"Tota la vida he sigut un apassionat lector de diccionaris. És una afició com una altra, però és més absorbent que moltes altres. Perquè els detalls que es poden buscar en un diccionari dibuixen una gamma molt àmplia i per tant la curiositat no queda mai definitivament satisfeta."
Inici de l'article "Catarsi" de Joan Solà, publicat a l'AVUI la Setmana Santa de 1999. Es pot llegir dins del magnífic recull Plantem cara (Barcelona: La Magrana, 2009, p. 72). I no enganyo ningú si dic que per a qualsevol amant de les llengües la lectura completa d'aquest breu article és absolutament catàrtica, entre d'altres coses.
Obres realitzades amb tinta xinesa pel belga Benoi Lacroix. De fet aquest artista utilitza sovint el suport del llibre vell per tal de pintar-hi a sobre. Ja n'havia publicat una fa temps.
Dins del Libro de los secretos de agricultura, casa de campo, y pastoril de Fra Miquel Agustí (Barcelona: Pablo Campins, 1722) trobem un apèndix amb un vocabulari hexalingüe en castellà, català, llatí, portuguès, italià i francès. El seu títol complet és "Vocabulario de seis lenguas en que se declaran los nombres de los arboles, yervas, frutas y otras cosas contenidas en el presente Libro de los Secretos de Agricultura".
Però la història d'aquest llibre comença un segle abans. Fra Miquel Agustí (Banyoles, 1560-1630), prior del Temple de Perpinyà, de l'orde de Sant Joan de Jerusalem, publicà, en català, el Llibre dels secrets de agricultura, casa rústica y pastoril (Barcelona: Esteve Liberós, 1617). És una obra que parla del temps, les herbes medicinals, les cases de pagès, la viticultura, les malalties dels camp, la caça i moltes d'altres qüestions relatives a l'agricultura, com ara fer que els préssecs no tinguin pinyol (malauradament aquest darrer secret no ha estat prou aprofitat pels conreadors de Prunus persica i els préssecs encara presenten el seu fatídic pinyol). O com diu Fra Reginaldo Poc a la deliciosa censura de l'obra, aquesta ensenya "la nata de hortalizar, la fineza pastoril, la medula de la labranza, la quinta essencia del cazar, con la flor de la pesqueria...".
L'obra va tenir un èxit tan extraordinari com merescut, bàsicament pel seu caràcter pràctic. El llibre es coneixia popularment com El Prior. Es creu que va ser el mateix Miquel Agustí qui el traduí del català al castellà, llengua en què es publicà per primer cop l'any 1625. Aquesta traducció tingué múltiples reedicions, fins a inicis del XIX (també n'existeixen facsímils del segle XXI). És precisament la traducció castellana la que afegeix el vocabulari hexalingüe de més de dos-cents seixanta termes agrícoles, ordenats alfabèticament a partir del lèxic castellà. Aquí teniu tots els de l'edició de Campins, 1722 (clicar per augmentar):
Per tal de fer-ne un petit tast, transcric els mots de la inicial hac. S'hi observa com, en general, el català presenta consonància amb la resta de llengües romàniques, llevat del castellà (en la efa inicial principalment):
Castellano
Catalàn
Latin
Portuguès
Italiano
Francès
Haba
Fava
Faba
Faba
Fava
Fave
Haya
Faig
Fagus
Faja
Faggio
Faus
Hezes de vino
Ros de bota
Fex
Sarro
Feccia
Hinojo
Fenoll
Feniculum
Funcho
Fenochio
Fenoil
Hinojo marino
Fenoll marin
Crithmum
Funcho marinho
Fenochio marino
Fenoil marin
Hinojo salvage
Fenoll bastart
Feniculum erraticum
Funcho sauvage
Fenochio erratico
Fenoil salvaje
Higuera infernal
Erba de Talpas
Ricinus
Fuigueirado infierno
Mirasole
Pausme Dieu
Hortiga
Hortiga
Urtica
Ortiga
Ortica
Ortie
Hortiga muerta
Hortiga, que no pica
Urtica Labeo
Ortiga morta
Ortica morta
Ortie morte
Hiel
Fel
Fel
Fel
Fiele
Fiel
Higuera
Figuera
Ficus
Figueira
Fico
Figier
Hongos
Bolets
Fungi
Cogumelos
Fonghi
Campignons
Huevos
Ous
Ova
Ovos
Auovo
Oeuf
Aquest "Vocabulario de seis lenguas" no va tenir influència en la producció lexicogràfica contemporània. Com diuen Colon & Soberanas (1986: 102), "Pel fet de presentar-se l'obra com un llibre per a ús dels pagesos, els lletraferits devien mirar-se'l per damunt de l'espatlla i no el feren servir. D'aquesta manera observem que el seu lèxic no ha passat als vocabularis de Torra i Lacavalleria". En canvi, com indiquen Prats i Rossich, el lèxic d'Agustí sí va ser aprofitat a partir del s. XIX dins del Belvitges, el Labèrnia i el més modern DCVB.
