El Vocabulario para la enseñanza del castellano en Mallorca (Palma: Imprenta de la Librería Politécnica, 1933) es presenta com a obra anònima, tot i que indica que va ser "arreglado por un maestro nacional de Palma". El meu exemplar té escrit amb llapis a la portada que aquest mestre és en "Ferrer Ginard".
El mallorquí Andreu Ferrer Ginard (Artà, 1887 - Palma, 1975), recopilador de material folklòric balear, va ser fundador d'Edicions Cort, encara activa, del periòdic Llum nova (1912-13) i de la revista Llevant. Exercí com a mestre nacional al Migjorn Gran (Menorca), Palma i Artà. És autor de les obres Cançonetes menorquines (1914), Rondaies de Menorca (1922), Rondaies populars de diferents autors i països (s.d.), Aplicació del sistema decimal a la classificació del folklore (1924) i Folklore balear (1965). Com a mestre va ser defensor de l'ús escolar de la llengua catalana, col·laborant amb l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana i publicant l'any 1931 una Cartilla mallorquina per als escolars.
De fet l'única indicació que he trobat sobre l'autoria és la del meu exemplar. No consta cap exemplar d'aquesta obra al CCUC i el de la biblioteca de la UIB està fitxat com a anònim (i, estranyament, sense data). Un altre exemplar, de la Biblioteca Bartolomé March, també consta com a anònim. Malauradament, una simple indicació feta amb llapis a la portada no es pot considerar una prova concloent. Confiem que algú altre, amb més coneixement de lexicografia balear, pugui confirmar o descartar aquesta hipòtesi.
En el preàmbul l'autor parla d'obres semblants dins de la lexicografia mallorquina, citant el vocabularis escolars que incloïen la Enzeñanza práctica del castellano en las Baleares de D. Boatella i M. Bosch i les Enciclopedias escolares de Porcel. Malgrat ser obra d'un mestre i anar dirigida especialment al primer ensenyament dels escolars, se'ns diu que també és "para uso de las personas mayores", satisfent així els dos públics potencials. També indica l'autor que "ya nadie duda que el mallorquín es una modalidad de la gloriosa lengua catalana".
Aquesta obra és un vocabulari bilingüe mallorquí-castellà estructurat en apartats temàtics (36 lliçons) de l'estil de "Nuestro cuerpo", "Prendas de vestir", "La escuela", "La vivienda"... Al final també inclou una llista bilingüe i alfabètica de verbs. L'autor declara que són "las palabras más corrientes en Mallorca con su correspondencia castellana". A tall d'exemple, dins del primer apartat sobre el cos humà trobem mots com ara "les pipelles / las pestañas", "el barram / la dentadura", "la trunyella / la trenza", "la coa / la cola", "el galamó / la papada", "els nuus / los nudillos", "la xella / el sobaco" o "la butza / el estómago".
Molts dels mots del diccionari van introduïts per article, i una de les primeres qüestions que es constaten és que en cap cas apareix l'article salat. Això ho ha fet l'autor perquè el considera un article vulgar i l'ha substituït per el, la, els, les, formes que segons ell són conegudes per tots els mallorquins i pertanyen a un registre literari. Fra Pere Antoni Figuera, un altre lexicògraf mallorquí del XIX, tampoc utilitzava l'article salat. De fet, tradicionalment i malgrat la seva vitalitat, l'article salat no s'ha usat en els registres formals, mentre que sí que era habitual durant l'edat mitjana.
PD: Un comentari d'un amable lector del bloc ens confirma l'autoria d'Andreu Ferrer Ginard sobre la base de dues publicacions: "Pere Rosselló Bover, en el seu treball La narrativa i la prosa a Mallorca a l'inici del segle XX (Barcelona: PAM, 2006), corrobora en una nota a peu de pàgina (n. 25, p. 53) la teva proposta d'autoria (Andreu Ferrer Ginard). Coincideix en aquesta informació el catàleg Lectura i escola. Els llibres escolars de lectura dels nostres padrins (Mallorca, 2005: p. 65)". Moltes gràcies!
