Com si fos un poema

Cap delit superior,
per a un poeta,
al de la lectura,
com si fos un poema,
dels diccionaris de Pompeu Fabra.
Cap?
El de trair-los, per ventura.

Així s'expressà J.V. Foix a l'obra Diccionari general de la llengua catalana. Opinions autògrafes (Barcelona: Llibreria Catalònia, s.d.). No descobrirem re de nou si diem que Foix no fou un escriptor espontani. La recerca lèxica de la literatura fociana havia de passar necessàriament per la consulta de diccionaris i vocabularis. I de més d'un.

Una petita mostra la trobem al "Fons J.V. Foix" de la Biblioteca de Catalunya, on es conserven els seus exemplars del Diccionari ortogràfic de Fabra (1917), el Diccionari enciclopèdic de la llengua catalana amb la correspondència castellana de Salvat (1933-35), el Vocabulari anglès-català del curs de conversa Linguaphone Anglès (¿1929?) i el Vocabulari català-alemany de l'any 1502 (facsímil per Pere Barnils de 1916).

Ah, Foix, a diferència de Fabra, sí que té una discreta placa a la façana del número 57 de Gran de Sarrià, el lloc on va néixer.

Una placa per a Pompeu Fabra

Manifest a favor de la col·locació d'una placa commemorativa al lloc on va néixer Pompeu Fabra

1. El gramàtic i lexicògraf Pompeu Fabra i Poch és una de les figures cabdals de la història contemporània de Catalunya.

2. Va néixer al barri de la Salut de la vila de Gràcia, actual Barcelona, el 20 de febrer de 1868. Va estudiar a l'Escola d'Enginyers Industrials de Barcelona. També a Barcelona, cridat per Prat de la Riba, treballà com a professor de català de la Diputació de Barcelona, a la Secció Filològica i les Oficines Lexicogràfiques de l'Institut d'Estudis Catalans i com a catedràtic de la Universitat de Barcelona, entre d'altres. Fou un actiu partícip en la vida cultural associativa de la ciutat comtal.

3. Essent considerat una persona cabdal per a l'impuls i normalització de la llengua catalana, ha estat objecte de diversos homenatges, i el seu nom és present en diversos espais de la geografia dels Països Catalans.

Per tot això,

4. Demanem que l'Ajuntament de Barcelona col·loqui una placa commemorativa en record del lloc on va néixer en Pompeu Fabra i Poch.

VULL ADHERIR-M'HI

Fa anys que faig comentaris públics al bloc demanant la simple col·locació d'una placa que recordi el lloc on va néixer en Fabra. A banda d'aquests comentaris, també m'havia posat en contacte amb alguna entitat de Gràcia i l'Ajuntament de Barcelona. El 3 de juliol de 2010 vaig enviar una consulta al Districte de Gràcia (codi 5028BGB) a la qual se'm va respondre el 18 d'agost de 2010 amb aquesta resolució:

Benvolgut ciutadà,

Responem a la vostra consulta rebuda el 03/07/10 amb codi 5028BGB sobre la instal.lació d'una placa commemorativa al lloc on va néixer en Pompeu Fabra:

La instal.lació de dita placa està prevista es faci dins del proper trimestre.


Us agraïm que hagueu contactat amb nosaltres, ja que considerem que és molt important que la ciutadania participi i col·labori activament amb l'Ajuntament per millorar els serveis municipals i la convivència a la ciutat. Restem a la vostra disposició per a futures comunicacions.


Cordialment,
Districte Gràcia
Ajuntament de Barcelona

Com podeu imaginar, jo estava prou satisfet amb la determinació presa pel consistori gracienc, tot i que la prudència em va portar a no fer pública llavors la resolució i esperar pacientment el gran moment. Al mes d'agost del 2010 em deien que "la instal.lació de dita placa està prevista es faci dins del proper trimestre" i jo anava comptant els dies, confiant que dins del 2010 es faria efectiva la resolució de l'Ajuntament. Passà el 2010 i res. Passà el 2011 i res. El 28 de desembre de 2011 torno a escriure a l'Ajuntament (consulta amb codi 8921XQC). En la resposta, el consistori es lamenta que encara no s'hagi posat la placa però m'indiquen que han iniciat els tràmits pertinents per tal de donar resposta a la meva sol·licitud, cursant la corresponent petició a l'ICUB (Institut de Cultura de Barcelona), que és l'encarregat de vetllar per la memòria història de la nostra ciutat. A banda d'això també m'informen de la pròxima reubicació del Monòlit a Pompeu Fabra de Josep Miret a la plaça Lesseps.