Per aprofundir en l'estudi de tota l'obra, recomano l'article de Modest Prats i Albert Rossich "El Llibre dels secrets d'agricultura i la prosa catalana a l'època del Barroc" dins d'Engrunes i retalls. Escrits de llengua i de cultura catalanes de Modest Prats (edició a cura de Francesc Feliu, Girona: CCG edicions, 2009), esp. p. 181-191. Els autors hi analitzen els elements populars, les formes dialectals, els cultismes, els castellanismes, la morfologia, la sintaxi, la grafia i la fonètica.
Més: - El "Vocabulario" a Internet Archive (edició de Piferrer, 1722). - La primera edició en català (edició d'Esteve Liberós, 1617) a Lluisvives.com (amb transcripció). - L'obra completa en castellà (edició de Piferrer, 1722) a Cervantesvirtual.
PD 2/11/11: Ampliem les referències (gràcies, Mauleta!): Luis Pablo Núñez, "Ediciones e historia textual del Libro de los secretos de agricultura de Miguel Agustín", Butlletí de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, LI, 2007-2008, p. 199-223.
Li agraeixo al bibliòfil Pisco que m'hagi facilitat el seu exemplar d'El Prior, del qual provenen totes les imatges. Malauradament li hauré de retornar.
Aquestes dues fotografies de Joan Coromines i Vigneaux (a Pineda de Mar, l'any 1992) són del periodista Saül Gordillo. Les he trobades dins d'un grup de Flickr (una xarxa social d'imatges digitals) al qual pertanyo:Lexicography & Dictionaries / Geiriaduraeth a Geiriaduron. Hi trobareu imatges de diccionaris, lexicògrafs i gent en actituds més o menys lexicogràfiques. Algunes són realment precioses, però clar jo no sóc imparcial.
El Vocabulario para la enseñanza del castellano en Mallorca (Palma: Imprenta de la Librería Politécnica, 1933) es presenta com a obra anònima, tot i que indica que va ser "arreglado por un maestro nacional de Palma". El meu exemplar té escrit amb llapis a la portada que aquest mestre és en "Ferrer Ginard".
El mallorquí Andreu Ferrer Ginard (Artà, 1887 - Palma, 1975), recopilador de material folklòric balear, va ser fundador d'Edicions Cort, encara activa, del periòdic Llum nova (1912-13) i de la revista Llevant. Exercí com a mestre nacional al Migjorn Gran (Menorca), Palma i Artà. És autor de les obres Cançonetes menorquines (1914), Rondaies de Menorca (1922), Rondaies populars de diferents autors i països (s.d.), Aplicació del sistema decimal a la classificació del folklore (1924) i Folklore balear (1965). Com a mestre va ser defensor de l'ús escolar de la llengua catalana, col·laborant amb l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana i publicant l'any 1931 una Cartilla mallorquina per als escolars.
De fet l'única indicació que he trobat sobre l'autoria és la del meu exemplar. No consta cap exemplar d'aquesta obra al CCUC i el de la biblioteca de la UIB està fitxat com a anònim (i, estranyament, sense data). Un altre exemplar, de la Biblioteca Bartolomé March, també consta com a anònim. Malauradament, una simple indicació feta amb llapis a la portada no es pot considerar una prova concloent. Confiem que algú altre, amb més coneixement de lexicografia balear, pugui confirmar o descartar aquesta hipòtesi.
En el preàmbul l'autor parla d'obres semblants dins de la lexicografia mallorquina, citant el vocabularis escolars que incloïen la Enzeñanza práctica del castellano en las Baleares de D. Boatella i M. Bosch i les Enciclopedias escolares de Porcel. Malgrat ser obra d'un mestre i anar dirigida especialment al primer ensenyament dels escolars, se'ns diu que també és "para uso de las personas mayores", satisfent així els dos públics potencials. També indica l'autor que "ya nadie duda que el mallorquín es una modalidad de la gloriosa lengua catalana".
Aquesta obra és un vocabulari bilingüe mallorquí-castellà estructurat en apartats temàtics (36 lliçons) de l'estil de "Nuestro cuerpo", "Prendas de vestir", "La escuela", "La vivienda"... Al final també inclou una llista bilingüe i alfabètica de verbs. L'autor declara que són "las palabras más corrientes en Mallorca con su correspondencia castellana". A tall d'exemple, dins del primer apartat sobre el cos humà trobem mots com ara "les pipelles / las pestañas", "el barram / la dentadura", "la trunyella / la trenza", "la coa / la cola", "el galamó / la papada", "els nuus / los nudillos", "la xella / el sobaco" o "la butza / el estómago".
