El carnaval del diccionari

 Le Carnaval du dictionnaire (Paris: Michel Levy Freres, 1874) és un curiós text de lexicografia recreativa, obra de l'escriptor i publicista Pierre Véron. Véron (París, 1831-1900) va publicar moltes novel·les ambientades en el París bohemi noucentista, com Réalités humaines, La vie galante, Paris s'amuse, Les marionnettes de Paris, Les gens de théâtre... Des del 1865 va ser el director de Le Charivari, un diari satíric il·lustrat que es publicà durant més d'un segle a París i que fou tan conegut que el setmanari satíric britànic Punch al principi s'anuncià amb el subtítol de "The London Charivari".

Caricatura de Pierre Véron per Gill

Bust de Véron al cementiri de Montparnasse

Le carnaval du dictionnaire és un diccionari humorístic de l'estil de The devil's dictionary d'Ambrose Bierce, tot i que sense tanta mala llet. De fet és millor dir que l'obra del Bitter Bierce és de l'estil de la de Véron, ja que el diccionari anglès es publicà dècades després que Le carnaval.  Al prefaci de l'obra, Véron diu que quan cal construir un gran edifici, sempre s'aixeca primer al seu costat una senzilla barraca. "Mon livre, c'est la baraque en question" (el mot francès baraque és un catalanisme). Veiem alguns exemples que trobem dins d'aquesta barraca carnavalesca, i que ens mostren un estil d'aforisme humorístic apte per a quasi tots els públics:

ACCENT — Le fumet de la prononciation.
ALEXANDRIN — L'éléphant de la poésie.
CHAOS — Regardez autour de vous.
CZAR — Anachronisme en uniforme.
GÉOGRAPHIE — Acte d'accusation des conquérants.
PROVERBE — Mensonge âgé.
Z — Le saint Sylvestre de l'alphabet.

Un altre dels atractius de la publicació són les 24 làmines amb dibuixos de Paul Hadol, un dels caricaturistes col·laboradors a Le Charivari i que també fou cartellista publicitari. Aquestes làmines presenten les lletres amb iconòfors, imatges de noms que comencen per la lletra que rodegen, com ara la K de kiosque.

 

Pàgina final de l'obra: Zut!

Thesaurus editors'...

de Tony Zuvela

Lèxic casteller

"Força, equilibri, valor i seny"

(lema casteller)

La lexicografia catalana fa temps que s'ocupa del món casteller, una manifestació cultural que és patrimoni immaterial de la humanitat. Amb referències al camp de Tarragona des del segle divuit, aquestes torres humanes tenen un lèxic específic que ens parla de la vestimenta dels castellers, els noms dels diferents castells i les seves combinacions, les seves parts, les formes d'acabar-los, així com d'altres realitats que envolten les colles: els concursos, les músiques...

Quant a estudi general, és bàsic el treball "El lèxic casteller: característiques i perspectives d'estudi" de Xavier Brotons i Antoni Pardo, dins de Repensar els castells: Jornades d'Estudi dels Castells de l'Institut Tarragonès d'Antropologia (Valls: Cossetània, 2004, p. 23-32).

En paper, alguns dels lèxics castellers de què disposem són:

- Món casteller de Pere Català Roca i altres (Barcelona: Dalmau, 1981): En l'obra cabdal del món casteller, d'autor vallenc, dins del segon volum, hi ha un vocabulari amb 894 entrades enciclopèdiques. "La Bíblia dels castells".

- "Lèxic casteller penedesenc" de Jordi Carbonell dins de la revista El Figarot, butlletí dels Castellers de Vilafranca (núm. 24-25 de juny de 1997):  Es va presentar com a ponència a la 1a Jornada castellera del Garraf, Alt i Baix Penedès (1996).

- "Glossari terminològic casteller" de Màrius Boada, dins de Prevenció de lesions en els castellers  (Barcelona, 1994), p. 145-154.

-  Diccionari casteller de Xavier Brotons (Barcelona: Diputació de Barcelona i El Ventall, 2001): Uns 650 termes i un índex de les colles que existien quan es va publicar i les que ja havien desaparegut. L'autor és filòleg, professor, blocaire, casteller i vilanoví, ergo seguidor dels Bordegassos. Amb la revisió del Termcat, és, ara per ara, el recull lèxic més exhaustiu sobre aquest fenomen cultural i esportiu. Brotons també és autor de Castells i castellers. Guia completa del món casteller (Barcelona: Lynx, 1995), una obra prèvia que inclou, a l'apèndix VII, un "Vocabulari casteller" de 250 entrades.

