Donació de diccionaris

1. Aquest bloc neix d'una col·lecció de diccionaris

Bàsicament, del fet de voler aprendre més coses sobre ells. Això em va empènyer a compartir petites descobertes sobre lexicografia catalana amb tothom, sovint d'una manera distesa i mai prou acadèmica.

2. Una col·lecció que continua creixent

De tant en tant, algun conegut em regala un diccionari. De la mateixa manera, també m'he trobat amb algun autor que em fa arribar la seva obra. Jo anoto el seu origen i el catalogo a la meva base de dades. Això m'ha fet pensar que potser hi ha més gent que té diccionaris dels quals ja no fa cap ús, o que pensen que algun dia acabaran llençant, o autors que tenen exemplars de les seves obres per poder repartir.

3. ¿Vols ajudar-me a que la col·lecció creixi?

Si tens algun diccionari, sigui vell o modern, i me'l vols enviar, jo em comprometo a:

- Conservar-lo adequadament, juntament amb la informació del seu origen.
- Incloure'l en el catàleg internacional de biblioteques de LibraryThing.
- Fer pública menció de la donació al bloc (a no ser que l'amable donant vulgui romandre anònim).

4. ¿Com fer-ho?

- Contactant amb mi a: puigmalet@gmail.com.


5. Moltíssimes gràcies

Diccionari personalitzat

No, no es tracta d'un diccionari a la carta, creat només amb les paraules que ens fan gràcia. Els Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona utilitzen la denominació diccionari personalitzat per referir-se a una eina de verificació ortogràfica extensa disponible tant per al paquet Microsoft Office com per a l'OpenOffice.org. La majoria de processadors de textos habituals, com ara el Word, ja incorporen la verificació ortogràfica en català, però aquestes llistes de paraules són limitades. Tot ens hem trobat alguna vegada que fem una verificació ortogràfica automàtica i ens marca com a incorrectes mots ben correctes.

Aquest diccionari personalitzat és un complement de les eines que ens vénen amb els processadors de textos, obtingut a partir dels diccionaris personalitzats dels assessors lingüístics i terminòlegs dels Serveis Lingüístics i del buidatge d'obres lexicogràfiques del mateix servei. Per exemple, inclou tots els termes del Vocabulari penal i penitenciari. Aquests són alguns dels curiosos mots que inclou (crec que no són de dret penal; semblen bastant més sòlids, en general): abelsonita, abelsonites, abenakiïta, abenakiïtes, abernathyïta, abernathyïtes, aberratio, abhurita, abhurites, abichita, abichites, abporal, abporals, absorbat, absorbats, abswurmbachita, abswurmbachites, abukumalita, abukumalites...

Sempre cal tenir en compte, però, que la verificació ortogràfica automàtica, encara que sigui millorada, no és mai exhaustiva. Penseu en els accents diacrítics, per exemple. Així, sempre cal repassar personalment els escrits que es perpetren.

Aprofitem que parlem d'aquesta eina per recomanar el bloc Un tip de trucs, de la unitat d'Assessorament Lingüístic i Terminologia dels Serveis Lingüístics de la UB: "Informacions útils per millorar la qualitat i el control lingüístics en la producció de textos".

Font: Infozèfir

Un poble censurat

A l'Antologia d'homenatge a Pompeu Fabra (Barcelona: Col·lecció Les hores extres, 1969; pròleg de Joan Triadú), Salvador Espriu hi participà amb un poema. Rectifico: hi participà amb un poema i sense un poema. Allò que sembla un poema, titulat "Pompeu Fabra. En homenatge" (p. 18), són sis línies (¿versos?) que adrecen el lector cap a on apareix el poema de veritat:

POMPEU FABRA

En homenatge

Aquest és el títol del meu poema
dedicat a Pompeu Fabra.
El lector que vulgui llegir-lo haurà
de consultar la revista Serra d'Or
de març de 1968, pàg. 53, o bé el volum
Poesies de les meves Obres completes,
pàg. 529, on ja ha estat publicat.

