Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Citacions. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Citacions. Mostrar tots els missatges

4 d’octubre del 2019

"Cal no abandonar mai ni la tasca ni l'esperança"


Es diu que "Cal no abandonar mi ni la tasca ni l'esperança" va ser una frase pronunciada per Fabra durant una intervenció a la Setmana d'Estudis Catalans a Perpinyà, el 13 d'abril de 1947. Es tracta probablement de la seva frase més coneguda, més citada, i que ha esdevingut un lema de la seva pròpia tasca i de la de tots els qui la comparteixen. 

Placa de la llibreria La Hormiga de Oro de Barcelona, sense data

 
Capçalera de l'Espai Pompeu Fabra de l'IEC

Postal dissenyada per Jordi Calvet per a l'Any Pompeu Fabra 2018


Llibreta promocional de la Ruta Pompeu Fabra

Felicitació nadalenca del Departament de Filologia Catalana i Lingüística General, Nadal 2017



1 de desembre del 2016

Necessari


 "Hi ha llibres contingents. Necessari, el diccionari."
El rastre blau de les formigues (2014) és un llibre del poeta menorquí Ponç Pons. A la pàg. 10 trobem aquesta declaració aforística d'amor lexicogràfic. Com diu ell mateix poc després: "Amb els anys un aprèn a veure quines són les poques coses necessàries i descobreix sobretot quins són els grans poetes essencials". Entre les poques coses necessàries, la llengua, el diccionari.


18 d’octubre del 2016

La literatura no és sinó un diccionari


"Perquè la literatura no és sinó un diccionari, un compendi de significats per a diferents circumstàncies i experiències humanes. És un diccionari de la llengua en què la vida parla a l'ésser humà."
Joseph Brodsky, En una cambra i mitja

Delacroix deia que la natura també és un diccionari i Cocteau deia que qualsevol obra mestra literària no era sinó un diccionari desordenat, ergo quasi tot és un diccionari. 

[Citació de Brodsky provinent d'un tuit de l'escriptor Joan Todó, @2dabril]

València: PUV, 2013. Trad. d'Anna Torcal i Salvador Company



6 de setembre del 2016

Als marges dels diccionaris

  
Imatge de L'illa dels llibres
La traductora Anna Casassas i Figueras, que tradueix del francès i de l’italià cap al català, ha guanyat el premi Trajectòria, que s’atorga durant la Setmana del Llibre en Català. Andreu Barnils l'entrevista per a Vilaweb, tot fent un repàs de la seva vida personal  i professional. I també hi apareixen els diccionaris i el vell combat entre els diccionaris en paper i en línia:

"—Feu servir diccionaris en xarxa, o en paper?
—Tinc els de la xarxa encesos, i els de paper, al voltant de l’ordinador. No hi ha el mateix a cada lloc. Depèn de què busques. Jo els necessito a tots dos. Però els de paper tenen un avantatge, que jo no en sabré passar mai: jo els diccionaris en paper els tinc escrits des del primer dia. Hi vas afegint coses, als marges. Detalls que afegeixes, comentaris. I si me’ls llenço què faig? Perdo tota l’experiència. Estic segura que els altres traductors també ho fan."

Els diccionaris són presents en altres moments de l'entrevista, però aquesta reivindicació del paper i de les postil·les és especialment pertinent, sobretot en la seva professió. L'escriptura de marginalia en els diccionaris, o en altres llibres, és un dels recursos més habituals d'interactuar amb les obres, d'apropiar-se dels textos i modificar-los. I això en línia no és tan fàcil.

1 de setembre del 2015

Més penes passareu

"Com més diccionaris tingueu a casa, més penes passareu"
Rudolf Ortega

La citació pertany a un article que es titula "Es busca un heroi de la llengua", és de Rudolf Ortega, i s'ha publicat a la secció "Brou de llengua" del diari El País el primer de setembre del 2015. Amb motiu de l'ús dels mots 'registre' i 'registrar' en una accepció diferent de les normatives, Ortega viatja per diferents diccionaris catalans a la recerca de clarícies lèxiques. El recorregut no és ni fàcil ni prou aclaridor, i ens deixa amb una doble sensació. En primer lloc, la sort que tenim de disposar de tants diccionaris de qualitat. La segona, la desgràcia de no tenir-ne un d'ús que sigui com el Diccionario de uso del español, més conegut com el María Moliner. El que sí tenim es la joia del Diccionari d’ús dels verbs catalans de Jordi Ginebra i Anna Montserrat. El que ens caldria és un diccionari d'aquest estil per a tots el mots. Si pot ser, amb exemples igual de divertits. I posats a demanar, amb una presentació semblant a la del Cobuild, acrònim de "Collins Birmingham University International Language Database". 