Molts dels mots del diccionari van introduïts per article, i una de les primeres qüestions que es constaten és que en cap cas apareix l'article salat. Això ho ha fet l'autor perquè el considera un article vulgar i l'ha substituït per el, la, els, les, formes que segons ell són conegudes per tots els mallorquins i pertanyen a un registre literari. Fra Pere Antoni Figuera, un altre lexicògraf mallorquí del XIX, tampoc utilitzava l'article salat. De fet, tradicionalment i malgrat la seva vitalitat, l'article salat no s'ha usat en els registres formals, mentre que sí que era habitual durant l'edat mitjana.
PD: Un comentari d'un amable lector del bloc ens confirma l'autoria d'Andreu Ferrer Ginard sobre la base de dues publicacions: "Pere Rosselló Bover, en el seu treball La narrativa i la prosa a Mallorca a l'inici del segle XX (Barcelona: PAM, 2006), corrobora en una nota a peu de pàgina (n. 25, p. 53) la teva proposta d'autoria (Andreu Ferrer Ginard). Coincideix en aquesta informació el catàleg Lectura i escola. Els llibres escolars de lectura dels nostres padrins (Mallorca, 2005: p. 65)". Moltes gràcies!
"El Centre d’Estudis sobre les Èpoques Franquista i Democràtica (UAB) ha fet una recerca ambiciosa per a la creació d’una base de dades a partir de la qual s´ha elaborat aquest diccionari. Aquesta obra col·lectiva, en què han participat 97 autors especialistes, presenta informació sistematitzada i rigorosa sobre personatges, organitzacions, institucions, esdeveniments i fenòmens d’una etapa històrica que reclama l’interès dels lectors. El contingut d’aquesta obra permet una triple lectura. Una de caràcter introductori, conformada per veus generalistes que fan possible que el lector s’apropi als fenòmens específics del període. Les entrades sobre els esdeveniments proporcionen una segona línia de tractament de la informació. La tercera, finalment, la constitueixen les entrades biogràfiques i sobre institucions i organitzacions. El resultat és un diccionari amb 542 entrades que responen a la voluntat dels autors d’oferir una visió global sobre Catalunya durant el franquisme." (informació treta d'aquí)
És una obra publicada el 2006 que es pot consultar també en línia mitjançant un cercador avançat molt pràctic.
El nou monosil·làbic prové del numeral cardinal indeclinable llatí novem. Entre d'altres faramalles al voltant del 9 (i a semblança del que férem l'any passat amb el 8 i fa dos anys amb el 7), esmentarem aquestes 9:
La frase feta fer nones prové del llatí: l'hora nona (novena) era l'hora de la migdiada, les tres de la tarda en la divisió romana del dia.
El 9 és un dels nombres de la bona sort en la cultura xinesa, associat al dragó i a l'emperador. S'utilitza molt en els casaments i és homòfon d'un mot que significa 'durador'.
En canvi, és un dels nombres de la mala sort al Japó, juntament amb el 4. Com el nostre 13, vaja. El 9 japonès es pronuncia ku, que també significa 'sofriment'.
El 9 i el 6 sovint es confonen. La relació inversa entre els dos nombres també es manté en el codi binari, on el 9 és el complement binari del 6. En codi binari, 9 = 1001 i 6 = 0110. Justament al revés.
Nosaltres diem que els gats tenen set vides, però en el món anglosaxó l'admiració davant l'agilitat del felí és encara superior: cats have nine lives.
La simfonia núm. 9 de Beethoven (en re menor, op. 125) és la darrera que composà Beethoven i la més coneguda de totes. Acaba amb l'Oda a l'alegria de Schiller i, des de 1986, és l'himne de la Unió Europea.
Les muses (o heliconíades) del Parnàs grec són nou divinitats de l'escriptura i la música: Cal·líope (poesia èpica), Clio (història), Èrato (poesia lírica), Euterpe (música), Melpòmene (tragèdia), Polímnia (himnes i geometria), Talia (comèdia), Terpsícore (dansa) i Urània (astronomia).
"Revolution 9" és probablement el tema més experimental dels Beatles. Apareix a The white album (1968) i és una barreja de 100 fragments de sons, converses, música clàssica, cançons, etc. Charles Manson va imaginar tot d'explicacions bíbliques apocalíptiques a partir d'aquesta peça musical.
