22 d’octubre de 2007

Àngel o Antoni, que no Canòlic

Abans, durant i després de Fabra, molts altres han dedicat sapiència, temps i esforç a la normalització lexicogràfica del català. Fabra, sens dubte, és el més important lexicògraf català del segle XX, però com del mestre Fabra molta gent ja en sap alguna cosa, o és fàcil saber-la, anem a fixar-nos en altres figures de menor importància, però que també han tingut el seu paper en aquest món.

Començarem per A. de Rius Vidal, i ho farem precisament per aquesta A inicial. Segons l'Enciclopèdia Salvat de 1935, la inicial respon al nom Antoni. Segons la GEC del 2002 respon al nom Àngel, i així li direm. Aquesta confusió no és només a les enciclopèdies. La mateixa Biblioteca de Catalunya considera que, en referència al mateix diccionari, en la primera edició l'autor s'anomena Àngel, però en la segona, Antoni.

Àngel de Rius Vidal (Tarragona 1875-Barcelona 1939) fou primer de tot un autor teatral català, que naturalment no aconseguí la fama de Guimerà, ni potser la meitat. Entre les seves variades obres hem trobat:

Los que la hacen... (1895), Les barquetes de paper, L'avi del Parque (1898), Curses de sacs, Lo gall de Nadal (1898), Un Tenorio y un mejia (1898), Lo senyor Mauri (1898), La llum del geni (1899), Tenorios d'estiu (1899), Lo ball de la candelera (1899), Lo pinxo de la Bordeta (1899), La enjogassada (1905), El baylet de la masía (1905), El Quarto de las ratas (1905), Quan seré gran (1905; 2a ed., 1918), El camí del cel (1905), El Reyet de casa (1906), Noblesa d'ànima (1906), Vosté, senyor galán (1906), Las bonas obras (1906), Un llaminer castigat (1906), Aucellets fora del niu (1906), La pageseta del Mas (1911), L'aprenent nou (1913), La pobra aprenenta (1913), Com si volgués entrá al cel (1913), El Somni d'un angelet (1913), Concurs d'aucells (1913), El Janot de ca'n Llatenes (1913), La Tornada dels reis (1913) El Teatret de Fira, Toni, el caça nius, La cançó de les comarques (1933) i La Noia dels masovers (1933).

Excepte la primera d'elles, que s'estrenà en castellà al Teatro Circo Barcelonés l'any 1895, la resta les escrigué en català.
Algunes d'aquestes obres són escrites en col·laboració amb Salvador Bonavia. Bonavia serà també el nom de la llibreria que li editarà posteriorment els diccionaris.
A més de les comèdies teatrals també escrigué el Pomellet d'enhorabones. Art de felicitar en vers. (Llibreria Bonavia, Barcelona, 1923) i col·laborà al Patufet.

Com a lexicògraf és autor de dos novíssims diccionaris:

  • Novíssim diccionari català-castellà i castellà-català, Llibreria Bonavia, Barcelona, 1921. (2a edició, 1931; 4a edició, 1934).
  • Novíssim diccionari català-francès i francès-català, Llibreria Bonavia, Barcelona, 1932.
Tres característiques comunes als dos: el format del diccionari és molt petit, uns 12x9 cm (són diccionaris realment de butxaca); l'adjectiu novíssim fa referència a què les seves obres segueixen les noves normes de l'IEC; i en els dos casos parlaríem de vocabularis, més que de diccionaris.

Del primer d'ells direm que s'anunciava com el primer diccionari que s'adaptava a les normes ortogràfiques de l'IEC; costava 5 pessetes. El bon nombre d'edicions que tingué ens fan palesa la seva utilitat quan va aparèixer.

En el cas del segon d'ells, Rico i Solà (1995) afirmen que està molt ben fet. I si ells ho diuen, ens ho creurem. Com ja hem explicat anteriorment, no és el primer diccionari català-francès del segle XX. Bulbena y Tosell ja n'havia publicat l'any 1905. Però pertany a l'època en què el francès era llengua internacional, molt més estesa que l'actualment omnipresent anglès. Els temps canvien.

