Presentació del Diccionari de Textos Catalans Antics en xarxa

El proper dilluns 30 de novembre tindrà lloc una jornada acadèmica de presentació del Diccionari de Textos Catalans Antics. Aquesta obra fa temps que està disponible en xarxa, aquí ja n'havíem parlat, però ara se'n fa la presentació oficial a la Sala de Professors de l'edifici Josep Carner de la Facultat de Filologia de la UB. El Centre de Documentació Ramon Llull ho organitza i aquest n'és el programa:

- “Banca dati e dizionario storico: l’esempio del Tesoro della Lingua Italiana delle Origini”. Prof. Pietro Beltrami, director de l’Opera del Vocabolario Italiano (18′30 h).

- Presentació del Diccionari de Textos Catalans Antics en xarxa, primera concreció del projecte de Diccionari del Català Antic. Amb la intervenció de la prof. M. Teresa Anguera, vicerectora de Política Científica de la Universitat de Barcelona; del prof. Salvador Giner, president de l’Institut d’Estudis Catalans; i del prof. Joaquim Rafel, director del Diccionari del Català Antic (19′30 h).

- “Los corpus. La hora del filólogo”. Prof. José Antonio Pascual, sotsdirector de la Real Academia de la Lengua Española (20′15 h).

Via Bloc de Lletres

La imatge de l'apunt prové de la Bibliografia de Textos Antics Catalans, Valencians i Balears de la Universitat de Califòrnia, Berkeley.


PS 30/11/09: Als comentaris trobareu més informació i enllaços d'altres projectes lexicogràfics relacionats amb el català antic.

Martínez de Sousa: del diccionari al manual

Dedicat a la Silvia Senz Bueno, blocaire multilingüe i especialista
en plantes, massatges i edició de llibres

Per als aficionats a la lexicografia (de tot hi ha d'haver en aquesta vida) hi ha alguns manuals imprescindibles escrits en castellà. Dos d'ells són obra del mateix autor: el bibliòleg, ortotipògraf i lexicògraf gallec José Martínez de Sousa ("Pepe" per als amics o "el azote de la Academia" per a d'altres, no sé si també amics). President d'honor de l'Asociación Española de Bibliología, ha estat també president de l'Associació Internacional de Bibliologia. Tot un expert en el món del llibre, vaja.



Primer va publicar el Diccionario de lexicografía práctica (Barcelona: Biblograf, 1995, dues edicions), un diccionari sobre diccionaris, un bucle lexicogràfic que va néixer del primer curs de postgrau de lexicografia impartit a la UB, l'any acadèmic 1992-1993. Martínez de Sousa, un dels directors del curs, tot i ser especialista en la matèria, va assistir a les diferents lliçons i va compilar els termes lexicogràfics que hi anaven apareixent. El resultat va ser "el primer diccionario que trata de recoger y definir o explicar voces y nombres del entorno lexicográfico". Es tracta d'un diccionari enciclopèdic i, a banda de conceptes teòrics i pràctics, no hi falten entrades dedicades a Antoni Maria Alcover, Maria Teresa Cabré, Joan Coromines, Pompeu Fabra, Joan Solà, etc.



Més recentment ha aparegut el Manual básico de lexicografía (Gijón: Trea, 2009), una actualització del diccionari anterior. L'obra ens acosta a la tècnica lexicogràfica: orígens, desenvolupament, conceptes principals, lexicògrafs il·lustres... Ningú millor que l'autor per parlar d'aquest obra nascuda per a ser una referència indiscutible dins d'aquest camp:

"Normalmente, la gente cree, por ejemplo, que un diccionario es un libro formado por una serie de artículos situados exclusivamente en orden alfabético de las voces o frases con que comienzan. Más difícil le parece definir una palabra, por simple que sea. Si lo intenta, casi seguro que fracasa. Los lexicógrafos se convierten, así, en brujos de la tribu para muchos consultantes de cualquier obra lexicográfica. He aquí, pues, que el universo lexicográfico al alcance de cualquier usuario de la lengua puede devenir fácilmente en algo sumamente complejo. [...] La presente obra tiene por objeto introducir al lector en los entresijos de una técnica científica llamada lexicografía y explicar qué es una obra lexicográfica (por ejemplo, un diccionario o una enciclopedia) y cómo se definen, manejan y emplean los términos que dan vida a esa técnica. Es decir, se trata de poner a disposición de cualquier lector aquello que a cierta distancia le parece raro o incomprensible."

