Et mires al diccionari i tornes a ser tu

La cançó es diu "Carnaval" i pertany al disc Espècies per catalogar (2012) d'Els Amics de les Arts. Dins d'un ambient festiu on les paraules es disfressen, trobem reunit part del temari de llengua de l'ESO: gèneres textuals, signes de puntuació, homòfons, pronúncies, polisèmies, significats, mots compostos, barbarismes, palíndroms, monosíl·labs, anagrames... I com a colofó, el llibre on el mot, després de la disbauxa, es reconeix per tornar a ser ell mateix, el mirall de les paraules, el diccionari.

Fixem-nos també en el detall dels versos "Mireu quina alegria, n'hi ha un que va de cap.Visca la polisèmia i els significats": una clara al·lusió al darrer projecte d'en Parèmies, en el qual encara podeu participar!

Hi ha una nit concreta

en què tot s'hi val,

fotem una festa,

muntem un sidral.

Avui les paraules

també ens disfressem

i per un sol dia tot és diferent.

Mireu la tertúlia

com entra, triomfant.

Ens va de conversa.

El punt, elegant.

Al mig de la pista,

la paraula "bell"

que avui va amb b alta

i tots estan per ell.

Fixeu-vos en coco,

es fa dir cocó.

Les coses a França

sonen molt millor.

Mireu quina alegria,

n'hi ha un que va de cap.

Visca la polisèmia i els significats.

Parelles estables:

para-sol, aiguardent,

celobert, trencaclosques,

també l'espantaocells.

Avui són promisqües

espanta-sols, celardent,

paratemps, obreclosques

i mil aiguaocells.

Paratemps, obreclosques

i mil aiguaocells.

Perquè avui és Carnaval.

Tenim dret a fer l'animal.

Anar contracorrent

a significar coses que ens facin els dies més dolços,

no tan transcendents.

Quina pena en parche

no el deixen entrar.

Ets un barbarisme,

et fots i a callar.

Passeja per fora,

veu quatre pegats,

es fa una disfressa i s'intenta colar.

El company palíndrom

fa un any va destacar

per dur una disfressa

estranya a matar.

Em dic citel·lalàtic,

no veieu que bo que és?

Però aquest any no es complica

i tots l'hem entès.

Vesteix monosíl·lab,

avui es diu pet.

Com balla la porta:

topar, tropa, patró.

El pany que ho intenta...

però quin nyap, Déu n'hi do.

Carai la llumeta, s'abraça amb el pal.

No em digueu llumeta, avui sóc un fanal.

No em digueu llumeta, avui sóc un fanal.

Perquè avui és Carnaval.

Tenim dret a fer l'animal.

Anar contracorrent

a significar coses que ens facin els dies més dolços,

no tan transcendents.

L'endemà t'aixeques,

cansat, però content.

Un diumenge s'afronta,

poc a poc i anar fent.

Et mires al diccionari i tornes a ser tu.

I creus que és injust però no ho dius a ningú.

I creus que és injust però no ho dius a ningú.

I creus que és injust però no ho dius a ningú.

I creus que és injust però no ho dius a ningú.

PD (3/3/12): L'anàlisi de la cançó (i de tot el disc) al bloc de Joan Josep Isern: Totxanes, totxos i maons.

Una placa per a Pompeu Fabra: Imatges del monòlit de Lesseps

El monòlit dedicat a Fabra de la plaça Lesseps de Barcelona consta d’una roca portada des de Montserrat i un medalló d’en Pompeu Fabra incrustat al mig, encarregat a en Josep Miret l’any 1968, i del qual n'hi ha moltes altres reproduccions per Catalunya. Es va instal·lar a la plaça el novembre de 1982, amb motiu de la XIV Festes Populars de Cultura Pompeu Fabra. L'any coincidia amb el cinquantenari de la publicació del Diccionari general de la llengua catalana (1931-1932). A la placa hi ha el següent text:

"A Pompeu Fabra
geni ordenador de la llengua catalana
en el cinquantenari
de la publicació del seu
Diccionari General
XIV Festes Populars de Cultura
"Pompeu Fabra" - Gràcia 1982"

Antiga ubicació a la plaça Lesseps.


Trasllat a la nova ubicació de la plaça Lesseps davant de la biblioteca Jaume Fuster, el febrer de 2012. Foto Ajuntament de Barcelona



El monument tapat a l'espera de la inauguració del dia 18. Fotos Galderich Press











Diversos moments de l'acte públic de reubicació del monòlit del 18 de febrer de 2012. Fotos Puigmalet & Caballé.

