-latino-francés-italiano (Barcelona: Brusi, 1842-1848) de Bordas, Martí i Cortada.

    No res, que continuem tan despistats com al principi.

    ResponElimina
  16. Doncs jo crec que algun dia ho esbrinarem. Plantejar la qüestió a Internet és només un primer pas. Potser algun dia sortirà un exemplar amb uns noms anotats a la portada i ens donaran la pista definitiva. :)

    Per cert, benvolgut anònim, ¿que ens coneixem? Fins aviat!

    ResponElimina
  17. Sóc la mateixa persona anònima que en el cas de les edicions dels diccionaris de Saura…

    ResponElimina
  18. X.R.M. posats a jugar a les sigles :)

    Del Saura tinc notícies de més exemplars de les reedicions d'en Pujal. Qualsevol dia actualitzaré la llista.

    ResponElimina
  19. Pista a seguir:

    Dins del "Catálogo de obras en lengua catalana impresas desde 1474 hasta 1860" de Marià Aguiló hi ha una fitxa dedicada al D. y M. on posa (Dalmases?).

    ResponElimina

Quelcom a dir?