Any Pompeu Fabra 2018: 150 anys del naixement de Pompeu Fabra

20 de febrer de 1868. Naixia Pompeu Fabra i Poch, el més petit dels tretze fills que van tenir Josep Fabra i Roca i Carolina Poch i Martí. De tots els germans, només tres, ell i dues germanes, van arribar a l'edat adulta.

Fa 50 anys, Josep Miracle començava detectivescament la seva biografia fabriana:

"El dia 12 de juliol de 1935, Pompeu Fabra i jo vam sortir de l'Ateneu com si el vent se'ns emportés. Anàvem en "missió especial", per emprar amb una certa propietat algun terme de caient detectivesc. La vigília, jo m'havia fet venir bé la conversa de manera que el Mestre s'avingués a acompanyar-me, tot i que, en realitat, ell seria el capdavanter i jo l'acompanyant.
L'objectiu era identificar —per no dir descobrir— la casa natal de Pompeu Fabra, si és que encara existia. Ell me n'havia parlat sovint d'aquella casa."

Aquí també n'hem parlat sovint, d'aquella casa (1 / 2 / 3). Fabra hi va viure els primers cinc anys de vida, en aquella torreta del número 32 del carrer de la Mare de Déu de la Salut de la vila de Gràcia. El 1873, el pare de Fabra, republicà, fou nomenat alcalde de Gràcia i canviaren de casa. Fabra hi tornaria sovint passejant amb ell. Temps després, la intenció i il·lusió de Fabra va ser recuperar-la i tornar-hi, però la vida no va anar així.

Fa 50 anys, quan ens en parla Miracle, aquella casa encara existia. Ara ja no.  Ens en queda la feina detectivesca, recopilada en textos, en imatges. En definitiva, el record. El record d'on va néixer el Mestre. Algun dia tindrem una casa per omplir-la d'aquests records, un lloc en memòria de Pompeu Fabra. Per ara, però, aprofitem l'any Fabra per deixar algun senyal del lloc on va néixer i on volia descansar els darrers dies.

Deixem senyals escrits per als qui vindran, que, com ens diu el poeta Martí i Pol, "de nosaltres depèn que el pas del temps no malmeti els senyals que hi ha escrits a les pedres i que l'hoste que els anys anuncien no trobi la casa abandonada. I fosca i trista".

[imatge superior de Pere Català i Pic, publicada al primer volum d'Estudis de lingüística i de filologia catalanes dedicats a la memòria de Pompeu Fabra en el centenari de la seva naixença]  

Per molts anys de Moll

L'univers lexicogràfic del menorquí Francesc de B. Moll ha estat present en aquest bloc des dels seus inicis. Recordem quan vam difondre el seu article "Criteris lexicogràfics" (1928) i el seu opuscle Els dos diccionaris (1956); quan vam escriure sobre la gran tasca de l'Editorial Moll, més d'un cop; i quan vam dir quatre mots sobre el diccionari bilingüe català-castellà més bellament editat que tenim. 

En definitiva, estem parlant del principal col·laborador de Mossèn Antoni Maria Alcover en el Diccionari català-valencià-balear, conegut popularment com a Alcover-Moll, un dels principals diccionaris de la lexicografia catalana, d'ara i sempre.

Aprofitem així ara per recordar que el 10 d'octubre és el dia Francesc de B. Moll (és el dia en què nasqué el 1903). Dins dels actes de celebració d'aquest dia, a Barcelona, el divendres 20 d'octubre, en el nou Espai Mallorca, hi haurà una lectura de rondalles catalanes, unes paraules del lingüista mallorquí Joan Veny sobre "Francesc de B. Moll i el tresor del DCVB" i la inauguració d'un "Racó Francesc de B. Moll a la llibreria de l'Espai Mallorca.




Aprofitem també per ampliar el racó particular que Francesc de B. Moll té en aquest bloc amb algunes imatges més de la seva obra. Per molts anys de Moll!

Conferència a Barcelona el 1950

El 1956 es complia el centenari del naixement de Don Marcelino Menéndez Pelayo 

Publicat per ell a Palma el 1968, 2a ed.

Felicitació del Nadal de 1970 d'en "Mollet"

Lliçó inaugural del cursos de català balears, 1978

Editorial Moll, 1981, 2a ed.