26 de novembre del 2014

Predicció


"Tot està predit pel diccionari" Paul Valéry

Valéry cap als anys 30

"Tout est prédit par le dictionnaire". Citació que es troba als Cahiers de Valéry (Paris: Gallimard, «Bibliothèque de la Pléiade», 1973, t. 1, p. 394). En línia la trobem en dues ocasions (CNRS 3, p. 888 / CNRS 4, p. 376).

Un cas de fatalisme lexicogràfic del poeta de Seta que ens arribà per Twitter gentilesa de l'estupend Marc del bloc de la Josefina i el Marc. Els diccionaris poden influir en el futur, i el cas del procés d'independència català n'és exemple, però ens neguem a creure que tot hi estigui predit. Ni que ajuntéssim tots els mots de tots els diccionaris d'una llengua, i fàcil no seria, podríem arribar a aquesta impactant conclusió. Alguna paraula viva sempre aprèn a esmunyir-se. Almenys, durant un temps.

16 de juny del 2014

Usar el diccionari com si fos un passaport


El Correllengua és la iniciativa que agrupa més entitats d’arreu dels Països Catalans que treballen a favor de la promoció de la llengua i cultura catalanes. Per tal d'organitzar-lo hi ha dos requisits principals: la lectura del Manifest i la presència de la flama. El Manifest del Correllengua 2014 és obra del periodista valencià i director de Vilaweb Vicent Partal. I tant al principi com al final parla del paper del diccionari per als catalans:


MANIFEST DEL CORRELLENGUA 2014

Des d’aquell fatídic 25 d’abril de 1707 la llengua ha estat per al nostre poble l’eix bàsic de reconeixement. Perduts aleshores els nostres estats per la força de les armes la història ens va obligar a canviar el passaport pel diccionari. Ho vam fer, com tantes coses, amb la força que ens donava saber-nos resistents. Però ací estem en aquest 2014, tricentenari de l’ocupació de Barcelona i de l’abolició de l’estat català, a un pam, a un pas només de tenir un passaport que ens identifique, si no a tots, com a mínim, a un bon gruix de nosaltres, com la nació que som.
La defensa de la llengua ha estat una de les batalles més íntimes i constants de la nostra vida. Els qui vam néixer sota el franquisme van viure cruament aquella escola obscura que Ovidi Montllor retratà tan vivament. La vam viure i la vam patir. Mort Franco pràcticament tots vam pensar que el problema s’acabaria i la paradoxa, tantes dècades després és que no només no es va acabar sinó que renaix. Des de ponent el vent que ens arriba és terrible. Cada dia pitjor. No és cap equívoc dir que avui estem molt pitjor, pel que fa a drets lingüístics que a l’any noranta. I això és greu, molt greu.
Els Països Catalans clarament som una unitat d’agressió lingüística especialment ara per part de l’estat espanyol. A la Franja, el País Valencià i les Illes l’atac és sistemàtic. Contra tot. Contra els mitjans i contra l’escola d’una forma molt especial però també contra les bases més profundes de la llengua, contra la seua uni tat. N’estem acostumats. Ho hem patit durant tota aquesta llarguíssima transició. I ho hem resistit. La novetat és que els atacs també arriben al Principat, allà on no s’havien atrevit fins ara.
I d’aquesta unitat d’agressió n’hem d’aprendre. Si som una unitat d’agressió hem de ser una unitat de resposta. L’actitud provocadora de la batllesa d’Elx no és un problema només per al Tempir, Escola Valenciana o Acció Cultural. És un problema de tots nosaltres, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. Com és un  problema de tots i no només d’Obra Cultural Balear l’agressió constant de Bauzá contra les escoles de les Illes. Aquest també és un problema de tots nosaltres, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. I, evidentment l’absurditat del LAPAO és un problema de tots nosaltres, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, no només de les associacions de la Franja.
Som a pocs mesos de veure nàixer entre Alcanar i La Jonquera una nova república catalana, el nostre segon estat, després d’Andorra. Serà un esdeveniment enorme, meravellós, però no serà de cap manera el final de la nostra història ni, ai!, el final de les agressions. Des de Bétera i Sa Pobla, des de Prada de Conflent i Queretes sapigueu que som molts els qui esperem veure ben aviat un altre tros del nostre país alliberat. I que som molts els qui seguirem usant el diccionari com si fos un passaport mentre lluitem per seguir el camí que de nou traça el vell Principat. La responsabilitat dels uns i dels altres serà diferent a partir d’aleshores però mentre entenguem que el català és la llengua de tots, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó sabrem que tots, totes les persones i institucions, tenim i tindrem l’obligació de respondre per ella. Junts i relligats com una indestructible mata de jonc. Eixa ha estat la nostra força des de fa 300 anys i serà la nostra força demà.

