BON ANY NOU BIXEST

Això dels diccionaris té la seva conya. Després d'anys de normalització del concepte 'any de traspàs', un descobreix que també el podem anomenar 'any bixest' o, fins i tot, 'any bissextil' amb la vènia del Sr. DIEC2. Tres expressions sinònimes per a la mateixa realitat que demà comença: 366 dies en un sol any.

Segons els savis, el terme 'bixest' prové del llatí dia bis-sextus pridie Martias Kalendas, el dia que s'intercalava entre el "sextus" i el "quintus" de les calendes de març, o finals de febrer, en la proposta de calendari julià. Els mateixos savis ens informen que també existeix una etimologia popular que fa derivar el nom de "bixest" del fet que el nombre de dies que té (366) acaba en dos sisos. Per embolicar més la troca, al diccionari d'Aladern (1904) se'ns explica dins l'entrada de 'bissext' que "'se diu així perqué Cèsar maná qu'es comptés dues vegades lo día 24 de Febrer a fi de fer un altre dia ab les parts romanents dels quatre anys, lo cual se diu dia intercalar." I afegeix que "any de traspás no't fihes d'ell ni del de detrás".

L'embolic ve perquè els anys tenen 365,2425 dies, i no 365 justos. Aquí es pot comprovar si un any qualsevol ha sigut o serà bixest. Per cert, això de l'any bixest passa cada quatre anys, en teoria. L'any 2004 va ser-ho, i el 2000, i el 1996... Però l'any 1900, que li tocava, no va ser-ho. Abans es pensava que el darrer any de cada segle no havia de ser-ho, però aquesta no és l'explicació. L'explicació és igualment allà.

(La imatge de sota és una petició expressa del meu germà puigmalet: la portada del calendari 2008 del seu ídol de tota la vida, de molt abans que vingués al Madrid i tot. No sé si en Beckham és molt bissextil, però pinta de bisexual té...)

L'hàbitat del lexicògraf

Manuel Sanchis Guarner (1911-1981) treballant en el DCVB

Un lexicògraf en el seu element natural: rodejat de diccionaris i de cèdules, les fitxes que s'utilitzaran per a la confecció de l'obra.

PS (1/1/08):
Fa tres dies es cremà a Sants un bloc de pisos. En un d'ells, el despatx del Sr. Lluís Serra que, salvant els anys, i com el meu germanet ha descobert, guarda certes similituds. El seu tràgic estat fa esgarrifar. Aviam si aquests llibres, i els seus curosos amos, troben aviat un altre lloc acollidor.

Dictionary

"Dictionary", fotografia de Ralph Gibson

Gibson (Los Angeles, 1939) és un dels grans fotògrafs americans vius. Ha publicat més de 25 llibres fotogràfics. Aquesta imatge, de l'any 1999, és del llibre Ex Libris.

BON NADAL

Potser entre tant de llibre també hi ha algun diccionari, no?

(via el molt recomanable bloc bibliòfil Diari d'un llibre vell, que ja ho va publicar el 28 de novembre; ell ho va veure al famós boingboing, i aquests a un estudi holandès de disseny anomenat IJM)





Per als qui prefereixin assumptes no tan elevats, el jueves ens proporciona un altre tipus de nadala. Potser grollera, però no tan obscena com la persecució a la sàtira humorística i l'exaltació de la institució més antidemocràtica i menys exemplar d'Espanya.






Per acabar, incloc el missatge nadalenc de l'ínclit Màrius Serra en aquestes 'fechas tan señaladas' (ell sí que és un rei i no l'altre):

TRES NADALÀRIUS

Com que és temps de nadales i ja no ve d'un spam, he pensat de felicitar-te les festes amb tres nadalàrius perquè els facis servir, si ho vols, a les sobretaules dels àpats nadalencs. Bon neuronadal!

El primer no és nou, però és el més nadalenc que dec haver formulat fins ara:

"Idèntic a Jesucrist, de 6 lletres".

La solució figura entre les dels 141 enigmàrius recollits al llibre Enviar i rebre.
Concretament és la de l'enigmàrius número 71.

El segon sí que és nou, i no trobaràs la solució impresa enlloc fins que no la formuli per antena, a El matí de Catalunya Ràdio, el dilluns 31/12:

"El conjunt d'aquest any nou, de 4 lletres".

Què? Te'n surts, o hauràs d'esperar al dilluns 31 a les 8:15 del matí?

Finalment, la solució del tercer no sortirà enlloc, ni jo te la diré, morè.

"La part del pa que més odia en Ferran, de 6 lletres".

Bon Nadal!

Màrius Serra

Les noces de platí del canemàs (i V)

Tanquem amb brillantor la sèrie d'apunts dedicats al 75è aniversari del Diccionari General de la Llengua Catalana, amb la reproducció de l'article que el Dr. Joan Solà Cortassa li dedicà al suplement "Cultura" de l'AVUI el passat dia 6 de desembre de 2007. Ningú millor que el màxim coneixedor actual de l'obra de Fabra (i un dels més grans lingüistes catalans des d'ell) per cloure l'homenatge:

DGLC 75

Fa 75 anys que es va publicar el Diccionari general de la llengua catalana de Fabra. Els seus usuaris no sabien que aquesta obra se situava al capdavant de la lexicografia peninsular. Però sí que sabien que per fi tenien a les mans un diccionari fiable i selecte, una imprescindible i poderosa eina de normalització de la llengua. Si tota l'obra lingüística de Fabra és admirable, aquesta culmina la seva llarga vida de lingüista genial, de patriota clarivident al servei d'una de les llengües més apassionants de la Romània però més maltractades per la història.

El DGLC és fruit d'una trentena d'anys d'anàlisi rigorosa i de selecció del lèxic, amb vista a ser una guia de la llengua estàndard. La dictadura de Primo de Rivera va estroncar la feina més ambiciosa de L'IEC i l'editor López Llausàs va animar Fabra a fer una obra més modesta però imprescindible. A l'exili, Fabra no tenia ni tan sols aquest diccionari, i Sagarra li va regalar el seu exemplar, on l'autor va fer anotacions marginals. Al final de la vida Fabra va fer unes llistes de millores que només en part figuren a la segona edició (1954).