Miquel Pesce Vich, lexicògraf pitiús

Foto de Miquel Pesce Vich del web de l'Ajuntament de Sant Josep de sa Talaia

Miquel Pere Pesce Vich (Alger, juliol de 1942 - Sant Antoni de Portmany, Eivissa, setembre de 2009) tenia vint anys quan vingué a viure a Eivissa, la terra de sa mare Maria Vich, on es va dedicar a ensenyar llengües (francès, anglès, llatí, alemany i català) a Sant Antoni de Portmany. Autodidacte i apassionat per les llengües i per Eivissa, va col·laborar en diferents mitjans de premsa local (La Prensa de Ibiza, Diario de Ibiza) o altres publicacions com el Butlletí de la Casa d’Eivissa i Formentera a Catalunya  o el Butlletí Informatiu de l'Institut d'Estudis Eivissencs. El seu principal focus d'interès va ser les Illes Pitiüses (Eivissa i Formentera). 

L'any 1986 va publicar dues obres d'interès lexicogràfic. Per una banda, el Diccionari biogràfic de les Pitiüses I (Eivissa: Impremta Ibosim, 1986), un recull dels hòmens i les dones que s'han significat en la cultura de les Pitiüses: "els personatges que han contribuït d'una faisó o d'una altra al desenvolupament de la cultura dins els seus diversos rams". Pesce Vich va fer aquesta recerca de més de 600 currículums breus per tal de "rescatar de l'oblit llinatges i fets que la nit dels temps havia coberts amb la seva capa". La seva intenció era continuar aquesta obra amb un segon volum per completar-ne els buits, però no va poder ser.

 

El mateix any publicà Paraules de les Pitiüses quasi oblidades (Eivissa: Impremta Ibosim, 1986), un llibret de 27 pàgines publicat amb l'ajut de l'Asociación de Amigos de Santa Eulalia. L'obra és un diccionariet bilingüe d'equivalències eivissenc-castellà i castellà-eivissenc, ideat per "sebre sa situació actual d'algunes paraules que, a ses Pitiüses, es troben en via de desaparició".

En edició pòstuma ens ha arribat l'obra a la qual dedicà més de dues dècades, el Diccionari multilingüe d’Eivissa i Formentera (2016), un llibre publicat pel fill Antonio Pesce Serra, amb la col·laboració de la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Sant Josep de sa Talaia. Aquest recull lexicogràfic inclou més de 13.400 entrades de lèxic de les Pitiüses, sense definició però amb equivalent en castellà, alemany, anglès i francès, a més de la pronúncia. El Pesce Vich esdevé una font important per conèixer mots i expressions del català eivissenc.

Raymond de Lacvivier

No és un nom conegut, potser perquè ocupà diversos anys de la seva vida fent un diccionari que mai arribà a veure la llum. La seva història es repeteix en totes les llengües i en tots els indrets: projectes que ocupen molt de temps de qui hi participa, però que, per diferents motius, no arriben al seu final. 

Entre 1911 i 1921, Lacvivier (1852-1930) estigué al davant d'un grup de catalans de la científica Societat d'Estudis Catalans amb la idea d'elaborar el primer diccionari del català rossellonès. Tenia com a col·laboradors Jean Amade, l'abat Enric Granier-Mailly, l'impressor Joaquim Comet, Lluís Pastre o Pau Berga. Quan la Societat desaparegué, aquesta comissió també, i amb ella la seva feina, que potser aprofità algun estudiós posterior, o potser no.

Al costat d'aquest capítol inacabat de la lexicografia nord-catalana, Lacvivier també formà part de l'equip de Mossèn Griera en la seva recerca dialectològica, fou membre corresponent de l'IEC entre 1906 i 1930 —correspondència estudiada pel professor de Prada Ausiàs Vera Grau— i fou difusor de les normes ortogràfiques fabrianes de l'IEC. Fruit d'aquesta tasca és la publicació de Les règles orthographiques de la langue catalane (Perpignan: Imprimerie Catalane de J. Comet, 1913).