Visca la república catalana!
Visca els Països Catalans!
Visca el Correllengua!

Vicent Partal
Director de Vilaweb
 

27 de gener del 2014

La mania pels diccionaris era fora mida:


"Quan vam fer el viatge que ens va dur a la convenció d'editors europeus que l'homenatjava, a la qual va dur-me com a secretari personal, i val a dir que mai havia fet tant de secretari i mai n'he tornat a fer tant, el mestre va vestir tots i cadascun dels dies la mateixa roba i, com que jo carretejava la seva maleta, que pesava com un mort, vaig acabar demanant-li què hi portàvem.  


El de sinònims, el de mots dialectals, el de rimes, l'invers, el de locucions i frases fetes, tres o quatre de terminologia científica, tant arcaica com neològica, dos glossaris d'autors medievals, el diccionari de símbols, el de mites, el de filosofia, el biogràfic d'artistes, el de literatura, el de figures retòriques, el Duden, el de noms propis i malnoms, el de renecs, el d'onomatopeies, el d'aforismes...".
Josep Pedrals, Escola italiana (Barcelona: Edicions 62, 2003), p. 66. 

El poeta Pedrals té també un grup de música, Els nens eutròfics, amb lletres tan curioses com la del tema "Subterrània".


4 de juny del 2013

Multiplicació de dubtes

"Un diccionari amb moltes accepcions no és sinó un mitjà de multiplicar els dubtes"
 
Citació vista al twitter de @Pompeu_Fabra, on se'ns diu que prové del Diccionari de la mala llet (ed. Laertes) de Víctor Alba. Víctor Alba fou el pseudònim de l'escriptor Pere Pagès i Elias (1916-2003), autor de diversos diccionaris satírics, irònics o com es vulguin llegir: Diccionari de la mala llet (1997), Diccionari de les cabronades (2000), Diccionari de les ximpleries (2001) i Diccionari d'anònims amb nom (2002). El de la mala llet, crec que el més reeditat, existeix amb cobertes de diversos colors, i l'Ateneu Barcelonès va fer l'enregistrament sonor de la presentació del 1997.


 
 
 

14 de gener del 2013

Una veritat de Flaubert


DICTIONNAIRE.- En dire : « N’est fait que pour les ignorants. » Dictionnaire de rimes : s’en servir? Honteux!

Gustave Flaubert, Dictionnaire des idées reçues, article "Dictionnaire"

Una veritat com una casa de pagès com a mínim la primera part de la citacióque Flaubert va escriure al seu propi diccionari per a ignorants, inacabat i pòstumament publicat per Louis Conard el 1913. Aquest Diccionari d'idees rebudes o Catalogue des opinions chics, és una obra en què treballà tota la vida, un compendi d'aforismes, al voltant d'un miler, sovint plens d'humor, com els de The devil's dictionary d'Ambrose Bierce. Tant Flaubert com Bierce, de ser coetanis nostres, em sembla que per a una obra així haguessin obert un bloc.

On he trobat aquesta citació també he trobat aquest gat atrapat dins d'un diccionari. Un perill, els mixos que ronden llibres...


25 de juny del 2012

Exercicis de llenguatge

"Repassar diccionaris és un dels exercicis de llenguatge més útils que conec"
Joan Francesc Mira 

Aquesta citació,  vista al Diccitionari i abans al Twitter gràcies a un bibliòfil forense, pertany al següent article de l'escriptor Joan Francesc Mira. Casualment aquest Sant Joan hem rebut la Història d'Heròdot (La Magrana, 2009) que va prologar:

SEPARATISTES, EUROPA

Per alguna raó que em defuig, pràcticament tothom accepta que escriure o pronunciar separatisme és una cosa molt lletja, una falta d'urbanitat, quasi un pecat de paraula. Si no ho és també d'obra, que en aquest cas és un delicte horrible. No deu ser pel sentit més general del mot, que segons el diccionari de l'Institut vol dir "Opinió, partit, de qui es vol separar de la comunitat o de l'organització a la qual pertany". Però si vostè, sol o formant un "partit", es vol separar d'un club, associació, comunitat de propietaris o qualsevol altra organització, ningú l'acusarà del pecat nefand.

