Vent de futur

“A la proa del llenguatge hi ha escuma i turbulència,
més escuma com més corre el món,
com més gran el món més resistència;
a la proa del llenguatge les paraules ja no són
ni una plàcida rutina ni una amable confidència.

A la proa del llenguatge el món és nou,
la vida hi canta i el futur hi balbuceja,
els mots es fan batalla i enrenou
i la incertesa hi tempesteja.

Triar, buscar, adaptar, jutjar, discernir,
incorporar mots nous on xiuxiueja el destí,
tractar de convèncer els usuaris...
A la proa del llenguatge, si hi aneu, podreu sentir
quin vent de futur hi ha al fons dels diccionaris.

Poema "Terminologies" del sitgetà David Jou i Mirabent (L’èxtasi i el càlcul, Barcelona: Columna, 2002). Dedicat al Termcat, evidentment.

O també aquest altre dedicat a Joan Coromines: 

Etimologies

Cada paraula és un viatge en el temps; cada mot que ara dic va ser dit amb accents diferents:

de vegades el so d'una síl·laba s'obrí com un clar enmig d'un bosc i el vent hi plantà remolins palatals; de vegades un tro s'amagà en una lletra;

altres cops un accent s'enfosquí, com si l'ombra d'un núvol s'hi hagués aturat, i una vocal s'allargà com amb por de morir o de trobar consonants al darrere;

alguns sons s'extingiren i d'altres van créixer -fogall, averany, mercadeig, deixondir- fins a ser una música pròpia que anava adaptant al seu to els mots nouvinguts a la llengua.

I anava formant-se un nou ordre en la frase -una forma d'obrir-se la ment a la vida i al món, de fixar-se i de créixer en un flux de paraules.

Ah, que fascinant

haver preguntat a pastors, mariners, filadores, pagesos, els mots amb què deien i feien el món, el nom de muntanyes i pobles, de núvols i d'eines, els fràgils cognoms que perdem d'any en any,

i pujar tenaçment, d'indici en indici, aigua amunt de la història, als mots primitius, als prats o deserts dels orígens, a la glòria fontal del silenci!

Cada mot és un pou i és un cim, una espurna de llum, una onada que trenca en els llavis, feixuga de canvis i segles.

"Un clot en el diccionari"

English dictionary with hole (2001) d'Abelardo Morell

He cavat un clot ben profund en el diccionari

per soterrar els padrastres que se li han fet

als fulls dels calendaris marcits.

Cal deixar un cel blanc a les busques

per on lliscaran els peixos de l’alba

en el jardí de les hores netes.

Només la pell dels cants primigenis

envoltarà els adjectius necessaris

quan un dia aparegues a la mar

plena de coralls i paraules verges.

Mentrestant, cal anar esporgant els sons

i llançant-los pel trau obert als dies

per poder afinar l’alè dels ulls

que ha de reconèixer l’esguard que vindrà.

Aquest poema es publicà fa uns dies al bloc Uendos, Greixets i Maremortes, de Francesc Mompó i Valls, tot i que ara ja no s'hi pot trobar. En Mompó és ollerià i poeta, fet que ens porta a pensar que aquests catorze versos diccionaires han sortit amb probabilitat de la seva valenciana ploma.

Dictionary with hole (2011), d'Abelardo Morell

Doncs rosega un diccionari

La rata

-A un ratolí temerari,
nebot meu, que és molt tossut
dic: -Vols fer-te saberut?
Doncs rosega un diccionari.

De Josep Carner, del llibre Museu zoològic (Barcelona: Nauta, 1963), on es recullen 24 retrats d'animals. El títol presenta la variant "Els animals s'expliquen com bonament poden". El poema "La rata" és el darrer d'ells, i ens mostra un diàleg entre una rata —probablement de biblioteca— i un nebot ratolí. L'edició original porta 24 dibuixos a color de Josep Granyer, convertits en gravats al taller de Jaume Pla. La rata de la il·lustració superior, però, s'anomena Firmin, és obra de Fernando Krahn i és realment saberuda.