Com a exemple de la seva dedicació, reproduïm l'ardorós article "Pour le dictionnaire catalan" que Jean Amade escrigué parlant del projecte de Lacvivier del primer diccionari de rossellonès i que tan amablement ens ha descobert el paremiòleg de capçalera. Aparegué a la Revue Catalane, que era el mitjà de difusió de la Societat d'Estudis Catalans (núm. 58, 15/10/2011, p. 333-334). A l'article es diu que el diccionari sortiria a la llum el 1912, però no va poder ser: 

 

  

Això és una pipa

Darrera pipa de Pompeu Fabra

La pipa del Mestre Fabra! La seva companya de treball, de passeig i de conversa! Vaig agafar-la, la vaig omplir del seu tabac i la vaig encendre.

Joan Alavedra, Personatges inoblidables i altres records (1968)

Aquest home gris tenia, però, una cosa que el redimia de la més trista sort de l'anonimat: una pipa. Sort de la pipa! No anéssiu pas a creure que Pompeu Fabra no es tragués mai la pipa d'entre dents, ni que fos l'únic home de la Catalunya del seu temps que fumés amb pipa. Per començar, bé caldrà dir que Pompeu Fabra no fumava mai pel carrer. Però aquella pipa que no tenia res d'anormal ni per les dimensions ni per la forma, i que només sortia de la butxaca del Mestre quan l'home tenia ganes de fumar —i això no era pas a cada moment—, va contribuir a enrobustir i a eixamplar la fama del seu propietari. Recordo molt bé que quan el fotògraf Casas li demanà permís per a fotografiar-lo a ell tot sol en el meu despatx de corrector, al moment just d'anar a disparar, "Espereu!", va cridar el Mestre; i agafant la pipa que havia deixat damunt la meva taula i reprenent la posa indicada pel fotògraf, aclarí: "És que sense la pipa, els qui mirin la fotografia no es creuran que sigui jo." 

Josep Miracle: Pompeu Fabra (Barcelona: Aymà, 1968), p. 9

Gravat d'Isidre Miserachs

Caricatura de Jaume Passarell

Actualment, la darrera pipa gramatical del Mestre Fabra la conserva Montserrat Moner, vídua de l'escriptor Joan Alavedra. Fabra i Alavedra van compartir onze anys d'exili a Prada de Conflent. Aquest fet s'explica a El dia revolt. Literatura catalana de l'exili de Julià Guillamon (Barcelona: Empúries, 2008, p. 46).

Així apareix la darrera pipa de Fabra a El dia revolt (Ramiro Elena Photography)

Més i més Fabra

Demà és un dia important per a la lexicografia catalana. A les set del vespre tindrà lloc a l'IEC un acte amb Pompeu Fabra com a protagonista, i per molts motius.

En primer lloc, es presentarà el novè i últim volum de les Obres completes de Pompeu Fabra, un projecte editorial dirigit per Jordi Mir i Joan Solà (mort l’any 2010), i que va començar l'any 2002. Aquest  darrer volum inclou textos i materials de Fabra trobats en diferents publicacions, una cronologia general de la seva vida i obra i una bibliografia sobre la seva obra i figura.

Segon, es farà l'acte oficial de la donació del Fons Pompeu Fabra de Jordi Mir a l’IEC. Aquest Fons està format per 1.535 registres d’obra impresa, inventariat, catalogat, i ordenat a l’Arxiu de l’IEC. Tot al voltant del Mestre.

Tercer, s’inaugurarà l’Espai Fabra a l’IEC, amb l’objectiu de facilitar la difusió i la investigació de la persona i l’obra de Pompeu Fabra. S'hi exposaran material bibliogràfic, manuscrits, fotografies i objectes relacionats amb Fabra i altres membres de l’IEC que hi van tenir relació.

Quart, es presentarà un nou portal a Internet sobre l’obra de Fabra, que inclourà informació sobre el fons documental relatiu a Pompeu Fabra de l’Institut d’Estudis Catalans i on es podran consultar, per primera vegada a la Xarxa, les fitxes manuscrites del Diccionari general de la llengua catalana.

En l’acte intervindran el president de l’IEC, Salvador Giner; el conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Ferran Mascarell; el president de la Secció Filològica, Isidor Marí; el curador del novè volum de les Obres completes, Josep Murgades, i el director de l’obra i donador del Fons Fabra, Jordi Mir.

 Per assistir-hi

Notícia a l'IEC

 Imatge de Fabra d'aquí

AlcoVerkami

L'any Alcover era el 2012, però la tasca a realitzar amb l'obra de mossèn Alcover no és acabada, ni de bon tros. Ara mateix l'Editorial Moll té en marxa la publicació del sisè volum de l'obra Aplec de Rondaies Mallorquines d'en Jordi des Racó, pseudònim d'Antoni M. Alcover. 