SALVADOR ESPRIU
Santa Coloma de Farners (1912*)

D'entrada un podria pensar que Espriu era un poeta tan innovador que es va permetre, en un atac de creativitat brossiana, un joc poètic amb els lectors. Res més lluny de la veritat. El poema en qüestió, d'homenatge a Fabra, primer es va titular " Pompeu Fabra" i després "El meu poble i jo". Desconeixem les raons d'aquest canvi de títol, però els poetes ja ho fan, això de refer els seus textos. El va escriure l'any 1968 amb motiu de l'any Fabra (centenari del naixement del Mestre), havia de ser recitat durant els actes commemoratius que Badalona va dedicar al seu Fill Adoptiu i s'havia de publicar a l'antologia que al principi hem mencionat. Però no va poder succeir ni una cosa ni l'altra. La raó d'aquestes anomalies, una de ben simple i terrible: la censura.

El poema es va publicar per primer cop, com Espriu ens indica, a la p. 53 de la Serra d'Or de març del 68 (un número dedicat a Raimon), en concret, a la primera columna "Temps de poesia" de Joan Colomines. El mes següent, l'abril del 68, apareix publicat, amb el mateix títol, a les seves Obres completes, volum Poesies.

De fet, Espriu va començar com a prosista, i no va ser fins a la postguerra que es decantà per la poesia, entre d'altres motius, perquè era un gènere literari que, pel seu caràcter més hermètic, tenia majors possibilitats de publicació, ja que podia superar millor la censura. Tanmateix no és aquest el cas del poema que ens ocupa, que d'hermètic no en té res. Anys després, "El meu poble i jo" tingué millor fortuna, essent una de les moltes composicions d'Espriu que Raimon canta, i que va enregistrar per primer cop al disc Campus de Bellaterra (Movieplay, 1974). Abans havia aparegut també en la reedició, crec que de 1973, de Les cançons d'Ariadna d'Espriu.

"El meu poble i jo"

A la memòria de Pompeu Fabra, Mestre de tots


Bevíem a glops
aspres vins de burla
el meu poble i jo.

Escoltàvem forts
arguments del sabre
el meu poble i jo.

Una tal lliçó
hem hagut d'entendre
el meu poble i jo.

La mateixa sort
ens uní per sempre:
el meu poble i jo.

Senyor, servidor?
Som indestriables
el meu poble i jo.

Tenim la raó
contra bords i lladres
el meu poble i jo.

Salvàvem els mots
de la nostra llengua
el meu poble i jo.

A baixar graons
de dol apreníem
el meu poble i jo.

Davallats al pou,
esguardem enlaire
el meu poble i jo.

Ens alcem tots dos
en encesa espera,
el meu poble i jo.

Partitura de la cançó a Poemes i cançons de Raimon
(Esplugues de Llobregat: Ariel, 1974)

Una anàlisi literària d'aquest important poema es troba a «"El meu poble i jo": construcció literària i representativitat col·lectiva en Salvador Espriu» de Víctor Martínez-Gil, a Les literatures catalana i francesa: postguerra i engagement (Barcelona: PAM, 2000, p. 243-260).

* Salvador Espriu va néixer a Santa Coloma de Farners el 10 de juliol de 1913, i no 1912, com indica el poema.

Aquest apunt forma part de l'homenatge blocaire

(Logo de Blocs de lletres)

Joan Miró amb Pompeu Fabra

Joan Miró té una faceta d'artista social que no és, potser, la més coneguda. Com a cartellista, col·laborà en diferents activitats de reivindicació nacional. Tot i que va ser després de la mort de Franco que es troben més exemples d'aquests tipus d'obres, el cartell del qual avui parlem és d'uns anys abans. Es tracta de l'anunci d'un "Concurs Pompeu Fabra de redacció i dibuix per a nois i noies de 6 a 14 anys", que va sortir a la p. 64 del Patufet del 17 de gener de 1969, núm. 4 (2n any - 2a època). Tres mesos després, al Patufet núm. 10 d'11 d'abril de 1969 sortien les dades de participació:

- Total de redaccions presentades: 1.475 (44 de nois d'entre 6 i 7 anys; 308 de nois d'entre 8 i 9; 552 de nois d'entre 10 i 11; 571 de nois d'entre 12 i 14).

- Total de dibuixos presentats: 11.426 (2.340 de nois d'entre 6 i 7 anys; 2.992 de nois d'entre 8 i 9; 3.371 de nois d'entre 10 i 11; 2.723 de nois d'entre 12 i 14).