Selecció, he dit. Fabra va haver de decidir quina de les tretze variants següents era més apta per a l'estàndard: llavors, lavors, allavons, allavonses, allavòrens, allavores, allavors, llavò, llavons, llavonses, llavòrens, llavores i llavoros. Va optar per llavors, que té el sinònim aleshores. I es va haver d'enfrontar al difícil terreny dels neologismes (recull cel·luloide, cabaret, feixista, vitamina, gasolina, film) i al més difícil dels préstecs o dels barbarismes (accepta boda, preguntar, quedar, buscar, resar, curandero, però no apoiar, entregar, despedir, enterar(-se), xispa, disfrutar).

El primer lloc peninsular el va aconseguir modernitzant la tècnica lexicogràfica. Primer, marcant el complement directe dels verbs transitius. Definint obeir com a "Executar allò que mana (algú); complir (un manament)", indica que el complement pot ser "algú" (Els fills han d'obeir llurs pares) o bé "un manament" (Obeir la llei). Segon, donant molts exemples, el detall més útil per als escriptors. A més a més, entrava en el terreny de les anomenades concurrències, aleshores pràcticament inexplorat però avui molt prominent: definint frescal com a "Fresc, dit esp[ecialment] d’un paratge, d’una planta", prevenia d'aplicar l'adjectiu a una noia, per exemple; que és el mateix que fa l'Alcover-Moll amb l'adjectiu gerd, però ara Fabra no s'hi fixa. Tampoc Fabra no diu que la preposició sense pot mancar de complement (fet curiós i excepcional): ¿Vols el cafè amb sucre o sense? Ni explicita si, a part de fer una excursió (que consta), es pot dir anar d'excursió. Ni si hem de dir "He comprat un enciam" o bé una mata d'enciam. No era, doncs, Fabra això que absurdament en diem "perfecte". Però, escoltin: aquests quatre casos (gerd, sense, excursió, enciam) es troben encara avui exactament iguals al diccionari oficial, fet per una legió de tècnics.

(Agraïm al Dr. Solà el permís i les facilitats donades per a poder penjar aquí aquest article)

I per concloure, provisionalment, el tema, direm que ahir vam iniciar l'article del Diccionari General de la Llengua Catalana a la Viquipèdia. Igual que tota l'enciclopèdia, sou ben lliures d'esmenar, afegir o mutilar l'entrada, o sigui, millorar-la.

Les noces de platí del canemàs (IV)

Alguns preus del Diccionari General de la Llengua Catalana de Pompeu Fabra de 1932:

• 2,50 ptes. valia cada fascicle (des de l'any 1931 i per subscripció). Només sabem que van fer d'uns 20 fascicles (serien 50 ptes. en total) a 25 fascicles (serien 62,50 ptes. en total).
• 65 ptes. valia al comptat i relligat l'any de publicació (1932).
• 75 ptes. valia a terminis i relligat l'any de publicació (1932).
• De 4.492 ptes. (27 €) a 14.974 ptes. (90€) pots pagar avui per la primera edició a Abebooks.

D'altres preus: la darrera edició del DGLC (1994) costa 30€. El DIEC1 (1995) té un preu actual de 53€, mentre que el DIEC2 (2007) val 67€.

Les noces de platí del canemàs (III)

La mateixa Llibreria Catalònia que edità el Diccionari General de la Llengua Catalana de Pompeu Fabra publicà un temps després* aquest recull d'Opinions autògrafes. Hi consten les opinions manuscrites (i alguna mecanoscrita) d'intel·lectuals influents a la Catalunya de l'època: Francesc Macià, Jaume Aguadé, Jaume Bofill, Manuel Brunet, Just Cabot, Francesc Cambó, Josep M. Capdevila, Pere Comas, Pere Coromines, P. Miquel d'Esplugues, A. Esclasans, J. Estelrich, Miquel Ferrà, J. V. Foix, Tomàs Garcés, Ventura Gassol, Gaziel, Domènec Guansé, C. A. Jordana, J. Ma. Junoy, J. Ma. López Picó, Manuel de Montoliu, Nicolau d'Olwer, J. Pous i Pagès, J. Puig i Ferreter, Carles Riba, A. Rovira i Virgili, J. Rubió, Joaquim Ruyra, Josep Maria de Segarra, Jaume Serra Hunter, Carles Soldevila, F. Soldevila i F. Valls Taberner.

Diu el prefaci del llibret:

"Tots plegats -i podem dir que tots plegats representen Catalunya- es someten (sic) joiosos, si no a la dictadura, almenys al fet normatiu que implica un diccionari que esdevé OFICIAL per voluntat de tots."

Quaranta-dues planes plenes d'estimació i respecte per la tasca del mestre Fabra. Entre d'altres valors s'hi destaquen l'esperit científic, la claredat i precisió de les definicions, la utilitat, la necessitat... Alguns uneixen el nom de Fabra al d'Aribau, que havia publicat l'Oda a la Pàtria cent anys abans (1833): una justa manera de cloure la Renaixença.
Donem un petit tast de l'obra amb les opinions de Cambó (política), J. V. Foix (poètica), Joan Puig i Ferreter (lingüística) i Josep Maria de Segarra (literària). Hi trobem el text manuscrit, la signatura i a sota la transcripció, per si alguna lletra se'ns fa difícil (clicar per augmentar):

* En aquest llibret no consta cap data de publicació. Els elogis que porten data ens remeten a la primera meitat de l'any 1933. Probablement aquest sigui l'any de publicació d'aquest recull.

A casa de Pau Casals

Parla Ramon Gual:

"Pompeu Fabra és, almenys el record que en guardo, era un home d’una gran senzillesa, era molt modest. Tots els anys que van viure a Prada, cada diumenge tothom anava a veure el mestre Casals, i Fabra anava a cal mestre Casals. Pràcticament mai Casals havia anat a can Fabra. Primerament, perquè en Fabra no tenia els mitjans financers per rebre la gent. Però la senzillesa natural del mestre Fabra era d’anar cap als altres, això segur. Els refugiats d’aquí sempre deien que Prada era massa petit per dos mestres, i ell deia sempre: “No, no, de mestre n’hi ha un, és el mestre Casals, anem a casa seva”."