Aquestes rondalles són contes populars de tradició oral de Mallorca, que mossèn Alcover va recopilar i passar a l'escriptura, i que es publicarien primer en una edició popular de 24 volums de 1896 a 1936. Aquesta edició crítica d'ara és revisada per Josep A. Grimalt amb la col·laboració de Jaume Guiscafré, i com es pot veure en el propòsit del projecte no és tasca fàcil. A banda de la quantitat de rondalles recollides —n'hi ha centenars—, hi ha múltiples aspectes folklòrics i literaris en cada text, fet que fa que la catalogació i l'estudi complet esdevinguin llargs i complexos.

Volum I del 2007

La importància per a la literatura catalana d'aquestes rondalles ha estat prou subratllada. Posem d'exemple allò que en deia Josep Pla a Les illes:

"L'important de don Antoni Maria Alcover són les seves Rondaies Mallorquines, monument de la nostra llengua, prodigi de palpitació popular, projectat sobre un paper amb una vitalitat impressionant, amb un abraonament dionisíac, amb un sabor únic, directíssim... És un raig impetuós de vida, i en aquest sentit, una obra de renaixement autèntic... el millor que s'ha escrit mai en dialecte mallorquí, en una llengua que capta tots els matisos, tots els racons, totes les intencions de la vida directa i autèntica. Jo us dic que les rondalles d'Alcover, delicioses d'intranscendència, són de les coses més serioses que poden haver estat mai escrites en qualsevol llengua."

Com és de suposar, lèxicament també són molt interessants. L'any 2008, la mateixa editorial Moll va publicar el Diccionari d'expressions lingüístiques recollides de les Rondaies Mallorquines d'en Jordi des Racó d'Antoni Llull Martí, que inclou més de 5.000 locucions, dites, refranys i d'altres maneres de parlar col·loquials del mallorquí de fa cent anys, presents en els 24 volums indicats.

Per aconseguir finançament per a la publicació d'aquest nou volum rondallístic, l'editorial Moll ha pensat en el micromecenatge de la plataforma Verkami —els primers socis editors del nostre dilecte Parèmies. Confiem que entre tots ho farem possible.

Antoni Maria Alcover a Londres fa 100 anys

Tot i que oficialment es va cloure fa 10 dies, no voldria donar per acabat aquest Any Alcover 2012 sense fer el darrer apunt de l'any sobre aquest apòstol de la llengua i adalil del diccionari, que va néixer fa 150 anys. L'excusa serà aquesta postal, inèdita, que va escriure fa 100 anys, quan ell en tenia 50, durant una eixida a l'estranger. Heus-ne aquí la transcripció:

Londres, 19 matx, 912.

Molt senyor meu i amic: en mon poder la seua de 2 d’abril. Li enviárem el nombre del Bolletí que demanava. En quant an allò del nom dels colors, bo sería que qualcú se’n ocupás. Ara per ara no tenc medis de ferho. – La carta de vostè degué arribá els dies que l’administrador enviaría els rebuts an els suscriptors de fora de Palma. Lo millor es que pagui a ca’n Verdaguer. – En quant a la carta de 2 de matx, que m’ha remesa l’Administrador desde Mallorca, me diu aquest qu’ha arretglat lo que vostè demana. – Ben content me fará si mos envia molts de centenars de cèdules plenes de paraules. Per moltes que n’envii, no mos ne afartará. – No cont tornar a Mallorca fins día 22 de juny.

Son afectíssim

Antoni Mª Alcover; pre.

