Auca del centenari de les Normes ortogràfiques

Ens arriba via el paremiòleg de capçalera la informació de la publicació dins de l'espai de l'IEC dedicat al centenari de les Normes ortogràfiques d'aquesta auca de Josep M. Giralt.

Josep M. Giralt també és autor d'aquesta altra auca de l'alfabet català:

Dos bons exemples de com fer pedagogia de la nostra cultura lingüística.

Abecedari Braille de 1931

Fa 70 anys, quan el Fabra començava a distribuir-se en fascicles, des de la Impremta especial per a cecs de la Casa Provincial de Caritat de Barcelona s'imprimia un Abecedari català en relleu tipus "Braille" i usual.

S'entén per anagliptografia l'elaboració de caràcters visuals que combinen les lletres en relleu i la lectura visual. Aquesta obra que presentem mostra les lletres i altres caràcters en la seva forma "usual" i en codi Braille.

El codi Braille combina punts en relleu en diferents posicions. La mida de cada signe està dissenyada per ser captada perfectament pel capciró del dit. És un precedent vuitcentista dels sistemes binaris que s'usarien en la invenció dels ordinadors.

L'alfabet Braille combina 6 punts en dues columnes de 3, jugant tant amb la seva presència com amb la seva absència i aconseguint 64 combinacions possibles. Es llegeix primer la columna esquerra i després la dreta, i sempre de dalt a baix. En el full imprès de l'alfabet (segona imatge), les lletres s'agrupen en grups de 10, ja que de la A a la J (s'anomena el grup bàsic) només s'utilitzen els punts superiors: 1, 2, 4 i 5. En el segon grup (i línia), de la K a la T, s'utilitzen els punts del grup bàsic més el punt 3. En la tercera línia, de la U a la Z, s'afegeixen els punts 3 i 6 al grup bàsic.

L'obra que presentem consta de 4 plecs de paper dur, gruixut i pautat (16 pàgines) impresos per la banda inversa (com si fos un mirall), amb un total de 7 cares impreses (les de les il·lustracions). Hi trobem l'alfabet (incloses ce trencada, vocals amb dièresis i ela geminada), les vocals accentuades, els signes de puntuació, els nombres cardinals i ordinals, els signes matemàtics i d'altres signes especials.

La impremta va ser un dels tallers més importants i rendibles de la Casa Provincial de Caritat, un establiment mig benèfic mig escola d'oficis, que funcionà des de 1802 a 1957. Actualment és la seu del CCCB.

Coberta de l'edició castellana de la mateixa obra, amb el segell de la copisteria i impremta especial per a cecs:

Seccions de caixes i de màquines de la impremta de la Casa Provincial de Caritat:

P de paraula

I de pàgina, Palau, Palmireno, Patxot, Pau, Pericay, Pey, polisèmia, Pou, Puiggarí, Pujal...

-----

Aquesta lletra ve acompanyada per dos iconòfors d'Apel·les Mestres: un "patge" ("Criat que acompanya á sòn amo a la taula en funcions y altres ministeris decents y doméstichs") i un "peregrí".

El pelegrí dibuixat porta la iconografia típica del caminant de sant Jaume: el bastó, la carabassa i les petxines de pelegrí. La petxina de pelegrí o vieira (Pecten jacobaeus) és tot un símbol del pelegrinatge pel camí de sant Jaume. És un mol·lusc típic de les costes de Galícia i els pelegrins se l'emportaven com a prova d'haver arribat fins al final del seu trajecte.

O d'ordre lexicogràfic

I d'Onofre Pou, onomàstica, Orellana, ortografia...

-----

Aquesta vocal ve acompanyada per quatre iconòfors animals d'Apel·les Mestres: ovella, oca, oreneta i òliba.

"Ordre lexicogràfic. Es pot definir formalment (a1, b1) > (a2, b2) si i només si: i) a1 > a2; o bé, ii) si a1 = a2, aleshores b1 > b2. Aquest és l’ordre en què estan aplegades les paraules en un diccionari." ¿?