O sigui que d'allò que havia de tenir lloc el darrer trimestre del 2010, ara se n'han iniciat els tràmits pertinents. Sé que anem pel bon camí i que en un futur no massa llunyà haurem aconseguit un objectiu que no per simple sembla administrativament complex. Per això al lateral del Gazophylacium, i fins que es faci efectiva la col·locació, hi haurà la imatge superior d'aquest apunt, que juga amb el disseny de la coberta original del Diccionari General de la Llengua Catalana en l'edició de 1932.

Paral·lelament, he creat un grup al Facebook per recollir adhesions personals a la instal·lació d'una plaça al lloc on va néixer Pompeu Fabra, i es molt probable que enviï escrits a entitats del país per tenir també un cert recolzament institucional, amb el convenciment que l'Ajuntament de Barcelona no trigarà a fer realitat aquest acte tan simple com necessari.

Us demano que en feu el màxim de difusió possible en els vostres blocs, facebooks, twitters i d'altres mitjans d'expressió social. La unió fa la força.

50 penics del Johnson's Dictionary

L'any 2005, amb un tiratge de 17.649.000 monedes, el Royal Mint britànic va posar en circulació 50 penics (sovint pronunciat fifty pee en anglès) amb un revers commemoratiu dedicat al 250 aniversari de la publicació del Dictionary of the English Language de Samuel Johnson.

La moneda presenta, com totes les monedes britàniques de 50p, un anvers amb el rostre de la reina Elisabet II, a partir d'un retrat d'Ian Rank-Broadley. Al lexicogràfic revers trobem, a la part superior, un 50. A continuació, les definicions de fifty i pence i la inscripció: "Johnson's Dictionary 1755". El disseny és de l'artista Tom Phillips.

La moneda està fabricada amb una mescla de coure i níquel, pesa 8 grams i fa 27,3 mm de diàmetre.

De la mateixa moneda se'n va fer un tiratge de 5.000 en plata de 0,925 (mateix diàmetre, pes de 16 grams) i un altre de 1.000 en or de vint-i-dos quirats (mateix diàmetre, pes de 15,5 grams).

Aquests 50p ens recorden la moneda dedicada a Pompeu Fabra de 1997, tot i que en aquell cas no arribés a circular. Per acabar, és amb gran goig que agraeixo el detall que ha tingut la blocaire que m'ha fet arribar la moneda dedicada a Samuel Johnson.

Quantes vegades no t'enamores

"Quantes vegades no t'enamores d'un mot caçat al vol dins el diccionari!"

Montserrat Roig

Arran de l'homenatge blocaire que es va dedicar a l'escriptora Montserrat Roig pels 20 anys de la seva mort, una citació del Diccitionari va provocar un comentari de Quadern de mots incloent la citació que encapçala aquest apunt. Pertany al llibre Digues que m'estimes encara que sigui mentida (1991) i, en concret, la trobem a la p. 45, a l'inici del capítol "Les coses mai no van ser així". El paràgraf sencer, que comença per una altra citació, fa: "Una novel·la són paraules, deia la Mercè Rodoreda. I confirmava la teoria stendhaliana de la selecció dels detalls. La novel·lista observa, recorda i imagina. Voldria que les tres forces s'equilibressin i esborra, dins la ment, els records que sobren, per molt boniques que siguin les paraules. Els records duen les paraules, són anteriors a aquestes, i aquestes esdevenen les grans enemigues. Quantes vegades no t'enamores d'un mot caçat al vol dins el diccionari! La novel·lista ha de contenir la poesia... quan aquesta esdevé massa fàcil. La novel·lista imagina que és capaç de crear vida nova perquè és immodesta. Han passat els anys, i ha descobert que la literatura mai no és un calc de la vida, ni els veristes, els naturalistes extrems, ho van aconseguir. I s'hi deixa les dents."