Tret d'aquí (i dedicat als vendrellencs més importants després del mestre Casals: el Ricard, la Susanna, el Joan)

Les noces de platí del canemàs (II)

Des de l'any 32, 32 edicions.
Les diferents edicions del Diccionari General de la Llengua Catalana de Pompeu Fabra:

• 1a: 1932*, de Llibreria Catalònia, 1.782 pàg. (cobertes marrons o vermelles)
• 2a: 1954, d'Antoni López Llausàs**, 1.761 pàg. (cobertes blaves)
  
• 3a: 1962, d'Antoni López Llausàs, 1.761 pàg.
• 4a: 1966, d'Antoni López Llausàs, 1760 pàg.
• 5a: 1968, d'Edhasa-López Llausàs, 1.762 pàg.
• 6a: 1974, d'Edhasa-López Llausàs, 1.768 pàg. (rev. i ampl. per Josep Miracle)
• 7a: 1977, d'Edhasa, 1.768 pàg.
• 8a: 1977, d'Edhasa, 1.779 pàg.
• 9a: 1978, d'Edhasa, 1.779 pàg.
• 10a: 1979, d'Edhasa, 1.779 pàg.
• 11a: 1980,d'Edhasa, 1.779 pàg.
• 12a: 1980, d'Edhasa, 1.779 pàg.
• 13a: 1981, d'Edhasa, 1.779 pàg.
  
• 14a: 1981, d'Edhasa, 1.779 pàg.
• 15a: 1981, d'Edhasa, 1.779 pàg.
• 16a: 1982,d'Edhasa, 1.779 pàg.
• 17a: 1983, d'Edhasa, 1.786 pàg.
• 18a: 1983, d'Edhasa, 1.786 pàg.
• 19a: 1984, d'Edhasa, 1.786 pàg.
• 20a: 1985, d'Edhasa, 1.786 pàg.
• 21a: 1986, d'Edhasa, 1.786 pàg.
• 22a: 1986, d'Edhasa, 1.786 pàg.
• 23a: 1988, d'Edhasa, 1.786 pàg.
• 24a: 1988, d'Edhasa, 1.786 pàg.
• 25a: 1990, d'Edhasa, 1.786 pàg.
• 26a: 1991, d'Edhasa, 1.786 pàg.
• 27a: 1991, d'Edhasa, 1.786 pàg.
• 28a: 1992, d'Edhasa, 1.786 pàg.
• 29a: 1993, d'Edhasa, 1.786 pàg.
• 30a: 1993, d'Edhasa, 1.786 pàg.
• 31a: 1994, d'Edhasa, 1.824 pàg.
• 32a: 1994, d'Edhasa, 1.824 pàg. (actualment a la venda).

* El Sr. Miquel Colomert Planagumà, de la Llibreria Catalònia, ens informa d'un detall important: la primera edició del DGLC va ser en fascicles. Ens diu que a la llibreria tenen un anunci de la revista D'ací d'allà on es venen aquests fascicles. Aquesta revista era propietat de l'editor del diccionari, Antoni López Llausàs. Després he pogut ampliar aquí aquesta pista: aquesta primera edició va ser per subscripció i en fascicles, i se'n van vendre 18.000 exemplars. També he trobat en diverses biblioteques una edició de 1931, que probablement es deu referir a aquesta edició en fascicles. Així, Colon i Soberanas (1991:278) indiquen que el peu d'impremta de 1931 devia pertànyer al primer quadern o fascicle. Eren quaderns bimensuals (quinzenals) que feien 14x20, d'unes 100 pàgines i costaven 2,50 pessetes. Se'n van fer de 20 a 25.

** El mateix Sr. Colomert ens diu que el Sr. López Llausàs va ser un dels fundadors de la Llibreria Catalònia. Abans tenia l'Editorial Catalana i aquesta passà a ser la Catalònia. Abans de la guerra era habitual que la Catalònia publiqués llibres. Així, podem considerar el Sr. López Llausàs com l'editor del DGLC des de la primera edició fins a la 6a, com a mínim.


Afegit (16/12/07):
Ens fa goig agrair a la molt correcta Anna, del bloc Lectura i decoració, que s'hagi fet ressò d'aquest article.

G de Gazophylacium

I de gal·licisme, gènere, gentilici, Gili, glossari, Griera...

-----

La ge inicia el segon volum d'aquest diccionari i Apel·les Mestres li va dedicar tres bonics iconòfors habituals dins de la fauna domèstica: el gos, el gall i el gat. Sota la signatura amb les seves inicials trobem la data, 1888.

Dins de la mateixa obra, tres dites sobre el valor de les coses:

"NO VAL LAS TRIPAS D'UN GOS. fr. Ab que's significa ser alguna cosa molt despreciable. No vale un caracol."
"PUJA MÈS LO FARCIMENT QUE'L GALL: fr. met. Ajo de Valdestillas, vale más la salsa que los caracoles."
"GAT Y CUNILL TOT ES D'UN PEL. refr. TAN BO ES EN PERE COM EN BERENGUERA, COM LO QUI LI VA DARRERA."

I amb G de gall, i de guisat de gust genial,
aquest cap de setmana, la 34a Fira Avícola de la Raça Prat.

Les noces de platí del canemàs (I)

El pròleg del Diccionari General de la Llengua Catalana (DGLC) de Pompeu Fabra no és un 'pròleg', sinó un 'prefaci'. Gràcies a aquest subtil detall alguns lectors comencem a entendre que no ens trobem davant d'una obra qualsevol, sinó davant de "l'obra". Diu el tal prefaci a la pàg. VI que "L'obra que se'ns encomanava -que és la que ara surt al públic- pot realment ésser considerada com el canemàs del futur Diccionari de l'Institut." Quanta raó tenia Fabra! Sobretot en l'ús de l'adjectiu 'futur'. Hauríem d'esperar l'any 1995 per veure el Diccionari de l'Institut...

Aquest canemàs en cursiva sempre l'he trobat interessant. Si no ho hagués escrit en cursiva es referiria, metafòricament, al sentit literal del terme, o sigui, a la roba, feta originalment de cànem (d'aquí el nom), sobre la qual s'hi broda amb seda o llana de colors. És una roba clara i pautada per facilitar-hi la feina posterior. I la metàfora seria ben bona, perquè el diccionari és aquest suport clar i pautat a partir del qual construïm la llengua viva.
Però, ai las!, és en cursiva. El mateix diccionari diu que, en un sentit figurat, un 'canemàs' és el 'fons sobre el qual es fan desenvolupaments'. I aquí trobem el sentit de la cursiva. Fabra volia informar-nos que calien 'desenvolupaments' a partir del DGLC. L'autor tenia ben clar que la feina no s'havia enllestit. "Apa, ja tenim un diccionari normatiu. Tots a descansar". Aquesta és la impressió que Fabra volia defugir. Allò que Fabra no podia preveure és allò que passaria uns quatre anys després de la publicació.