zure begiak / ez dira hiztegi // els teus ulls / no són diccionaris

Zure aurpegia

zure aurpegia / ez da orri zuria / begiak baititu

zure begiak / ez dira hiztegi / ez baitira berbekin solasten

zure bazterrak / zuhaitzez zuhaitz / dira baso

euri-usain diogu / ozono-usain denean

askatasunaren alde: / debekua

begiak baititu / belarria da horma

limoi zukuari esker / da gozoa marrubia

errespetu diogu / harresi esateko

distantzia diogu / beldurra esateko

errespetu diogu / harresi esateko

distantzia diogu / beldurra esateko

la teva cara / no és una pàgina en blanc / perquè té ulls

els teus ulls / no són diccionaris / perquè no parlen amb paraules

els teus racons / d’arbre en arbre / són bosc

olor de pluja diem / però és olor d’ozó

a favor de la llibertat: / la prohibició

com que té ulls / l’orella és gel

gràcies al suc de llimona / la maduixa és dolça

diem respecte / per dir mur

diem distància / per dir por

Poema d'Hedoi Etxarte (Iruña, 1986), vist a ca L'efecte Jauss 2.0. No s'indica de qui és la traducció, així que potser és del mateix Quim Roig, el responsable del bloc, que és filòleg i corrector.

Gràcies per la troballa, Parèmies

Viure, i riure, dins dels mots

"Dins un mot, quanta gent que hi viu"

Vicent Andrés Estellés

Avui fa 10 anys que van començar a rodar els mots de 'Cada dia, un mot'. La màquina de mots no s'atura i, per celebrar-ho, Empúries ha publicat un llibre que recull la feina feta fins ara. Es titula Rodamots. Deu anys fent 'Cada dia, un mot' i en són autors en Jordi Palou i en Pau Vidal. Per als subscriptors, hi ha condicions especials de compra fins al 6 de març. Aquí trobareu més informació de l'aniversari i del llibre.

I avui també fa una quinzena de dies que ha deixat de funcionar la magnífica Base de badades, després de més d'un any de jugar amb els mots amb elegància i enginy. En homenatge al nostre badocaire de capçalera, direm que: "Dins un mot, quanta gent que hi riu". Fins ben aviat, elbokabulari!

Quant al vers inicial, popularitzat pels lletraferits de Rodamots, pertany a la segona estrofa d'un poema ben lexicogràfic: "Esborranys d'una oda al prefaci de la primera edició del Diccionari general de la llengua catalana de Pompeu Fabra", del Primer llibre de les odes (1972) de Vicent Andrés Estellés. Tota l'oda, una festa en homenatge al DGLC, fa així:

Sabíeu, al principi, el mot,

brut encara de fang, de llot,

de convivència terral.

Del mot vindria la central

força oculta que tot ho pot!

El mot, tan sols. Estupefacte,

un silenci voltava l’acte

del descobriment decisiu.

Dins un mot, quanta gent que hi viu!

L’oíeu, i tenia tacte.

Nucli cabdal i originari,

cabdell recòndit i primari,

coneixíeu el so i el pes,

com encara el volum. I més:

el seu amarg destinatari.

Hi ha el foc del mot, unes rupestres

ratlles, o nocions terrestres,

que determinen, al contacte,

el fet primordial d’un pacte

dur com uns ferros de finestres.

La paraula, l’eina mortal,

rigorosament temporal,

intemporal se’ns esdevé!

Si cada cosa el seu mot té,

el mot ens és fonamental.

Posa en marxa els pobles, els posa

en ordre de combat o alosa,

els empeny amb fonda energia!

Punt incert de la nit i el dia,

sempre entre la sang i la rosa!

La paraula, o allò que mou

un poble fondament, l’enrenou

d’una part de la humanitat

que proclama la dignitat

de viure, no subjecta a sou!

Des del fons de la rebel·lia

essencial, on inicia,

brusca, la fosca ascensió,

un signe de redempció

en ell es recolza i refia.

Un propòsit de senzillesa

així empentava, ardent, l’empresa

de net i fúlgid averany.

Vós sabíeu el dia i l’any

i treballàveu sense pressa.

Tenim la collita a l’andana!

Així el mot determina i mana,

oh fang, oh cànter, oh coloma,

goig proclamat de l’idioma

que ens delimita i agermana!

Vertiginoses com espigues,

ens retornaven veus antigues

que eren reducte i fonament,

aixecant l’antic testament

brancut de poderoses bigues!

Vós enramàveu, com ho fa

el camperol, el mot que haurà

de fructificar febrilment.

