Vocabularis d'Enric Valor

Enric Valor i Vives (1911-2000), muntanyenc de la Foia de Castalla, fou, entre moltes d'altres coses importants, difusor de l'ortografia fabriana adaptada al valencià, amb obres com ara Curso de lengua valenciana (1966), Millorem el llenguatge (1971), Curs mitjà de gramàtica catalana referida especialment al País Valencià (1977), Temes de correcció lingüística (1983), La flexió verbal (1983) o Expressions peculiars de la llengua: locucions i frases fetes (1993). També col·laborà des de jove subministrant lèxic del valencià meridional per al gran diccionari Alcover-Moll i aportà, des dels anys vuitanta, diferents glossaris per a les seves edicions de Rondalles valencianes. La seva tasca lexicogràfica es concretà en dos títols dels anys vuitanta, el Vocabulari escolar de la llengua i el Vocabulari fonamental. Anem a comentar, superficialment, algunes, no pas totes, de les seves aportacions lèxiques:

- Curso de lengua valenciana (València: Fermar, 1966). Tot i la data del peu d'impremta, al colofó s'indica que el llibre s'acabà d'imprimir el 28 de gener de 1967. Escrit en castellà, té capítols de prosòdia, sintaxi, morfologia i ús de les lletres. A banda d'un glossari del capítol IV, el darrer apartat del llibre, com si fos un annex, porta per títol "Vocabularios" (p. 262 a 287) i s'hi inclouen 53 petits vocabularis temàtics valencià-castellà: el cos humà, els aliments, les hores, el món moral... Un lèxic bàsic (calculo que menys de 2.000 paraules) per a una obra eminentment didàctica.

- Millorem el llenguatge (València: Gorg, 1971). Normes de lectura, ortografia, morfologia, sintaxi, sobre els verbs, paraules mal dites i barbarismes. I un capítol, el sisè, que porta per títol "Ampliació de vocabulari" i on ens parla de lèxic molt variat, també agrupat temàticament: vocabulari de muntanya, del carrer, etc, tot subministrat en petites lliçons d'un parell de pàgines, en general.

- Curs mitjà de gramàtica catalana referida especialment al País Valencià (València: Eliseu Climent, 1977): L'obra s'obre amb un regal per als aficionats als diccionaris, un petit "Diccionari de termes filològics" que ocupa cinc pàgines, i que és una pura delícia (delícia que comparteixo amb els lectors més avall) per la seva brevetat i claredat expositiva. A l'obra trobem apartats de fonologia, ortografia, morfologia i sintaxi, i, com a penúltim apartat, com un annex, "Vocabularis" (p. 257 a 282). Es tracta de vocabularis temàtics amb equivalències castellanes. Alguns són iguals als del Curso de lengua valenciana i d'altres són diferents.

- Vocabulari fonamental (Barcelona: Plaza & Janés, 1988). Recull lèxic, bilingüe català-castellà castellà-català, realitzat amb E. Lleonard Valor. En el text de presentació l'autor diu que inclou unes 22.000 entrades del català de la modalitat valenciana i també d'altres formes dialectals. Una de les seves virtuts és que etiqueta algunes de les entrades segons el camp científic a què pertanyen, a banda d'alguns aclariments conceptuals per fer l'obra més didàctica.

- Vocabulari escolar de la llengua (València: Carena: 1989). Un llibre per a xiquets i xiquetes: lletres, sons, gentilicis, comarques, pràctica del llenguatge i un diccionari ideològic. Obra reeditada, donat el seu pràctic caràcter escolar.

Acabaré aquest petit passeig pel vessant lexicogràfic de Valor amb la citació d'una recensió d'Amaia Iturraspe del llibre Enric Valor, un home de Poble. Jornada d'estudi i homenatge a Enric Valor i la seua obra (editat per Casanova, Mora i Sanchís), i que resumeix el valor d'Enric Valor per a la lexicografia catalana:

"Emili Casanova considera que Valor fou lexicògraf, arreplegador i vehiculador de lèxic i etimòleg i que va fer un ús coherent del policentrisme convergent en la creació del model estàndard de la llengua i va aportar un cabal enorme de lèxic valencià a la lexicografia catalana."