El DGLC s'acabà d'enllestir als tallers NAGSA el 30 de novembre de 1932. El publicà la Llibreria Catalònia de Ronda de sant Pere, 3, la mateixa Catalònia d'ara. Allò que sempre m'he preguntat és de quants colors publicaren les cobertes en aquesta primera edició. Jo conec les dues versions de la fotografia que adjunto: en marró i en vermell. Algú sap d'alguna altra?

La vela dels somnis

MONSIEUR LOYAL*: Benvinguts al món de la fantasia, a la vela** dels somnis i dels miracles... Observeu amb cura cada gest, cada moviment, cada mirada. Escolteu atentament cada petit so, cada nota, cada silenci. Totes les meravelles del món són a punt de reunir-se aquí davant vostre per oferir-vos el més gran espectacle sobre la terra. Preparats? Sou... al circ!

El blocaire Joan Ramon Graell Gabriel va iniciar fa un parell d'anys un diccionari a Internet dedicat a la seva passió, fer el pallasso. El proto-diccionari català del circ és una absoluta meravella per als aficionats a les veles virolades. L'aparença inicial és d'un diccionari a raig fet (mot, definició i punt), però inclou també alguna breu entrada biogràfica, com la de 'Bufalo Bill' o 'Philip Astley', cosa que l'acosta més a ser un diccionari enciclopèdic.

Algunes definicions les ha tretes directament del DIEC, però d'altres (p.e. 'bambú') pensem que són creació pròpia (amb alguna acrobàcia ortogràfica de tant en tant, tot s'ha de dir...). Imaginem també que es troba en procés de creació, però déu n'hi do de les entrades que ja ha publicat. Un bon recull temàtic amb poques pretensions i grans resultats, com acostuma a ser. Si voleu seguir la pista a l'autor, no com a lexicògraf, sinó com a pallasso, aquí trobareu la seva grata companyia.

*Amb el nom de 'Monsieur Loyal' es coneix a qui dirigeix l'espectacle circense (així es diu) des de la pista, el presentador de cada número. Fa referència a un artista francès de finals del XVIII, Anselm-Pierre Loyal.
** La 'vela' és la gran tenda dins de la qual té lloc l'espectacle. El Sr. Graell accepta 'carpa' com a sinònim.

Afegit de l'endemà:

Un poeta que passava ha escrit això:

LA VELA DELS SOMNIS...
ELS SOMNIS DE LA VELA...

Gazophylacium...
vela...
circ...
cric...
gat...
cat...
catalunya...
lexicografia catalana...
Gazophylacium.

DIEC2: cric=gat

Roda el món i torna al born.

(Afegeixo que un 'cric' és un gat mecànic, el de sota el cotxe)

El destí d'alguns diccionaris

"A lo largo de los años he visto libros destinados a equilibrar la pata manca de una mesa; los conocí convertidos en mesa de luz, dispuestos en forma de torre y con un paño por encima; muchos diccionarios han planchado y prensado más objetos que las oportunidades en que fueron abiertos, y no pocos libros guardan, disimulados en los estantes, cartas, dinero, secretos. Las personas también cambian el destino de los libros."

Així comença el quart capítol de La casa de papel, de l'argentí-uruguaià Carlos María Domínguez, una novel·la curta absolutament deliciosa que ens dóna solucions per a la manca d'espai per a llibres en les cases actuals. És una de les millors narracions bibliòfiles que mai he llegit.
Fa poc en parlaven al Diari d'un llibre vell.

Sant Francesc Xavier

Si totes les disciplines científiques tenen un patró, la lexicografia també en deu tenir un. A la viquipèdia no he trobat aquesta important informació, així que, després d'una laboriosa recerca i una etílica inspiració, he decidit proclamar, provisionalment, sant Francesc Xavier com a patró de la lexicografia. A l'escut heràldic trobem símbols inequívocament lexicogràfics, com ara el senglar, l'arboç, el tauler d'escacs i les diademes de refinat disseny. I qui vulgui negar les evidències, endavant.

Les qüestions lexicogràfiques van interessar de seguida el jove Francesc Xavier. En aquesta imatge el trobem en el seu típic posat de concentració, escoltant les divagacions del seu mestre sant Ignasi sobre l'acumulació de neologismes anglesos dins del llatí clàssic. El barret que corona la seva testa va ser un regal de sa mare per les bones notes que treia a "Lexicografia llatina I"; a més li servia per amagar la seva incipient alopècia.

De tots és sabut que Sant Francesc Xavier tenia do de llengües. Per tal de difondre la lexicografia no va dubtar de fer les amèriques. Al principi li va costar de trobar la manera de sustentar-se econòmicament; estranyament, en aquella tèrbola època, explicar històries sobre diccionaris llatins no era cap negoci. Però de seguida, i aprofitant la força que l'àngel de la guarda lexicogràfic li proporcionava, va entendre que si llogava la seva esquena com a mitjà de transport, la seva missió a la vida quedava molt més definida.

En el seu fanatisme per difondre l'obra i miracles d'Antonio de Nebrija, Francesc Xavier arribà a viatjar a Bèlgica. Allí predicava la paraula del diccionari, instruint amb exemples de mots i entretenint els alumnes amb jocs malabars. La seva vocació era tal, que per tal de no avorrir els alumnes, va domesticar un cranc, que li portava al moment qualsevol eina que li calgués. A la imatge el veiem fent una demostració davant d'un belga absolutament encantat.

Però què seria d'un sant patró si no en tenim cap relíquia? En el cas de Francesc Xavier en disposem de diverses, massa i tot. Els seus enfervorits deixebles procediren a esquarterar-lo diligentment per tal de mantenir encesa la flama de la saviesa lexicogràfica. Un dels més afortunats li pogué tallar el braç dret per tal de conservar els anells que lluïa el nostre patró. Desconeixem si Francesc Xavier era encara viu quan tingué lloc aquesta meritòria donació del seu cos. Podia haver passar perfectament perquè era esquerrà i per tal de subsistir amb l'esquena i el braç bo ja n'hagués tingut prou.

Aquest germanívol apunt consisteix bàsicament en una excusa per felicitar el meu germanet Xavier, que només en tinc un i no tinc on triar. Les il·lustracions provenen del llibre Album histórico-Artístico de San Francisco Javier de Francisco Escalada (Hauser y Menet, Madrid, 1922). Les històries provenen de la saviesa popular i la viquipèdia.

Bucles: Tothom a participar-hi!