"L'ordre lexicogràfic d'un conjunt de claus es pot realitzar com un algorisme simple basat en tries de la següent forma:

• inserir totes les claus en el trie
• obtenir totes les claus mitjançant un recorregut en pre-ordre, per obtenir un ordenament lexicogràfic en ordre ascendent, o mitjançant un recorregut en post-ordre, per obtenir un ordenament lexicogràfic en ordre descendent. El recorregut en pre-ordre i en post-ordre són algorismes de cerca en profunditat d'arbres." ¿?

Tot claríssim.

N de neologisme

I de Nebrija, neologia, nom, nomenclàtor, nomenclatura...

-----

Aquesta ena ve acompanyada per dos iconòfors monosíl·labics d'Apel·les Mestres: un niu i la neu.

Segons aquesta tercera edició del Labèrnia (1888-1892), la neu és un "Vapor que's glassa en l'atmósfera y cau en borrallóns menuts y esponjosos". Una definició gens allunyada de la del Diec2 (2007): "Precipitació de petits cristalls de glaç hexagonals, agrupats en estructures arborescents, provinents de la congelació del vapor d’aigua atmosfèric, que cauen sobre la terra en forma de flocs o borrallons blancs." La idea que és vapor glaçat que cau en forma de borrallons és idèntica en ambdues entrades.

Molt abans, Joan Lacavalleria recullia al Gazophylacium (1696) la següent expressió: "Lo que es blanch com la neu, lo que es blanch com una tofa de neu.". Els lexicògrafs actuals del Diec2 escriuen: "tofa de neu Massa esponjosa de neu. Blanc com una tofa de neu.". Un exemple, conservat més de 300 anys després, que mostra dues coses: que el llegat de Lacavalleria encara respira i que la llengua ha sabut mantenir intactes, com la neu verge, certes locucions que li són pròpies.

Tofa va ser el mot número 343 enviat pels lletraferits de Rodamots. I els blocs, aquestes cubs visuals de realitat virtual, tampoc s'escapen del món de la Tofa, el qual té un demiürg un pèl llenguallarg:

M de metalexicografia

I de macroestructura, marca, March, Martí-Bordas-Cortada, microestructura, modisme, Moll, Montoliu, Murray...

-----

Aquesta lletra ema va acompanyada per un iconòfor ben clar d'identificar: la muntanya de Montserrat. Casualment l'autor d'aquest dibuix, Apel·les Mestres, també és autor d'un poemari que porta el títol de Montserratines (Impremta La Renaixensa, Barcelona, 1930).

El mot català actual muntanya prové del llatí mons, -ntis i segons el GDLC es troba referenciat des de 1250, imaginem que amb u. Potser la interferència amb el castellà montaña, o d'altres raons, ha fet que la u de "muntanya" sigui una de les més maltractades del català. Faig un breu repàs del tractament lexicogràfic del mot:

• Liber Elegantiarum (1489): montanya (apareix una vegada dins les definicions) i muntanya (hi apareix dues vegades).
  
• Gazophylacium (1696): montanya.
• Dictionarium de Pere Torra (1757): montanya.
• Belvitges (1805): montanya.
• Quintilingüe (1839): montanya (entrada principal) i muntanya.
• Labèrnia (1840): montanya (entrada principal) i muntanya.
• Magí Ferrer (1839): montaña.
• Saura (1851): montanya i muntanya.
• Aladern (1909): montanya i muntanya.
• Fiter (1912): montanya.
• Rovira i Virgili al Diccionari Català-Castellà i viceversa (1913): montanya i muntanya.
• Rovira i Virgili al Vocabulari ortogràfic (1913?): "*montanya i derivats - preferible muntanya".
• Rovira i Virgili al Diccionari Català-Castellà i viceversa (1914): montanya i muntanya.
• Diccionari ortogràfic de Fabra (1917): muntanya.
• Rovira i Virgili al Diccionari Català-Castellà i viceversa (1919): montanya i muntanya.
• Bulbena (1919): montanya.
• Rius Vidal (1921): muntanyà.
• Civera Sormaní (circa 1931): muntanya.
• Fabra (1932): muntanya.
• Diccionari Enciclopèdic de Salvat (1933): muntanya.

O sigui que, malgrat trobar-se recollida des del primer diccionari català incunable, el primer autor que només inclou la forma amb u és Fabra l'any 1917. Actualment s'accepta només la forma amb u. Al DCVB, però, recull les dues grafies.

