La màquina anagramàtica

Un anagrama és la transformació d'un mot o d'una frase en un altre per la transposició de les seves lletres.

Per exemple, a partir del mot modernitat i tot combinant les seves lletres, formem atordiment.
Un altre exemple clàssic és l'apel·latiu Avida Dollars que André Breton li dedicà a Salvador Dalí, tot i que això va ser més aviat una intuïció pròpia de l'onomància, que és l'art ocult d'endevinar, pel nom d'una persona, allò que li ha de succeir.

El cercador d'anagrames és un fantàstic giny informàtic que, en aquest cas a partir del lèxic complet del DIEC1, ens cerca combinacions anagramàtiques. Felicitem els seus autors i en recomanem una versió portàtil per a escrablistes (o scrabblistes) desesperats.

Lèxic

lèxic m.

Del llatí léxis (mot)


Labernia (1867): Diccionario de una lengua. (forma léxich)

-------

Labernia (ca. 1890): Diccionari de la llengua. (forma lexich)

-------

DGLC (1932): Diccionari, vocabulari, esp. del grec, hebreu o llatí. // El conjunt de mots d'una llengua.

-------

DIEC1 (1995) i DIEC2 (2007): Diccionari, vocabulari, esp. del grec, hebreu o llatí. // Conjunt de mots d'una llengua.

-------

GDLC (1998): Diccionari. // Conjunt dels mots d'una llengua.

-------

TERMCAT: Repertori de les unitats lèxiques d'una o més llengües o d'un àmbit d'especialitat determinat i que no conté definicions. // Conjunt de mots que formen una llengua.

Un llibret únich en sa classe

Aquest bloc neix amb l’honest propòsit de servir més per aprendre que per ensenyar. I no és retòrica.

Començarem així parlant d’un llibret completament insignificant en la història de la lexicografia catalana, i del qual, misteriosament, no hem trobat enlloc cap referència; només coneixem el nostre exemplar:

Abella, b. (1897): Colecció de noms catalans traduhits al castellá. Llibret únich en sa classe, de molta utilitat pera los noys y noyas de Catalunya, Escola de la Estampa Salesiana, Sarrià-Barcelona.

Fa 10x15 i consta de 39 pàgines। L’autor, en un igualment breu pròleg, exposa que és un llibre adreçat als nens del Principat de Catalunya per tal que coneguin i puguin usar amb prou “desembarás” la llengua castellana, sobretot a l’àmbit familiar. Constatem així que els mestres de la Renaixença havien fet tan bé la seva feina que als nens catalans els mancava sobretot el lèxic castellà!

Hi hem comptabilitzat 1.600 entrades, dividides en 45 apartats. El quadern inclou vocabularis dividits per camps semàntics: l’home, les parts del cos, la cuina, les porcions, els aliments, els oficis, el camp, els minerals, el llit (hi tenim 16 mots, inclosos el bressol, el sancrist o la caixa de morts), adjectius, verbs, etc. L’únic altre diccionari que coneixem amb una divisió semblant és el Promtuario trilingue (Cathalan, Castellano y Francés) de Joseph Broch del 1771, però els apartats difereixen completament.

Qui era l’autor? ¿Era el mateix que va publicar un Compendio de aritmética teórico-práctica, al alcance de todas las inteligencias, a Lleida i que consta al catàleg de la Universitat de Barcelona? A la contraportada del llibre se’ns diu que ell mateix ha publicat un Compendio de ortografía castellana, a “0’75 ptas. el ejemplar”. Tampoc d'aquest llibre en tenim cap referència en biblioteca alguna.

Un llibre únic en sa classe, diu a la portada, i del qual realment només un exemplar coneixem. I un autor del qual sabem que tenia interès en ensenyar el castellà, i gairebé res més.

Un inici petit, com les nostres pretensions.

Jugant al cementiri

"Fue a buscar el diccionario de la Real Academia Española,
en cuya tapa la palabra Real había sido encarnizadamente
destruida a golpes de gillete, lo abrió al azar y preparó
para Manú el siguiente juego en el cementerio."

Oliveira, a Rayuela de Cortázar, cap. 41

Al gran Cortázar se li atribueix l'autoria de dir (o escriure) que els diccionaris són cementiris de paraules. D'aquí surt.