Una darrera edició impresa que no és la darrera versió

Abril del 2007: un volum en tapa dura.
Novembre del 2007: un volum en tapa dura (esmenant l'anterior).
Març del 2009: dos volums en rústica (esmenant l'anterior).
Juny del 2011: un volum en rústica (¿esmenes?).

Si la memòria i la informació no em falla, aquest és el recorregut que té fins a dia d'avui la segona edició en paper del diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans, o sigui les quatre versions impreses diferents que tenim del DIEC2. I dic impreses i en paper perquè a aquestes quatre cal sumar unes esmenes, que només van aparèixer en format digital l'abril del 2011.

La darrera versió va ser oferta en primícia per La Vanguardia al preu de 14,95 € els dies 11 i 12 de juny. És aquesta una fantàstica manera d'apropar el nostre diccionari normatiu a la gent: difondre'l a través d'un gran mitjà de comunicació i fer-ho a un preu ben assequible. Ara que La Vanguardia es pot llegir en català els seus lectors segur que en faran un bon ús.

Allò que no s'entén és perquè l'abril del 2011 s'anuncien unes esmenes respecte l'anterior versió impresa, es publiquen en línia i, malgrat això, aquestes 33 pàgines de modificacions no apareixen en l'edició en paper del juny del mateix any. ¿Han passat les presses editorials davant del rigor acadèmic? Fins ara totes les edicions impreses del DIEC2 havien incorporat les esmenes a les anteriors edicions. Aquesta "primera edició en rústica en un sol volum" és la darrera edició impresa i és una bona iniciativa comercial, sí, però no és la darrera versió del DIEC2. La darrera és la que podem consultar en línia de fa un parell de mesos.

Paraules siscentistes

El 1714, després de l'assalt borbònic a Barcelona, les forces d'ocupació iniciaren tot de mesures de repressió cap als vilatans. Dins d'aquest règim de terror, i per tal de controlar la ciutat, Felip V ordenà la construcció de la Fortalesa de la Ciutadella, per a la qual s'enderrocà gran part del barri de la Ribera. Aquest barri també es coneixia amb el nom de Born (l'antiga Ribera del Rec Comtal). L'any 2002, arran de les obres al Mercat del Born (borren en pratenc) per instal·lar-hi la Biblioteca Provincial de Barcelona, es van trobar restes d'aquest històric barri de la Ribera. Aquestes restes formen un jaciment arqueològic de l'edat Moderna a Barcelona que s'obrirà properament com a centre cultural, amb un museu dedicat a la Guerra de Successió.

Abans d'obrir el nou mercat arqueològic del Born, l'Ajuntament de Barcelona està coeditant, amb l'Editorial Barcino (Fundació Lluís Carulla), tot un seguit de llibres que analitzen temes diversos de la societat barcelonina dels segles XVI, XVII i inicis del XVIII. La col·lecció "La ciutat del Born. Barcelona 1700" ja havia tret publicacions sobre jardineria i botànica, dansa i música, jocs, festes i drogues, dolços i tabacs, i ara li ha tocat al torn a la Llengua i literatura. Barcelona 1700.



L'obra, magníficament editada (moltes il·lustracions a color i un preu més que raonable de 12 €), recull textos de sis autors: Joan Santanach que parla de la revisió conceptual de la Decadència, Xavier Torres de les competències lingüístiques del Sis-cents, Xavier Cazeneuve sobre el català dels documents notarials del 1700, Albert Garcia Espuche sobre el lèxic de l'època, Francesc Feliu sobre la història literària de l'època i Josep Solervicens sobre la literatura catalana barroca.

A "Paraules de la ciutat del Born", Albert Garcia Espuche, que és també el director de la col·lecció i que ja havia fet una tesi doctoral sobre la Barcelona del Divuit, mostra tot de mots que ha anat recollint en anys d'investigació de milers de documents, bàsicament notarials, siscentistes i de l'inici del Divuit. Són mots que ara ja no tenen ús i que, a més, no tenen presència ni en diccionaris de l'època ni en els actuals. Els diccionaris d'època amb què ha treballat són els d'Antoni Font (1637), Pere Torra (1640) i Pere Lacavalleria (1642); els actuals són l'Alcover-Moll i l'etimològic d'en Coromines. Com a conclusió esperable (i que també ho seria avui dia), es mostra que el lèxic comú de l'època supera el que recullen les obres lexicogràfiques del moment. Aquesta riquesa lèxica es deu sobretot a la presència de mots relacionats amb oficis (teixits, cuir, fusta, ferro, vidre, indumentària, joieria, adrogueria, alimentació, mobiliari), senyal d'un "dinamisme econòmic, social i cultural més important del que s'havia admès per a la societat d'aquella etapa històrica". L'anàlisi lèxica, així, permet reafirmar també una nova visió més rica i diversa de la Decadència.

P. 168 de l'obra

El treball és molt interessant, però hi ha un aspecte que no entenc: la tria dels tres diccionaris del XVII. Els especialistes (Colon & Soberanas 1986 i Rico & Solà 1995) coincideixen en què les tres obres lexicogràfiques de referència del XVII, totes dirigides principalment a l'ensenyament del llatí, són el Fons verborum d'Antoni Font, el Dictionarium de Pere Torra (que es reedità molt) i un Lacavalleria, però no pas el de Pere Lacavalleria, sinó el de Joan Lacavalleria. El Dictionario castellano ; Dictionaire françois ; Dictionari català de Pere Lacavalleria (1642), que l'autor ha utilitzat, és més una guia de conversa trilingüe que no un diccionari. En Joan Lacavalleria, fill d'en Pere, farà el diccionari més important del XVII, a les seves acaballes, el Gazophylacium catalano-latinum (1696). Aquesta sí que és l'obra més original del segle, amb més de mil pàgines plenes de terminologia científica i fraseologia. Aquest em sembla que hauria d'haver estat el Lacavalleria triat per l'autor a l'hora de buscar lèxic que no aparegués en diccionaris de l'època. He fullejat a l'atzar algunes de les inèdites "paraules del Born" i tampoc no apareixen al Gazophylacium, fet que em fa pensar que les conclusions del text d'en Garcia Espuche, malgrat aquesta crítica de plantejament, són completament vàlides.

Amb en Víctor, a Òmnium Cultural

PARÈMIES