El mallorquí Andreu Ferrer Ginard (Artà, 1887 - Palma, 1975), recopilador de material folklòric balear, va ser fundador d'Edicions Cort, encara activa, del periòdic Llum nova (1912-13) i de la revista Llevant. Exercí com a mestre nacional al Migjorn Gran (Menorca), Palma i Artà. És autor de les obres Cançonetes menorquines (1914), Rondaies de Menorca (1922), Rondaies populars de diferents autors i països (s.d.), Aplicació del sistema decimal a la classificació del folklore (1924) i Folklore balear (1965). Com a mestre va ser defensor de l'ús escolar de la llengua catalana, col·laborant amb l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana i publicant l'any 1931 una Cartilla mallorquina per als escolars.De fet l'única indicació que he trobat sobre l'autoria és la del meu exemplar. No consta cap exemplar d'aquesta obra al CCUC i el de la biblioteca de la UIB està fitxat com a anònim (i, estranyament, sense data). Un altre exemplar, de la Biblioteca Bartolomé March, també consta com a anònim. Malauradament, una simple indicació feta amb llapis a la portada no es pot considerar una prova concloent. Confiem que algú altre, amb més coneixement de lexicografia balear, pugui confirmar o descartar aquesta hipòtesi.
En el preàmbul l'autor parla d'obres semblants dins de la lexicografia mallorquina, citant el vocabularis escolars que incloïen la Enzeñanza práctica del castellano en las Baleares de D. Boatella i M. Bosch i les Enciclopedias escolares de Porcel. Malgrat ser obra d'un mestre i anar dirigida especialment al primer ensenyament dels escolars, se'ns diu que també és "para uso de las personas mayores", satisfent així els dos públics potencials. També indica l'autor que "ya nadie duda que el mallorquín es una modalidad de la gloriosa lengua catalana".
Aquesta obra és un vocabulari bilingüe mallorquí-castellà estructurat en apartats temàtics (36 lliçons) de l'estil de "Nuestro cuerpo", "Prendas de vestir", "La escuela", "La vivienda"... Al final també inclou una llista bilingüe i alfabètica de verbs. L'autor declara que són "las palabras más corrientes en Mallorca con su correspondencia castellana". A tall d'exemple, dins del primer apartat sobre el cos humà trobem mots com ara "les pipelles / las pestañas", "el barram / la dentadura", "la trunyella / la trenza", "la coa / la cola", "el galamó / la papada", "els nuus / los nudillos", "la xella / el sobaco" o "la butza / el estómago".
Molts dels mots del diccionari van introduïts per article, i una de les primeres qüestions que es constaten és que en cap cas apareix l'article salat. Això ho ha fet l'autor perquè el considera un article vulgar i l'ha substituït per el, la, els, les, formes que segons ell són conegudes per tots els mallorquins i pertanyen a un registre literari. Fra Pere Antoni Figuera, un altre lexicògraf mallorquí del XIX, tampoc utilitzava l'article salat. De fet, tradicionalment i malgrat la seva vitalitat, l'article salat no s'ha usat en els registres formals, mentre que sí que era habitual durant l'edat mitjana.
PD: Un comentari d'un amable lector del bloc ens confirma l'autoria d'Andreu Ferrer Ginard sobre la base de dues publicacions: "Pere Rosselló Bover, en el seu treball La narrativa i la prosa a Mallorca a l'inici del segle XX (Barcelona: PAM, 2006), corrobora en una nota a peu de pàgina (n. 25, p. 53) la teva proposta d'autoria (Andreu Ferrer Ginard). Coincideix en aquesta informació el catàleg Lectura i escola. Els llibres escolars de lectura dels nostres padrins (Mallorca, 2005: p. 65)". Moltes gràcies!
Entrades
És curiosa la substitució de l'article salat però ja se sap que a vegades els gramàtics fan coses rares.
ResponEliminaPer cert, a vegades els apunts en llapis sobre autories no van tant desencaminades. Com dius no és una prova concloent però...
molt interessant, gràcies
ResponEliminaCalen en el nostre país més iniciatives com aquesta, que ja se sap que els nostres fills amb tanta educació en català són incapaços de dir ni una sola frase en castellà.