I per acabar, 9 dels diccionaris catalans publicats l'any 1999: Diccionari de la rima de Susanna Rafart, Diccionari etimològic manual de Josep Moran, Diccionari ideològic de la llengua catalana de Raimon Cuixart, Diccionari temàtic de modismes de Susana Rodríguez-Vida, Diccionari de refranys d'Anna Parés, Diccionari de frases fetes de Joan Abril, Diccionari del ball d'Aleix Cort, el Diccionari dels noms de noi i de noia (en dos volums) de Josep M. Albaigès i el Diccionari de renecs i paraulotes (execracions, blasfèmies, flastomies, imprecacions, malediccions, injúries, insults, invectives, fàstics, blasmes, vituperis, improperis, retrets, amenaces, paraules gruixudes, malsonants i despectives, sobrenoms i malnoms, interjeccions i mots i expressions relatius al sexe) de Pere Verdaguer.
Nota: casualment aquest apunt és del dia 9 del 9 del 09, a les 09:09.
Aquest diccionari paròdic és obra d'un artista català de Valldoreix (Sant Cugat del Vallès), de nom Adolf. Es tracta d'un llibre d'artista transformat (18 x 23 x 4) creat el 2006.
El text diu:
- No requereix instal·lació. - 100 % compatible. - Edició de 1976 impresa a Sardañola. - Amb la signatura de la primera propietària. - Molt recomanable per a polítics que utilitzen els dos idiomes en les mateixes frases.
El material principal de l'obra és un diccionari de segona mà, un dels Diccionarios Universales Mateu (de la barcelonina editorial Mateu). En concret, aquest de catalán-castellano / castellano-catalán es va editar el 1965 (amb reedicions de 1968 i 1976). Aquesta obra no consta al repertori Els diccionaris catalans de 1940 a 1988 de M. Teresa Cabré i Mercè Lorente.
The sleeping dictionary (2003) és una pel·lícula de Guy Jenkin on apareixen Jessica Alba (i d'altres actors i actrius), que ens narra una història d'amor impossible entre una indígena d'una tribu de caçadors de caps, els iban de Sarawak (illa de Borneo), i un jove anglès, dins del context de la colonialització anglesa als anys 30.
El títol fa referència a un curiós sistema per aprendre la llengua pròpia dels iban. El costum local que explica la pel·lícula era que quan arribava un anglès nou al poblat se li assignava una noia de la tribu com a "diccionari de llit". Aquesta noia convertida en diccionari convivia amb el nouvingut en concubinat, fet que li permetia també ensenyar-li la llengua i els costums del lloc.
Si algú troba aquest sistema un pèl estrany però està interessat en tenir nocions d'iban també pot recórrer a An Iban-English dictionary (Oxford: Clarendon Press, 1981) d'Anthony Richards. Es tracta d'un diccionari enciclopèdic amb més de 10.000 entrades que va ocupar una dècada de la vida del seu autor. Se'l considera (en aquest article) "one of the finest works of its kind ever compiled for any Southeast Asian language". També hi ha disponible un senzill diccionari anglès-iban en línia.
L'actual diccionari canònic, normatiu i de referència de la llengua catalana, o sigui el DIEC2, ja té tres versions en paper. La primera es va publicar, en tapa dura, l'abril del 2007, fet que el va convertir en un inhabitual regal de sant Jordi. La segona no es va fer esperar gaire: el novembre del 2007 apareixia una reimpressió d'igual format però amb esmenes. La tercera versió, la més recent, va aparèixer en un format nou, en rústica i en dos volums, el 31 de març passat, i amb noves esmenes. En la darrera versió podem llegir:
Segona edició: abril del 2007 Primera edició en rústica: març del 2009
Segons l'IEC totes tres versions són una segona edició respecte el DIEC1, el del 1995. O sigui que l'actual diccionari normatiu és la tercera versió de la segona edició i, alhora, la seva primera edició en rústica, afirmació que sembla digne d'un guió de Julius Henry Marx.
Dins del web de l'IEC parlen de les "diferents impressions del DIEC2" per referir-se a allò que jo aquí anomeno "versions". Aquest ús d'"impressió" es refereix a la pròpia primera accepció del terme: "1 1 f. [AF] [LC] [CO] Acció d’imprimir; l’efecte. La impressió d’un llibre. Una impressió acurada. Procedir a la segona impressió d’una obra". Em queda el dubte de si una segona impressió, i aquest DIEC2 ja n'ha tingut tres, no s'hauria de considerar una "reimpressió". Raonablement semblaria que sí, però el terme "reimpressió" és sinònim d'"edició" (en la accepció 4 2 d'aquest darrer). En conseqüència, l'actual diccionari canònic, normatiu i de referència de la llengua catalana seria una tercera edició de la seva pròpia segona edició.
En definitiva, i per aclarir aquesta petita controvèrsia lèxica, no hi ha res com emprar l'analogia teològica de la Santíssima Trinitat. L'actual DIEC2 és un i tri, un sol diccionari que existeix simultàniament en tres edicions distintes: la primera en rústica, la segona del DIEC i la tercera del DIEC2. Un, tri i en dos volums. Ni Anselm de Canterbury ho hauria superat.
Entrades
