"Dins un mot, quanta gent que hi viu"Vicent Andrés Estellés
I avui també fa una quinzena de dies que ha deixat de funcionar la magnífica Base de badades, després de més d'un any de jugar amb els mots amb elegància i enginy. En homenatge al nostre badocaire de capçalera, direm que: "Dins un mot, quanta gent que hi riu". Fins ben aviat, elbokabulari!
Quant al vers inicial, popularitzat pels lletraferits de Rodamots, pertany a la segona estrofa d'un poema ben lexicogràfic: "Esborranys d'una oda al prefaci de la primera edició del Diccionari general de la llengua catalana de Pompeu Fabra", del Primer llibre de les odes (1972) de Vicent Andrés Estellés. Tota l'oda, una festa en homenatge al DGLC, fa així:
Sabíeu, al principi, el mot,
brut encara de fang, de llot,
de convivència terral.
Del mot vindria la central
força oculta que tot ho pot!
El mot, tan sols. Estupefacte,
un silenci voltava l’acte
del descobriment decisiu.
Dins un mot, quanta gent que hi viu!
L’oíeu, i tenia tacte.
Nucli cabdal i originari,
cabdell recòndit i primari,
coneixíeu el so i el pes,
com encara el volum. I més:
el seu amarg destinatari.
Hi ha el foc del mot, unes rupestres
ratlles, o nocions terrestres,
que determinen, al contacte,
el fet primordial d’un pacte
dur com uns ferros de finestres.
La paraula, l’eina mortal,
rigorosament temporal,
intemporal se’ns esdevé!
Si cada cosa el seu mot té,
el mot ens és fonamental.
Posa en marxa els pobles, els posa
en ordre de combat o alosa,
els empeny amb fonda energia!
Punt incert de la nit i el dia,
sempre entre la sang i la rosa!
La paraula, o allò que mou
un poble fondament, l’enrenou
d’una part de la humanitat
que proclama la dignitat
de viure, no subjecta a sou!
Des del fons de la rebel·lia
essencial, on inicia,
brusca, la fosca ascensió,
un signe de redempció
en ell es recolza i refia.
Un propòsit de senzillesa
així empentava, ardent, l’empresa
de net i fúlgid averany.
Vós sabíeu el dia i l’any
i treballàveu sense pressa.
Tenim la collita a l’andana!
Així el mot determina i mana,
oh fang, oh cànter, oh coloma,
goig proclamat de l’idioma
que ens delimita i agermana!
Vertiginoses com espigues,
ens retornaven veus antigues
que eren reducte i fonament,
aixecant l’antic testament
brancut de poderoses bigues!
Vós enramàveu, com ho fa
el camperol, el mot que haurà
de fructificar febrilment.
Secrets incògnits de sement,
oh bíblia del català!
PS: Un bloc d'escola badocaire i nom lexicogràfic: el Disseccionari.
Entrades
Molt bo, el poema (jo li hauria escapçat un parell d'estrofes, però seran coses de la veneració, ho entenc).
ResponEliminaHi ha bloc que comporten un esforç titànic i entenc el descans dels seus artífex. Enhorabona i gràcies per les bones estones.
Els subscriptors hauran de córrer si volen gaudir dels avantatges anunciats.
ResponEliminaJo ja tinc el meu llibre esperant-me: només l'he d'anar a recollir.
I jo encara em resisteixo a una catosfera sense la Base de Badades. Prefereixo pensar que és una discontinuïtat en la seva trajectòria. :-)
Molt mèrit tenen els de Rodamots. Deu anys. Aviat és dit!
ResponEliminaEsnif per la Base.
O., les odes acostumen a ser excessives, això ja ho tenen. Però aquesta és meravellosa.
ResponEliminaV., el meu llibre també m'espera. Elbokabulari és un deliciós discontinu virtual, estic d'acord.
M., 10 anys a Internet són com tota una vida. I tant.
Cal mantenir la flama de la badoqueria! Modestament, i mentre elbokabulari s'ho repensa, jo de tant en tant continuo publicant badades al meu bloc (o potser, ben mirat, les publico cada dia).
ResponEliminaHo sabem o ho seguim, Allau. És maco això que dius: "mentre elbokabulari s'ho repensa".
ResponElimina