Si voleu saber-ne més sobre aquest important lexicògraf castellà, no deixeu de visitar el seu divertit portal web: www.martinezdesousa.net. La triple imatge del lexicògraf pertany a una entrevista de la revista La linterna del traductor.


En anglès: Dictionary of lexicography de Hartmann i James (Londres: Routledge, 1998).

Contumèlies

Al Profanity Dept. de l'OED són experts en contumèlies, deshonries, greuges, blasfèmies, dicteris, vituperis, irreverències, oprobis, procacitats, renecs, paraulotes, paraulades, morrades, execracions, insolències, grosseries, ultratges, afronts, flastomies, imprecacions, grolleries, ofenses, injúries, insults, invectives, blasmes, improperis, blastomies, befes, motades, paraules fortes, gruixudes, malsonants, despectives i afrontoses..., un dels aspectes més refotudament creatius de tota llengua.

Un vocabulari gitano-català

L'escriptor modernista barceloní Juli Vallmitjana Colominas (1873-1937), argenter de professió (el seu pare fundà Platería y Metales Vallmitjana i tenien botiga a Gràcia), estudià belles arts a la Llotja. Tot i relacionar-se amb ambients bohemis de la ciutat comtal, també se sentia atret per altres classes socials més marginals encara. Aquest interès es centrà sobretot en els gitanos de Montjuïc i Hostafrancs, protagonistes de molta de la seva producció literària. Per tal de reproduir el més fidelment la llengua dels seus personatges, Vallmitjana usà formes de català col·loquial i de l'argot gitano barceloní, tant de gitanos catalans com castellans.

L'any 1908, el noucentisme s'obria pas entre les lletres catalanes, però en Vallmitjana anava per una altra banda. Amb el nom de J. V. Colominas, publicà Sota Montjuich: novela* (Barcelona: Tip. L'Avenç), on retrata la Barcelona pobra del peu de Montjuïc, des de les Drassanes fins al Llobregat, un paisatge de pidolaires, lladres, estafadors, meuques, macarres... És al final d'aquesta obra que en Vallmitjana inclogué un vocabulari de les paraules que usaven els gitanos de la zona. Aquest vocabulari el reproduïrà dos anys després a La Xava** (Barcelona: Tip. L'Avenç, 1910), una de les seves obres més conegudes.

Clicar per augmentar. El vocabulari en pdf.

Quan un es troba amb fragments com aquest del personatge Hospici de La Xava: " Vaig al poleio: acabo d'escarbar un parluco. És de là. Té, pinxera: tralla i tot.", un s'adona, d'una banda, de la riquesa d'una llengua que en Vallmitjana salvà per a la literatura i, de l'altra, de l'encert que va tenir d'afegir l'apèndix amb termes del caló. Respecte al mot caló, el DIEC2 recull dues accepcions que es complementen en el cas de què parlem: en primer lloc, és el parlar dels gitanos de les nostres contrades; en segon lloc, és l'argot de lladres, trinxeraries i d'altra gent que viu del qüento, sovint d'origen gitano.

Fins al 22 de novembre, a la Sala petita del TNC es pot veure El casament d'en Terregada, la primera adaptació important del teatre d'en Vallmitjana. El TNC, sensible a la llengua del text d'en Vallmitjana, facilita un Glossari de termes de l'argot de malfactors per entendre millor l'obra.

Més: apunt sobre aquest argot (d'on prové el pdf) al bloc The Psycho-Hamster's Way.