"Diccionari de termes filològics" d'Enric Valor (clicar per veure)

Curso de lengua valenciana, Millorem el llenguatge,
Curs mitjà de gramàtica catalana referida especialment al País Valèncià,
Vocabulari escolar de la llengua

Homenatge en xarxa #100anysdeValor

Nostre versus Rancés

Els dos diccionaris protagonistes d'aquest darrer apunt abans del parèntesi agostenc són molt especials per al seu propietari. El de la dreta és el meu primer diccionari, que jo recordi. Malgrat haver estat escolaritzat en democràcia, la presència del català no era en absolut majoritària durant els meus anys d'escola, als anys 80. Així, el meu primer diccionari va ser en castellà, el Rancés. No ha estat fins molt recentment que, portat per la dèria de col·leccionar diccionaris, ha anat a parar a les meves mans el Nostre, el Rancés català.

De fet dir que el Nostre és el Rancés català és una afirmació més personal (la meva referència de sempre ha estat el Rancés) que no objectiva. Malgrat compartir algunes característiques, són dues obres escolars diferents, tal i com mostrarem a continuació.

La primera gran diferència és que, malgrat els títols semblants (Nostre. Diccionari il·lustrat de la llengua catalana i Rancés, diccionario ilustrado de la lengua española), el Nostre té autor i en el Rancés no consta. L'autor del Nostre és en Pere Elies i Busqueta, qui, per a la mateixa editorial Ramon Sopena, ja havia redactat un diccionari bilingüe i amb fonètica figurada de gran èxit, el Canigó català-castellà castellano-catalán (1975). El Nostre, a més, té un pròleg del també lexicògraf Josep Miracle, mentre que el pròleg del Rancès el signa l'editorial.

Quant a característiques de contingut, ni les entrades ni les definicions coincideixen. De fet, el Nostre té unes 65.000 accepcions en 448 pàgines i el Rancés en té unes 70.000 en 480 pàgines.

Els dos llibres comparteixen disseny i la majoria d'il·lustracions (incloses les dels animals desventrats que tanta estona ens feien perdre), ja que els dos són diccionaris escolars de l'editorial Ramon Sopena, però un té molta més història que l'altra. Malgrat que les dues edicions que mostro són del mateix any, 1983, el Rancés és un diccionari que prové d'una obra molt anterior, el Diccionario de la lengua española de Atilano Rancés (Barcelona: Sopena, 1911; reeditat, com a mínim, fins a 1966). Amb aquesta referència desvetllem un dels misteris més ben guardats del Rancés: l'origen del seu nom. Aquest detall era un enigma per a nosaltres, quan anàvem a escola, ja que dins del Rancés de 1983 no es fa cap esment del Sr. Atilano Rancés.


Edició de 1942 del precedent del Rancés

Com que sé que ara és una època d'una activitat blocaire frenètica, plantejo a l'ocasional lector una enquesta sobre el seu primer diccionari escolar, que estarà al lateral del bloc fins que me'n cansi, però, com a mínim, fins al setembre.

Un últim detall: el Nostre ha estat el diccionari que fa 500 de la meva col·lecció diccionaire, consultable a Librarything. Les casualitats no existeixen, esclar. Bones vacances a tothom!

Alpha beurk

A la prof Romagosa,
que té flaca per la marrana cosa

En francès beurk (o berk o berkh) és una onomatopeia que expressa repugnància, així com en català tindríem ecs o puah. Amb el fastigós beurk juga el títol Alpha beurk, un "petit alphabet marrant et dégoutant" de Sylvain Dayras i Roland Garrigue (Paris: Gründ, 2011). Tot partint de les vint-i-sis lletres de l'alfabet francès (idèntiques a les nostres), els autors fan marranades lèxiques amb exemples que destil·len repulsió per totes bandes.

Cada lletra ocupa quatre pàgines. A la primera hi ha un petit text (a vegades en forma d'endevinalla) per introduir l'exemple. A la segona hi ha la lletra, dissenyada a l'estil repugnant de l'exemple, que ocupa les dues següents pàgines, amb una il·lustració a doble pàgina acompanyada d'un petit consell. De fet, no tots els exemples són tan repulsius com els dos que he triat. Una de les gràcies d'aquest llibre (adreçat a petits i grans) és que hi ha alguns mots sorprenents, que donen un toc surrealista al llibre i que no penso descobrir (per si algú va aquests dies vacacionals per França, aquesta porcada té un preu ajustat de 6,95 €).