________________________________

PD (4/5/09):

Afegim una imatge publicitària treta dels fulls finals del Novíssim diccionari català-castellà i castellà-català (2a edició, 1931) on s'anuncia l'altre diccionari de l'autor. Aquesta imatge és una prova del nom d'en Rius Vidal: Àngel.

16 comentaris:

  1. Això del nom canviat és perquè aquest home devia voler amagar-se d'alguna cosa, com hauria d'haver fet Vangelis.

    Acabo de veure el clip musical que ofereixes al teu perfil i he caigut de cul.

    Tots tenim un passat.

    ResponElimina
  2. Vangelis es va amagar comprensiblement del seu cognom, per consell del seu productor.
    La cançó m'encanta. El clip és d'allò més kitsch, però què hi farem. S'adiu amb la veu de castrati de l'Anderson.

    ResponElimina
  3. Setanta anys després d'aquest diccionari que segueix les normes ortogràfiques de l'IEC, a Andorra som tan carrinclons que insisteixen a mantenir la 'h' de 'Canòlich'.

    Has llegit el 'Pomellet d'enhorabones. Art de felicitar en vers'? Simple curiositat.

    ResponElimina
  4. No. Què el tens? M'interessaria molt saber-ho.
    De la mateixa època i temàtica tinc Felicitaciones, Discursos y Epitafios de Bori i Fontestà en castellà.

    Canòlich és topònim?

    ResponElimina
  5. Marc: la primera frase del teu apunt d'avui no fa com ha de fer.

    ResponElimina
  6. No t'entenc, puigmalet, quan dius: "la primera frase del teu apunt d'avui no fa com ha de fer".

    Sí, Canòlic és un topònim. Fins ara el topònim oficial era 'Canòlic', però els de Sant Julià de Lòria s'han entestat a canviar al ridícul 'Canòlich' i s'han sortit amb la seva. Estem treballant en el nomenclàtor oficial d'Andorra i la guerra continua oberta. De moment, però, perdem per un a zero.

    Que com pot ser que mentre s'elabora un nomenclàtor d'Andorra es pugui aprovar per decret un canvi de topònim? Andorra és Diferent.

    ResponElimina
  7. Ah! No he llegit el 'Pomellet d'enhorabones. Art de felicitar en vers'. M'ha encuriosit.
    Salut.

    ResponElimina
  8. Abans usaven 'Canòlic' i han canviat ara a 'Canòlich'? Imagino que han invocat el passat prefabrià i no l'ortografia actual. No s'entén gaire. La pronúncia també l'han canviada? En Fabra crec que es va deixar el segon cognom com a Poch, també. No domino prou.

    Ja ho has arreglat, Marc: era el 'va' que havia de ser 'fa'. Estem parlant del teu bloc al meu. Curiós...
    Doncs continuo: escriuré als de Prades. Així practico francès i defenso els vendrellencs.

    ResponElimina
  9. Canòlich és un topònim, però la Mare de Déu trobada allà ha donat nom a no poques fèmines "de Laurèdia i ses contorns", com resen els 'Goigs de Canòlich'.

    Jo sóc contrari a les deformacions de la normativa, però també és veritat que hi ha un munt de famílies que tenen Canòlichs als seus arbres genealògics, ja sigui en arrels del passat o en jovenívoles fulles que encara han de sortir amb força. En aquest sentit, comprenc els membres de la Resistència Prefabriana.

    ResponElimina
  10. Eps, amb referia al topònim, no al nom de persona.

    A Andorra hi ha noies que es duien Canòlic i d'altres que es diuen Canòlich. En aquest camp cadascú pot fer el que vulgui, com Domènec/Domènech, etc.