* N'hi ha una segona edició dels anys vint d'Antoni López i de la Llibreria Espanyola. Fa poc ha aparegut la doble novel·la-assaig Sota Montjuïc; Criminalitat típica local, a cura d'Elisabet Velázquez, publicada per Arola i 1983 (2004, amb un estudi de Francesc Foguet i Albert Mestres).

** Reeditat primer per La paraula viva (1975, amb pròleg de Josep Miracle) i, més recentment, per Edicions 1984 (2003, edició d'Enric Casasses).

Enginy, saviesa, refranys

Al Parèmies

Els catalans podem gaudir de l'immens cabal lingüístic que representen les parèmies (refranys, locucions, frases fetes...) gràcies a l'esforç d'uns quants compiladors, entre els quals destaquen Sebastià Farnés, Joan Amades, Cels Gomis, Valeri Serra i Boldú, Joana Raspall, Maria Conca, etc. A l'era d'Internet, els mètodes i les possibilitats de recerca i difusió han augmentat enormement, però continua essent bàsica la tasca de recopiladors que posin a l'abast de tothom aquest material. Dins l'àmbit de la nostra llengua, a Internet hi ha un nom que destaca, en Víctor Pàmies i Riudor. Actualment manté de manera activa més d'una dotzena de blocs dedicats a diferents aspectes de la paremiologia: refranys catalans amb equivalents castellans, dites, frases fetes, citacions, etimologies, refranyers temàtics... La seva tasca demostra l'enginy d'un de sol compartint la saviesa de tots. Una saviesa que es veu plasmada ara mateix en una xifra concreta, tres-cents mil, els registres paremiològics a què ha arribat. I ell diu que acaba de començar...

Aprofitem l'avinentesa per mostrar alguns dels diccionaris publicats en paper que s'ocupen exclusivament d'aquest aspecte tan ric de la llengua catalana. No s'inclouen diccionaris d'aforismes o de citacions. Ordenats cronològicament, i amb el constrenyidor (i certament absurd) requisit de tenir el mot diccionari al títol:

1. Diccionario de refranes catalanes y castellanos de D. J. A. X. y F.* (Barcelona: Impr. de Saurí, 1831).
2. Refranero castellano-catalán. Refranes, adagios, proverbios, aforismos, frases proverbiales, etc. Dispuestos en riguroso orden alfabético, con sus correspondencias catalanas. Separata del Novísimo Diccionario Manual de las lenguas castellana-catalana de Jaume Àngel Saura (Barcelona: Librería de Esteban Pujal, 1884).
3. Colección de vocablos y modismos incorrectos y viciosos usados por los catalanes cuando hablan el castellano. Materias diversas sobre lenguaje. Diccionario en compendio catalán-castellano de Joaquín Casanovas y Ferrán (Barcelona: López, 1884²).
4. Diccionario de aforismos, proverbios y refranes: con la interpretación para su empleo correcto, y la equivalencia en siete idiomas: portugués, francés, italiano, inglés, alemán, latín y catalán de Jorge Sintes Pros (Barcelona: Sintes, 1954).
   
5. Diccionari de locucions i de frases fetes de Joana Raspall i Juanola i Joan Martí i Castell (Barcelona: Ed. 62, 1984).
6. Diccionari de locucions de Joana Raspall i Juanola i Joan Martí i Castell (Barcelona: Ed. 62, 1995).
   
7. Diccionari de frases fetes català-castellà / castellà-català de Joan Abril Español (Barcelona: Ed. 62, 1996).
8. Diccionari de frases fetes de Joana Raspall i Juanola i Joan Martí i Castell (Barcelona: Ed. 62, 1996).
   
9. Diccionari de refranys: català/castellà i castellà/català d'Anna Parés i Puntas (Barcelona: Ed. 62, 1997).
10. Diccionari temàtic de modismes de Susana Rodríguez-Vida (Barcelona: Ed. 62, 1997).
    