JA SE SAP QUE EL NOSTRE DICCIONARI OFICIAL és de vegades una mica fluixet en matèria de definicions, que és la seua matèria. El Diccionari de la Reial Acadèmia Espanyola és bastant més contundent: Separatismo vol dir "Doctrina política que propugna la separación de algun territorio para alcanzar su independencia o anexionarse a otro país". Res de vaguetats, d'organitzacions ni de comunitats: separatisme és la doctrina dels qui volen separar-se d'un Estat constituït, per ser ells mateixos Estat o per canviar d'Estat. I això és tot, que és molt, com en el diccionari de l'IEC no era res.

AL 'CONCISE OXFORD' HI FA UNA LLEU AL·LUSIÓ dins de separate (separar), quan aquest verb es refereix a la "independència política o eclesiàstica", en oposició a unionisme. Separatisme és el contrari d'unionisme. Del tot elemental: o separar-se o continuar units. Repassar diccionaris és un dels exercicis de llenguatge més útils que conec. El Larousse defineix la paraula com "Moviment, tendència, dels habitants d'un territori que desitgen separar-lo de l'Estat del qual forma part". Contundent: separar un territori d'un Estat. Deixaré estar les definicions, per no fer-me pesat i perquè la idea és claríssima: en espanyol, en francès i en anglès (que són les llengües més grosses), separatisme vol dir el que vol dir també en català popular i polític, amb la peculiaritat notable que qui no ho diu és el nostre diccionari oficial, vés a saber per què, potser per timidesa o per ganes de dissimular. I aquesta és també la història d'Europa, especialment la contemporània que és la nostra.

SI REPASSEM ELS DARRERS CENT ANYS, comprovarem sense dificultat que la doctrina, el moviment, o el desig de separar-se d'un Estat i formar-ne un de propi és tan habitual, tan recurrent, i amb un èxit tan visible, que sense la paraula o el concepte no es pot entendre res d'aquesta història (encara que el concepte sol presentar-se no com a pecat sinó com a virtut, és a dir com a patriotisme i com a dret respectable). Comencem pel 1906, quan Noruega se separa de Suècia. Continuem amb l'esclat del 1918, quan se separen Hongria, Finlàndia, Polònia, Estònia, Letònia, Lituània, Txèquia i Eslovàquia conjuntament, Eslovènia i Croàcia per unir-se a Sèrbia, Albània (el 1920), i no sé si de moment em deixe algun país o territori. Per cert, el 1919, els austríacs, que s'havien quedat sols, volien justament ser unionistes: una assemblea -amb majoria socialdemòcrata- proclamà la República Alemanya d'Àustria, els aliats van impedir la unió, i la unió es va fer vint anys més tard per obra de Hitler i amb grans aplaudiments al carrer.

DESPRÉS, COM VOSTÈS SABEN, es va separar Irlanda, i vingué la guerra, hi hagué unions a la força entre el Bàltic i el mar Negre, i vingué el 1989, caigué el Mur, i se separaren una altra volta els estonians, els letons i els lituans. Amb algunes separacions noves i afegides com la de txecs i eslovacs, la d'eslovens, croats, macedonis, bielorussos, ucraïnesos, moldaus i, si arribem fins al Caucas, la d'armenis, àzeris i georgians. Això significa que, sense separatismes ni separacions, la major part del territori d'Europa seria encara ocupat pels imperis del segle XIX, que eren el turc, el rus, l'austríac i el prussià, sense comptar els regnes i repúbliques entre l'Atlàntic i el Mediterrani. Una Europa sense l'èxit històric dels abundants separatismes del segle XX no sé quina Unió hauria pogut fer, no sé en què consistiria, i em resulta una mica difícil d'imaginar. Elimineu la llista dels separats, i comproveu com queda el mapa.