    Però no parlem d'això. Parlem d'un nom de lloc. Us imagineu que a Catalunya es tornés a oficialitzar el topònim 'Vich'?

    ResponElimina
  11. Canòlic sembla nom de tio, certament. Al llibre dels noms de l'Albaigès diu que és d'origen desconegut. Té algun hipocorístic més normalet? Cani? Noli?

    ResponElimina
  12. Canòlich sembla un cognom balcànic. Quan era petit, crec que tenia un click de Famobil que és deia "Dragan Canolic" o alguna cosa així. Deformació professional.

    Ok, Marc, però tot va una mica lligat, no? Si les nenes es diuen així perquè se'n diu una mare de Déu trobada en una muntanya que té aquest nom... l'efecte dòmino és imparable.

    La veritat és que tots els noms catalans prefabrians acabats en CH sonen antiquíssims. Són paraules que sembla que portin el mostatxo d'en Prat de la Riba.

    Hipocorístic més normalet? A una cosineta meva li diuen "Cano". Ara tu posa-li la musicalitat d'un neng que truqui preguntant per ella: "Què ejtà la Cano?" Sublim!

    ResponElimina
  13. Perdoneu, em ballen una mica els accents, avui.

    ResponElimina
  14. Hi insiteixo: no podem barrejar antoponímia i toponímia. Els topònims i els antropònims no es poden comparar pel que fa al tractament ortogràfic. Els antropònims són ens personals que no es poden modificar si no és per voluntat de la persona que el du, la qual pot escriure el seu nom com vulgui. Per tant, en principi ningú no pot obligar una persona a escriure el seu propi nom d'una determinada manera. I si algú vol escriure 'Canòlich' en comptes de 'Canòlic', és ben lliure de fer-ho. En canvi, els topònims són béns comuns, de tota la comunitat, i s'han de gestionar com a tals. Això fa que la seva relació amb l'ortografia sigui diferent.

    Passa el mateix amb Obach. Ningú no qüestiona que s'hagi de treure la 'h' del cognom ni que s'hagi d'afegir una 'h' al rec de l'Obac.

    La qüestió sobre si Canòlic s’escriu amb 'h' final o sense és purament ortogràfica. La grafia amb 'ch' és general a tot el domini lingüístic fins al segle XIX. Per tant, no podem analitzar aquesta grafia com si es tractés d’una variant local, ja que en tot cas és una grafia general d'ús antic, que és diferent.

    Un altre detall. El Comú de Sant Juliàm diu que 'Canòlich' és la forma tradicional, però també ho són 'Canòlic' i 'Canòlig'.

    Si adjuntéssim el sufix adjectivador '-enc' al topònim 'Canòlich' escrit així, com es pronunciaria i s'escriuria?

    'Canòlic' podria provenir de 'canonicu', o sigui, 'de la canònica'.

    Au.

    ResponElimina
  15. M'encanta l'erudició dels vostres comentaris!
    Imagino, Marc, que has tret la dada etimològica del DCVB, on citen el Coromines de la Toponímia (o Topografia?) Andorrana. Allà escriuen Canòlic o Canòlec. És freqüent Canòlec?
    Al Google guanya el Canòlich per golejada. Pocs Canòlics i cap Canòlec.
    Si ve d'un adjectiu masculí de 'canonge' s'entén aquesta aparença de nom de noi.
    Cap hipocorístic, Marc?
    Ury, 'Cano' és musical, però tampoc és gaire femení que diguem. Pobre cosineta.

    ResponElimina
  16. Em confirmen que per aquí hi ha alguna 'Cano'. Sense comentaris.

    Segons l’OnCat i el DCVB, 'Canòlic' prové del llatí 'Canonicu'; és a dir, que és una església lligada a la canònica (de la Seu d’Urgell).

    El poble tarragoní de la Canonja també ve d'aquí, em sembla.

    Canòlec no és gens freqüent ni tradicional.

    ResponElimina

Quelcom a dir?