Secrets incògnits de sement,

oh bíblia del català!

PS: Un bloc d'escola badocaire i nom lexicogràfic: el Disseccionari.

"Oda al diccionario" de Neruda

LOMO de buey, pesado
cargador, sistemático
libro espeso:
de joven
te ignoré, me vistió
la suficiencia
y me creí repleto,
y orondo como un
melancólico sapo
dictaminé: “Recibo
las palabras
directamente
del Sinaí bramante.
Reduciré
las formas a la alquimia.
Soy mago”.

El gran mago callaba.

El Diccionario,
viejo y pesado, con su chaquetón
de pellejo gastado,
se quedó silencioso
sin mostrar sus probetas.

Pero un día,
después de haberlo usado
y desusado,
después
de declararlo
inútil y anacrónico camello,
cuando por largos meses, sin protesta,
me sirvió de sillón
y de almohada,
se rebeló y plantándose
en mi puerta
creció, movió sus hojas
y sus nidos,
movió la elevación de su follaje:
árbol
era,
natural,
generoso
manzano, manzanar o manzanero,
y las palabras,
brillaban en su copa inagotable,
opacas o sonoras
fecundas en la fronda del lenguaje,
cargadas de verdad y de sonido.

Aparto una
sola de
sus
páginas:
Caporal
Capuchón
qué maravilla
pronunciar estas sílabas
con aire,
y más abajo
Cápsula
hueca, esperando aceite o ambrosía,
y junto a ellas
Captura Capucete Capuchina
Caprario Captatorio
palabras
que se deslizan como suaves uvas
o que a la luz estallan
como gérmenes ciegos que esperaron
en las bodegas del vocabulario
y viven otra vez y dan la vida:
una vez más el corazón las quema.

Diccionario, no eres
tumba, sepulcro, féretro,
túmulo, mausoleo,
sino preservación,
fuego escondido,
plantación de rubíes,
perpetuidad viviente
de la esencia,
granero del idioma.
Y es hermoso
recoger en tus filas
la palabra
de estirpe,
la severa
y olvidada
sentencia,
hija de España,
endurecida
como reja de arado,
fija en su límite
de anticuada herramienta,
preservada
con su hermosura exacta
y su dureza de medalla.
O la otra
palabra
que allí vimos perdida
entre renglones
y que de pronto
se hizo sabrosa y lisa en nuestra boca
como una almendra
o tierna como un higo.

Diccionario, una mano
de tus mil manos, una
de tus mil esmeraldas,
una
sola
gota
de tus vertientes virginales,
un grano
de
tus
magnánimos graneros
en el momento
justo
a mis labios conduce,
al hilo de mi pluma,
a mi tintero.
De tu espesa y sonora
profundidad de selva,
dame,
cuando lo necesite,
un solo trino, el lujo
de una abeja,
un fragmento caído
de tu antigua madera perfumada
por una eternidad de jazmineros,
una
sílaba,
un temblor, un sonido,
una semilla:
de tierra soy y con palabras canto.

Pablo Neruda a Nuevas odas elementales

El llibre Nuevas odas elementales va ser publicat per Losada a Buenos Aires l'any 1955 i forma part d'un cicle en què el poeta xilè es dedica a escriure poemaris compostos d'odes. El precedeixen les Odas elementales (1954) i el segueix el Tercer libro de las odas (1957).

Els versos "Diccionario, no eres / tumba, sepulcro, féretro, / túmulo, mausoleo, / sino preservación, / fuego escondido, / plantación de rubíes, / perpetuidad viviente / de la esencia, / granero del idioma" em fan pensar en el Cortázar que parlava del diccionari com a cementiri de paraules en una citació de Rayuela que va inspirar el primer escrit d'aquest bloc.

Per si algú hi vol aprofundir, hi ha un estudi específic sobre aquest poema: "Visión del léxico en la "Oda al diccionario" de Neruda" d'Andrés Gallardo a RLA (Revista de lingüística teórica y aplicada), núm. 17 (1979), pàg. 77-96.

Consentirà un diccionari?