Microsiervos és un dels blocs més seguits d'Espanya (el que més, crec). Doncs ni a ells escapa la febre lexicogràfica. Avui (aquí) es fa ressò d'una iniciativa que està portant a terme el bloc Bucles:

"Hago la convocatoria a todos aquellos que tengan acceso a diccionarios para que me envíen la imagen escaneada de la página donde se define «diccionario» en su diccionario, junto con el nombre y la edición del diccionario."

L'autor de Bucles anirà rebent imatges i després en farà una galeria per a gaudi dels malalts de bucles i de diccionaris. S'entén que els diccionaris poden ser escrits en qualsevol llengua, així que he fet la meva col·laboració amb pàgines de dos gazofilacis barcelonins on el català és present.

La primera pàgina que li he enviat és d'un diccionari català-llatí, el Dictionarium, seu Thesaurus Catalano-Latinus, verborum ac Phrasium de Petro Torras (Officinâ Typographicâ Raphaelis Figueró, Barcinone, circa 1696):


La segona correspon a un diccionari més modern, el Novísimo Diccionario de la lengua castellana con la correspondencia catalana de D. Pedro Labernia (Espasa Hermanos, Barcelona, 1866):


Animo tothom a contribuir davant d'una iniciativa tan boja com interessant. En el seu dia anunciarem aquí el resultat de la convocatòria.

(Gràcies a puigmalet.com per donar-me l'enllaç de Microsiervos)

Comes before

"The only place where democracy comes before work is in the dictionary."*

Ralph Nader, advocat nord-americà nascut l'any 1934.


"The only place where success comes before work is in the dictionary."**

Vidal Sassoon, perruquer londinenc nascut el 1928.

*Traïció personal: "L´únic lloc on la democràcia ve abans que la feina és al diccionari."
**Traïció personal: "L´únic lloc on l'èxit ve abans que la feina és al diccionari."

La paleta lexicogràfica de Kosuth

Després de les "Proto-investigations wittgenstenianes", Joseph Kosuth decidí reflexionar sobre la idea de l'art com a idea.

La pintura, com a forma d'art, només és pensable si hi ha colors. La llum i els colors són la base real de la pintura. Quina és la formulació teòrica més acotada dels colors? La dels diccionaris. Doncs som-hi.

Grey

Red

Green

Blue

Definicions d'un diccionari anglès i un d'alemany. La paleta lexicogràfica d'un pintor preocupat per qüestionar-se la seva condició d'artista.

Yellow

Bibliografia de la lexicografia catalana

Conscient que aquesta llista s'anirà ampliant amb el decurs del temps, inicio un primer assaig de bibliografia lexicogràfica catalana (expressió copiada del lexicògraf Antoni Bulbena als imprescindibles Primer assaig de bibliografia montserratina (1899) i Assaig de bibliografia paremiològica catalana (1915)). Aquest assaig no inclou cap diccionari, sinó publicacions (llibres, revistes i articles) sobre els diccionaris catalans (només sobre diccionaris, tampoc sobre qüestions terminològiques concretes). Si s'escau hi adjunto algun comentari estrictament personal. L'ordre és cronològic:

- 1839: Plaga nueva y descomunal que amenaza al principado de Cataluña de D.F.R. y R.E., Pablo Riera, Barcelona. [Pamflet de 32 pàgines que segons Joan Solà va ser escrit per Magí Ferrer. "La plaga que amenaza á Cataluña es la plaga de diccionarios catalanes". Després de molts anys sense diccionaris l'any 1839 n'apareixen tres: el Labèrnia, un català-castellà de Magí Ferrer i el quintilingüe de Martí, Bordas i Cortada. El pamflet satiritza aquesta situació amb un diàleg entre tres advocats: Matadams (del quintilingüe), Niusalabre (del Labèrnia) i Cabirol (del del propi Magí).] [Reproducció digital]

- 1879: "Lo diccionari de la llengua catalana" d'Antoni de Bofarull a la revista Lo Renaixement, núm. 3, 28-II, pàg. 113-124. [També dins d'Escrits lingüístics, d'Antoni de Bofarull, Ed. Alta Fulla, Barcelona, 1987. Bofarull, davant els qui reclamen la necessitat d'un nou diccionari, defensa l'ús de la segona edició del Labèrnia.] [Reproducció digital]


- 1882: Los diccionarios y vocabularios valencianos de Josep Vives Ciscar, Imp. de Doménech, València. 22 pàg. [Reeditat per la llibreria París-Valencia de València en edició facsímil.]

- 1902: "Lexicografía catalana" de Gabriel Palau, a la revista Razón y Fe, núm. 2, Madrid, pàg. 374-379. [En castellà.] [Reproducció digital]

- 1927: "Lexicografia catalana" d'Emili Vallès, a la revista Paraula Cristiana, núm. 6, pàg. 459-463. [Aquest article el va escriure comentant els diccionaris Aguiló, Balari i el DCVB d'Alcover.] [Reproducció digital]

- 1928: "Criteris lexicogràfics" de Francesc de Borja Moll, a Paraula Cristiana, núm. 7, pàg. 236-241. [Rèplica a l'article anterior d'Emili Vallès sobre les qüestions referides al DCVB.]

- 1928: "Aclariments al meu article "Lexicografia catalana" " d'Emili Vallès, a Paraula Cristiana, núm. 7, 1928, pàg. 242-245. [Rèplica a la rèplica anterior.]

- 1930: Bibliografia de llengua i literatura catalana, Publicacions de l'Oficina Romànica / Biblioteca Balmes, Barcelona, 1930-35. [Cinc fascicles amb un curiós ordre cronològic (I: 1929; II: 1925-1930; III: 1930-1931; IV: 1931-1932; i V: 1932-1934). Aquestes fascicles són separates de l'anuari (imagino que el de l'Oficina Romànica) a càrrec de Josep Vives, Ramon Aramon i Francesc de Borja Moll. L'autoria varia per a cada fascicle. Tots ells tenen apartats de 'Lexicografia' i de 'Vocabularis', amb moltes referències.]

- 1938: "La filologia catalana en el període de la decadència" de Josep M. Miquel i Vergés, dins de Revista de Catalunya, (repartit en quatre números: núms. 90, p. 63-80; 91, p. 261-285; 92, p. 429-452 i 93, p. 641-672). Reeditat a Barcelona: Crítica, 1989, amb pròleg de Mila Segarra i edició d'Anna Prieto. [Un treball molt seriós que inclou el corpus lexicogràfic fins al XIX].

