12 de desembre del 2012

12

Dotze prové del numeral indeclinable llatí duodecim (de duo i decem: dos i deu). Entre d'altres faramalles al voltant del 12 (i a semblança del que férem l'any passat amb l'11, en fa dos amb el 10, en fa tres amb el 9, en fa quatre amb el 8 i fa ja cinc anys amb el 7), esmentarem aquestes 12:

El sistema duodecimal, de base 12, diuen que es remonta a Mesopotàmia, i era molt utilitzat en societats anglosaxones. El 12, a banda de ser molt present en mesures temporals, és una xifra pràctica per comptar. Utilitzant només el polze podem comptar fins a 12 amb una sola mà, simplement passant-lo per sobre de cadascuna de les tres falanges dels altres quatre dits. 


Tant el zodíac occidental com el xinès tenen 12 signes.  En el cas xinès són 12 cicles anuals d'animals que tenen una funció adivinatòria. Els 12 animals són: la rata (o ratolí), el bou (o el búfal), el tigre, el conill (o la llebre o el gat), el drac (l'actual), la serp, el cavall, la cabra (o ovella), el mico, el gall, el gos (o el llop) i el porc (o el porc senglar). Aquest sistema xinès es basa en l'observació de l'òrbita de Júpiter, que té una durada propera als 12 anys (11,8618).

Desembre, el vell que fa arrugar la pell, és el 12è mes dels calendaris julià i gregorià, tot i que el seu nom prové del llatí decem (deu), ja que era el 10è mes del calendari romà. Avui, dia 12 del 12è mes, és el Dia de la Independència a Kènia (s'independitzà del Regne Unit el 1963) i el dia de la Verge de Guadalupe a Mèxic (felicitats, Lupes).

12 són les funcionals tecles F dels teclats dels ordinadors des dels quals esteu llegint aquest apunt. En català s'anomenen "tecles de funció" i se situen habitualment a la fila superior del teclat entre l'escapament i la impressió de pantalla. Es van crear quan encara no existien els ratolins per tal de simplificar certes operacions i serveixen per a funcions diferents depenent del programari i maquinari de què disposem.


12 són els homes sense pietat (12 angry men) de l'obra de Reginald Rose que portà a les pantalles Sidney Lumet el 1957, William Friedkin el 1997, i que després s'ha representat sovint en format teatral. Rose s'inspirà en un jurat en el qual va participar ell mateix per narrar les deliberacions dels dotze responsables de jutjar un presumpte criminal. Una obra que mostra els mecanismes psicològics de la pressió grupal quan cal mullar-se en públic.

12 són els grans de raïm que prenem a corre-cuita amb les 12 campanades que clouen el darrer dia del 12è mes de l'any. Un costum que es diu que començà l'any 1909 quan uns pagesos del sud del País Valencià, que tenien excedent de producció, van regalar raïm dient que portaria bona sort per a l'any vinent. Una explicació econòmica per a un fet actualment cultural.


12 són els apostols de Jesucrist com 12 eren les tribus d'Israel, que provenen dels 12 fills de Jacob. Jacob també va tenir una única filla, Dina (דִּינָה בת-יַעֲקֹב Dînāh bat Yahăqōb), que no esdevingué cap de cap d'aquestes tribus.



Els Olímpics són els 12 grans déus de l'Olimp grec: Zeus, Hera, Posidó, Demèter, Hèstia, Atena, Apol·lo, Àrtemis, Ares, Hermes, Afrodita i Hefest. En grec, s'anomenaven els Dodekatheon (Δωδεκάθεον) o dotze déus. A la mitologia romana també en són 12, que s'anomenen els Dii consentes (els qui estan amb Déu). Són sis déus (Júpiter, Mart, Neptú, Apol·lo, Mercuri i Vulcà) i sis deesses (Juno, Vesta, Minerva, Ceres, Venus i Diana).


El duodè, la part primera i més curta de l'intestí prim, en forma de C, rep el seu nom del llatí duodenum digitorum, en referència als dotze dits que deien els antics anatomistes que feia, o sigui el gruix de dotze dits de la mà.

