Un DIEC3 molt diferent

El 13 de juliol de 2007 es va fer la presentació del DIEC2 a Perpinyà. Una televisió de la Catalunya-Nord, NetTVCat, aprofità per entrevistar el president de l'IEC, Salvador Giner, que parlà d'aquest diccionari i del proper. El vídeo no arriba als 5 minuts.

Hi ha dues dades que trobo curioses:

- La primera és el lapsus que té quan diu que "la base era l'edició del Pompeu Fabra de l'any 35". El primer diccionari normatiu del català (i l'obra més important del seu autor) va ser el Diccionari General de la Llengua Catalana (DGLC) de 1932. Sembla una data prou significativa per no equivocar-s'hi, penso jo.

- La segona, més important, és que fins ara hi ha hagut una continuïtat entre les trenta-dues edicions del DGLC, el DIEC1 de 1995 i el DIEC2 de 2007. De fet, en el darrer d'ells trobem definicions i exemples dels utilitzats per Fabra el 1932. Però Salvador Giner declara aquí que el DIEC3 partirà "de zero". Això sí que seria tot un canvi! En lexicografia s'acostuma a partir dels corpus lexicogràfics anteriors per tal d'adaptar-los, millorant-los. El DIEC3 sembla que trencarà aquesta tradició.

les mots qu'on connaît déjà

"Les dictionnaires n'expliquent bien que les mots qu'on connaît déjà."

A la pàg. 37 de Monsieur Ibrahim et les fleurs du Coran (Albin Michel, 2001) d'Eric-Emmanuel Schmitt trobem aquesta afirmació escèptica del personatge Moïse-Momo, que reflecteix el seu desencís quan busca 'soufisme' al Larousse i no entén què li diu.


Traïció pròpia: "Els diccionaris només expliquen bé els mots que un ja coneix".

Un any

Avui fa un any que rondo cementiris de paraules dins d'un bloc.

Vaig entrar en aquest món per una raó ben simple: el 25 de juny del 2007 vaig rebre aquest missatge d'Infozèfir: Blogger també s'apunta al català. Si el major servidor mundial de blocs s'apuntava al català, el català també s'apuntaria al Blogger. Dit i fet. El mateix dia començava aquest inescribible Gazophylacium.

Però clar, com tants d'altres, també vaig entrar a la blocosfera per una segona raó no tan simple: volia aprendre. Vull, volem, aprendre de moltes coses, de tot el que ens envolta i del que hi ha més enllà del que ens envolta. I jo estic envoltat de diccionaris. Són la meva mania. 'Mania' ve d'un mot grec que significa bogeria. Compartir aquesta mania potser era la manera de no parar boig del tot.

Fer un bloc basat només en diccionaris no és tasca fàcil. I quan t'agrada parlar bàsicament de diccionaris catalans prefabrians, la cosa es torna un pèl estrambòtica, al segle XXI. Per no ser monotemàtic vaig decidir anar omplint els calaixos també amb imatges, citacions, algunes notícies d'actualitat i moltes altres coses que un no busca i vénen soles. I així ha anat la història.

M'estalvio estadístiques que no interessen a ningú (probablement ni a mi) i em quedo amb el més important: les bones experiències i la bona gent que he conegut durant aquests 366 dies. El malparit de mon germà ja el coneixia d'abans. La resta ha estat un regal. No cal que digui noms ni que esmenti cap moment en especial. Com li agrada recordar-me a mon germà, tot sovint els comentaris superen el meu escrit. Sens dubte. Aquesta és la meva tasca filantròpica: fer que sigueu millors que jo :)

Gràcies per aquest primer any.

Diccionicidi

Fa un temps parlàvem de com devia ser morir esclafat per un diccionari ('diccionicidi', ho batejà llavors el Parèmies). Ara, gràcies al reusenc Té la mà Maria, trobem que la mort per impacte de llibres forma part, sense cap gènere de dubte, de l'imaginari artístic del segle XX. La imatge és de l'artista siberià Vitaly S. Alexius i porta per títol Death by Stress.

El libro de faltriquera de D. y M.

Una altra mostra de lexicografia menor:

D. y M.: Diccionario catalan-castellano y vice versa, Barcelona, Agencia Médica Catalana / Imprenta de J. Roger, 1847 (2a de 1854).