- 1947: Bibliografía lingüística catalana d'Antonio Griera, CSIC (Instituto Antonio de Nebrija) - Escuela de filología, Barcelona. [Primer volum publicat per la secció de Filología Románica de la Escuela de Filología de Barcelona. Escrit en castellà, aquest llibre està dividit en dues parts: les obres anteriors a 1900 i les posteriors. Hi trobem apartats sobre lexicografia i diccionaris.]

- 1950: El diccionari català-valencià-balear de Francesc de B. Moll. Conferència pronunciada el dia 22 de maig de 1950 a la Caixa de Jubilacions i Subsidis de la Indústria Tèxtil de Barcelona.

- 1956: Els dos diccionaris de Francesc de B. Moll. Barcelona: Obra del Diccionari català-valencià-balear. [Reproducció digital]






- 1960: El "Liber Elegantiarum" de Francisco de B. Moll, Universidad de Barcelona (Facultad de Filosofía y Letras), Barcelona.





- 1964: El diccionario valenciano-castellano de Manuel-Joaquín Sanelo. Edición, estudio de fuentes y lexicografía de Joseph Gulsoy, Societat Castellonenca de Cultura, Castelló de la Plana.

- 1964: "La lexicografia valenciana" de Joseph Gulsoy, dins de Revista Valenciana de Filologia, VI (1959-1962), pàg. 109-141.

- 1971: "Un vocabulari mallorquí-castellà del segle XVIII" de Josep Massot i Muntaner, a Estudis Romànics, XIII, (1963-68 [1971]), pàg. 147-163.

- 1976: "Del tabú eròtic en la lexicografia i en el folklore" de Francesc de Borja Moll (Revista de dialectología y tradiciones populares, XXXII: 349-358).

- 1977: "La lexicografia catalana: realitzacions i esperances" de Germà Colon, a Actes del IV Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes (Basilea, 1976), PAM, Barcelona, pàg. 11-35. [Article que després es tornà a reproduir a la seva obra La llengua catalana en els seus textos- 1, Barcelona, Curial, 1978, pàg. 75-100.]

- 1979: "Léxico y lexicografía catalanes" de Germà Colon, a Revista Española de Lingüística, núm. 9, Madrid, pàg. 441-461.

- 1979: "Diccionaris catalans" de Maurizio Fabbri, dins A Bibliography of Hispanic Dictionaries, Imola (Roma), Galeatti, pàg. 9-28.

- 1984: “Publicació del Diccionari general de la llengua catalana” i "Criteris configuradors del diccionari” de Xavier Lamuela i Josep Murgades, dins de Teoria de la llengua literària segons Fabra, Quaderns Crema, Barcelona.

- 1984: Revista Anthropos, núm. 44. [Especial sobre lexicografia catalana. En castellà. Inclou tot de documentació monogràfica sobre lexicografia catalana (de 1489 a 1938) a les pàg. 22-32 i articles sobre Francesc de Borja Moll. Bastant complet, tot i que amb errors. La selecció bibliogràfica la va fer Assumpta Verdaguer.]


- 1984: "La lexicografia mallorquina del s. XIX" de Jaume Corbera, dins Actes del Col·loqui internacional sobre la Renaixença, II, Barcelona, Curial, pàg. 211-228.

- 1985: “Consultant el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana. Notes de lectura” de Georges Straka, dins Estudis de llengua i literatura catalana X, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, pàg. 5-19.

- 1986: Panorama de la lexicografia catalana (de les glosses medievals a Pompeu Fabra) de Germà Colon i Amadeu-J. Soberanas, Enciclopèdia Catalana, 1986 (2a ed., revisada, 1991). [Aquest llibre guanyà el Premi Generalitat de Catalunya 1986 i el VI Premi Manuel Sanchis Guarner a la unitat de la llengua catalana. Així com Fabra definí el DGLC com el canemàs del futur diccionari, aquests autors parlen del 'caràcter provisori d'aquest estudi'; per a mi, és el més imprescindible de tots els treballs existents fins avui.]

- 1987: “El diccionari Fabra i el purisme” i “Els nous diccionaris” de Xavier Lamuela, dins de Català, occità, friülà: llengües subordinades i planificació lingüística. Barcelona: Quaderns Crema, pàg. 15-19 i 31-40. [Títol original del primer: “Estandardització i purisme”. El segon és reproduït de l’Avui (18-5-1983).]

- 1987: L'obra de Pompeu Fabra de Joan Solà, Teide, Barcelona.

- 1988: "Sobre la normalització dels diccionaris catalans: el tractament de les sèries sinonímiques" de Joaquim Rafel, dins Estudis de Llengua i Literatura Catalanes, XVI, Barcelona, PAM, pàg. 57-112.

- 1988: El ‘Diccionario Valenciano’ de Josep Pla i Costa (1817-1890). Descripció i edició, de Josep Martines, Generalitat Valenciana, Conselleria d’Educació i Ciència / Institut de Cultura Juan Gil-Albert, Alacant.

- 1989: "Sobre la normalització dels diccionaris catalans: els elements intrínsecs i extrínsecs en les definicions lexicogràfiques" de Joaquim Rafel, dins Miscel·lània d'homenatge per a Germà Colón, Tübingen, Guner Narr, pàg. 441-452.

- 1990: "La censura en el Diccionari general de la llengua catalana" de Victòria Alsina i Keith, dins d'Estudis de Llengua i Literatura Catalanes, XX, PAM, Barcelona, pàg. 203-210.

- 1991: Els diccionaris catalans de 1940 a 1988 de Maria Teresa Cabré i Mercè Lorente, Universitat de Barcelona, Barcelona. [L'estat de la qüestió lexicogràfica després del DGLC.]

- 1991: "“El diccionari valencià-castellà inèdit de Tomàs Font i Piris" d'Antoni Picazo, a Caplletra, núm. 11, pàg. 91-122.

- 1991: "El Diccionario valenciano de Josep Pla i Costa: entre la descurança i el purisme" de Josep Martines, a Caplletra, núm. 11, pàg. 123-146.

- 1991: "Actituds lingüístiques dels lexicògrafs valencians del segle XIX" de Lluís Alpera, a Caplletra, núm. 11, pàg. 51-67.

- 1992: “Necessitat d’un diccionari d’ús” (I i II) de Joan Solà, dins Com, 26-27, pàg. 22-24 i 21-23.