M'ensenyà l'escola a llegir
paraules, equacions, enciclopèdies.
Però què en faig jo ara, d'aquest paisatge?
Com traduiré la soledat d'aquesta platja?
Com lletrejar l'arena que a les ones entrega
els castells dels infants? Consentirà un diccionari?
M'exigirà música, espills, la ingenuïtat d'un eco?
És això una prunera? I aqueix vers, una catifa
d'albarsana voltant la timoneda?

Fragment inicial del poema "Biaix" del llibre Els estius (2008), del poeta i eminent blocaire Josep Porcar. Aquest autor castellonenc aprofita amb molt d'encert tots el mitjans actuals per fer arribar la seva veu poètica als lectors. Aquest llibre tan recomanable, i del qual ja hem parlat abans, és disponible en xarxa.

Escoli: L'albarsana és la menta (Mentha sativa) i una timoneda és un farigolar, on trobem en abundància el timó, farigola (Thymus vulgaris).

Al seu magnífic bloc Salms hem trobat un poema semblant, potser una espècie de work in progress d'aquest ara publicat. Reproduïm un fragment d'aquest altre poema-bessó on també apareix el mot 'diccionari':

m‘ensenyà l‘escola a llegir
paraules, llibres, enciclopèdies.
Però què faig jo ara amb aquest paisatge?
d‘on trac un diccionari? Hi ha traductors
competents a les universitats? És això llorer?
Com descriure el silenci d‘aquest desert?

"Visca tot el diccionari" de la Trinca

Mal que em diguin ordinari
visca tot el diccionari
i és que tant se me'n refot
de la lliga del bon mot.
No sigueu tan llepafils
i si més no respecteu
aquella immensa feinada
que va fer el pobre Pompeu.
Digueu-me per quins set sous
no s'ha de poder ajuntar
una "pe" amb una "u"
i una "te" amb una "a".
I digueu-me si és grollera
o si us sona malalment
aquesta disposició
que ha dictat el Parlament:

Gaudiran d'immunitat diputats i diputades
perquè, querelles a part, són persones reputades.

Mal que em diguin ordinari
visca tot el diccionari
i és que tant se me'n refot
de la lliga del bon mot.
I digueu-me si aquests versos
es poden trobar immorals
si van guanyar l'englantina
en els últims jocs florals:

Furiós ve l'oratge, guaita el mar com bull.
Onades salvatges rebenten l'escull,
rebenten l'escull onades salvatges.

Si són els sons que molesten
doneu-me quatre raons
perquè després de dir "cu"
no s'ha de poder dir "llons".
I digueu-me si hi ha algú
que pugui trobar groller
aquest nou ritme que canta
tota l'afició culé:

Ja tenim equip i un mister anglès
i hem guanyat la lliga com aquell qui res.
Quan en Núñez fitxa onze jugadors,
n'escull onze dels millors.

Mal que em diguin ordinari
visca tot el diccionari
i és que tant se me'n refot
de la lliga del bon mot.
Mentre hi hagi una paraula
patint discriminació
la nostra llengua estimada
serà una llengua amputada
i perdonin l'expressió.

Cançó del disc És que m'han dit que... (1985), amb lletra i música de La Trinca. No he trobat ni a Google Video ni a Youtube cap vídeo d'aquesta cançó. I no he buscat més. Tanmateix, jo només amb la lletra ja me'ls imagino cantant-la.

"Diccionari de butxaca" d'Ovidi Montllor

Ases!
Porcs! Vaques!
Gossos! Serps!
Sangoneres!
I llops!
Són animals de la terra.
Són animals del Senyor.
Duros!
Bancs! Finances!
Or! Negocis!
Bosses!
I Milions!
Són paraules de la terra.
Són paraules de senyor.
Mort!
Bondat! Fe!
Caritat! Submissió!
Pecat!
Infern!
Són paraules que, a la terra
va deixar el Senyor.
Ases!
Porcs!
Vaques!
Gossos!
Serps!
Sangoneres! I llops!

Poema-cançó titulat "Diccionari de butxaca" d'Ovidi Montllor i Mengual, que gravà al disc Crònica d'un temps (1973). Aquí podem escoltar aquesta cançó, totes les altres del disc i totes les dels altres discos.

Aquest senyor d'Alcoi ens va deixar quan era massa jove, però el seu record és molt present. A la xarxa, també. Per exemple, a l'Arxiu Personal Ovidi Montllor i al Centre Cultural Ovidi Montllor.