La postal mostra un embarcador del riu Tàmesi al seu pas per Londres, i va adreçada a un dels molts col·laboradors del DCVB, en Josep Maria Llebaria —nascut cap al 1870 a Falset, creiem. Porta data del 19 de maig de 1912 i es va enviar segellada amb un penic anglès a l'endemà. Antoni Maria Alcover, qui havia estat escollit primer president de la Secció Filològica de l'IEC feia un any, explica en el Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana que el 13 de maig de 1912 es va dirigir des de París —on hi era des del 18 d'abril— cap a Amiens, per anar a parar a Londres, on s'hi devia estar un parell de setmanes. El tema de les dates és complex. A l'Epistolari d'Antoni M. Alcover (1880-1931) a cura de Maria Pilar Perea —on recordem que aquesta postal no consta—, apareix una primera carta londinenca adreçada a Joan Riutort de l'11 de maig de 1912, i també hi consta una carta del jesuïta Strassmaier on sembla indicar que Alcover arriba en tren des de París el dimecres 15 de maig. Tot plegat, la data concreta d'arribada a Londres no és clara. La de partença, més: en un escrit del 30 de maig diu que s'embarca cap a Bèlgica a l'endemà i el 6 de juny ja tenim una carta seva des de Brussel·les. A Londres, Alcover s'hostatjà al 57 de Warwick Road (Earl's Court), davant dels jardins Philbeach, en un allotjament de la Sra E. Claremont, recomenat per Strassmaier, qui a més li explica on ha d'anar per obtenir permís per oficiar missa.

Aquesta eixida londinenca té lloc enmig d'un dels seus viatges de formació lingüística, un dels "euroviatges filològics" d'Alcover. Durant aquests viatges, a Alcover li enviaven des de Palma la correspondència que rebia, i així es podia dedicar a anar contestant les missives una a una. Ni quan viatjava descuidava els afers de Palma.

Quant al contingut de la postal, és un exemple més de la personalitat infatigable de mossèn Alcover, que feia que s'ocupés no només de les qüestions científiques de l'obra que estava portant a terme, sinó també dels afers administratius més concrets. Per una banda, es refereix al tema dels noms dels colors, responent a una pregunta sobre aquest lèxic per part d'en Llebaria. També dins de la tasca d'arreplega de mots per al DCVB, Alcover li demana l'enviament de més cèdules de paraules destinades a la famosa calaixera lexicogràfica. En el cas de Llebaria, que estic estudiant en aquests moments, sé que li enviar més de 3.000 cèdules, en dues remeses, fet que el converteix en un col·laborador prou interessant de l'obra. Al costat d'aquestes qüestions, Alcover també li parla de l'enviament del Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana, la primera revista de filologia dels Països Catalans, i del pagament de rebuts. Adjunto a continuació un exemple d'aquests rebuts que es pagaven pel Bolletí, concretament un pagat l'abril de 1912, un mes abans de l'enviament de la postal, a la Llibreria Álvaro Verdaguer (Rambla, 5, davant del Liceu) o com diu mossèn Alcover, "ca'n Verdaguer", que és des d'on es gestionaven els subscriptors de fora de Palma:

Ara que a Mallorca amb el pla de Bauzà s'hi viu una rebrotada ideològica contrària a la seva parla natural, no és mal moment per recordar aquells que van fer tant per la conservació del nostre patrimoni lingüístic a les Illes. Entre ells, un dels primers, Antoni Maria Alcover.

 

S'acaba l'any Alcover 2012

Aquesta setmana se celebren tot d'actes de cloenda de l'any Alcover 2012. Amb aquesta iniciativa s'ha commemorat el 150è aniversari del naixement del lingüista Antoni Maria Alcover i Sureda, que tingué lloc a Santa Cirga (Manacor) el dia de la Candelera de 1862.  

En concret, demà i demà passat es recordarà mossèn Alcover a Palma, Barcelona i, de manera no tan directa, a Calp (Alacant): 

- Dimarts 18 de desembre a Palma: Jornada "Antoni Maria Alcover en el 150è aniversari del seu naixement". Se celebrarà al matí a la Universitat de les Illes Balears, i a la tarda a la seu de CaixaForum, organitzada per l'Institut d'Estudis Catalans.

- Dimecres 19 de desembre a Barcelona: Obrirà l’acte una conferència de Maria Magdalena Gelabert, directora general de la Institució Pública Antoni M. Alcover, sobre el perfil humà d’Antoni M. Alcover. Seguidament, hi haurà la presentació de l’edició crítica de l’Aplec de rondaies mallorquines, a càrrec de Josep A. Grimalt, professor de la Universitat de les Illes Balears, i la taula rodona «La vitalitat de la tradició oral avui i la importància del llegat d’Antoni M. Alcover». L’acte es retransmetrà en directe per Internet a ww.iec.cat.