Durant aquest acte vaig preguntar a la regidora de Gràcia i a un tècnic municipal com estava el tema de la placa que informés d'on va néixer Fabra. Semblaven al cas de la iniciativa i em van traslladar la seva intenció de posar fil a l'agulla. No serà imminent, però sóc relativament optimista al respecte.

Avui es compleixen 144 anys del naixement de Fabra.

Una placa per a Pompeu Fabra: torna el monòlit de Lesseps

Fa uns dies, mentre demanava una placa informativa per al lloc on va néixer Pompeu Fabra, també escrivia sobre "la pròxima reubicació del Monòlit a Pompeu Fabra de Josep Miret a la plaça Lesseps". El dia ha arribat i la roca fabriana, a Lesseps des de 1982, torna a ser a lloc (davant de la biblioteca Jaume Fuster, concretament) després de les obres de la plaça. L'acte institucional de restitució es farà el proper dissabte 18 de febrer de 2012 a les 12 h. Hi intervindrà la regidora de Gràcia, la Ima. Sra. Maite Fandos i, segons el díptic informatiu, també hi haurà lectura de poemes de Brossa, Pere Quart, Espriu i Llach, a càrrec d'Almeria Teatre.

Confio que en un acte tan important i relacionat amb Fabra com aquest, es parlarà també del compromís del districte de Gràcia de l'Ajuntament de Barcelona en la colocació d'una placa que indiqui on va néixer Fabra, instal·lació que ja estava prevista per al darrer trimestre de 2010.

Gràcies per la informació, Parèmies & Co

català - mandinga / mandinga - català

El fet que aquest dilluns el president del Tribunal Suprem i del Consell General del Poder Judicial, en Carlos Dívar, hagi comparat català i mandinga no hauria d'escandalitzar ningú. Com a mínim no hauria d'escandalitzar qui conegui un estudi comparatiu entre les dues llengües que, realitzat pels professors de la UdG Lluïsa Gràcia i Joan Miquel Contreras, es va publicar fa deu anys, dins de la col·lecció "Llengua, immigració i ensenyament del català", amb el títol El sonniké i el mandinga, i l'aclaridor subtítol de "Estudi comparatiu entre les gramàtiques del soninké i el mandinga i la del català".

Segons Ethnologue, el mandinga és una llengua parlada a Senegal, Gàmbia i Guinea Bissau per un total de 1.346.000 persones, tot i que hi ha periodistes que tenen dades sorprenentment diferents. Pel mateix Ethnologue, el català-valencià-balear és parlat per 11.530.160 persones, una xifra inquietantment concreta —i àdhuc inquietantment optimista.

El llibre parla de dues llengües del grup nord-oest de la família lingüística nigerocongolesa, el soninké i el mandinga, i a banda d'oferir un estudi contrastiu de molts aspectes gramaticals, també ofereix vocabularis català - soninké i català - mandinga i inversos.

Qui vulgui submergir-se de manera científica, sense estranyes intencions, en la comparació entre mandinga i català ho pot fer també en línia (agraeixo l'enllaç al recomanable bloc de l'Enric Serra sobre Aprendre llengües). El fet de comparar dues llengües, qualssevol que siguin, no hauria de ser motiu de notícia. El que sí que és motiu de notícia, i dramàtica, és constatar com el català, com a llengua pròpia del seu territori, té un ús molt residual en l'àmbit des del qual parla amb tant d'enginy el Sr. Dívar, el món judicial.

Le Petit Robert

Zebda és un grup format per set músics de Tolosa de Llenguadoc, alguns dels quals són àrabs. El nom del grup també és un mot àrab que vol dir mantega, i amaga un joc de paraules entre beurre (mantega en francès) i beur (àrab en el curiosíssim verlan). Les lletres de les cançons són en llengua francesa i les escriu Magyd Cherfi. "Le Petit Robert" és la darrera cançó que van incloure dins del tercer àlbum, Essence Ordinaire (1998), un dels seus discos més populars.

La cançó té una anècdota curiosa al darrere. Malgrat no ser la més coneguda del grup, és la preferida de Magyd Cherfi, per motius autobiogràfics. La lletra s'inspira en un fet real: la mare de Magyd, quan era adolescent, i per tal que aprovés el batxillerat, l'obligava a aprendre de memòria els mots del diccionari!