ELS SEPARATISMES DELS SEPARATS SÓN DOCTRINA nacional acreditada, drets reconeguts quan són reals i aplicats (quan no ho són, ningú no els reconeix, vejau quina paradoxa?), virtut patriòtica, resistència nacional i sovint heroisme exemplar. Els separatismes fracassats, ja se sap que són doctrina perversa, intent maligne de disgregació, pecat intel·lectual i moral, i tot això que hem de llegir ara mateix cada dia als diaris. De manera que la història més recent de la nostra mare Europa és un seguit de separatismes i de separacions, i tanmateix, resulta que els pocs separatistes que hi queden -els que encara sostenen la doctrina o el desig de separar-se tal com han fet amb gran aplaudiment tants altres en tants altres llocs- són acusats d'això mateix com a pecat imperdonable. He recordat aquesta història, i aquest vocabulari comparat, per si algú encara es considera poc o molt separatista i això li crea càrrecs de consciència; cosa que en aquest país és ben possible, i només cal mirar el diccionari.

Joan F. Mira (AVUI, 5/10/2005, d'aquí)


Una necessària puntualització. Joan Francesc Mira comença l'article amb la definició de separatisme del DIEC1 (2005). Qui sap si influïda per aquest article, però la definició actual del DIEC2 ha canviat —ha superat la vergonya o les ganes de dissimular— i fa "Opinió, partit, de qui es vol separar de l’estat del qual forma part per esdevenir independent o per formar part d’un altre estat". Abans el separatisme es referia a una comunitat o organització, però ara s'ha concretat més el concepte en una accepció més adequada als temps que corren: separar-se d'un estat. En conseqüència, com diu Joan Francesc Mira, els separatistes ja no hem de tenir càrrecs de consciència. Només cal mirar el diccionari.

I aprofito l'avinentesa per recomanar un bloc que tracta sovint, i amb prou seny, qüestions de política i llenguatge: Sant Tornem-hi de Xavier Rull. 

ABC del 15/03/2012







 












 
AVUI de l'endemà













ARA de l'endemà

26 de març del 2012

Enmig del combat

"Les paraules d'un poema han d'estar garantides pel seu ús, han de ser paraules "rodades" que el lector —i molt menys encara el poeta no ha d'aprendre, justament, en el poema. Per dir-ho amb paraules de Baudelaire: si quan el poeta escriu el poema hagués de consultar el diccionari, seria com un soldat que enmig del combat hagués de consultar el manual d'utilització de la seva arma."
Joan Margarit, Antologia del navegant, p. 118

Dimecres passat vaig tenir el goig de presentar el poeta Joan Margarit en un acte al Prat de Llobregat que em costarà d'oblidar. Sobretot per l'experiència que va suposar per als alumnes que hi van participar i per la seva simpatia i ganes de passar-ho i fer-nos-ho passar bé.

Tenint frescos encara els bons records que em va deixar aquell dia entre ells una fantàstica dedicatòria al meu exemplar de Casa de misericòrdia aprofito per publicar al bloc una citació d'en Margarit que prové d'una llarga entrevista al final del llibre Antologia del navegant (1993). Aquest fragment es troba dins d'un paràgraf en què explica que la poesia és la forma d'utilització del llenguatge que pitjor tolera les novetats. Hi fa una comparació entre la poesia com una arma un lloc comú explotat gràficament per Brossa i el diccionari com el manual de funcionament de l'arma. Hi podem estar d'acord o no. Jo encara no sé en quina banda posar-me.


Joan Margarit al Prat de Llobregat el 21 de març del 2012

16 de gener del 2012

Quantes vegades no t'enamores

"Quantes vegades no t'enamores d'un mot caçat al vol dins el diccionari!"
Montserrat Roig

Arran de l'homenatge blocaire que es va dedicar a l'escriptora Montserrat Roig pels 20 anys de la seva mort, una citació del Diccitionari va provocar un comentari de Quadern de mots incloent la citació que encapçala aquest apunt. Pertany al llibre Digues que m'estimes encara que sigui mentida (1991) i, en concret, la trobem a la p. 45, a l'inici del capítol "Les coses mai no van ser així". El paràgraf sencer, que comença per una altra citació, fa: "Una novel·la són paraules, deia la Mercè Rodoreda. I confirmava la teoria stendhaliana de la selecció dels detalls. La novel·lista observa, recorda i imagina. Voldria que les tres forces s'equilibressin i esborra, dins la ment, els records que sobren, per molt boniques que siguin les paraules. Els records duen les paraules, són anteriors a aquestes, i aquestes esdevenen les grans enemigues. Quantes vegades no t'enamores d'un mot caçat al vol dins el diccionari! La novel·lista ha de contenir la poesia... quan aquesta esdevé massa fàcil. La novel·lista imagina que és capaç de crear vida nova perquè és immodesta. Han passat els anys, i ha descobert que la literatura mai no és un calc de la vida, ni els veristes, els naturalistes extrems, ho van aconseguir. I s'hi deixa les dents."