 

Els ous es podrien vendre de deu en deu o de quatorze en quatorze, però els humans, com a mínim els d'aquests encontorns, els comptem, venem i comprem per dotzenes o mitges dotzenes. No a tot el món és així, però sembla que a EUA, Canadà i Europa, sí. Al Japó es venen de 10 en 10 o de 5 en 5, per exemple. ¿Serà el costum de la dotzena d'ous una herència dels derrotats defensors del sistema duodecimal?



Amb el nom de les XII taules (Leges duodecim tabularum o, simplement, les Duodecim) es coneixen unes antigues lleis essencials en la constitució de la república romana, creades a mitjan s. V aC per acabar amb les rivalitats entre patricis i plebeus. Van ser el primer i únic codi de lleis romà fins al s. VI dC, quan arribà el Corpus Juris Civilis de Justinià. Entre moltes altres normes, incloïen la pena de mort per als autors de poemes satírics. Aquestes duodecim, base del dret romà, van durar un bon mil·lenni. La censura encara dura més.



Anem als diccionaris. Aproximadament el 1912 (Palau 72.977 així ho diu) es publicà el darrer dels tres volums del Diccionari de la llengua catalana ab la correspodencia castellana de l'editorial Salvat (1910-1912), hereu dels Labèrnia, el gran diccionari de la Renaixença. Fou una obra enciclopèdica i il·lustrada, molt bellament editada, i que es vengué també en fascicles. També són de 1912 l'Enciclopèdia moderna catalana de Josep Fiter, la Gramàtica de la lengua catalana de Fabra que inclou un vocabulari bilingüe catala-castellà i la curiosa Grammatica e dizionario della lingua catalana colla chiave dei temi e una raccolta di 350 proverbi de Gaetano Frisoni, publicada a Milà per Ulrico Hoepli.


Nota: casualment aquest apunt és del dia 12 del 12 del 12, a les 12.12h.

20 de novembre del 2012

Dia catosfèric de l’enigmatisador Pere Llada

Per molts anys, Pere Llada

"Em vaig convertir per a mi mateix en un gran enigma", escriu sant Agustí (Confessions, 4, 4, 9). La magna quaestio (gran enigma) agustiniana no sempre s'ha traduït per enigma; també per problema, qüestió i, fins i tot, angoixa o tortura. Així que resulta que l'home és un gran enigma per a si mateix. El d'Hipona té aquesta revelació després d'un fet tràgic que marca la seva vida, i que ara no desvetllaré (les Confessions requereixen paciència, com els bons enigmes, però paguen molt la pena). El que tampoc cal desvetllar, perquè és evident, és que en Pere Llada (també conegut com a Mac McAbeu), és mestre blocaire d'enigmes, a banda que també és un enigma per a la majoria de nosaltres, ja que s'emmascara sota vinícoles pseudònims. Avui en Pere fa anys, i alguns dels qui en portem alguns gaudint a estones dels seus enigmes hem pensat dedicar-li l'apunt. I el meu, esclar, implica rondar diccionaris.

Dins de l'entrada aenigma, atis del Diccionari llatí-català d'Enciclopèdia Catalana, trobem una primera accepció plena del sentit actual: "expressió obscura, endevinalla, enigma". El mot llatí és fill del grec aínigma (paraula ambigua), emparentat amb ainíssesthai (parlar de manera obscura) i aínos (faula, apòleg o moral que hom dedueix). Fins aquí cap enrere.

Coromines, a l'immens Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, recull una primera documentació catalana del mot, de mans d'un poema religiós del clergue Francesc Prats, dins del primer incunable mallorquí en llengua catalana, La contemplació dels misteris de la passió de Jesucrist (1487):

La ombra se aparta - mostre's lo dia
exint lo Apol·lo sobre l'emispheri,
passa la ley vella - nexent lo Messia
Crist, Déu, qui l'anigma - de la prophecia
solta, la mort presa - ab gran vituperi,
de les quatre letres...

Origen etimològic, primera documentació en català... ¿i el primer diccionari català on apareix? Al Gazophylacium (1696) en Joan Lacavalleria no s'hi esmerça massa i soluciona l'entrada amb el simple equivalent llatí: aenigma, atis. Uns anys abans, en Pere Torra, al seu Dictionarium (1670) hi recull mínimament el significat, a banda de l'equivalent llatí: "sentencia obscura".