Zebda són en concert a la Sala Apolo de Barcelona a inicis de març, tot i que el dia balla, cosa lògica tractant-se d'un concert: el dia 7 segons la web del grup i el dia 6 segons la web de l'Apolo.

Petit, j'étais largué, on dit ici "à Lourdes"
Dans ce que l'on appelle une famille lourde
L'amour y était le contraire du doute
La tête collée contre le poêle à mazout
Rêveur et j'ose même dire dans le coton
A attendre qu'on me dessine un mouton.

Mouton je l'étais jusque dans la tonsure
Mais les Brushings font pas dans la littérature
La main de ma mère était là en cas de doute
Comme un parapluie qui te protège des gouttes
De pluie, et j'ose même dire du mauvais temps
On avait rien, on était content.

[Refrain]
Avant qu'on me dise dégage,
Et qu'on ne me parle plus au présent
Avant qu'on déchire mes pages
Et qu'on me dise: "place et au suivant"
Avant, avant.

Petit, j'étais gentil, j'étais même agréable
J'écrivais les deux coudes posés sur la table
J'ôtais de ma bouche les insanités
Comme un petit prince de l'humanité
Rêveur, je cédais ma place aux personnes âgées
Pour un sourire, une poignée de dragées.

J'enlevais ma casquette en entrant à l'école
Mais être poli, ça dispense pas des colles
Gentil, et tout à la fois dernier de la classe
Eveillé, comme pouvait l'être une limace
Je dormais, j'ose même le dire si profond
Et que s'écroule le plafond.

[Refrain]
Avant qu'on me dise dégage,
Et qu'on ne me parle plus au présent
Avant qu'on déchire mes pages
Et qu'on me dise: "place et au suivant"
Avant, avant.

Car j'attendais, petit prince des gloutons
Qu'on me porte à la bouche des paquets de bonbons
Y avait pas la monnaie mais c'était tout comme
Car le baiser remplaçait l'économe
Rêveur, et malgré les corvées de charbon
Ma récompense était un bisou à l'horizon

Mais dépassé le siècle où on te met au couvent
J'étais si nul, ma mêre a pris les devants
Et se pointait à l'école un chiffon dans la chevelure
La maîtresse disait "regardez ces ratures!"
Le coeur en miettes, elle faisait parler l'eau et le sel
Et s'en retournait à sa vaisselle...

[Refrain]
Avant qu'on me dise dégage,
Et qu'on ne me parle plus au présent
Avant qu'on déchire mes pages
Et qu'on me dise: "place et au suivant"
Avant, avant.

A 18 h, se pointait le maçon
Un seul regard et à l'heure des cuissons
Y disait "vous voulez qu'on nous coupe les bourses"
A ces mots une larme descend de la grande ourse
Et j'ai compris qu'il y avait qu'une façon
D'apprendre l'art de la multiplication.

Depuis j'ai plus voulu ressembler aux statues
Et j'ai laissé mes potes à la salle de muscu
Ma mère m'a jeté un bouquin sur la table
Un gros machin qui rentrait pas dans mon cartable
C'est tous ces mots qui ont allumé la lumière
Et spéciale dédicace au petit Robert.

[Refrain]
Avant qu'on me dise dégage,
Et qu'on ne me parle plus au présent
Avant qu'on déchire mes pages
Et qu'on me dise: "place et au suivant"
Avant, avant, avant.

Cap com en Parèmies

No n'hi ha cap com en Parèmies. Per molt que me'l grato, no me'n ve cap altre al cap. Perquè ¿en quin altre cap cabria tanta feina i tanta paciència per anar buscant i agrupant i classificant i difonent 385.746 parèmies i endavant que no ha estat re?

Aquest cap únic en porta una de cap que es mereix l'atenció de tots. El seu objectiu és publicar un llibre que gira sobre l'enorme riquesa paremiològica de la nostra testa: uns 1.500 ditxos de re. I per això ens demana la col·laboració de tots i per això ho fa via Verkami, una exitosa plataforma de microfinançament d'idees esbojarrades, que són les més assenyades de totes.