Confio que aviat trobarem la seva versió catalana. Per avançar feina, cedeixo generosament dos possibles títols: Alfabecs o Abecscedari.

Grec-català

A la Neus Foix, la meva tutora d'abans,
d'ara, i per molts anys

La relació lexicogràfica entre català i grec (a diferència del llatí) ha patit de sempre una manca molt important d'obres de referència. Amb comptades excepcions, era un camp desert de les nostres arts diccionaires, llargament reclamat pels aficionats a la llengua homèrica.

Anotem com a isolats precedents:

- El Diccionari grec-català de Guadalupe Golobardes (primer a Reus: Publicacions de l'Institut de Batxillerat Gaudí, 1983; després a Barcelona: Pòrtic, 1985), fa temps exhaurit.
- Thalassa: grec: Tercer curs de Batxillerat de Manuel Balasch i Enric Roquet (Barcelona: Vicens-Vives, 1997), un llibre de text d'un curs que ja no existeix i que inclou un vocabulari grec-català.

A banda d'obres literàries bilingües grec-català, fins fa ben poc no coneixíem cap altre repertori lexicogràfic que els citats. Recentment, quatre professors de secundària s'han unit per adaptar al català l'obra que més utilitzaven a escola els professors de grec a Catalunya, el Diccionario griego-español de José Manuel Pabón i Eustaquio Echauri (Barcelona: Spes, 1943, i llargament reeditat i reimprès per Spes, Biblograf,Vox...). Aquest obra va ser tan reelaborada per Pabón al llarg dels anys que a partir de 1967 s'edità amb un canvi al títol: Diccionario manual griego-español de José Manuel Pabón (Barcelona: Biblograf).

El nou Pabón català porta per títol Diccionari manual grec clàssic- català (Barcelona: Vox, 2011), i els seus traductors i adaptadors al han estat Vicenç Reglà, Remei Tomàs, Guillem Cintas i Priscila Borrell. L'obra consta d'unes 35.000 entrades, en què "s'han buscat els girs més propis i precisos del català i s'han actualitzat les referències".

Confiem que aquest diccionari esdevingui, a partir del setembre vinent, l'eina imprescindible a totes les classes de grec dels instituts de Catalunya. Tot això a l'espera del llargament desitjat diccionari grec-català d'Enciclopèdia Catalana (una absència encara més remarcable sabent que GREC són, o eren, les sigles del grup de l'Enciclopèdia).

I a la xarxa (DCL):
- Diccionari grec-català d'Antonio Góngora.
- Diccionari grec-català de Teophilos Vamvakos.
- Google traductor grec-català.

Diccionari d'insults tintinaires

Llamp de llamp! La lexicografia catalana tintinaire està d'enhorabona: acaba d'aparèixer el llibre Llamp de llamp de rellamp de contra-rellamp! (A Contra Vent, 2011), obra que recull el fantàstic Diccionari d'insults que Joaquim Ventalló recopilà com a base de dades per als vint-i-dos anys de traduccions al català dels àlbums de Tintín. Com qualsevol tintinaire coneix a bastament, aquests insults i renecs representen el principal tret distintiu del capità Haddock, president de la Lliga dels Mariners Antialcohòlics, però de tant en tant també hi ha d'altres personatges que els utilitzen.

Ventalló recopilà mots obsolets, en desús, i, fugint sovint de la traducció literal, adaptà l'insult a la llengua catalana, mostrant una gran creativitat en aquest bell (i vell) art. Les més de 800 paraules i expressions de què consta el diccionari no apareixen totes als Tintins, ja que, malgrat ser totes prou interessants, algunes foren utilitzades en les traduccions, i d'altres no. Personalment, trobo fascinants dos tipus d'insults d'aquest recull. En primer lloc, els neologismes (sovint compostos) fonèticament incisius (adriacritolàtrics, criptocèfal, escurçatites...). En segon lloc, i els que trobo més encertats de tots, els mots normals que usats en un context diferent es converteixen en insults d'allò més sorprenents (bibliòfil, crustaci, fullaraca, matafaluga, sípia...). El recull d'imprecacions es completa amb interessants (però massa breus per als tintinòfils empedreïts) textos d'Eulàlia Ventalló, filla del traductor, Salvador Garcia-Arbós, Pau Vinyes i August Rafanell.

