Caps i testes

Per designar el seu august cap, els romans feien servir dos mots:

- El mot noble caput, -itis, que per metonímia també designava l’home sencer i que en català ha evolucionat cap al nostre cap.

- El mot familiar testa, ae, que a l’origen era el gerro on posar terra i que usaven al llatí tardà, amb una simpàtica metàfora, per parlar del crani i del cap. En català n’hem tret dues formes separades: test per al gerro i testa per al cap.

Així, els catalans hem invertit els caps. Allò que per als romans era noble s’ha convertit en col·loquial i allò que per a ells era familiar ha acabat tenint un registre més culte, com a la Testa de vell en bronze de Folch i Camarasa.

És curiós també trobar-se que la tercera accepció de testa, -ae del Diccionari Llatí-Català d’Enciclopèdia Catalana, p. 1491, indica “closca, conquilla”. El primer és justament un altre dels termes que en català usem com a sinònims de cap. I encara en tenim més: magí, clepsa, xolla, meló, carbassot, crisma, crani, tos, barretina, bola. No m'hi trenco més el cap.

Per acabar confessaré les dues fonts d'inspiració d'aquest apunt, que pertanyen a registres molt diferents. La qüestió llatina l'he treta de la p. 27 de Le français dans tous les sens d'Henriette Walter, un deliciós llibre d'històries lingüístiques que va guanyar el Grand Prix de l'Académie française de 1988. Però la motivació primera ha estat haver llegit, primer jo i després a l'Anna, el llibre infantil El planeta dels Caps Florits: Els lliris vermells de l'àvia Tilín de Marga Sala i Berta Noy (Ed. Empúries, 2008), amb il·lustracions de la meravellosa Pilarín Bayés. Un llibre on els caps plens de flors dels personatges tornen a ser els testae dels llatins.