8 d’abril de 2010

La natura no és més que un diccionari

Jeune orphéline au cimetière (Jove òrfena al cementiri)
de Delacroix, 1824 (al Louvre)


"«La nature n’est qu’un dictionnaire», répétait-il fréquemment. Pour bien comprendre l’étendue du sens impliqué dans cette phrase, il faut se figurer les usages nombreux et ordinaires du dictionnaire. On y cherche le sens des mots, la génération des mots, l’étymologie des mots ; enfin on en extrait tous les éléments qui composent une phrase et un récit ; mais personne n’a jamais considéré le dictionnaire comme une composition dans le sens poétique du mot. Les peintres qui obéissent à l’imagination cherchent dans leur dictionnaire les éléments qui s’accordent à leur conception ; encore, en les ajustant, avec un certain art, leur donnent-ils une physionomie toute nouvelle. Ceux qui n’ont pas d’imagination copient le dictionnaire. Il en résulte un très-grand vice, le vice de la banalité, qui est plus particulièrement propre à ceux d’entre les peintres que leur spécialité rapproche davantage de la nature extérieure, par exemple les paysagistes, qui généralement considèrent comme un triomphe de ne pas montrer leur personnalité. À force de contempler, ils oublient de sentir et de penser."

Aquesta citació pertany al Saló de 1859 de Charles Baudelaire i parla de la concepció de l'art d'Eugène Delacroix. Segons Baudelaire, Delacroix repetia freqüentment que l'artista s'havia d'inspirar en la natura com qui consulta un diccionari, per assimilar-ne el vocabulari i interpretar-ne el llenguatge a partir de la inspiració pròpia. D'altres autors, tanmateix, pensen que Delacroix mai utilitzà aquesta metàfora. Sembla ser que Baudelaire va conèixer Delacroix entre 1845 i 1846, fet que explica a Saló de 1859, on també narra amb detall la teoria de la natura com a diccionari del pintor, una metàfora que l'escriptor adoptà (¿inventà?) i que ha fet fortuna. Potser Baudelaire només es va inspirar en el pensament de Delacroix i, a partir d'una interpretació pròpia (o d'altri), va fer famosa la comparació entre natura i diccionari.


Diari personal de Delacroix

14 comentaris:

  1. Certament els artistes del s. XIX anaven amb el seu quadernet pel món anotant elements de la natura que finalment dintre del taller acabaven (o no) dintre de les composicions dels seus quadres, com si d'un trencaclosques es tractés.
    Els pintors de van anar a pintar directament a la natura (pintura de cavallet o au plein air) fins a finals del s. XIX.
    Molt bon apunt d'un tòpic que per ser-ho no deixa de ser cert.

    ResponElimina
  2. Clidice: Se non è vero è ben trovato.

    Pisco: I quin quadernet, el de Delacroix...

    ResponElimina
  3. Metàfora enganyosa, que no fa sinó rebaixar la natura a l'alçada de qualsevol diccionari (i ja sabem que corre cada diccionariet i diccionariot pel món…!): què vol dir, si no, "no és més que" (fr. "n’est qu’")?

    Són els diccionaris els que no són més que un intent necessàriament, irremeiablement, frustrat d'abraçar i fixar la natura (els llenguatges naturals —o els artificials, és clar), perquè la natura és incommensurable i constantment canviant.

    Si fos a fer (posant-me en el paper de mestretites pedant), i intentant copsar el que sembla que volia dir Delacroix/Baudelaire la reformularia en aquesta altra: "La natura és EL diccionari".

    La natura es pot concebre com el diccionari absolut, el gran diccionari, el que ho conté tot: tant el que sabem com el que ignorem. I és a la natura que acudim sempre (o hi hauríem d'acudir) per inspirar-nos i per comprendre. (Que consti que en aquest cas em refereixo a la natura d'una manera molt diferent a la de Delacroix/Baudelaire, que prenien posicions enfront el naturalisme estètic imperant a l'època, perquè en el meu cas hi incloc l'instint, la inspiració, la creació.)

