"4/7-II-1939: Els fascicles del volum vuitè de la Història nacional de Catalunya d'Antoni Rovira i Virgili són cremats en un acte sacramental al carrer de Xuclà per unitats de l'exèrcit franquista, després d'haver estat requisats. Les planxes d'edició i els romanents editorials del Diccionari general de la llengua catalana, el Fabra, són destruïts, així com l'Arquitectura romànica a Catalunya, de Josep Puig i Cadafalch."Cronologia de la repressió de la llengua i la cultura catalanes (en línia)
Fa un temps havíem mencionat la destrucció de la biblioteca particular de Pompeu Fabra. Ara ens fixem en un altre aspecte igualment terrible que té a veure amb l'obra més important de Fabra i, probablement, de la lexicografia catalana del segle passat: la destrucció de les planxes d'edició del DGLC.Les planxes d'impremta es feien buidant metall fos en motlles de cartó pedra o altres materials que portaven gravada la composició, o recobrint de metall la matriu obtinguda en motlles de galvanotípia. La imatge que adjuntem és d'una planxa d'impremta d'un diccionari anglès de l'any 1928. Pensem que les del diccionari Fabra devien assemblar-s'hi. Aquestes planxes haurien de formar part del patrimoni cultural del país, però, malauradament, només formen part, amb la seva desaparició, de la història de la barbàrie.
Entrades
Actes vandàlics com aquest i molts d'altres, malauradament, donen sentit a voler recuperar les llibertats i el lloc que li correspon a la llengua catalana.
ResponEliminaTan de bo no n'hàgim de sumar cap més al terribles episodis de la història de la barbàrie.
Joan, aquestes planxes, quan van ser destruides? No dius si ho foren el 1939 o d'algun idiota actual! Malauradament encara som capaços de fer destruccions patrimonials i sentimentals com aquestes i només volia confirmar-ho, perquè em temo que potser així. I tot perquè fan nosa en un magatzem...
ResponEliminaNo sé què pot ser pitjor, si la mala llet dels franquistes o la desídia dels catalans actuals.
Joan, perdona, he llegit el missatge interrumpudament (dinar de les nenes, recollir un parell de coses, la lectura que vincules a altres articles passats...) i no m'havia despistat fins que he retornat a llegir l'article. En fi, ja veig que és del 1939, però vaja, tampoc haguessin arribat fins a avui pel tema de magatzem. El que també és al·lucinant és la crema de l'Arquitectura romànica de Puig i Cadafalch.
ResponEliminaVíctor, la història de la barbàrie ha sigut, és i res fa pensar que no serà la nostra història. La nostra història universal de la infàmia.
ResponEliminaAlbert, el teu dubte era perfectament raonable veient com es fan les coses avui en dia. A l'enllaç que he posat a la citació o al llibre Catalunya sota el règim franquista de Josep Benet, entre d'altres fonts, es pot veure amb detall la magnitud de la tragèdia.
Hi ha quelcom que no cuadra:
ResponEliminaDedueixo que les 'Tablas de la Ley' fóren cremades en el transcurs d'un acte sacramental, una representació teatral de tipus moralitzant que es feia pels carrers.
Aquesta cronologia situa la crema entre el 4 i el 7 de Febrer del 1939 (parla en present diu 'són cremats'). Tantmateix, els actes sacramentals (allò que en 'cristiano' s'en diu 'Auto Sacramental') només tenien representacions populars pel dia del Corpus, que em sembla que no cau mai pel febrer.
M'extranya pensar que en Solé i Sabater s'equivoqui, però el cert es que Pompeu Fabra, gelós de la seva obra artística va voler preservar una excessiva difussió i va trencar els motlles ell mateix.
En tot cas, la culpa de tot la té Berenguer de Palou (Palaciolo).
Un simple aclariment. No era Berenguer sinó son germà torracordons, que es deia Bernat:
ResponElimina"Obiit dominus Bemardus de Palaciolo, canonicus huius ecclesie, et prepositus de Villari."