El veredicte es va fer públic el dia 20 d'abril de 1969 en una festa al Palau de la Música Catalana, amb teatre d'Els Joglars i Ma. Aurèlia Campmany i cançons de Guillem d'Efak. Així s'anunciava la festa del Palau de la Música a la part inferior de la p. 43 de La Vanguardia del 18 d'abril (és el de la dreta):


I el mateix dia es va inaugurar una exposició amb una tria dels dibuixos a la Biblioteca Juvenil de l'Hospital de la Santa Creu.

Exposició de dibuixos dedicats a Fabra
Font: Nadala Pompeu Fabra (1998)

Aquest apunt és una gentil gentilesa de l'enigmàtic Xarel-10. Gràcies, Pere Llada!

"Hungarian Dictionary" de Monty Python

1970. Un hongarès intenta comprar tabac en un estanc anglès, servint-se, sense gaire traça, d'un diccionari de conversa. El fet seria anodí si aquest hongarès no fos John Cleese, el diccionari no fos un Dirty hungarian phrasebook, i això no fos un gag de la sèrie televisiva Monty Python's Flying Circus. Un cert domini de l'anglès ajuda; només desvetllaré que el gag acaba amb "My nipples explode with delight". No és el millor Monty Python, però és un dels més lexicogràfics.

L'Ateneuesfera: la Penya de l'Ateneu

Ahir, 13 de febrer, un grup de blocaires, convocats per Guillem Carbonell, vam trobar-nos a la Sala Borralleras de l'Ateneu Barcelonès, amb motiu de la Novena Ateneuesfera. Tots plegats formem una espècie de Penya d'en Carbonell, aprofitant que la sala on té lloc la tertúlia fa referència a l'instigador d'una altra Penya que rebia diferents noms: la Penya de l'Ateneu, Penya Gran, Penya d'en Borralleras o Penya Mediterrània. Com que de ben segur d'altres, els qui prenien notes per exemple, faran millor que un servidor la crònica de la tertúlia, jo parlaré una mica de l'altra penya, la de fa un segle. I al final de l'apunt trobareu les cròniques de veritat. Així també es fa xarxa...

La Penya de l'Ateneu. Foto: Ramon Manent

La Penya de l'Ateneu va ser un dels centres intel·lectuals de la Barcelona de fa cent anys i dirigí la vida de l'Ateneu fins a l'època de la República. Funcionava com a tertúlia d'entreteniment i també com a redacció informal de més d'un periòdic. Entre d'altres, i en diferents anys, hi participaren Màrius Aguilar, Jaume Bofill i Ferro, Jaume Bofill i Mates (Guerau de Liost), Rafel Dalí (el notari oncle de Salvador Dalí), Enric Jardí, Josep Maria Junoy, Rossend Llates, Rafel Moragas, Xavier Nogués, Eugeni d'Ors, Josep Pla, Josep Pous i Pagès, Francesc Pujols, Pere Rahola, Carles Riba, Joaquim Ruyra, Josep Maria de Sagarra, Carles Soldevila i Joaquim Ventalló. I Pompeu Fabra.

Fabra s'incorporà a la Penya de l'Ateneu l'any 1912, el del seu retorn a Catalunya, des de Bilbao. Des de 1912, i fins a 1938, fixà la residència a Badalona i es desplaçava diàriament amb tramvia cap a Barcelona. Diuen que Fabra, que també el 1912 s'havia reincorporat a la Secció Filològica de l'IEC com a director de les Oficines Lexicogràfiques, acudia gairebé diàriament a la Penya de l'Ateneu, quan acabava les classes. En Borralleras explica aquesta assiduïtat perquè, a banda de la companyia, així també feia temps per agafar el tramvia que el tornava a Badalona. L'ambient de la Penya era d'allò més distès. Carola, filla d'en Fabra, ho explica en el seu llibre de records:

"Es feien uns tips de riure, el meu pare, en Sagarra i en Pujols! La tertúlia començava de la següent manera: arribava en Sagarra, dedicava un quart d'hora a totes les xafarderies de la setmana: senyores i amants de Barcelona, amants i senyores. Coneixia la gent aristocràtica de tot Barcelona. Quan havia acabat, començava la tertúlia general."

La mateixa Carola explica que en Fabra participava de les tertúlies, on es parlava de tot, però que a ell, sobretot, li agradava escoltar. La relació de Fabra i l'Ateneu encara seria més estreta quan el lingüista acceptaria el càrrec de president de l'Ateneu l'any 1924 (i fins a 1926), però això ja són figues d'un altre paner.