- 1992: “Els lèxics i els diccionaris als quals el públic atribueix autoritat” de Lluís Marquet, dins L’ús del català científic i tècnic, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, pàg. 21-24. [També, dins d’aquest llibre, a la pàg. 50, intervenció d’Antoni Perramon i Dalmau i resposta de Lluís Marquet, i a la pàg. 50-51, intervenció d’Enric Casassas i resposta de Maria Teresa Cabré.]


- 1992: Sobre lexicografia catalana actual, edició de Joan Solà, Empúries, Barcelona. [Aplega nou estudis escrits per joves filòlegs sota la direcció de Solà.]




- 1992: “Criteris sobre la incorporació de variants lexicals en el Diccionari general”, dins Documents de la Secció Filològica, II, Institut d’Estudis Catalans, Barcelona, pàg. 81-83.

- 1993: "El Diccionari del català contemporani: treballs realitzats i previsions" de Joaquim Rafel, dins de Llengua & Literatura, núm. 4, pàg. 733-739.

- 1992-93: “Ortografia i pronúncia als diccionaris catalans” de Teresa Cabré i Monné, dins de Llengua & Literatura, núm. 5, pàg. 353-370.

- 1993: “De la innocència i perversió dels diccionaris” de Maria Teresa Cabré, conferència amb motiu de la XXV edició de les Festes Populars Pompeu Fabra (novembre de 1993). [Consultable a la Biblioteca de la Universitat Pompeu Fabra.]

- 1993: “La interferència lingüística en la lexicografia valenciana del segle XIX: el Diccionario valenciano (inèdit) de Josep Pla i Costa” de Josep Martines, dins Actes del Novè Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes de Rafel Alemany [et al.] [ed.], Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, pàg. 437-456.


- 1994: Caplletra, Revista Internacional de Filologia, núm. 17 (tardor 1994). [Volum monogràfic sobre lexicografia coordinat per Maria Teresa Cabré. Dins l'apartat de Lexicografia catalana, trobem: "La lexicografia catalana actual" de M. Teresa Cabré, "Un tast dels vocabularis bilingües valencians actuals" de Jordi Colomina, "La lexicografia catalana moderna a les Illes Balears" de Jaume Corbera, "La lexicografia a l'Alguer", de Jaume Corbera, "El nou diccionari normatiu" de M. Teresa Cabré, Maria Bozzo, Àngels Egea, Marta Juncadella i Carolina Santamaria, "El corpus textual de la llengua catalana" de Joaquim Rafel, "La terminologia catalana actual" de Carles Duarte, "La lexicografia bilingüe" de Jordi Bruguera, "La lexicografia general i la normativa" de Joan Solà, "Lexicografia catalana i correcció: la funció dels diccionaris en la revisió de textos" de Mercè Lorente i Carles Tebé i "Una tipologia de la definició lexicogràfica aplicada al DGLC" de Victòria Alsina, Lluís Sol i Joan Soler.]

- 1994: "La lexicografia mallorquina del segle XIX" de Jaume Corbera, dins Actes del Col·loqui Internacional sobre la Renaixença, volum II [Estudis Universitaris Catalans, volum XXVIII], Curial, Barcelona.

- 1994: “Una contribució a la lexicografia del segle XVIII: Marc Antoni d’Orellana” de Joaquim Martí Mestre, dins de Miscel·lània Germà Colon, vol. I, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, pàg. 111-146.

- 1995: “A la recerca del material fraseològic als diccionaris” de Kárloy Morvay, dins Estudis de Llengua i Literatura Catalanes XXVIII, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, pàg. 287-301.

- 1995: “Alguns errors al diccionari del IEC” de Jordi Ventura, dins Revista de Catalunya, núm. 101, pàg. 140 i ss.


- 1995: Gramàtica i lexicografia catalanes: síntesi històrica d'Albert Rico i Joan Solà, Universitat de València, València. Té una segona part dedicada exclusivament als diccionaris (pàg. 89-192). [El segon dels imprescindibles.]



- 1995-96: “Característiques generals del Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans” (I i II) de Maria Teresa Cabré, Maria Bozzo i Carolina Santamaria, dins Llengua i Ús, núm. 4-5, pàg. 27-30 i 33-38.

- 1996: “El Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans” de Josep M. Mestres, dins Revista de Llengua i Dret, 25, pàg. 179-211.

- 1996: "El «Diccionari de l'Institut» i el «Diccionari Fabra»" de Joaquim Rafel, a Estudis de lingüística i filologia oferts a Antoni M. Badia i Margarit, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona, vol. III, pàg. 217-269.

- 1996: “L’elaboració del Diccionari de la llengua catalana. Criteris aprovats per la Secció Filològica”, dins Documents de la Secció Filològica, III, Institut d’Estudis Catalans, Barcelona, pàg. 11-53.

- 1996: “Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans” de Josep Vallverdú, dins El nord-occidental, entre dues llengües? Actes de les Jornades d’estudi del català nord-occidental, Institut d’Estudis Ilerdencs, Lleida, pàg. 213-219.

- 1996-97: “Fent servir el DIEC” de Neus Nogué i Elvira Riera, dins de Llengua i Ús, 7-8, pàg. 33-37 i 22-27.

- 1997: "El diccionari mallorquí-castellà de Pere Antoni Figuera (1840) i la fraseologia mallorquina" de Joan Bastardas i Maria-Reina Bastardas, dins d'Estudis de llengua i literatura en honor de Joan Veny, volum I, PAM, Barcelona.

- 1997: “Diferències del DIEC respecte del DGLC quant a la representació de les entrades i a la nomenclatura”, Documents normatius 1962-1996 (amb les novetats del diccionari), Institut d’Estudis Catalans, Barcelona, pàg. 45-228.

- 1998: Història de la lingüística catalana 1775-1900. Repertori crític de Pere Marcet i Joan Solà. Universitat de Girona / Eumo Editorial, Universitat de Vic (dos volums: I, XCIV + 1152 p.; II, 2395 p.).

- 1998: "El diccionari de l'Institut. Una aproximació sistemàtica" de Francesc Esteve, Josep Ferrer, Lluís Marquet i Juli Moll (Els Marges, 60: 5-96).

- 1998: De lexicografia valenciana. Estudi del Vocabulari del Maestrat de Joaquim Garcia Girona de Lluís Gimeno, PAM i Institut Universitari de Filologia Valenciana, Barcelona.