Enigma al Gazo



Enigma al diccionari d'en Torra

Tot plegat, re d'enigmàtic. Per no marxar amb les mans buides, hem hagut de recórrer a un dels diccionaris més estranys de la nostra llengua, el Diccionari suplement de tots los diccionaris publicats fins ara de la lléngua catalana d'una Societat de Literats. És una obra publicada el 1868 que posseeix el rècord de mots catalans obscurs per pàgina. A la pàg. 154, entre el nom d'una estrella de la constel·lació de Pegàs i el d'un arbust aromàtic de l'arxipèlag de les Moluques, se'ns apareix un verb que defineix a la perfecció allò que en Pere Llada fa tan bé. Es tracta d'enigmatisar: "convertir en enigma, parlar ab enigmas". Els enigmes sovint estan plens de detalls que cal matisar, i en això el blocaire de Xarel-10 també és un mestre. Pere Llada, a enigmatisar per molts anys!

Enigmatisar al Diccionari suplement


L'enigmàtic art de la Carme



31 d’octubre del 2012

¿Com ho sabríem? (II)


¿Si una paraula està malament lletrejada en el diccionari, com ho sabríem?

¿Qui vigila al vigilant de les paraules? Multitud d'usuaris, en l'actualitat. Una altra cosa és que els editors facin gaire cas de les incorreccions que aquests posen al descobert. Aquest acudit (de 2012) és una versió gràfica d'una citació del còmic estatunidenc Steven Wright que vam registrar a cal Gazo fa uns anys. Perquè el temps passa, però les idees continuen repetint-se (o versionant-se, o plagiant-se...)

Com ho sabríem?

Merci per l'aportació, zerosetze!

22 d’octubre del 2012

Antoni Maria Alcover: l'honor de les paraules


De la Institució Pública Antoni M. Alcover

Dins dels actes de l'Any Alcover 2012 (150è aniversari del naixement de mossèn Antoni Maria Alcover), demà s'inaugura, a la capella de la Misericòrdia de Palma i fins al 8 de desembre, l’exposició "Antoni Maria Alcover: l’honor de les paraules", comissariada per Gabriel Janer Manila.

L'antiga casa de la Misericòrdia de Palma, seu de l'actual Consell de Mallorca, havia estat una institució benèfica dedicada a acollir indigents. Els darrers governs balears semblen entestar-se, en els seus atacs contra l'ús del català a l'ensenyament, els mitjans de comunicació i l'administració pública, a convertir aquesta llengua pròpia de les Illes en un simple indigent cultural. Gegants de la llengua com mossèn Alcover dignifiquen allò que els polítics intenten denigrar. No podem oblidar ni una cosa ni l'altra.









Informació via Diari d'un llibre vell

19 d’octubre del 2012

Els mots de l'Alcover-Moll



Arran del 50è aniversari de la publicació del darrer volum del diccionari Alcover-Moll, el recomanable diari digital de cultura Núvol està publicant la secció "Els mots de l'Alcover Moll", dins d'Homo Fabra, l'espai dedicat a la llengua catalana i la ludolingüística. En aquest espai, demanen a lletraferits catalans que triïn una paraula del DCVB i en facin un breu escrit. Deixo la llista dels mots que hi apareixen per ara:

Enric Casasses. Aquesta dona ja ha clos
Jordi Raventós. Tenir sempre les oques a ferrar
Marta Rojals. Fato
Joan Sellent. Viuda
Joan J. Ignasi Gras. Espanyar
Maria Nunes. Llibertament
Carme Fenoll. Biblioteca
Màrius Serra. Mestrança
Carles Camps Mundó. Feina
Josep M. Fulquet. Taller
Àngels Codina. Figa
Josep Bargalló. Moll
Maria Cabrera. Coltell
Jordi Puntí. Pissiganya 
Muriel Casals. Passeig
Bel Olid. Sang
Enric Gomà. Burricada
Montserrat Camps i Piró. Quimera
Àlex Gutiérrez. Patata
Joana Serra de Gayeta. Horabaixa 
Joan de Déu Domènech. Espanya 
Biel Mesquida. Llefre
Maria Barbal. Arrecerar
Jordi Llavina. Pèlag
Víctor Pàmies. Dita
La llista la clou, ara mateix, el paremiòleg de capçalera de Catalunya, l'admirat Parèmies,  qui a banda d'haver començat a publicar llibres en paper, per sort dels seus lectors, s'estrena també com a tallerista, a Vilafranca del Penedés i a Barcelona. Si el tema us atrau, no ho dubteu i aprofiteu aquests tallers. 

