8 d’octubre de 2007

Tintín al país dels tastacrestes

Vet aquí que enguany s'han celebrat els 100 anys del naixement al número 33 del carrer de Philippe Baucq d'Etterbeek del conegut Georges Remi (Hergé). A Barcelona, per aquest motiu, hem pogut veure una exposició de cotxes tintinians. Però el dibuixant més internacional d'Europa no podia passar inadvertit dins del món de la lexicografia catalana. Hi ha, com a mínim, un parell d'obres que ens donen la raó:

- El diccionari de Tintín, de Toni Costa, Ed. Joventut, 1987.
Aquest diccionari, en format de còmic, recull, des d'Abdallah fins a Zorrino, tot de personatges, llocs o objectes de l'univers del més conegut reporter del Petit Vingtième. Aquest va ser el primer dels diccionaris escrits sobre Tintín arreu del món, i va aparèixer en català i castellà (un any abans, crec). Els traductors al català van ser Toni Costa i Jaume Sesé, i de la seva creativitat esmentarem el castell de 'Molins de Dalt' on viu Arxibald Haddock; el periodista del París-Flash 'Joan-Llop de la Flota', sempre darrere la Castafiore; els bessons 'Dupond i Dupont'; l'agent d'assegurances 'Serafí Llantió', que treballa a la casa 'No badis'; el cleptòman 'Arístides Llepafils'; el xeic 'Patràs-Patxà'; el mariscal borduri 'Pleksi-Glaç'...


L'il·lustre Haddock. Recull dels renecs del capità Haddock, d'Albert Algoud, Norma Editorial, 1996.
El personatge lingüísticament més productiu d'Hergé té el seu propi diccionari. Al pròleg del recull, "De l'insult considerat com una de les belles arts", Algoud ja ens indica que "Haddock, com Aquil·les, deu la immortalitat als seus formidables accessos de còlera". Una petita mostra de la fúria enciclopèdica del capità i les virtuts traductores d'Albert Jané: adobacossis, arsenicòfag, carn de forca, clatellut, climatèric, cuit amb sutge d'antracita, empantanec, gardunya, gat vaire, mastegatatxes, menjabròquils, saltabardisses, sinal·lagmàtic, tastacrestes... I el més clàssic: llamp de llamp de rellamps, amb múltiples variacions. Cada mot va acompanyat de definició, etimologia i altres dades.

La darrera obra de què parlarem, tot i el títol, va més enllà d'un diccionari:
- L'abecedari de Tintín, de Joan Manel Soldevilla, Pagès Editors, 2002.
Amb el subtítol "Pistes per endinsar-se en el món de l'intrèpid reporter", es tracta d'un assaig que, sota la forma d'abecedari, ens parla de diversos aspectes de Tintín.
El mateix autor ha publicat enguany, a la mateixa editorial, el llibre Univers Hergé.

Un darrer apunt. L'economista Víctor Niubó, president de Tintincat (Associació Catalana de Tintinaires) va proposar enguany al TERMCAT l'acceptació del neologisme 'tintinaire'. El Sr. Niubó confia que algun dia ocupin també un lloc entre el 'tintinabular' i els 'tintínids' del DIEC3. Per cert, el proper 21 d'octubre, a Figueres i sota l'advocació de Salvador Dalí i Domènech, tindrà lloc la 3a trobada de tintinaires catalans. Durant aquesta trobada, la coral de l'institut figuerenc Ramon Muntaner presentarà la Cançó dels Insults. La verborrea de l'Arxibald continua tenint adeptes.


(I per si algú s'ho pregunta, la primera imatge d'aquest article correspon a la portada d'un còmic autèntic de format apaïsat (italià, en diuen), on Tintín es fa amiguet de Massagran i junts volten pel casc antic de Barcelona buscant aventures (com ara vestir-se de dona). Un dels molts homenatges pirates que es poden trobar al geni de la línia clara.)

5 comentaris:

  1. Tot i haver-me llegit tots els Tintin, jo sóc més de l'Astèrix. Crec que els seus jocs de paraules i els seus anacronismes també fan les delícies de lexicògrafs i altres erudits.

    El mèrit de Tintin, aquest personatge gay i racista... hahaha, que no, que és broma! Jo destaco com a àlbums "Tintin al Tibet", "Els cigars del Faraó" i el desconcertant "Vol 714 a Sydney". Probablement no són els millors, però tenen quelcom d'hipnòtics. I vostès, què?

    ResponElimina
  2. Ury, saps com es diu el darrer Astèrix que he llegit? "Alcolix. La vraie parodie". Era per treure'm el mal gust de boca després d'aquell patafi de "El cel s'ens cau al damunt" (sic) i per practicar el francès també.
    El Tintín és menys graciós, d'acord, però molt més bell i sense els daltabaixos qualitatius del gal. A més jo vaig aprendre a escriure amb el gay. Tots tenen coses bones, tot i que "Les joies de la Castafiore" em té el cor pres.

    ResponElimina
  3. Jo vaig aprendre a llegir amb un volum gros dels Barrufets. Me'l vaig llegir un estiu unes 300 vegades i després ja vaig fer el salt al "Copito" i a l'Astèrix.

    L'Astèrix post Goscinny és una còpia dolenta de l'anterior. I l'àlbum que vostè cita i que no penso ni anomenar, jo ni tan sols l'he comprat. El vaig llegir(?) a l'fnac i em sembla un insult. Uderzo s'hauria d'haver retirat després d'"El fill d'Astèrix" (o, per ser més justos, a després d'"Obèlix i companyia").

    A mi el que més m'agrada de l'Astèrix és que cada cop que el llegeixo hi trobo coses noves. El dels Jocs Olímpics està ple de parides escrites en alfabet grec per tot arreu, per exemple. I els anacronismes són d'una lucidesa increïbles. El meu preferit és "Astèrix, el legionari". Per morir-se.

    ResponElimina
  4. Això d'Astèrix-Tintín és una dicotomia conceptual tòpica a la nostra cultura, de l'estil de Barça-Madrid o Catalunya-Espanya.
    Però la 'lexicografia' catalana no s'ha ocupat del gal i sí del belga. Per algun motiu serà.

    ResponElimina
  5. Doncs serà perquè ningú no és perfecte.

    Només amb els noms dels romans, dels gals, dels bretons, etc., en tenen vostès per fer tres diccionaris i mig. Dóna per fer comparatives amb altres idiomes i tot. Si et fas ric així, em conformaré amb el 3%.

    ResponElimina

Quelcom a dir?