    ResponElimina
  4. Anònim: Un servidor s'ha limitat a traduir la primera frase, suposada citació de Delacroix dins de la citació menys suposada de Baudelaire, d'una manera bastant literal, tot i que dir "La natura és un diccionari" també s'hi hagués apropat. Canviar el determinant, com proposa, no és cap acte de mestretites pedant, sinó un exercici de traducció probablement més intel·ligent però que demana un bagatge d'estètica del qual no disposo. Diccionariets i diccionariots, hehe...

    ResponElimina
  5. Ep! La traducció em sembla impecable.

    Aquí no és pas el traductor el traïdor, sinó aquest mala peça de Delacroix/Baudelaire.

    ResponElimina
  6. "Ningú no és impecable": ho va posar com exemple Fabra el 32 i ho manté avui el DIEC2. Diccionariets i diccionariots, hehe. Encara ho faré servir de títol d'un apuntet (o apuntot).

    ResponElimina
  7. Oooooooooooh!!! m'encanta aquesta foto que has posat del diari personal, amb aquestes pintures... sempre m'han agradat aquests quaderns, són com tresors!!

    Degut a la meva avançada edat, quan anava a l'escola, a part de fer-ho tot en castellà, la llengua estrangera que estudiàvem era el francès... això fins a l'EGB, després vaig canviar de centre i allí feien anglès.

    Porto mil anys estudiant anglès (encara ara... si és que anar a una classe de conversa setmanal per riure molt es pot dir "estudiar") i només he aconseguit un nivell per defensar-me i para de comptar.

    En canvi, llegeixo tot aquest text en francès i m'encanta veure com ho recordo... i és que sempre he pensat que els catalanoparlants tenim la gran sort de poder "captar" fàcilment francès, italià... i això m'agrada :-))

    ResponElimina
  8. Assumpta: Tot i que captar fàcilment una llengua és una cosa i traduir-la n'és una altra. La traducció d'El Casalot, que em sembla que estàs llegint, és un exemple de l'esforç que suposa fer-ho molt bé.

    ResponElimina
  9. Siiiiii, estic llegint El Casalot (una recomanació teva, eh?) ;-))

    Jo vaig poc a poc, llegeixo lentament, així que tardaré en acabar-lo, però ja puc avançar que m'està ENCANTANT!! ;-))

    I tant, i tant... tens tota la raó. Una cosa és "fer-se entendre" i una ben diferent és ser capaç de traduir, i això segon implica un domini total de les dues llengües.

    Mira si trobo mèrit la feina dels traductors que jo mateixa, durant un temps, traduïa els meus propis posts del català al castellà (bàsicament per unes noies argentines que em fa il•lusió la fidelitat que tenen al meu blog, m'agrada... i, a més, em feliciten quan el Barça guanya i tot...) ai, que marxo de tema ara... per on anava?

    Ah, sí, que jo mateixa em traduïa del català al castellà. Traducció que posava sempre com a primer comentari del post. Doncs bé, tot i dominar a la perfecció la llengua castellana (escrivint millor que la catalana), moltes vegades, especialment quan es tractava d’un relat, m'havia d'aturar a pensar i, fins i tot, posar les coses d'una altre manera en castellà perquè, quan es llegís, es pogués entendre el que jo volia dir exactament.

    Una feina molt difícil i molt, molt maca la de traductor :-)

    Ara ja no ho faig... he posat el traductor de Google, que fa autèntiques bestieses però que, per entendre “el sentit” ja val... tot i així, quan es tracta d’un relat em sap greu que no es pugui llegir bonic, però la mandra és la mandra...

    ResponElimina
  10. M'alegro que t'agradi tant. La traducció d'en Pàmies és fluïda, no es nota. A més és d'aquells llibres amb els quals s'aprèn llengua. Això sí, necessita el seu temps. 1118 pàgines no són peccata minuta.

    Confiem que les teves amigues argentines demà et puguin felicitar!

    ResponElimina
  11. Sí, és en Xavier Pàmies. Segons el Parèmies, no és parent ni del Xavier ni del Sergi. Però s'hauria d'investigar el tema.

    ResponElimina

Quelcom a dir?