Fonts: La significació cívica i patriòtica de Fabra de Jordi Casassas (Cabrera de Mar: Galerada, 2005) i Pompeu Fabra, el meu pare. Records personals de Carola Fabra, recollits per Rosa Maria Piñol (Barcelona: La campana, 1991). La imatge prové de la Nadala 1998, Pompeu Fabra, de la Fundació Jaume I.

Més: L'Ateneuesfera: de Borralleras a Carbonell


Cròniques de la Novena Ateneuesfera: a Vida Quotidiana, a Nunca nueve, a Diari MEF, MEF a diari, a Todoreh, a Raons que rimen, a Criticart, a El radar de Sarrià, a El blog de Guillem Carbonell, ...

Part de la Penya d'en Carbonell. Al fons, a la dreta, el bust de Joaquim Borralleras
Foto: Guillem Carbonell

Opinion expressed as truth

"Dictionary: opinion expressed as truth in alphabetical order."

John Ralston Saul

John Ralston Saul (Ottawa, 1947) és un escriptor canadenc, actual president del Pen International, i té un bonic lloc web personal en anglès i francès. Imagino que alguns lexicògrafs contemporanis no compartiran l'opinió que expressa com a veritat en aquesta citació, tot i que d'exemples a favor d'ell en trobaríem uns quants. De fa temps que s'intenta que la lexicografia sigui més episteme que no pas doxa, tapant les escletxes per les quals es colen valoracions (opinions, prejudicis...) més que no simples i innocents descripcions. La tasca és complexa.

Citació de Brainyquote
Imatge de Reubenmiller

Notes lexicogràfiques sobre el Petit vocabulari de Benassal de Carles Salvador i Gimeno, d'Àngela Buj Alfara

Aquest divendres dia 12 de febrer, a les 8 del vespre, Carles M. Castellà presenta Notes lexicogràfiques sobre el Petit vocabulari de Benassal, de Carles Salvador i Gimeno, obra de la lingüista Àngela Buj. L'acte tindrà lloc a la Biblioteca Trinitari Fabregat d'Alcanar (mapa).

El Petit vocabulari de Benassal de Carles Salvador (parcialment en línia a Google llibres) va aparèixer publicat per primer cop a les p. 242-263 de la Miscel·lània Fabra. Recull de treballs de lingüística catalana i romànica dedicats a Pompeu Fabra pels seus amics i deixebles amb motiu del 75è aniversari de la seva naixença (Buenos Aires: Impremta i casa editora "Coni", 1943). Aquesta publicació va ser un projecte ple de dificultats, que durà deu anys. Quan finalment es va imprimir, a Argentina, el Mestre era exiliat a Prada, on li feren arribar alguns exemplars. L'IEC ha fet més recentment una reedició facsimilar d'aquesta miscel·lània (Barcelona: IEC, Biblioteca filològica, XXXVII, 1998). I, encara més recentment, existeix una reedició del Petit vocabulari de Benassal a cura d'en Pere-Enric Barreda Edo (Benassal: 2005).


A l'obra Carles Salvador hi replega "lexicografia benassalenca viva actualment", "una part mínima del tresor lèxic del Maestrat". Al llibre d'Àngela Buj s'hi inclouen referències a la parla d'Alcanar i també recull correspondència inèdita entre Joan Coromines i Carles Salvador. És la segona obra de la col·lecció "Publicacions de la Fundació Carles Salvador", després de Carles Salvador: una vida en imatges, de Pere-Enric Barreda Edo (Benassal: Publicacions de la Fundació Carles Salvador, 1, 2009).

Àngela Buj és canareva (filla d'Alcanar) i especialista en la llengua de les Terres de l'Ebre, sobre la qual té diverses publicacions. Ferma divulgadora del tortosí, recentment ha guanyat el premi Tinet de narrativa curta per Internet.

Panoràmica de Benassal

Notícia vista a loCEL

Més: Cóm parlem per allà baix? (Traductor d'un llenguatge un pèl especial Delta de l'Ebre-Català, basat en la part del Montsià). Amb grup al Carallibre!