 - El món casteller: terminologia bàsica (Barcelona: Termcat, 2001): un quadríptic amb 35 termes elaborat en col·laboració amb l'Ajuntament de Terrassa, el Consorci per a la Normalització Lingüística i la Coordinadora de Colles Castelleres de Cataluny. També se'n va fer un cartell amb 17 termes.

- Paraula de Tecla: Vocabulari de les festes de Santa Tecla d'Enric Garriga, Mariona Savall i Marina Massaguer (Tarragona: Arola, 2010). Inclou uns 600 termes de lèxic festiu de Tarragona, que no pertanyen només al lèxic casteller. Existeix també en línia, al Termcat.

- "Glossari" a Castells, tocant el cel amb la mà de Josep Almirall (Barcelona: Triangle Postals, 2011). Un petit vocabulari (p. 238-39) per a un llibre petit, destinat principalment al sector turístic. Publicat en sis idiomes: català, castellà, anglès, francès, alemany i italià.

En línia tenim:

- El llenguatge dels "castells" de Ramon Piera (Vall, 1998): vocabulari amb prop d'una cinquatena de termes.

- Diccionari casteller (Barcelona: Termcat, 2007): un centenar de termes revisats per especialistes de la Colla Jove dels Xiquets de Tarragona. Es va actualitzant i es pot descarregar. 

- Vocabulari casteller dels Castellers de Lleida. Amb exemples i citacions de l'ús de les paraules. Molt documentat.

- Glossari de termes castellers a la Viquipèdia.

- Paraula de Tecla: Vocabulari de les festes de Santa Tecla (2011). L'obra en paper disponible en línia gràcies al TERMCAT i actualitzada.  

- Lèxic casteller (Tarragona: Consorci per a la Normalització Lingüística i Centre de Normalització Lingüística de Tarragona, 2012): És un diccionari visual amb uns 70 termes i apartats referits a parts del castell, components de la pinya, pisos del castell, tipus de castell, música dels castells —amb la reproducció del toc de castells dels Castellers de Vilafranca a la Festa Major de Sant Fèlix) i altre lèxic. També ofereixen un pòster descarregable. Es va presentar dins del II Simposi Casteller de Valls.

Lexicogràfica Susan Porteous

Susan Porteous és una artista del llibre. L'any 2007 va crear A to Z, una obra on modifica un diccionari d'anglès, retallant, dins de l'espai de cada lletra, la silueta d'un dels termes inclosos. Així, trobem els contorns d'una poma (apple) a la a, una campana (bell) a la be, un gat (cat) a la ce...

Apple

Octopus

Star

La feina artística de Susan Porteous amb l'alteració lexicogràfica no acaba aquí. A l'obra Word Cubes (2008) agafa fulls de diccionaris i els manipula afegint-los una coberta feta d'acer.

 Un darrer exemple és aquest magnífic Encyclopedic (2008) fet a partir de la World Book Encyclopedia.

 

Una de les edicions de la World Book Encyclopedia

Centenari de la Normes ortogràfiques del català

El 24 de gener de 1913 dinou membres de l'Institut d'Estudis Catalans signaven les Normes ortogràfiques, un conjunt de 24 regles amb les quals intentaven superar el desgavell ortogràfic de la Renaixença i codificar el sistema ortogràfic del català. Feia deu dies que les havien aprovades i més temps des que una Ponència ortogràfica anava treballant en la seva redacció. El resultat final foren 14 pàgines que l'IEC publicà a Barcelona mitjançant la Tipografia L'Avenç i que constitueixen la presentació pública de l'IEC com a autoritat lingüística normativa.

Primer full de l'edició original

Quatre anys després, Pompeu Fabra, principal artífex de les Normes, en la primera edició del Diccionari ortogràfic (1917), fa precedir el lèxic d'una exposició de l'ortografia catalana segons el sistema de l'IEC, on dedica 30 pàgines per a 76 normes. El corpus teòric de l'ortografia catalana aniria augmentant i desenvolupant-se amb el temps, però podem dir  amb certesa que la nostra ortografia actual és hereva directa de les Normes ortogràfiques de fa cent anys, que són el primer referent lingüístic normatiu compartit pels Països Catalans.