Demà, dimarts 18, també tindrà lloc, a les 13 hores a l'IES Ifac de Calp, la conferència: «Les Normes de Castelló fan 80 anys. Homenatge a Pompeu Fabra, Antoni M. Alcover i Josep Pascual i Tirado », a càrrec de Vicent Pitarch, membre de la Secció Filològica de l’IEC i delegat de l’Institut a Castelló.

Aprofitem també per recuperar un podcast del programa En guàrdia de Catalunya Ràdio. El 4 de novembre d'enguany van emetre "La disputa Alcover-Fabra", on "la filòloga Maria Pilar Perea recorda l'enfrontament entre les dues grans figures de la filologia catalana del segle XIX, mossèn Antoni Alcover, el pare de la dialectologia a Catalunya, i Pompeu Fabra, el creador de l'estàndard català i de la gramàtica i l'ortografia normativa".

Antoni Maria Alcover: l'honor de les paraules

De la Institució Pública Antoni M. Alcover

Dins dels actes de l'Any Alcover 2012 (150è aniversari del naixement de mossèn Antoni Maria Alcover), demà s'inaugura, a la capella de la Misericòrdia de Palma i fins al 8 de desembre, l’exposició "Antoni Maria Alcover: l’honor de les paraules", comissariada per Gabriel Janer Manila.

L'antiga casa de la Misericòrdia de Palma, seu de l'actual Consell de Mallorca, havia estat una institució benèfica dedicada a acollir indigents. Els darrers governs balears semblen entestar-se, en els seus atacs contra l'ús del català a l'ensenyament, els mitjans de comunicació i l'administració pública, a convertir aquesta llengua pròpia de les Illes en un simple indigent cultural. Gegants de la llengua com mossèn Alcover dignifiquen allò que els polítics intenten denigrar. No podem oblidar ni una cosa ni l'altra.

Informació via Diari d'un llibre vell

L'obra més sòlida de Fabra

"Sempre que n'he tingut avinentesa, he proclamat que la Gramática de 1912 és l'obra més solida de Fabra, pel seu suport científic i per la seva expressió formal. [...] La Gramática de 1912 és, de més a més, la base de les altres gramàtiques que Fabra aniria publicant successivament. És innegable que, entre totes elles, la de 1918 esdevingué la més important, àdhuc transcendental, per tal com fou considerada, per l'Institut d'Estudis Catalans i per tots els catalanoparlants, com el text prescriptiu de la llengua catalana (i el que en dic s'aplica a totes les seves reedicions posteriors). No és menys innegable, emperò, que aquesta gramàtica descansa tothora en la doctrina lingüística de la de 1912 (havent-ne llevat tots els punts que podien ésser superflus en un text normatiu)."

Antoni M. Badia i Margarit

Demà es commemora al Palau de la Generalitat el centenari de la Gramática de la lengua catalana (1912) de Pompeu Fabra. En el prefaci que el professor Badia i Margarit escrigué a la reedició facsimilar de la Gramática (Barcelona: Aqua, 1982) digué d'ella que és l'obra més sòlida de Fabra. És la seva primera gramàtica, un any després vindrien les Normes ortogràfiques, i té el mèrit d'estructurar un pla de treball que després es plasmaria en d'altres obres obres gramaticals. 

Allò que passa més desaparcebut d'aquesta obra és que inclou també la primera aportació lexicogràfica del mestre Fabra, un Vocabulario catalán-castellano y castellano-catalán (p. 341-453), que, a més, és l'únic recull de lèxic bilingüe de tota la seva extensa obra lexicogràfica. Aquest vocabulari presenta uns criteris de redacció únics en tota la història de la lexicografia catalana, fet que el fa encara més interessant. Entre ells, la supressió de la hac (ome per home); el canvi de la i de diftong decreixent per y (eyna per eina), etc. També recull, en versaleta, formes antigues del català. 

De totes les característiques d'aquest vocabulari, la més curiosa, i que no he trobat en cap altre recull bilingüe semblant, és que ordena alfabèticament en una única llista totes les entrades, catalanes (en lletra normal) i castellanes (en cursiva): patge, patio, patir, patizambo, pato, pau... No separa en dues llistes català-castellà i castellà-català, com s'havia fet sempre (i es continuaria fent sempre després d'aquest experiment), sinó que trobem un únic vocabulari català i castellà  alhora. 