Segons el Diccionari de Textos Antics (en el seu estat actual), la forma "muntanya" té més freqüència absoluta (47) que la forma "montanya" (40), però les dues formes coexisteixen dins de les obres medievals. Alguns exemples, antics o no tant:

Llull escrivia "muntanya". Del Fèlix de les maravelles desena part, cap. III:

"e estaran tots temps en infern los uns sobre los altres, axi que n seran majors muntanyes que lo munt de Canigo..."

El rei en Jaume sembla que "montanya":

"... que metessem de la part de la yla una barraga e que metessen la lanterna en la prop, et que l drap que cobris de part de la montanya la lanterna, e que la veuria l estol."

I Verdaguer escrivia també "montanya". De l'oda A Barcelona (1883):

"La mar no te l'han presa, ni'l pla, ni la montanya
que s'alsa á tes espatlles per ferte de mantell,
ni eix cel que fora un dia ma tenda de campanya,
ni eix sol que fora un dia faró del meu vaixell".

(Aquest apunt surt el dia (i a la meva hora de sortida des de Collformic) de la meva 9a travessa Matagalls-Montserrat, un dels dies de l'any que gaudeixo i pateixo de més muntanyes).

PD: Amb un temps de 14:07 avui he aconseguit la millor marca personal a la Matagalls. L'anterior millor temps era 16:12, o sigui que la millora és substancial. :)

Què és la metalexicografia?

L de lexicografia

I de Labèrnia, Lacavalleria, lema, lexema, lèxic, lexicologia, Lledó, llengua, lletra, llibre, Llombart, lingüística, locució...

-----

Aquesta lletra ela va rodejada per diversos iconòfors fàcils d'identificar: una lectora llegeix un llibre davant una llar de foc. Hi tenim dos personatges que apunten la mirada en la mateixa direcció i quasi en el mateix angle: la lectora absorta per la lectura i el gat embadalit davant el foc. En aquest cas el dibuix d'Apel·les Mestres és de 1888.

K de Katalanisch

I de Klaiber.

-----

Aquesta lletra va rodejada per un iconòfor dibuixat per Apel·les Mestres que costa d'identificar. Repassant les entrades de la 3a del Labèrnia que comencen per aquesta consonant, m'inclino, sense una certesa absoluta, per Kabila: "f. Cada una de las tribus de Berbería que habitan en la regió del Atlas".

No puc evitar deixar constància de la definició que Pere Labèrnia fa d'un Keramiá: "m. Secretari y secta de mussulmáns que diuhen ab Kerán que s'ha d'entendre literalment lo que diu la bestiesa del Alcorá dels brassos, ulls i orellas de Déu." Constato que quan es refereix a la transubstanciació no és igual de crític.

K de Katalanisch, que és com s'anomena el català al Diccionari portàtil de les lléngues catalana y alemanya d'Eberhard Vogel (Langenscheidt, 1911). Abans d'aquest diccionari només existia una altra obra que relacionava català i alemany, i de molts anys abans, el postincunable Vocabolari molt profitós per apendre lo catalan allemany y lo allamany catalan imprès a Perpinyà per Johan Rosembach el 1502, i del qual només es coneix un únic exemplar, que la Biblioteca de Catalunya va adquirir l'any 1908, ara en fa cent, de la col·lecció de Marià Aguiló.

J de jerga

I de Johnson, Juglà...

-----

Aquesta lletra va rodejada pel següent iconòfor d'Apel·les Mestres: jockey. Diu Labèrnia: "JOCKEY. m. Veu inglesa que significa criat jove, destinat á seguir, montant, á sòn senyor y córrer cavalls ó dirigirlos."

Aquest ha estat el camí fet per aquest anglicisme:

Labèrnia (1888): jockey
Fabra (1917): joquei (-éi-)
Fabra (1932): joquei
Salvat, seguint Labèrnia (1933): joquei
DIEC2 (2007): joquei

La normativa actual posa l'accent en una e pronunciada oberta. Si fem la prova ens sortirà una pronúncia ben estranya a les nostres ignorants oïdes, la veritat.