Posats a recordar homenatges passats, en recordaré un parell de futurs i propers:

29 de gener: 25 anys de la mort de J.V. Foix
convoca en Parèmies

7 de febrer: 200 anys del naixement de Charles Dickens
convoca l'Assumpta

Erosió diccionaire

Gràcies a un bloc d'en David Gálvez Casellas, acabo de descobrir el canadenc Guy Laramée, un altre dels artistes que es dediquen al noble art de destrossar diccionaris. A l'obra Deux hermitages (2008) s'ha dedicat a foradar minuciosament un dictionnaire, amb un estri semblant a una barrinadora de sorra. A banda de la tècnica quirúrgica —resultant-ne un "eroded dictionary" (diccionari erosionat) segons la fitxa de l'obra—, també hi aplica grapes de coure. Aquests artistes acostumen a tenir el costum de no identificar el nom de les seves víctimes —hàbit que potser prové d'un estrany mal de consciència envers l'obra destruïda, però que em serveix per exercitar les habilitats per a desenterrar cadàvers lexicogràfics. Les indagacions em porten a pensar que es tracta d'alguna edició del Dictionnaire Général de la Langue Française au Canada et Dictionnaire Oxford Français-Anglais Anglais-Français (première édition intégrale; reliure de luxe) de Louis-Alexandre Bélisle (Montreal: A.C.B.A. Société des Éditions Leland). Sembla que la primera edició d'aquesta obra és dels anys 50 del segle passat.



El segon diccionari erosionat que mostro —les següents dues imatges, amb Buda inclòs— s'anomena Longmen (2010). En desconec el diccionari manipulat —la fitxa diu que és una enciclopèdia—, tot i que tot sembla indicar que es tracta d'alguna edició d'algun Dictionnaire de la langue française de Robert.





D'aquesta tercera obra, el títol, Dictionnaire chinois (2008), ens parla d'un nou diccionari erosionat, però malauradament el meu deficient bagatge lexicogràfic xinès fa que no sigui capaç d'identificar l'obra.



Més fàcil m'ho posa amb aquesta quarta obra, que respon al títol La taille des idées (2009), feta a partir del modern Dictionnaire Mini Larousse de 38.000 mots.





Un altre dels aspectes interessants d'aquests autors és la justificació teòrica que acostuma a acompanyar les seves produccions. En el cas de Laramée, l'erosió de llibres es justifica perquè creu que el coneixement podria ser més una erosió que no una acumulació ("My work, in 3D as well as in painting, originates from the very idea that ultimate knowledge could very well be an erosion instead of an accumulation", afirma l'artista).

Conscient que Laramée té obres més monumentals —fins i tot espectaculars—, us deixo amb altres erosions. Aconsello observar-les detalladament, deixant que els ulls vagaregin pels plecs d'aquests paisatges llibrescos. Potser en alguna d'elles també s'amaga algun altre diccionari erosionat. D'enciclopèdies segur que n'hi ha. La primera obra que ve a continuació, per exemple, s'anomena Grand Larousse (2010).

Orelles

"El millor diccionari d'un escriptor són les seves orelles.

Ramon Solsona

Citació d'una conferència de Ramon Solsona dins del cicle “La llengua, avui: reptes i propostes actuals”, a la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona, el dilluns, 9 de gener de 2012.

Tot i que per als qui no tinguin l'oïda prou fina, sempre hi ha les fantàstiques orelles de paper o de bit que són els diccionaris.



Ear anatomy. Dictionary art print on dictionary page



Lend me your ears. Oxford dictionary of political quotations
d'Antony Jay


De bouche à oreille. Dictionnaire des étudiants étrangers de Besançon
de Jacques Montredon


Diccionario de la irreal academia de la oreja
d'Alberto Bastida


Arracades lexicogràfiques per a orelles d'escriptor (altres models)

Font de la citació: del Diccitionari

De Bona Ninon! a Bona Ninou!

No és un fet gens inusual. De fet el més normal és que passi. Un va llegint per aquests mons de déu i es topa amb mots nous que ens fan descobrir noves realitats, des de noms d'objectes que desconeixíem a conceptes que ens poden servir per entendre una mica més aquest atzar que és la vida.