Només cinc dels dinou signants foren de la Secció Filològica de l'IEC. ¿Per què? Perquè es volia que fos una reforma on s'impliquessin tots els àmbits del saber. Així, els signants, de les tres seccions existents llavors de l'IEC, van ser: 

1. Antoni Rubió i Lluch: com a president de l'IEC i de l'Institut Històricoarquelògic (Secció Històricoarqueològica).
2. Antoni Maria Alcover i Sureda: com a president de l'Institut de la Llengua Catalana (Secció Filològica). 
3. Miquel Arcàngel Fargas i Roca: com a president de l'Institut de Ciències (Secció de Ciències). 
4. Jaume Massó i Torrents: Secció Històricoarqueològica.
5. Josep Maria Bofill i Pichot: Secció de Ciències.
6. Joaquim Miret i Sans: Secció Històricoarqueològica.
7. Lluís Segalà i Estalella: Secció Filològica.
8. Frederic Clascar i Sanou: Secció Filològica.
9. Esteve Terradas i Illa: Secció de Ciències.
10. Eugeni d'Ors i Rovira: Secció de Ciències.
11. Josep Carner i Ribalta: Secció Filològica.
12. Josep Pijoan i Soteras: Secció de Ciències.
13. Pere Coromines i Montanya: Secció de Ciències.
14. Pompeu Fabra i Poch: Secció Filològica.
15. Josep Puig i Cadafalch: Secció Històricoarqueològica.
16. Miquel dels Sants Oliver i Tolrà: Secció Històricoarqueològica.
17. Ramon Turró i Darder: Secció de Ciències.
18. August Pi i Sunyer: Secció de Ciències.
19. Guillem Maria de Brocà i de Montagut: Secció Històricoarqueològica.

En aquella època l'IEC tenia vint membres.¹ L'únic que no assistí a les sessions i no signà fou el membre de la secció Filològica Àngel Guimerà. Sembla ser que no participava de la vida activa de l'IEC. També és notori que els 8 membres fundadors de l'IEC signessin la publicació: Rubió, Pijoan, Puig i Cadafalch, Massó, Miret, Brocà, Oliver i Coromines.

A finals de gener de 1913 les Normes es començarien a difondre per la premsa. N'és un exemple l'article "Per la unitat de l'idioma. Les Normes ortogràfiques de l'Institut d'Estudis Catalans" publicat a La Veu de Catalunya el 31 de gener de 1913 (p. 3-4), on es reprodueixen íntegres les 24 normes.²

A banda de publicar-se en premsa, també van aparèixer dins d'altres obres relacionades amb la llengua. Com a mostra, la seva publicació a l'Enciclopedia moderna catalana³ de Joseph Fiter, que va coincidir temporalment amb la publicació de les Normes i no les hi va poder aplicar, o a la Novíssima ortografía catalana d'Antoni Rovira i Virgili, que sí les segueix.

Primer full de l'annex de l'enciclopèdia de Fiter amb les Normes

Coberta de l'ortografia de Rovira i Virgili on s'anuncia que se segueixen les Normes

Antoni López Llausàs va ser l'editor del Diccionari general de la llengua catalana (1931-32) de Pompeu Fabra i fundador de la llibreria Catalònia. També edità l'ortografia de Rovira i Virgili i comença aquesta publicació amb "Quatre paraules de l'editor" que mostren l'impacte social de les Normes de fa cent anys (subratllat nostre):

"Per primera vegada, l'idioma català té unes Normes ortogràfiques amb prou prestigi per a aconseguir l'unitat del llenguatge escrit. L'Institut d'Estudis Catalans ha publicat les Normes acordades després de llargues i conciencioses deliberacions. L'alta autoritat d'aqueixa corporació científica ha fet que tothom, o quasi bé tothom, a Catalunya, les hagi acceptades de bona gana i amb el cor content.
No totes les qüestions pendents de l'ortografía catalana han estat resoltes ara per l'Institut, ni totes les recents resolucions d'aquests tenen el caràcter de definitives. Però el nombre de les qüestions resoltes és tant considerable, que ja dona dret a proclamar, avui, que l'idioma català està ortogràficament unificat."

Aquestes regles ortogràfiques foren adoptades majoritàriament pel món de les lletres —publicacions periòdiques incloses—, però també van ser combatudes per un grup molt actiu d'antinormistes. Antoni López s'hi refereix quan diu que van ser acceptades per "quasi bé tothom". Entre els qui no les acceptaren, Francesc Carreras i Candi, Jaume Collell i Bancells, Josep Franquesa i Gomis, Francesc Matheu i Fornells, Apel·les Mestres, Ramon Miquel i Planas, Ernest Moliné i Brasés... Aquests, el 1915, crearen una Acadèmia de la Llengua Catalana que redactà unes altres "Regles ortogràfiques", publicades el 1916, que no tindrien èxit.  

El proper 31 de gener, a dos quarts de set del vespre, a la Sala Prat de la Riba de l'IEC (c. del Carme, 47) tindrà lloc l'acte d'obertura del centenari de les Normes ortogràfiques de l'IEC. Hi parlaran Mila Segarra, Josep Massot, Joan Francesc Mira, Salvador Giner i Isidor Marí.