11. Diccionari de frases fetes, refranys i locucions amb l'equivalència en castellà (Barcelona: Diccionaris de l'Enciclopèdia, 2000).
12. Frases fetes al nord de la llengua: diccionari de les comarques de Castelló de Maria Soledat González i Felip (Castelló: Servei de Publicacions de la Diputació de Castelló, 2000).
    
13. Diccionari de sinònims de frases fetes de M. Teresa Espinal (Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Universitat Autònoma de Barcelona i Universitat de València, 2004).
    
14. Diccionari català-francès d'expressions, locucions i refranys de Cristià Camps i Renat Botet (Canet de Mar: El Trabucaire, 2006).
15. Diccionari d'expressions lingüístiques recollides de les Rondaies Mallorquines d'en Jordi des Racó (Mn. Antoni M. Alcover) d'Antoni Llull Martí (Palma: Moll, 2008).

* Avís a navegants: ¿algú sap qui s'amaga sota aquestes inicials?

(Logo de Pallidisseny)

Buscadors de paraules

"C'est la vie: ¿de què viurien, els buscadors de paraules, si els diccionaris fossin perfectes?"

Joan Solà

Aquesta és l'encertada conclusió de l'article "Sant Fiacre, ora pro nobis" (30.IX.1999, a Plantem cara, p. 87), on el Dr. Solà mostra la imperfecció (i les meravelles) dels diccionaris tot buscant-hi el mot fiacre.

Als blocs, sense anar més lluny, en trobem un bon grapat, de buscadors de paraules. Alguns que conec i recomano: Base de badades (neologismes festius), Català afinat (perquè errare humanum est), Desdefinicions (la calaixera de neologismes festius del bloc d'en Tibau), Diccionari afectiu de la llengua catalana (les paraules preferides), Disseccionari (una allau de neologismes festius), Gran Diccionari Interactiu Altempordanès (el blogdiccionari altempordanenc), La paraula de la setmana (la dosi setmanal del bloc Saps què vull dir-te?), Lo Vistaire (mots d'Andorra i l'Alt Urgell), Mot a mot (cada mot, un món), Paraules i mots (i poemes)...

Catalão

"É o catalão uma língua românica, tão independente como qualquer das suas co-irmãs: na Península Ibérica o português e o castelhano ou espanhol, em territorio da França o francês e o provençal - para citar apenas as que lhe são geograficamente mais próximas."

mb aquestes paraules comença la introducció, "Catalão, língua viva", del Dicionário catalão/português de William Agel de Melo (Goiânia: Oriente, 1975). És aquest un cas curiós de la lexicografia catalana: un diccionari català editat a més de vuit mil quilòmetres de les terres de parla catalana, a la brasilera ciutat de Goiânia. És un cas curiós però que té una senzilla explicació. L'autor d'aquest diccionari de catalão va néixer a Catalão. En aquest indret de Goiás (Brasil), fa uns quants segles, suposadament, es va establir un clergue d'origen català que hi feia negoci, produint queviures per als exploradors que anaven cap a les mines d'or de la Capitania de Goiás. D'aquí el nom.

El prolífic escriptor i traductor Agel de Melo, català del Brasil (catalano és el gentilici en portuguès), és autor de 22 diccionaris, bàsicament repertoris bilingües entre el portuguès i la majoria de les altres llengües llatines. Una obra monumental (la més gran del món de diccionaris bilingües), entre la qual figura en un lloc d'honor aquest primer diccionari bilingüe català-portuguès. Advocat de formació i diplomàtic de carrera, de 1966 a 1969 va treballar com a vicecònsol brasiler a Barcelona. Aquests tres anys a Catalunya li desvetllaren l'interès per una llengua que no només aprengué, sinó que es decidí a difondre.

Fitxa bibliogràfica del volum

La llampant coberta reprodueix un mapa d'Europa (1670) del cartògraf holandès Frederik de Wit. A l'inici trobem una introducció d'Adriano da Gama Kury que situa el català entre les altres llengües romàniques: una breu història, el domini lingüístic, la vitalitat del moment... I tot seguit, els mots. El Dicionário catalão/português inclou més de 30.000 entrades, amb la categoria gramatical i la corresponent traducció al portuguès. Hi consten només les equivalències català-portuguès, no pas a l'inrevés.