Cliqueu aquí per anar a treure el cap a cals Sala:

Quan d'aquí un temps veurem el llibre En cap cap cap. Diccionari de dites i refranys sobre el cap, anirem amb el cap ben alt per dos motius: per tornar a constatar com de fabulosa és la nostra llengua i per tenir en Parèmies com un dels seus més honestos i esforçats difusors.

Aquest és el segon cop que parlo de caps en aquest bloc. El primer cop, fa tres anys, un comentarista andorrà (i un pèl marrà) va deixar anar una parèmia catalana que prenc com a exemple de la riquesa del tema: "Els tests s'assemblen a les olles, com les cabeces a les polles". Per si no l'havies apuntada, Parèmies!

[Actualtizació: es veu que avui en Salvador Macip ha tingut la mateixa idea...]

El lexicògraf de Dickens

El vell Dr. Strong amb la jove dona als peus i en David en segon pla
(aiguafort de Phiz de 1849), escannejat pel dickensià Phillip V. Allingham

"How it ever came out, that the Doctor began to read out scraps of the famous Dictionary, in these walks, I never knew; perhaps he felt it all the same, at first, as reading to himself. However, it passed into a custom too; and Mr. Dick, listening with a face shining with pride and pleasure, in his heart of hearts, believed the Dictionary to be the most delightful book in the world."

Charles Dickens: David Copperfield, 1a part, cap. XVII

"Mai no vaig saber com va esdevenir-se que el doctor comencés de llegir-li peces del famós diccionari en aquelles passejades; potser a la primera s'adonava que era igual com llegir-s'ho ell mateix. Però també allò es va tornar costum; i el senyor Dick, que l'escoltava amb una cara radiant d'orgull i de plaer, creia, al fons del seu cor, que el diccionari era el llibre més deliciós del món."

Trad. Josep Carner (Barcelona: Proa, 1964, vol. I, cap. XVII, p. 344)

A David Copperfield, a banda del personatge central que dóna títol a l'obra, hi ha tot d'altres criatures producte de la imaginació dickensiana, com passa en totes les seves corals novel·les. Una d'elles és un lexicògraf, anomenat doctor Strong, que apareix en 11 dels 64 capítols de les tres parts de l'obra: 16, 17, 18, 19, 35, 36, 39, 42, 45, 48 i 62. Strong és un vell professor, director de l'escola de Canterbury on en David Copperfield torna a estudiar, enviat per la tieta Betsey, després d'haver passat per la molt pitjor Salem House que portava el Sr. Creakle. Strong està casat amb una Annie molt jove i guapa, una antiga alumna que podria ser sa filla i que és acusada d'infidelitat amb en Jack Maldon, un cosí molt més jove que el marit. El Sr. Dick, personatge de curiós nom, finalment aclarirà aquesta acusació. Strong és un home distret, de caràcter ingenu, generós, obert i molt confiat, cosa que el fa ser molt apreciat pels amics, i fins i tot estimat i respectat pels alumnes. I allò que també el defineix és l'obsessió en la redacció d'un nou diccionari grec, fragments del qual carreteja d'una banda a l'altra per anar-los ampliant, fins i tot dins del seu barret:

"Em semblava que ella tenia gran esment del doctor, i que l'estimava molt, per bé que mai no la creia vitalment interessada en el diccionari, del qual el doctor portava sempre algunes porcions desavinents a les butxaques i dins el folre del seu capell, i que generalment semblava explicar-li quan donaven un tomb."

Trad. Josep Carner (Barcelona: Proa, 1964, vol. I, cap. XVI, p. 326)

L'últim que sabem del diccionari és que el doctor Strong, ja retirat de les tasques docents i plenament dedicat a les diccionaires, anava treballant per la lletra D, una elecció de l'autor que es podria interpretar en clau lexicogràfica, com la D de dictionary, en clau novel·lística, com la D de David, o, potser el més probable, en clau personal, com la D de Dickens.