Invitació a l'acte de l'IEC

Reproduïm, finalment, el text de les Normes ortogràfiques de l'Institut d'Estudis Catalans de 1913 —també consultable al web de l'IEC—, tal i com es van incloure a la Novíssima ortografía catalana de Rovira i Virgili:

Més:

Mila Segarra (1985): "Les set redaccions de les "Normes ortogràfiques" de l'Institut d'Estudis Catalans".

PD: Avui les Normes ortogràfiques compleixen 100 anys al digital de cultura Núvol. 

Més PD: Un portal sencer de l'IEC dedicat a les Normes ortogràfiques.

¹ Actualment, l'IEC té cinc seccions amb més de 200 membres. 

² Les Normes, un cop aprovades, van tenir almenys dos estats: el que es va difondre a La Veu de Catalunya, i un altre que deu datar de la segona quinzena de febrer que afegeix text a la norma 8 (amb referència al prefix "circum-") i que és el que ja es troba a la Novíssima ortografía catalana de Rovira i Virgili. L'any 1914 es va publicar un altre document amb una estructura diferent: "Instruccions per a escriure segons les normes ortogràfiques de l’Institut d’Estudis Catalans" [comentari de l'amic XRM]. 

³ En l'edició de 1912 hi apareixen d'apèndix del cinquè, i darrer, volum, fet que indica que aquest darrer volum, sense datar, és posterior al gener de 1913; en la segona edició de l'Enciclopèdia de Fiter, de març de 1913, apareixen d'apèndix del primer volum.

LexiCON

LexiCON és un vídeo de 57 segons de Danielle Gatto i Konstantinos Psimaris, amb efectes sonors de Tom Lebeau. Es resumeix amb "A con tries to scape" (un convicte prova d'escapar). Tant el convicte com qui el persegueix com el decorat són fets de diccionari. Llàstima que no sabem identificar-lo.

"El diccionario" María Moliner

María Moliner Ruiz (Paniza, Saragossa,1900 - Madrid, 1981) va ser bibliotecària i lexicògrafa. Quant a aquesta segona ocupació, és l'autora del Diccionario de uso del español (1966-67), una obra personal —quan els diccionaris encara ho podien ser— que es coneix directament com "el María Moliner".  Aquest diccionari es troba actualment editat en paper, en dvd, i, de manera molt bàsica, en línia. El seu fill, a mariamoliner.com, denuncia el tractament editorial actual de l'obra.

Malgrat viure durant la segona meitat del segle XX, diuen que pel fet de ser dona mai va arribar a ser acadèmica de la RAE. Costa de creure, però la primera dona acadèmica de nombre de la RAE va ser Carmen Conde, l'any 1979. Martínez de Sousa, al Manual básico de lexicografía (p. 316), parla així de Moliner i la seva obra:

"En 1966-1967 publica un diccionario de la lengua, al que da el título de Diccionario de uso del español, obra importantísima en la historia de la lexicografía española, superadora de muchos de los defectos que arrastra el académico, al que tiene por modelo en su edición de 1956. Mereció como ninguna otra mujer un sillón en la Academia Española, sillón que le fue negado por la mojigatería de unos académicos que no supieron ver ni apreciar el valor de su obra."

María Moliner reapareix avui al Teatre Romea, com a personatge central, de la mà de Vicky Peña, de "El diccionario", una obra dirigida per José Carlos Plaza, amb les actuacions també d'Helio Pedregal i Lander Iglesias.

"El diccionario" és un text teatral inèdit de Manuel Calzada Pérez que reivindica aquesta excepcional lexicògrafa. L'autor explica que va decidir escriure aquest text després de saber que María Moliner va patir arteriosclerosi cerebral. De la crítica apareguda a El País —perquè aquesta obra s'ha estrenat primer a Madrid—, "Justícia escénica", destaco aquest paràgraf:

“Moliner hizo una proeza con muy pocos precedentes: escribió sola, en su casa, con su propia mano, el diccionario más completo, más útil, más acucioso y más divertido de la lengua castellana”, escribió en su día García Márquez, quien recordó, poco después de la muerte de la diccionarista, que en 1972 se presentó su candidatura a la Real Academia Española. “Pero los muy señores académicos no se atrevieron a romper su venerable tradición machista. Ella se alegró, porque le aterrorizaba la idea de pronunciar el discurso de admisión. ‘¿Qué podía decir yo’, dijo entonces, ‘si en toda mi vida no he hecho más que coser calcetines?”.

PD: L'amic Caballé en parla també al bloc Diari d'un llibre vell: "El diccionario" al Teatre Romea.