Hi ha obres de la lexicografia catalana a les quals és difícil seguir-los la pista, malgrat que no són gaire velles. Aquest diccionari català-portuguès és una d'elles. Probablement la causa principal de la seva escassa difusió (no consta al repertori Els diccionaris catalans de 1940 a 1988 de M. Teresa Cabré i Mercè Lorente) es troba en el fet d'haver-se editat tan lluny.

En l'actualitat, disposem d'altres obres més actualitzades, com el Diccionari portuguès-català i català-portuguès de Clara Prat Turu (Pòrtic, 1982) i el Diccionari portuguès-català i català-portuguès de Manuel de Seabra i Vimala Devi (en dos volums, editats per Enciclopèdia Catalana el 1986 i el 1989, respectivament, i amb recents reimpressions).

Darrera pàgina del Dicionário, la zeta

Més: Relações literárias entre a cultura portuguesa e a catalã / Relacions literàries catalanoportugueses

Far East Dictionary

"Far East Dictionary" de Nicholas Jones

Els anglesos coneixen com a Far East les regions sud i sud-est d'Àsia: Xina, Japó, Corea del Nord i del Sud, Mongòlia... Així que pensem que aquest deu ser un diccionari d'equivalències entre l'anglès i alguna de les llengües asiàtiques dels països que hem indicat (probablement el xinès). L'artista bibliòpata, escultor de llibres s'autodefineix, és en Nicholas Jones, de Melbourne, qui afirma sobre els llibres que retalla: "these books were conceived, born, loved, stored, discarded, found anew, studied, cut, folded and reborn". Amb un web que porta per nom bibliopath.org, ja podem imaginar que el protagonista principal, la musa que l'inspira i la víctima que aquest australià transforma, és el llibre. Val la pena passejar-se per la seva galeria d'imatges. Heus aquí alguns altres dels seus cadàvers exquisits:

Merci, Belinda

Perdre de vista el significat

"De tant en tant, convé donar un cop d'ull al diccionari: ja he escrit en d'altres ocasions que una societat comença a decaure de debò quan perd de vista el significat de les paraules. El diccionari, doncs, és oportú quan alguna situació propicia que aquest significat es difumini, es retorci o es perverteixi. I la situació en què es troba Catalunya sens dubte és immillorable per a predicadors, demagogs i altres malabaristes verbals."

Sebastià Alzamora

Aquest fragment forma part de l'article "Corruptors de paraules" de l'imparable Alzamora, publicat a l'AVUI el 29/10/09 (p. 2). L'escrit complet comença per les definicions de corrupció i corrompre del diccionari d'Enciclopèdia Catalana (el mateix que accepta bloc, dit sigui de passada). Com ens podem imaginar, les tres primeres accepcions del verb estan estretament relacionades amb les informacions que darrerament ens ofereixen els mitjans de comunicació. Darrerament ens informen d'allò que tothom sap que és el nostre pa de cada dia a les avançades democràcies de què gaudim. Però tot i que ara ens n'informin, tothom intueix també que alguns periodistes en saben molt més del que n'escriuen. Però no tots són Mark Twain, clar. En el seu article, Alzamora també consigna la quarta accepció del verb, en aquest cas, com a mostra de "masclisme rampant": "seduir (una dona)". El diccionari Fabra (1932) inclou l'exemple "corrompre la dona d'altri", entremig d'"un home corromput" i "corrompre un jutge amb diners". L'actual DIEC2 (2009) d'aquests exemples només manté el darrer. El més encertat dels tres, deuen pensar els lexicògrafs.

L'article d'Alzamora va acompanyat de la inspirada il·lustració que encapçala aquest apunt, obra d'Anthony Garner, un il·lustrador anglès de premsa, editorials i publicitat establert a Barcelona. La reproduïm amb el seu permís i perquè ens sembla tan encertada com l'exemple fabrià.