'Jockey' és un diminutiu de Jock, que és la forma escocesa de Jack, que alhora és un hipocorístic de John (Joan). Shakespeare, a Ricard III, ja ho recull. Tenia un matís negatiu ja que es referia a una feina humil: als postillons (els qui guiaven, cavalcant-los, els cavalls dels carruatges) i als palafreners (els qui muntaven els cavalls que acompanyaven l'amo quan aquest muntava a cavall). Actualment el mot ha pujat de categoria social i es refereix als genets professionals de curses de cavalls.

Canviant radicalment de segment professional, la primera referència que s'ha trobat de 'disk jockey' és de 1941, 'dee-jay' al 1955 i 'DJ' al 1961. O sigui que molt, molt moderns no són els dijeis (?).

I d'iconòfor

I d'idiolecte, IEC, il·lustració, índex, introducció, Isidor de Sevilla...

-----

Aquesta vocal és acompanyada per un iconòfor d'Apel·les Mestres fàcil de descobrir: una parella d'indiots (Meleagris gallopavo, també dits galls dindis o titots) amb pollets i la indiotera que els cuida.

El diccionari d'on prové la imatge recull també "INDIOTAYRA" i "INDIOTERA ó PAVERA. f. Qui guarda gallsdindis ó pagos, ó pavos segóns algúns."

El Diccionari Enciclopèdic de la Llengua Catalana de Salvat (1931, tercer volum, p. 966) recull, a més de les formes anteriors normalitzades ('indiotaire' i 'indioter,-a'), un mot nou: "INDIOTADA. f. Bajanada.". L'Alcover-Moll també recull 'indiotada', però amb dos sentits: el primer, una multitud d'indiots; el segon, un mallorquinisme, es refereix a una feta o dita pròpia d'indiots, de persones beneitotes o eixelebrades. L'exemple: Hala, no facis indiotades! Per si algú fa l'analogia, direm que el mot 'idiota' no té res a veure, ja que prové del grec, mentre que 'indiot' i els seus derivats vénen de gall d'Índia. El sufix -ot és per formar masculins a partir de formes femenines, com de 'bruixa' fem 'bruixot'.

Tornant a Mallorca, a part de les indiotades, també tenen refranys amb indiots (alerta, Víctor):

- Per Nadal, s'indiot; i per a Pasqua, es xot.
- S'indiot de Biniforani, sense plomes s'estufava: es diu referint-se als qui es vanaglorien de mèrits que no tenen.

Ja posats direm que 'més vermell que un indiot' vol dir molt encès de color i 'més estufat que un indiot' vol dir molt vanitós.

De tot això, Fabra, al 1932, només conserva les formes 'indiot' i 'indiotaire'. El DIEC2, al 2007, separa els sexes: 'gall dindi' és el genèric, 'indiot' n'és el mascle i 'indiota' n'és la femella, també dita 'polla díndia'.

Per cert, a aquest animaló a casa (on en criàvem) sempre li hem dit 'andiot'. L'Alcover-Moll recull aquesta pronúncia com a vulgar: Fonètica: indiɔ́t (pir-or., or., occ.); indiɔ̞́t (val., bal.); en la pronúncia vulgar, əndiɔ́t (pir-or., or.); andiɔ́t (occ., val.), əndiɔ̞́t (bal.).

H d'homògraf

I d'hiperònim, hipocorístic, homòfon, Hospitaler...

-----

Aquesta hac acompanya novament un iconòfor d'Apel·les Mestres fàcil de descobrir: un hort o una horta, amb l'hortolà o horticultor contemplant les hortalisses o productes hortícoles.

I una mica de geografia. Dins l'entrada 'Hort' d'aquesta 3a edició del Labèrnia (1888-1892) apareix l'expressió següent:

"HORT Y VINYER DE BARCELONA. Lo territori d'aquesta ciutat en que's comprenían las fincas situadas en las parroquias de la matexa, y de Sant Martí de Provensals, Sant Vicéns de Sarriá y Santa Maria de Sans, sufragánea de la de Santa María dels Reys ó del Pi."

D'això fa una mica més de cent anys. La velocitat amb què transformem el medi és vertiginosa.