"Vals del diccionario"

"Vals del diccionario" és un poema/cançó de l'autora argentina María Elena Walsh, que acaba de complir 80 anys. És una autora molt coneguda a Argentina, com a poeta i autora de teatre infantil i adult, compromesa contra la dictadura militar. Aquesta cançó lexicogràfica va aparèixer al seu primer disc de cançons per a adults, Juguemos en el mundo (1968). Després també va aparèixer en diversos recopilatoris, com ara Canciones para grandes.



Posteriorment aquesta cançó va ser versionada per Rosa León a Y si partimos todo a la mitad (1986).


El poema és un cant a la infantesa, simbolitzada pel Pequeño Larousse Ilustrado, un petit diccionari molt popular, que encara es publica. Reprodueixo a continuació una carta dels lectors enviada a La Nación per Raúl H. Álvarez, amb motiu de la publicació del Larousse per part del diari argentí:

"Señor Director: La publicación del Diccionario Enciclopédico Larousse en La Nación nos permitirá a los lectores acceder, de a poco y en cómodas cuotas, a una valiosa fuente de consulta. Me gustaría recordar que el diccionario Larousse (además del prestigio) se distingue de todos los demás por algo especial. Es el único diccionario al que se le dedicó una canción, sin fines publicitarios y con el único propósito de transmitir el afecto hacia un amigo con el que siempre podemos contar y que contesta a todas nuestras preguntas. Me refiero al «Vals del diccionario» que compuso la talentosa María Elena Walsh y que dice en su estribillo: «Tantas cosas ya se han ido/al cielo del olvido.../ Pero tu sigues siempre a mi lado/ Pequeño Larousse Ilustado»."


També la web argentina de Larousse hi fa referència. Aquesta és la lletra completa (presa del magnífic bloc Poesia Infantil i Juvenil):

Tantas cosas ya se han ido al cielo del olvido,
pero tú sigues siempre a mi lado,
Pequeño Larousse Ilustrado.

Cuántas veces me abriste la puerta
para ir a jugar
en voz baja a una isla desierta
por un mar dibujado en el mar.

Todavía eres el embeleco
de una infancia que tiene tu edad
y palabras, en vez de muñecos,
asesina su curiosidad.

Universo de la miniatura
y aljibe total
donde sigo pescando figuras,
y no temo llegar al final.

Tú me ayudas con buenos consejos
a hacer versos por casualidad
y me asombras igual que el espejo
con la fábula de la verdad.

Fabra a Masa Acher

El novembre del 2009 l'editor de la revista de viatges Masa Acher va contactar amb mi per demanar-me permís per publicar, en un número dedicat a Barcelona, una imatge fabriana que jo havia penjat a Flickr. Li vaig donar totes les facilitats del món i vam intercanviar un quants correus electrònics en què comentàvem la situació del català i li explicava de què anava aquest bloc que ara esteu llegint, entre d'altres coses.

Masa Acher (מסע אחר), que en hebreu significa "viatge diferent", va ser la primera, i durant molt anys única, revista de viatges israeliana que proposava viatges a llocs exòtics. Va començar a publicar-se l'any 1987 i, segons indiquen al seu lloc web, és la revista mensual més llegida del país.

Fa poc he rebut la revista (desembre del 2009, núm. 219) i veig que hi ha un article sencer que deu parlar de Fabra i el català. Dic deu perquè l'hebreu és una llengua en la qual encara no tinc cap competència. Per si algun dels lectors del bloc té més fortuna que jo en aquest aspecte, aquí penjo la portada del número (mitja carta de bar de tapes en castellà, mig Pep Guardiola acompanyat d'estelada) i les pàgines que parlen de Fabra i el català (dedueixo).

No tinc cap competència en hebreu, però deixo constància que l'any 1911 va haver-hi un projecte de diccionari trilingüe llatí-hebreu-català, encàrrec de l'IEC a Ferran Crusat (llatí) i Francesc Barjau (hebreu). No es va arribar a publicar mai (i no sé si s'enllestí).

Actualment en català disposem d'un CD-Rom de la Universitat de Girona, El verb hebreu, que inclou un petit diccionari. Aquesta obra es basa en el Diccionari Girona. Diccionari hebreu-català i vocabulari català-hebreu de Joan Ferrer, Eduard Feliu i Pere Casanellas. Aquesta obra, ja acabada, està pendent de publicació, i es preveu que sortirà a la llum aquest 2010.

Tenir un bon diccionari d'hebreu i de grec són dos buits enormes de la lexicografia catalana, que potser amb no gaire temps ja estaran coberts.