A mi em va passar ahir llegint el Piscolabis librorum de Galderich. Ell anava dissertant eruditament i deliciosa sobre el Canigó de Verdaguer quan va deixar anar:

"La dedicatòria a més té un element molt interessant i és la datació en la Vigilia de Ninon, 1885. Popularment en català el dia 1 de gener se’l coneix amb el nom de Ninon i la Vigília del Ninon és el dia anterior, per la qual cosa la dedicatòria fou escrita el 31 de desembre de 1885."

Coi, "Ninon"... ¿D'on deu haver sortit això? I llavors comença aquest apunt. El primer que va passar és que vaig buscar ninon als diccionaris més usuals que es troben a la xarxa (alguns dels primers dels DCL, per entendre'ns). I res. Llavors ho vaig buscar en diccionaris més antics, com el Fabra o el Labèrnia. Diccionaris de paper. I tampoc ho vaig trobar, però vaig topar amb ninou. En concret aquesta és la primera accepció que vaig trobar, al Diccionari popular de la llengua catalana de Josep Aladern (1909):

Aladern remet també a ninoy, que és l'única forma que trobem al Labèrnia (1839), en aquest cas masculina!:

"NINOY. m. Capdany."

El ninoy desapareix amb els anys. El ninou es manté. És un mot que trobem en l'actualitat en el DIEC2 i també en el monumental DCVB, on se'ns diu que (i en aquest cas, un ninou masculí!):

"NINOU m.

1. Primer dia de l'any (Empordà, Garrotxa, La Selva, Ripollès, Gironès, Guilleries, Lluçanès, Plana de Vic, Vall d'Àneu); cast. año nuevo. Aquí uenguem ans de Nadal e romanguem tro a Ninou en Oriola, Jaume I, Cròn. 433. Yo partiré aprés ninou tantost en tal guisa que yo seré ab vós per tot lo mes de giner, doc. a. 1330 (Anuari IEC, ii, 322). Lo primer dia de janer qui és appellat Ninou, Pere IV, Cròn. 379. Un cas estrany, | en lo món nou, | jorn de Ninou | se esdevench, Spill 1650."

I se'ns aclareix l'etimologia, lluny de l'opció de la contracció de "nit nova" d'Aladern:

"Etim.: del llatí anni novi, ‘de l'any nou’."

D'aquí vaig passar a buscar el Llibre dels fets de Jaume I el Conqueridor, en una edició recent (2008), de Jordi Bruguera a Proa. I dins del capítol 433 trobem la nota 146, que fa:

"Ninou: forma antiga de 'Any Nou' o 'Cap d'Any', encara usada en moltes comarques catalanes. I la més originària, Aninou, del cap. 472."

O sigui que el rei Jaume no només va registrar ninou, sinó també aninou, fet que sembla donar la raó etimològica al DCVB.

Fabra, en el DGLC, recull tant el final com l'inici de l'any (i en forma femenina):

"ninou f. Primer dia de l'any, Cap d'any."

Finalment, el DIEC2 manté el femení per dir-nos que:

"ninou 1 1 f. [LC] ant. Primer dia de l’any, Cap d’Any. 1 2 f. [AN] Present que es dóna als infants que van a les cases a felicitar per la diada de Ninou. 2 f. [BOS] [AGA] Nadala 1."

Enmig d'aquestes anades i vingudes entre llibres, jo ja havia començat a escriure un apunt que es deia primer "Bona Ninon!". Del Ninon de l'apunt d'en Galderich, per ara, no n'he trobat cap rastre (tot i que la grafia de Verdaguer sembla inequívoca en la ena final). Hem passat per ninoy i aninou, i, malgrat estar parlant de formes antigues, la forma ninou sembla més o menys actual. Casualment avui és el primer dia de l'any, així que aprofitarem per desitjar Bona Ninou! a tothom, i com sembla que prové d'anni novi, que serveixi també per desitjar un Bon Any Nou.

PS: La Mercè, lectora molt ocasional del bloc, em fa veure allò que tenia davant dels ulls: Verdaguer escriu realment Ninou. La qüestió es resol, simplement, veient que Verdaguer escrivia igual les enes que les us! Tot i que com que les escrivia igual, mai sabrem amb absoluta certesa què va escriure, dic jo... :-)