En l'acte de demà, a dos quarts de vuit del vespre, presidit pel conseller de Cultura, Ferran Mascarell, hi intervindran Salvador Giner, president de l’Institut d’Estudis Catalans; Isidor Marí, president de la Secció Filològica de l’IEC; Jordi Mir, director de les Obres completes de Pompeu Fabra, i Yvonne Griley, directora general de Política Lingüística. També s'aprofitarà per presentar el vuitè volum de les Obres completes de Pompeu Fabra, que recull l'epistolari conservat de Fabra i el seu Curs de llengua catalana per correspondència.

 

Els inventors de diccionaris

Les inventeurs de dictionnaires. De l'eduba des scribes mésopotamiens au scriptorium des moines médiévaux de Jean-Claude Boulanger (Ottawa: Les presses de l'Université d'Ottawa, 2003)

Aquest voluminós llibre  (545 p.) tracta de la història dels diccionaris més antics, aquells que la gent encara no anomenava diccionaris, però que ja ho començaven a ser. Ls investigació, molt detallada, comprèn des del quart mil·lenni aC fins a l'any 1539, que es considera l'any de publicació del primer diccionari francès, el Dictionnaire françois-latin, contenant les motz et les manières de parler françois, tournez en latin de Robert Estienne. 5.000 anys d'història d'una de les més importants invencions intel·lectuals de la humanitat, a través de Mesopotàmia, Egipte, Grècia, Roma i, finalment, Europa. La part final sobre lexicografia europea medieval és la més extensa de l'obra.

Boulanger mostra que l'aparició de diccionaries està lligada directament a la invenció de l'escriptura, que els diccionaris monolingües són previs als bilingües, que les primeres obres lexicogràfiques ja tenien principis metodològics d'elaboració, que la popularització de l'ordre alfabètic en els diccionaris no arriba fins al segle XVI o que els diccionaris europeus estan estretament relacionats amb els nacionalismes i l'intent d'estabilitzar llengües vernacles. 

Quant al cas català, no he trobat cap referència lexicogràfica concreta, però sí he trobat (p. 245) que es refereix a Catalunya com a gran exportadora de paper a Europa, a partir del segle XII.  

Com es pot veure, l'obra és molt interessant. Malauradament, crec que no és fàcil de trobar per les nostres llibreries, així que la vaig adquirir fa un temps per Internet a l'editorial, Les Presses de l'Université d'Ottawa.

Jean-Claude Boulanger (1946-) ensenyava lingüística a la quebequesa Universitat de Laval, d'on és professor retirat, i és especialista en lexicografia, normativa del francès i formació de paraules. Com a lexicògraf el seu interès principal és l'estudi de la història dels diccionaris. És el director editorial del Dictionnaire CEC jeunesse i del Dictionnaire québécois d’aujourd’hui (1992; 1993²), una adaptació qubequesa del Robert d’aujourd’hui. També va participar en el Dictionnaire bilingue canadien. Amb Monique C. Cormier i Aline Francoeur, el 2003 va dirigir un estudi sobre un dels principals diccionaris francesos: Les dictionnaires Le Robert : genèse et évolution.  I juntament amb Monique C. Cormier, va dirigir l'obra Les dictionnaires de la langue française au Québec : de la Nouvelle-France à aujourd’hui (2008).

Viatge de paraules

"A principis del segle XX l'estudi científic de la llengua catalana tot just comença. Un capellà mallorquí, Antoni Maria Alcover, inicia una obra titànica que no veurà acabada: el diccionari de la llengua catalana. Serà el filòleg menorquí Francesc de Borja Moll qui culminarà la feina.
Aquesta és la història de dos homes embarcats en un viatge apassionant."

Així comença un llargmetratge documental de l'any 2002 sobre l'empresa de confecció del grandiós DCVB, l'Alcover-Moll, dirigit per Cesc Mulet i Jaume Mir i coproduït per la mallorquina La Perifèrica i TV3. El vídeo de dalt n'és només el tràiler. Clicant el fotograma inferior (el rostre de l'actor que interpreta mossèn Alcover) podeu accedir al vídeo complet, al web de TV3.