ResponEliminaVes que no sigui una primera edició del Vocabulario mallorquín-castellano d'Antoni Vives Ginard que prologà F. de B. Moll l'any 1935 i que apareix a la p. 15 del monogràfic sobre Moll d'Anthropos.
ResponEliminaAlmenys es dóna aquest autor en el bloc de Tomàs Garau…
Galderich: Sobre l'article salat crec que actualment encara existeix aquesta disjuntiva entre popular/culte que alguns intenten superar, però.
ResponEliminaClidice: De res, per servir-la com sempre.
Allau: Sens dubte. Especialment a Palma.
Anónim: Garau indica que és un vocabulari de 1931, mentre que el que prologà Moll (i edità Alcover) és de 1935. Potser sí que és una primera edició anònima del de Vives Ginard. Llàstima que aquest no el tinc per comparar-los. I els dos autors comparteixen el segon cognom...
Nen, això és dignificar una obra... i la resta són tonteries.
ResponEliminaRealment una anotació en llapis a la portada del llibre no és cap prova concloent, però permet iniciar un camí d'investigació. Encara que com diria algú que jo em sé, poden haver-hi moltes més línies d'investigació! :-)
ResponEliminaCrec que pots donar per bona la inscripció en llapis que duu el teu exemplar.
ResponEliminaPere Rosselló Bover, en el seu treball La narrativa i la prosa a Mallorca a l'inici del segle XX (Barcelona: PAM, 2006), corrobora en una nota a peu de pàgina (n. 25, p. 53) la teva proposta d'autoria (Andreu Ferrer Ginard). Coincideix en aquesta informació el catàleg Lectura i escola. Els llibres escolars de lectura dels nostres padrins (Mallorca, 2005: p. 65).
Ury: Com ja saps, tinc flaca per les obres petites i més desconegudes, que dels grans diccionaris tothom en parla.
ResponEliminaParèmies: Aquest cop sembla que la nota a llapis (¿a llapis, en llapis, amb llapis?) és versemblant.
Anònim: Amb el teu enginy i saviesa tens enamorat aquest blocaire. Fins al proper repte!
El mèrit gazophylàcic és tot teu i de nostro senyor sant Google.
ResponEliminaPer molts anys!
Joan,
ResponEliminaFes la prova grafològica a la inscripció i encara et trobaràs que tens l'exemplar que va pertènyer a Pere Rosselló Bover!
Anònim: Sant Google el tenim tots a mà, però no tots sabem treure-li tant de suc. Em trec el barret davant vós.
ResponEliminaGalderich: No ho crec pas, que en Rosselló Bover és ben viu. :)
ja tardes a fer un recull e-gazofilàctic
ResponEliminawhat level, gazo
No entenc què vols dir amb "un recull e-gazofilàctic", estupend. ¿El bloc no ho és, ja?
ResponEliminaHola! A títol de curiositat, si t'interessa te puc enviar al correu electrònic un llistat de les obres de n'Andreu Ferrer i Ginard, escrit per ell mateix, entre les quals apareix aquesta. Escriu-me si t'interessa.
ResponEliminaSalut!
Sí que m'interessa, Pau. No trobo la teva adreça de correu electrònic. Si et va bé, pots escriure'm a puigmalet arrova gmail.com. Gràcies!
ResponEliminagloriosa lengua catalana??? Mucha lengua hay, pero no precisamente dentro de la boca...
ResponEliminael mallorquón nunca será catalan, ni historicamente ni en cuanto a lingüística por muchas mentiras que querais que nos traguemos.
Això de barrejar filologia i política ja no hauria de ser propi del nostre temps, anònim comentarista. Parli amb els lingüistes de les universitats balears i potser li aclariran alguns conceptes.
ResponEliminaHola. Convindria corretgir l'errata de naixament. Efectivament, va neixer a Artà, que és una població MALLORQUINA, no menorquina. També és veritat que va fer un extens recull de rondaies menorquines, però va neixer a Mallorca.
ResponEliminaEl meu nom és Andreu Ferrer i Ferrer, i soc el seu net.
Moltes gràcies, Andreu Ferrer. Errada esmenada.
EliminaSalut!