Àngel o Antoni, que no Canòlic

Abans, durant i després de Fabra, molts altres han dedicat sapiència, temps i esforç a la normalització lexicogràfica del català. Fabra, sens dubte, és el més important lexicògraf català del segle XX, però com del mestre Fabra molta gent ja en sap alguna cosa, o és fàcil saber-la, anem a fixar-nos en altres figures de menor importància, però que també han tingut el seu paper en aquest món.

Començarem per A. de Rius Vidal, i ho farem precisament per aquesta A inicial. Segons l'Enciclopèdia Salvat de 1935, la inicial respon al nom Antoni. Segons la GEC del 2002 respon al nom Àngel, i així li direm. Aquesta confusió no és només a les enciclopèdies. La mateixa Biblioteca de Catalunya considera que, en referència al mateix diccionari, en la primera edició l'autor s'anomena Àngel, però en la segona, Antoni.

Àngel de Rius Vidal (Tarragona 1875-Barcelona 1939) fou primer de tot un autor teatral català, que naturalment no aconseguí la fama de Guimerà, ni potser la meitat. Entre les seves variades obres hem trobat:

Los que la hacen... (1895), Les barquetes de paper, L'avi del Parque (1898), Curses de sacs, Lo gall de Nadal (1898), Un Tenorio y un mejia (1898), Lo senyor Mauri (1898), La llum del geni (1899), Tenorios d'estiu (1899), Lo ball de la candelera (1899), Lo pinxo de la Bordeta (1899), La enjogassada (1905), El baylet de la masía (1905), El Quarto de las ratas (1905), Quan seré gran (1905; 2a ed., 1918), El camí del cel (1905), El Reyet de casa (1906), Noblesa d'ànima (1906), Vosté, senyor galán (1906), Las bonas obras (1906), Un llaminer castigat (1906), Aucellets fora del niu (1906), La pageseta del Mas (1911), L'aprenent nou (1913), La pobra aprenenta (1913), Com si volgués entrá al cel (1913), El Somni d'un angelet (1913), Concurs d'aucells (1913), El Janot de ca'n Llatenes (1913), La Tornada dels reis (1913) El Teatret de Fira, Toni, el caça nius, La cançó de les comarques (1933) i La Noia dels masovers (1933).

Excepte la primera d'elles, que s'estrenà en castellà al Teatro Circo Barcelonés l'any 1895, la resta les escrigué en català.
Algunes d'aquestes obres són escrites en col·laboració amb Salvador Bonavia. Bonavia serà també el nom de la llibreria que li editarà posteriorment els diccionaris.
A més de les comèdies teatrals també escrigué el Pomellet d'enhorabones. Art de felicitar en vers. (Llibreria Bonavia, Barcelona, 1923) i col·laborà al Patufet.

Com a lexicògraf és autor de dos novíssims diccionaris:

• Novíssim diccionari català-castellà i castellà-català, Llibreria Bonavia, Barcelona, 1921. (2a edició, 1931; 4a edició, 1934).
• Novíssim diccionari català-francès i francès-català, Llibreria Bonavia, Barcelona, 1932.

Tres característiques comunes als dos: el format del diccionari és molt petit, uns 12x9 cm (són diccionaris realment de butxaca); l'adjectiu novíssim fa referència a què les seves obres segueixen les noves normes de l'IEC; i en els dos casos parlaríem de vocabularis, més que de diccionaris.

Del primer d'ells direm que s'anunciava com el primer diccionari que s'adaptava a les normes ortogràfiques de l'IEC; costava 5 pessetes. El bon nombre d'edicions que tingué ens fan palesa la seva utilitat quan va aparèixer.

En el cas del segon d'ells, Rico i Solà (1995) afirmen que està molt ben fet. I si ells ho diuen, ens ho creurem. Com ja hem explicat anteriorment, no és el primer diccionari català-francès del segle XX. Bulbena y Tosell ja n'havia publicat l'any 1905. Però pertany a l'època en què el francès era llengua internacional, molt més estesa que l'actualment omnipresent anglès. Els temps canvien.

________________________________

PD (4/5/09):

Afegim una imatge publicitària treta dels fulls finals del Novíssim diccionari català-castellà i castellà-català (2a edició, 1931) on s'anuncia l'altre diccionari de l'autor. Aquesta imatge és una prova del nom d'en Rius Vidal: Àngel.