alcover.iec.cat

Avui fa 150 anys del naixement de mossèn Antoni M. Alcover (Manacor, 1862 - Palma, 1932). Més que glossar algun aspecte concret de la seva enorme obra filològica, he preferit deixar constància que l'any 2011 l'IEC va posar en marxa el portal web alcover.iec.cat, on es recullen digitalitzades moltes de les seves principals produccions: els 75 quaderns de camp de les seves "eixides filològiques", els dietaris de viatges, el Bolletí del Diccionari de la llengua catalana —la primera revista de filologia dels Països Catalans i de la península ibèrica sencera—, l'obra La flexió verbal en els dialectes catalans i l'enllaç al DCVB —que ja teníem a l'abast de fa anys. Aquest web és una iniciativa que s'emmarca dins de la celebració del Centenari de la Secció Filològica de l'IEC i la directora del projecte és la professora de la Facultat de Filologia M. Pilar Perea.

Mossèn Alcover fou sovint centre de sagnants polèmiques. Ni el fet que fos mossèn ni que es dediqués a la filologia va servir per apaivagar els seus ànims. Simplement seguint l'impacte que tenien les seves iniciatives en la premsa del moment es pot copsar el seu esperit arrauxat, que va ser providencial per als titànics projectes que emprenia. Crec que hem d'estar molt contents de l'existència de gent incansable com mossèn Alcover, i, sense manies, podem contemplar amb simpatia els escrits que amb més o menys mala bava li van dedicar. Per això, un cop que ja he informat d'allò important en el primer paràgraf, he volgut avui recuperar un fragment satíric que aparegué a la pàg. 840 del núm. 1.197 (20/12/1901) de La esquella de la torratxa, signat per Jeph de Jespus —pseudònim de l'escriptor igualadí Joan Serra i Constansó. Per situar-ne el context, i tot i que la Lletra Convit on es presenta el seu projecte ja l'havia llegida el 5 de novembre del 1900, cal saber que aquell desembre de 1901 mossèn Alcover havia començat la publicació del Bolletí del Diccionari de la llengua catalana, on es llistaven els col·laboradors ("corresponsals del Diccionari"), responsables dels milers de cèdules que ocuparien la famosa calaixera. Com veureu de seguida, es tracta d'una Base de badades o Disseccionari de fa 110 anys, a càrrec d'un voluntari al servei del diccionari d'una llengua que, en temps llunyans, havia arribat a dictar lleis:

AL DOCTOR ALCOVER

Permeteu-me, bon vicari, que us ajudi
en lo traball feixuch
de formá el Diccionari de la llengua
qu'havía dictat lleys allá en temps llunys.
Deixeu que us porti mos granets de sorra,
que si be son petits, ja estic segur
que sabreu veure en ells (parlant en cursi)
á sachs la fé y el bon desitj á munts.

NEULA: Intelectual, trist, magre y jove
ab els cabells molt llarchs y el seny molt curt.
PATÚM: Celebritat indiscutible;
poca cosa y molts fums;
de fora lluhentors y coloraynas,
pro l'interior ben buyt.
RECONSAGRAT: D'aquells que may es torcen;
que van drets al seu fí (Vegis TOSSUTS).
PERDIGOT: Que's tors massa
volguent pescar sense mullarse el cul.
MODERNISTA: Mitj ximple. SNOB: Ben ximple.
BOHEMI: Vago y brut.
GENT DE BÉ: Gent de quartos que va a missa.
PÚRRIA: Brétols sensuals y descreguts.
GENT D'ORDRE: Rich. PUDÓ: Del órdre públich.
ORDRE: Complicitat ab tots els furts.
FULANA: Dona bis de la gent d'ordre.
NYÉBITS: Gustos d'ahir: fástichs d'avuy.
TONTO: Persona honrada.
VIU: Poch honrat. MOLT VIU: Lladre y barrut.
DESCASTAT: Que no pensa com nosaltres.
CRÉDUL: Que te pa al ull.
OLLA: Cap d'erudit á la violeta.
FER OLLA: Moure escándol per dars' gust.
OLLA DE GRILLS: Reunió de sabis.
SER DE L?OLLA. Pogué robá al comú.
¡OLLA-ÓO!: Lo contrari de ¡óo-oixque!
MACARRÓ: ...

(Continúa á un altre full).
JEPH DE JESPUS

PD 5/2/12: A Manacor, aquesta setmana, s'ha inaugurat una biblioteca dedicada a mossèn Alcover. Més informació al Diari d'un llibre vell. Merci, Xavier!