Un Amades apòcrif al costat de l'Amades del segle XXI



15 d’octubre del 2012

L'obra més sòlida de Fabra


"Sempre que n'he tingut avinentesa, he proclamat que la Gramática de 1912 és l'obra més solida de Fabra, pel seu suport científic i per la seva expressió formal. [...] La Gramática de 1912 és, de més a més, la base de les altres gramàtiques que Fabra aniria publicant successivament. És innegable que, entre totes elles, la de 1918 esdevingué la més important, àdhuc transcendental, per tal com fou considerada, per l'Institut d'Estudis Catalans i per tots els catalanoparlants, com el text prescriptiu de la llengua catalana (i el que en dic s'aplica a totes les seves reedicions posteriors). No és menys innegable, emperò, que aquesta gramàtica descansa tothora en la doctrina lingüística de la de 1912 (havent-ne llevat tots els punts que podien ésser superflus en un text normatiu)."

Antoni M. Badia i Margarit


Demà es commemora al Palau de la Generalitat el centenari de la Gramática de la lengua catalana (1912) de Pompeu Fabra. En el prefaci que el professor Badia i Margarit escrigué a la reedició facsimilar de la Gramática (Barcelona: Aqua, 1982) digué d'ella que és l'obra més sòlida de Fabra. És la seva primera gramàtica, un any després vindrien les Normes ortogràfiques, i té el mèrit d'estructurar un pla de treball que després es plasmaria en d'altres obres obres gramaticals. 

Allò que passa més desaparcebut d'aquesta obra és que inclou també la primera aportació lexicogràfica del mestre Fabra, un Vocabulario catalán-castellano y castellano-catalán (p. 341-453), que, a més, és l'únic recull de lèxic bilingüe de tota la seva extensa obra lexicogràfica. Aquest vocabulari presenta uns criteris de redacció únics en tota la història de la lexicografia catalana, fet que el fa encara més interessant. Entre ells, la supressió de la hac (ome per home); el canvi de la i de diftong decreixent per y (eyna per eina), etc. També recull, en versaleta, formes antigues del català. 

De totes les característiques d'aquest vocabulari, la més curiosa, i que no he trobat en cap altre recull bilingüe semblant, és que ordena alfabèticament en una única llista totes les entrades, catalanes (en lletra normal) i castellanes (en cursiva): patge, patio, patir, patizambo, pato, pau... No separa en dues llistes català-castellà i castellà-català, com s'havia fet sempre (i es continuaria fent sempre després d'aquest experiment), sinó que trobem un únic vocabulari català i castellà  alhora. 


En l'acte de demà, a dos quarts de vuit del vespre, presidit pel conseller de Cultura, Ferran Mascarell, hi intervindran Salvador Giner, president de l’Institut d’Estudis Catalans; Isidor Marí, president de la Secció Filològica de l’IEC; Jordi Mir, director de les Obres completes de Pompeu Fabra, i Yvonne Griley, directora general de Política Lingüística. També s'aprofitarà per presentar el vuitè volum de les Obres completes de Pompeu Fabra, que recull l'epistolari conservat de Fabra i el seu Curs de llengua catalana per correspondència.

 




11 d’octubre del 2012

El viatge que fan nou diccionaris catalans de Portland a Tarragona



Entre uns pocs centenars de diccionaris, triar-ne nou: cinc de grocs i quatre de vermells, tenint en compte que, com si d'un castell es tractés, l'amplada ha d'anar disminuint des de la base cap al cim. Fer-ne una fotografia i tenir la sort que la premiïn en un simpàtic concurs de piles de llibres en un immens portal de biblioteques particulars de tot el món: Librarything. Més d'un any després, veure aquesta imatge a la portada del tríptic que anuncia el 6è Màster Oficial en Estudis Superiors de Llengua, Literatura i Cultura Catalanes de la Universitat Rovira i Virgili. Un nou premi per als nou diccionaris.