Posats a recordar homenatges passats, en recordaré un parell de futurs i propers:




29 de gener: 25 anys de la mort de J.V. Foix
convoca en Parèmies



7 de febrer: 200 anys del naixement de Charles Dickens
convoca l'Assumpta

10 de gener del 2012

Orelles

"El millor diccionari d'un escriptor són les seves orelles.
Ramon Solsona

Citació d'una conferència de Ramon Solsona dins del cicle “La llengua, avui: reptes i propostes actuals”, a la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona, el dilluns, 9 de gener de 2012.

Tot i que per als qui no tinguin l'oïda prou fina, sempre hi ha les fantàstiques orelles de paper o de bit que són els diccionaris.



Ear anatomy. Dictionary art print on dictionary page



Lend me your ears. Oxford dictionary of political quotations
d'Antony Jay



De bouche à oreille. Dictionnaire des étudiants étrangers de Besançon
de Jacques Montredon



Diccionario de la irreal academia de la oreja
d'Alberto Bastida



Arracades lexicogràfiques per a orelles d'escriptor (altres models)

Font de la citació: del Diccitionari

17 de febrer del 2011

Indiana mots


Aigua bruta (Empúries, 2007) és l'entretinguda primera novel·la del crucigramista Pau Vidal Gavilan. S'ha dit d'ella que és "la primera novel·la d'intriga etimològica en català", una barreja de novel·la negra, com l'aigua del títol, i de literatura científica, amb més tirada cap a la primera que cap a la segona.

Aquesta barreja de gèneres ha tingut el seu reflex en premis, ja que
l'obra va obtenir, primer, el IX Premi de Literatura Científica 2006 de la Fundació Catalana per a la Recerca i la Innovació (fundació que ara s'anomena Talència, talent i ciència; el premi crec que ja ni existeix); i, segon, el Premi Brigada 21 a la millor novel·la negra en català del 2007 (aquest crec que encara continua, gràcies als de Brigada 21).

El protagonista de la narració és en Miquel Camiller, Camil per als amics nom en homenatge al sicilià Andrea Camilleri, de qui en Vidal és traductor. En Camil és filòleg, tot i que es presenta com a lingüista perquè espanta menys, i es dedica a caçar mots, com feia en Roger de Gràcia per a la nostra. Muntat en moto i armat d'una llibreta, volta pels pobles de Catalunya escoltant expagesos i d'altres poblatans. Cada dia, una pàgina d'anotacions, i cada any, un dietari. Una tasca que pot semblar feixuga, però que fa amb el noble propòsit d'actualitzar el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana d'en Joan Coromines, qui considera el seu "mestre i inspirador". El Camil és un caçamots aventurer que treballa per al NOCAT (Nomenclatura Catalana), un organisme de la Secció Filològica de l'Acadèmia d'Estudis Catalans. El personatge barreja característiques versemblants (algunes del mateix novel·lista, com ser verbívor i anar en moto), amb referències lleugerament maquillades, però no massa, al TERMCAT i l'IEC. A banda de les inclinacions lletraferides, en Camil també es dedica a fer de detectiu, però això ja són figues d'un altre paner. D'altres paners, de fet, perquè sembla que aquesta és només la primera d'una sèrie d'històries de lladres i serenos de les quals serà protagonista.

Una de les virtuts del llibre és la galeria de secundaris, encapçalada per la padrina, l'àvia mallorquina del Camil, que viu amb ell. D'ella és precisament la frase que vaig recordar després de conèixer el cas d'Enric Gomà, aplicat lector del Coromines, precisament:
"Tu deixa sa gent que xerrin com vulguin i escriu una histori de lladres i serenos, que es diccionaris no se'ls llegeix ningú."
Per cert, quan em vaig referir a en Gomà, vaig informar d'un bloc aparentment aturat del traductor Xavier Pàmies: Un buidatge del Coromines. El mateix traductor ens informà en un comentari que el bloc no està aturat, sinó que senzillament va ampliant periòdicament (cada centenar de pàgines llegides del Coromines, més o menys) uns apunts que va iniciar l'abril del 2010.