G de Gazophylacium

I de gal·licisme, gènere, gentilici, Gili, glossari, Griera...

-----

La ge inicia el segon volum d'aquest diccionari i Apel·les Mestres li va dedicar tres bonics iconòfors habituals dins de la fauna domèstica: el gos, el gall i el gat. Sota la signatura amb les seves inicials trobem la data, 1888.

Dins de la mateixa obra, tres dites sobre el valor de les coses:

"NO VAL LAS TRIPAS D'UN GOS. fr. Ab que's significa ser alguna cosa molt despreciable. No vale un caracol."
"PUJA MÈS LO FARCIMENT QUE'L GALL: fr. met. Ajo de Valdestillas, vale más la salsa que los caracoles."
"GAT Y CUNILL TOT ES D'UN PEL. refr. TAN BO ES EN PERE COM EN BERENGUERA, COM LO QUI LI VA DARRERA."

I amb G de gall, i de guisat de gust genial,
aquest cap de setmana, la 34a Fira Avícola de la Raça Prat.

F de Fabra

I de família lèxica, Ferrer, figurat, Font, formació de paraules, freqüència, font bibliogràfica o de consulta...

-----

L'iconòfor d'aquesta lletra, és òbviament, el senyor forner en plena fatigant activitat, que és la de fornejar. La claror que desprèn el foc ens arriba des de la boca del forn.
L'il·lustrador, Apel·les Mestres, datà aquest iconòfor amb l'any 1888 (cantonada esquerra inferior). Com ja havia explicat, aquestes dates són les úniques referències temporals que tenim per saber l'any d'edició d'aquesta obra, que és la tercera edició del Labèrnia (1888-1892).
Dins l'entrada de 'Forn' d'aquest diccionari:

"EN LO FORN Y RENTADOR SE DIU TOT LO MAL Y BO. ref. Denota qu'en dits llochs las donas murmuran y enrahonan tot lo que saben. En horno, río y fuego ajeno, se juzga lo malo y lo bueno."

Qui estigui interessat en refranys populars catalans que miri aquí, el fantàstic i molt seriós recull paremiològic de Víctor Pàmies i Riudor. Avui ja en porta fitxats més de 1.100! I no s'atura. O si no, el seu refranyer temàtic: de refranys nadalencs, per exemple, en trobem la quantitat de 711! Tota una gesta cultural, la seva.

E d'etimologia

I d'entrada, enciclopèdia, Esteve, estrangerisme, exemple...

-----

L'iconòfor principal és ben clar: l'ermità o eremita que llegeix a prop de l'ermita. A la part inferior el contempla una sargantana.

D de diccionari

I de definició, derivació, descripció, dialectalisme...

-----

Si en la lletra ce l'iconòfor principal era el cavaller, en la de de l'abecedari d'Apel·les Mestres trobem la seva acompanyant, la dama. El mateix diccionari ens parla de la dama cortesana, la dama de cort i la dama d'escachs i les tres es refereixen a la més antiga professió del món. Hi tenim els escacs (joc libidinós per excel·lència), però no hi apareix la dama de dames, censurada versió orgiàstica de l'anterior.

C de Coromines

I de Cabré, categoria gramatical, citació, Colon, consulta, Cortada, cultisme...

------

Amb la tercera lletra de l'abecedari d'Apel·les Mestres ho tenim fàcil a l'hora de trobar iconòfors: la ce està acompanyada d'un cavaller dalt del cavall amb l'espasa cenyida a la cintura. En el mateix diccionari, dins de l'entrada de cavaller ens parla del cavaller de bragueta: "Qui gosa d'aquest privilegi ó noblesa per haver tingut set fills consecutivament d'un matrimoni llegitim." Després de tal proesa, a un li queden ganes de més aventures?

Iconòfors

La il·lustració ornamental de caplletres que anem mostrant amb l'abecedari d'Apel·les Mestres té una llarga tradició dins de la lexicografia. Anem a fixar-nos en els nostres veïns de dalt a partir d'una web on es recullen 388 caplletres de 68 diccionaris francesos diferents. Els diccionaris van des de finals del segle XVII fins l'actualitat, tot i que la major part d'il·lustracions pertanyen al XIX.