Diem que és un diccionari menor perquè pertany a un conjunt bastant extens d'obres aparegudes al segle XIX al costat dels diccionaris de Fra Magí Ferrer i de Santiago Àngel Saura. Aquestes obres són reculls d'equivalències catalano-castellanes (i viceversa) que, malgrat que formen part de la lexicografia catalana, no tenen la importància d'altres obres vuitcentistes com l'Esteve, Belvitges i Juglà o el Labèrnia.

Les referències bibliogràfiques en són escasses. Colon i Soberanas (1986) el citen només per dir que el deixen de banda, o sigui que no val la pena entretenir-s'hi, i Rico i Solà (1995) citen només les sigles D. y M. en una llista d'autors de "vocabularis comuns".

La primera edició d'aquest llibre de misteriós autor és de l'any 1847. La segona, i darrera, és la que mostrem aquí, la de 1854. L'obra té dos peus d'impremta diferents. El primer, a mà esquerra de la portada, ens indica que va ser imprès a la Imprenta de J. Roger ("calle del Hospital, 75"). El segon, a la portada, ens indica que el va publicar l'Agencia Médica Catalana ("calle de Escudellers, n. 61 esquina á la de Aray").

A la portada també trobem l'expressió "Libro de faltriquera". Això vol dir que és un llibre de butxaca. Butxaques grans havien de ser, ja que fa 9x14x5, espai ocupat per 962 pàgines de diccionari més 27 de refranys, ordenats per paraules clau i amb versions catalanes i castellanes. No té introducció, té el text a dues columnes i, malgrat dir "vice versa" (sic), només recull les equivalències catalano-castellanes. Al revés, no.

Però el misteri més gran d'aquest diccionari és el seu autor, que s'amaga sota les inicials D. y M.

Sota l'autoria de D. y M. també hem localitzat un Diccionario de la lengua castellana (Barcelona, Librería Española y Estrangera, 3a ed. de 1847), un altre Diccionario de la lengua castellana (Barcelona, Libr. de la Sra. V. e H. de Mayol, 3a ed. de 1851) y un Refranes catalanes con sus correspondientes refranes castellanos (Barcelona, Timbre Imperial, 1887), que pensem és una edició per separat de les 27 pàgines de refranys que hi ha al final del diccionari català.

Albert Rossich, a l'article El nom de les lletres¹ parla de D. y M., compilador d'un "Diccionario catalán-castellano (1847)". És l'únic autor que hem trobat que aventura una hipòtesi sobre les inicials: "Joan Drument i Millet?". El signe interrogatiu ens indica que no n'està segur, però se la juga. Joan Drument fou un metge barceloní que visqué entre 1798 i 1863. Les dues obres de Drument de les quals es té constància són de tema mèdic i s'editaren en impremtes diferents de les de l'autor D. y M.. Tanmateix, el fet que el diccionari que tractem fos editat per l'Agencia Médica Catalana és un lligam possible amb un autor metge, però no és cap prova definitiva. Imaginem que Rossich es basa en d'altres dades millors que les nostres.

¹ Publicat a Caplletra núm. 27 (1999), p. 65-86.

Y a veces hay cuchilladas

"El arte del diccionario es copiar y mejorar. Y a veces hay cuchilladas"

Titular d'una entrevista de fa anys d'El País al lexicògraf Francisco Rodríguez Adrados.

Aquest acadèmic de la llengua acabava de presentar el sisè volum del Diccionario Griego-Español (Instituto de Filología del CSIC), una obra que esperava es completés en uns 18 volums i que ell sabia que no veuria acabada. Entre d'altres coses explica l'origen dels diccionaris (com a glossaris que aclarien els termes complexos dels textos literaris grecs), així com els inicis de la tradició lexicogràfica a Occident. Molt interessant.

______

Avui toca citació perquè avui fa justament un any que un cristal·lògraf vallromanès, vallromaní i vallromanenc iniciava un diccionari de citacions en línia: el Diccitionari. L'origen d'aquesta font de píndoles culturals que sadolla esperits inquiets ja ha estat narrat anteriorment. A hores d'ara es tracta d'un projecte coral a sis mans, sis peus i seixanta ungles, les del paremiòleg fundador, l'estupend i un servidor.

Van passant els dies i tal dia, en farà dos. I per ara, sense ganivetades.

Dictionary

Dictionary, 1994

Fotografia lexicogràfica d'Abelardo Morell, fotògraf cubà. "Como una ola, tu amor creció como una ola..."