- 1998: “De re lexicogràfica” de Maria Pilar Perea (Els Marges, 60: 96-120). [en línia al RACO]

- 1999: “El «diccionari» de l’Institut. Aproximació a una altra aproximació”, d'Aina Moll, dins Revista de Catalunya, núm. 143, 144 i 145 [3 parts], pàg. 116-154, 157-172 i 96-131. [És la resposta a Marquet et al.]

- 1999: "Les fonts catalanes de la lexicografia sarda" d'Andreu Bosch, a Revista de l'Alguer, vol. 10, núm. 10,  p. 105-118. [en línia].

- 2000: “Compleció d’un buit bibliogràfic: la lexicografia catalana (1989-1994)” de Maria Pilar Perea (Els Marges, 66: 77-106). [en línia al RACO]

- 2001: “El Diccionari de la llengua catalana (1995), una obra actual i integradora” de Joan Veny, dins de Llengua històrica i llengua estàndard. Universitat de València, València, pàg. 173-177.

- 2001: Estudis de lexicografia 1999-2000 de Janet DeCesaris i Victòria Alsina (ed.), Institut Universitari de Lingüística Aplicada, Barcelona.

- 2003: Diccionaris, normativa i llengua estàndard. Del Fabra al diccionari de l’Institut de Francesc Esteve, Josep Ferrer, Lluís Marquet i Juli Moll, Documenta Balear, Palma.

- 2003: “Norma lèxica i variació lingüística: el diccionari de Pere Labèrnia (1839-1840)” de Jordi Ginebra i Pere Navarro, dins de Llengua i literatura a les comarques de la Diòcesi de Tortosa, de Miquel Àngel Pradilla (ed.), Onada, Benicarló.

-2003: "Lèxic del català occidental en diccionaris generals i diccionaris escolars: entre la normalitat i el prejudici"d'Àngela Buj Alfara, dins de Llengua i literatura a les comarques de la diòcesi de Tortosa, Miquel Àngel Pradilla (ed.), Benicarló: Onada, p. 29-62.

- 2003: De Ramon Llull al Diccionari de Fabra de Germà Colón, Fundació Germà Colón Domènech i PAM, Barcelona. [Inclou els articles "Una quarantena de cèdules valencianes per al Diccionari Català-Valencià-Balear", "Mossèn Alcover i la lexicografia catalana" i "Pompeu Fabra, lexicògraf", entre molts d'altres.]


- 2004: “La jurisprudència del Diccionari Fabra” d'Albert Jané, dins de Llengua Nacional, núm. 47.

- 2004: De lexicografia de Paz Battaner i Janet DeCesaris (ed.), Edicions a petició - UPF - IULA. [Llibre que recull les ponències del I Symposium Internacional de Lexicografia, Barcelona (Sèrie Activitats, 15). 814 pàg. En català, castellà i gallec. El simposi se celebrà del 16 al 18 de maig de 2002.] [Reproducció digital parcial]

- 2005: Lexicografia, de Joaquin Rafel Fontanals, UOC.





- 2006: Crònica de l'obra del diccionari, d'Antoni M. Alcover i Francesc de B. Moll (edició a cura de Jaume Corbera), Editorial Moll, Mallorca.



- 2006: "Una obra lexicogràfica inèdita de Pere Antoni Figuera: la Recopilació de alguns termes mallorquins ab el seu corresponent español" de Guillem Alexandre Amengual, al Journal of Catalan Studies, pàg. 117-135. [Reproducció digital]

- 2006: "Italianismos en el Diccionari mallorquí-castellà (1840) de Pere A. Figuera" de Joan Veny, a Quaderni di semantica,  núm. 1-2, p. 1-13. [en línia]


- 2006: Definició lexicogràfica i estructura del diccionari de Joan Soler i Bou, Barcelona: IEC.

- 2006: Tradició, traducció i interferència en el diccionari mallorquí (1840) de P. A. Figuera, de Joan Veny, Departament de Cultura del Consell de Mallorca, Palma.

- 2007: “Una primera anàlisi del DIEC2” de Jordi Ginebra, dins Llengua i Ús, núm. 40, pàg. 36-43.

- 2007: “Presència del llenguatge jurídic i administratiu andorrà en la segona edició del Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans” de Xavier Rull, dins de Revista de Llengua i Dret, 47, pàg. 61-78.

- 2007: “La sinonímia en el Diccionari (1840) de Pere A. Figuera”, de Joan Veny, a Randa, núm. 58, pàg. 75-98.

-2007: 10 anys del Diccionari de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans 1995-2005, Alcanar: CEL (Centre d'Estudis Lingüístics i Literaris de les comarques centrals dels PPCC).

- 2008: Proceedings of the XIII EURALEX International Congress, ed. per Elisenda Bernal i Janet DeCesaris, IULA i UPF, Barcelona. [Actes del congrés celebrat a Barcelona (15-19 juliol 2008). Inclou un CD-ROM. Amb la conferència inaugural "Tradition and Innovation in Catalan Lexicography", on Joaquim Rafel fa un repàs històric de la lexicografia catalana i acaba parlant del Diccionari Descriptiu de la Llengua Catalana (DDLC).]

- 2008: "La lexicografía entre el catalán y el castellano (XVI-XIX) y su proyección en el Diccionari de Pere Labernia" de Cristina Gelpi, a Philologia Hispalensis, núm. 22, p. 165-187. [en línia]

- 2008: Novetats del diccionari (Diccionari de la llengua catalana, segona edició), Barcelona: IEC.

- 2010: "Principals diccionaris catalans de 1637 a 1939" de Joan Solà, a Fulls del Museu Arxiu de Santa Maria, núm. 97, p. 3-5. [en línia]. 

- 2010: El diccionari terminològic, Vic / Barcelona, Eumo / Termcat.

- 2011: El diccionari català-valencià-balear i les seves fonts bibliogràfiques de Maria Pilar Perea, Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Motserrat.

- 2011: Lexicografia, lèxic i crítica textual de Germà Colón, Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat.

- 2013: "An approach to catalan dialect lexicography" de Germà Colón, a Dialectologia: revista electrònica, núm. IV, p. 49-75. [en línia]. 


- 2015: "La font francesa del Gazophylacium catalano-latinum de Joan Lacavalleria" de Pere Montalat. Llengua & Literatura, núm. 25 (2015), ps. 7-27. [en línia].

_______

- Altres bibliografies relacionades:
Bibliografía temática de la lexicografía de Félix Córdoba Rodríguez.

- Agraïments per la informació facilitada a Víctor Pàmies, Xavier Rull, Josep M. Mestres, Àngela Buj, Xavier Caballé i als anònims.