La web està encara en construcció, però ja hi podem trobar moltes imatges. Una de les seves virtuts és un índex lateral que ens permet fer moltes recerques diferents: per diccionari, il·lustrador, categoria d'iconòfors, època, etc.

Una de les innovacions de la web és que analitza moltes de les caplletres i en separa allò que ella anomena iconophores, que són senzillament els dibuixos ornamentals que rodegen la lletra i que comencen per ella. Amb el vostre permís, a partir d'ara parlarem en català d''iconòfors', mantenint l'estructura del mot, format per 'icona' i '-for', un sufix grec que significa 'portador'. La síl·laba tònica serà la penúltima, agafant els models de criòfor, cromòfor, carpòfor, esporangiòfor o galactòfor, per posar alguns exemples de mots amb el mateix sufix. Per la qüestió de l'accent també tenim en compte els mots iconòlatra o iconògraf. No tots els dies s'inventen paraules noves, però aquest substantiu ens calia en aquest humil espai. En resum, els iconòfors són imatges portadores de la inicial a què acompanyen.

L'autor de la pàgina web és Eric Jouffrey, però l'autora de l'estudi és una professora d'anglès a Grenoble que porta unes llargues trenes, Thora van Male, qui també ha pogut publicar en paper aquesta bella història de l'art lexicogràfic.

Els francesos, d'una gran tradició lexicogràfica, continuen avui en dia fent diccionaris amb caplletres il·lustrades. Un dels millors exemples és el del Petit Larousse Illustré, que cada any presenta un artista diferent. L'any 1905 va ser l'innovador Eugène Grasset qui il·lustrà el primer Petit Larousse Illustré. L'any 2005 fou el dissenyador internacional Christian Lacroix l'encarregat de celebrar el centenari d'aquest diccionari. Un exemple de la seva feina:












PD: Hem enviat a Thora van Male aquest article i ens ha comunicat el seu goig. També ens ha dit que ha fet una exposició itinerant a França i que també es dedica a donar conferències sobre el tema. Ens n'alegrem. Enguany la Thora ha tret un nou i bellíssim llibre sobre la història de l'alfabet.

B de biblioteca

I de Balari, barbarisme, Bellvitges, bibliofília, bibliografia, Broch, Busa...

-------

Amb la segona lletra de l'abecedari d'Apel·les Mestres ho tenim més fàcil: veiem un bover amb barretina davant d'una bassa on els bous deuen beure.

A d'Apel·les

I d'abecedari, Abella, accepció, Aguiló, Alcover, alfabet, antònim, article...

-------

Els diccionaris poden ser també obres de bibliofília, o acostar-s'hi en algun aspecte. La tercera edició del Diccionari de la llengua catalana de Pere Labèrnia n'és un exemple. Les caplletres que inicien cada grup alfabètic són obra del dibuixant Apel·les Mestres.


Apel·les Mestres i Oñós (1854-1936) és un dels artistes modernistes (o premodernistes) que més es relacionà amb la bibliofília. Poeta, dramaturg i, sobretot, dibuixant, cuidava tots els detalls per tal de convertir un llibre en obra d'art: el material i qualitat del paper, el color, els marges, les filigranes, les caplletres... En aquest aspecte fou un autèntic innovador, a Catalunya. També va fer múltiples col·laboracions en la premsa del moment, p.e., fou l'autor de la capçalera de la revista satírica "L'Esquella de la Torratxa". Mestres va morir a Barcelona la matinada del 19 de juliol de 1936, just quan començaven a sentir-se trets. Com podem imaginar, la seva mort va passar totalment inadvertida a la premsa.

A part del seu reconegut mèrit artístic, aquestes caplletres modernistes tenen la particularitat de contenir elements que comencen per la lletra dibuixada.
A més, els dos volums d'aquesta tercera edició no porten data de publicació, però gràcies a les dates en algunes d'aquestes il·lustracions, se situa aquesta obra entre els anys 1888-1892.

Reprenent allò que dèiem, quins elements que comencen per A trobem en aquesta primera il·lustració? Possibilitats: Aus (o aucells), un arpó, l'aire... El personatge se m'escapa: un arponer, un armenter? Díficil inici.