A qui vulgui aprofundir més en alguns dels insults, li recomanem L'il·lustre recull dels renecs del capità Haddock d'Albert Algoud (Norma Editorial, 1996), obra que adaptà al català el nostre gran lingüista Albert Jané i on trobem etimologies i apunts semàntics ben aclaridors.


Peu d'impremta la 1a ed. catalana d'Objectiu: la lluna.

"Traduït del francès per Joaquim Ventalló"


En plena imprecadora efervescència


"Llamp de llamp del contrarellamp"


Un il·lustre complement de l'obra de Ventalló

Diccionaris piscolabis

Llibre digital, llibre en paper i llibre-piscolabis

De la mà del polifacètic Galderich, ha nascut un nou format de llibre: el llibre-piscolabis. La seva primera exhibició oficial va tenir lloc a la seu barcelonina d'Òmnium Cultural el passat 1 de juny de 2011, amb motiu de la joiosa presentació de l'obra Amb cara i ulls. Diccionari de dites i refranys sobre l'ull del paremiòleg Víctor Parèmies.

El conjunt original està format per dos diccionaris esquarterats, cadascun en vint fragments. Cada porció té una cara encolada, com si del llom d'un nou llibre es tractés, i al seu interior inclou un full plegat amb la justificació de tiratge (numeració i signatura manual). Cada obra resultant és trepanada per un esmolat escuradents, operació que crea un nou minillibre (4x3,5). La presentació es realitzà en safata de rebosteria, i la voracitat dels múltiples assistents a l'acte convertí l'esdeveniment en una experiència efímera plena de sentit i sensibilitat. La dispersió dels quaranta fragments forma part d'una reflexió de l'artista sobre la inconstància humana, la fragilitat de la matèria i la volatilitat del desig.

El concepte llibre-piscolabis és hereu d'una llarga tradició d'esquarterament lexicogràfic, que situa el seu autor, en Galderich, al costat d'artistes com Karen Trask, Valeria Brancaforte, Don Ripper, Jane Prophet, Natalie Roberts, Abelardo Morell, Brian Dettmer... Però els diccionaris guillotinats són només la matèria primera bàsica. El procés creativodestructiu implica un ampli ventall de referències culturals: a la gastronomia catalana creativa (Coch, Sent Soví, La teca, Carmencita o la buena cocinera...), a la gastronomia basca del pintxo, als treballs manuals amb escuradents, etc.

Verba volant, piscolabis manent.



Una mirada punxant



A taula


La dispersió

Sobre el llibre de paper


Justificació de tiratge

Una darrera edició impresa que no és la darrera versió

Abril del 2007: un volum en tapa dura.
Novembre del 2007: un volum en tapa dura (esmenant l'anterior).
Març del 2009: dos volums en rústica (esmenant l'anterior).
Juny del 2011: un volum en rústica (¿esmenes?).

Si la memòria i la informació no em falla, aquest és el recorregut que té fins a dia d'avui la segona edició en paper del diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans, o sigui les quatre versions impreses diferents que tenim del DIEC2. I dic impreses i en paper perquè a aquestes quatre cal sumar unes esmenes, que només van aparèixer en format digital l'abril del 2011.

La darrera versió va ser oferta en primícia per La Vanguardia al preu de 14,95 € els dies 11 i 12 de juny. És aquesta una fantàstica manera d'apropar el nostre diccionari normatiu a la gent: difondre'l a través d'un gran mitjà de comunicació i fer-ho a un preu ben assequible. Ara que La Vanguardia es pot llegir en català els seus lectors segur que en faran un bon ús.

Allò que no s'entén és perquè l'abril del 2011 s'anuncien unes esmenes respecte l'anterior versió impresa, es publiquen en línia i, malgrat això, aquestes 33 pàgines de modificacions no apareixen en l'edició en paper del juny del mateix any. ¿Han passat les presses editorials davant del rigor acadèmic? Fins ara totes les edicions impreses del DIEC2 havien incorporat les esmenes a les anteriors edicions. Aquesta "primera edició en rústica en un sol volum" és la darrera edició impresa i és una bona iniciativa comercial, sí, però no és la darrera versió del DIEC2. La darrera és la que podem consultar en línia de fa un parell de mesos.