El vell Dr. Strong amb la jove dona al darrere i la seva possessiva sogra,
la Sra. Markleham, al costat (aiguafort de Sol Eytinge de 1867),
escannejat pel dickensià Phillip V. Allingham

Aquest apunt forma part de l'homenatge dels blocaires catalans pel 200 aniversari del naixement de Dickens, idea d'en Pere Llada ben orquestrada per l'Assumpta, i amb el mestratge del victorià Allau sempre present.

alcover.iec.cat

Avui fa 150 anys del naixement de mossèn Antoni M. Alcover (Manacor, 1862 - Palma, 1932). Més que glossar algun aspecte concret de la seva enorme obra filològica, he preferit deixar constància que l'any 2011 l'IEC va posar en marxa el portal web alcover.iec.cat, on es recullen digitalitzades moltes de les seves principals produccions: els 75 quaderns de camp de les seves "eixides filològiques", els dietaris de viatges, el Bolletí del Diccionari de la llengua catalana —la primera revista de filologia dels Països Catalans i de la península ibèrica sencera—, l'obra La flexió verbal en els dialectes catalans i l'enllaç al DCVB —que ja teníem a l'abast de fa anys. Aquest web és una iniciativa que s'emmarca dins de la celebració del Centenari de la Secció Filològica de l'IEC i la directora del projecte és la professora de la Facultat de Filologia M. Pilar Perea.

Mossèn Alcover fou sovint centre de sagnants polèmiques. Ni el fet que fos mossèn ni que es dediqués a la filologia va servir per apaivagar els seus ànims. Simplement seguint l'impacte que tenien les seves iniciatives en la premsa del moment es pot copsar el seu esperit arrauxat, que va ser providencial per als titànics projectes que emprenia. Crec que hem d'estar molt contents de l'existència de gent incansable com mossèn Alcover, i, sense manies, podem contemplar amb simpatia els escrits que amb més o menys mala bava li van dedicar. Per això, un cop que ja he informat d'allò important en el primer paràgraf, he volgut avui recuperar un fragment satíric que aparegué a la pàg. 840 del núm. 1.197 (20/12/1901) de La esquella de la torratxa, signat per Jeph de Jespus —pseudònim de l'escriptor igualadí Joan Serra i Constansó. Per situar-ne el context, i tot i que la Lletra Convit on es presenta el seu projecte ja l'havia llegida el 5 de novembre del 1900, cal saber que aquell desembre de 1901 mossèn Alcover havia començat la publicació del Bolletí del Diccionari de la llengua catalana, on es llistaven els col·laboradors ("corresponsals del Diccionari"), responsables dels milers de cèdules que ocuparien la famosa calaixera. Com veureu de seguida, es tracta d'una Base de badades o Disseccionari de fa 110 anys, a càrrec d'un voluntari al servei del diccionari d'una llengua que, en temps llunyans, havia arribat a dictar lleis:

AL DOCTOR ALCOVER

Permeteu-me, bon vicari, que us ajudi
en lo traball feixuch
de formá el Diccionari de la llengua
qu'havía dictat lleys allá en temps llunys.
Deixeu que us porti mos granets de sorra,
que si be son petits, ja estic segur
que sabreu veure en ells (parlant en cursi)
á sachs la fé y el bon desitj á munts.

NEULA: Intelectual, trist, magre y jove
ab els cabells molt llarchs y el seny molt curt.
PATÚM: Celebritat indiscutible;
poca cosa y molts fums;
de fora lluhentors y coloraynas,
pro l'interior ben buyt.
RECONSAGRAT: D'aquells que may es torcen;
que van drets al seu fí (Vegis TOSSUTS).
PERDIGOT: Que's tors massa
volguent pescar sense mullarse el cul.
MODERNISTA: Mitj ximple. SNOB: Ben ximple.
BOHEMI: Vago y brut.
GENT DE BÉ: Gent de quartos que va a missa.
PÚRRIA: Brétols sensuals y descreguts.
GENT D'ORDRE: Rich. PUDÓ: Del órdre públich.
ORDRE: Complicitat ab tots els furts.
FULANA: Dona bis de la gent d'ordre.
NYÉBITS: Gustos d'ahir: fástichs d'avuy.
TONTO: Persona honrada.
VIU: Poch honrat. MOLT VIU: Lladre y barrut.
DESCASTAT: Que no pensa com nosaltres.
CRÉDUL: Que te pa al ull.
OLLA: Cap d'erudit á la violeta.
FER OLLA: Moure escándol per dars' gust.
OLLA DE GRILLS: Reunió de sabis.
SER DE L?OLLA. Pogué robá al comú.
¡OLLA-ÓO!: Lo contrari de ¡óo-oixque!
MACARRÓ: ...

(Continúa á un altre full).
JEPH DE JESPUS

PD 5/2/12: A Manacor, aquesta setmana, s'ha inaugurat una biblioteca dedicada a mossèn Alcover. Més informació al Diari d'un llibre vell. Merci, Xavier!