22 de juliol de 2011

Grec-català

A la Neus Foix, la meva tutora d'abans,
d'ara, i per molts anys




La relació lexicogràfica entre català i grec (a diferència del llatí) ha patit de sempre una manca molt important d'obres de referència. Amb comptades excepcions, era un camp desert de les nostres arts diccionaires, llargament reclamat pels aficionats a la llengua homèrica.

Anotem com a isolats precedents:

- El Diccionari grec-català de Guadalupe Golobardes (primer a Reus: Publicacions de l'Institut de Batxillerat Gaudí, 1983; després a Barcelona: Pòrtic, 1985), fa temps exhaurit.
- Thalassa: grec: Tercer curs de Batxillerat de Manuel Balasch i Enric Roquet (Barcelona: Vicens-Vives, 1997), un llibre de text d'un curs que ja no existeix i que inclou un vocabulari grec-català.

A banda d'obres literàries bilingües grec-català, fins fa ben poc no coneixíem cap altre repertori lexicogràfic que els citats. Recentment, quatre professors de secundària s'han unit per adaptar al català l'obra que més utilitzaven a escola els professors de grec a Catalunya, el Diccionario griego-español de José Manuel Pabón i Eustaquio Echauri (Barcelona: Spes, 1943, i llargament reeditat i reimprès per Spes, Biblograf,Vox...). Aquest obra va ser tan reelaborada per Pabón al llarg dels anys que a partir de 1967 s'edità amb un canvi al títol: Diccionario manual griego-español de José Manuel Pabón (Barcelona: Biblograf).

El nou Pabón català porta per títol Diccionari manual grec clàssic- català (Barcelona: Vox, 2011), i els seus traductors i adaptadors al han estat Vicenç Reglà, Remei Tomàs, Guillem Cintas i Priscila Borrell. L'obra consta d'unes 35.000 entrades, en què "s'han buscat els girs més propis i precisos del català i s'han actualitzat les referències".

Confiem que aquest diccionari esdevingui, a partir del setembre vinent, l'eina imprescindible a totes les classes de grec dels instituts de Catalunya. Tot això a l'espera del llargament desitjat diccionari grec-català d'Enciclopèdia Catalana (una absència encara més remarcable sabent que GREC són, o eren, les sigles del grup de l'Enciclopèdia).

I a la xarxa (DCL):
- Diccionari grec-català d'Antonio Góngora.
- Diccionari grec-català de Teophilos Vamvakos.
- Google traductor grec-català.

8 comentaris:

  1. Doncs els grec clàssic cada vegada es dona menys als instituts...

    ResponSuprimeix
  2. Hi ha instituts de tota mena, en això. Però es doni poc o molt (millor molt!), sempre va bé tenir eines com aquesta.

    ResponSuprimeix
  3. Ho celebro i sí que és una mancança de país pobre o poc important.
    El català ha de tenir diccionari de TOTES les llengües!

    Visca la terra!

    petons!

    ResponSuprimeix
  4. Malgrat el que d'altres vulguin, ni som pobres ni pocs importants. Hi ha molts forats a omplir i quan un d'ells s'omple cal donar-li el valor que té.

    Visca la terra, Helena!

    ResponSuprimeix
  5. En general, no em fan gaire el pes els diccionaris i les enciclopèdies traduïts (tot i que jo en tinc alguns), sense negar que hi puguin haver excepcions meritòries. En un panorama tan desolat com els diccionaris bilingües de grec i llatí, almenys la iniciativa de Biblograf donarà als estudiants l'opció de tenir una eina en català.

    Espero que algun dia puguem tenir un diccionari grec-català tan meritori com el llatí-català d'Enciclopèdia, o més i tot.

    ResponSuprimeix
  6. Tan meritori com el de llatí ja seria suficient. Aviam si ho veiem en vida!

    ResponSuprimeix
  7. Sabíeu que en català antic no es deia "grec" (referint-se a la llengua grega) sinó "greguesc"? Es veu que el sufix "-esc", a l'edat mitjana, era bastant usat però no per a indicar les persones d'un sinó com a adjectiu (per exemple, "drap llombardesc"). Així, la llengua turca es deia "turquesc" (així surt al Llibre d'Evast e Blanquerna d'en Ramon Llull). Ramon Muntaner, a la seva Crònica, diu que "Et per veritat que ells no m’apellaven mas lo “catà”, qui vol aytant dir en turquesch con lo “pare”". I l'àrab rebia el nom de "sarraïnesc". Doncs bé, a la Crònica d'en Muntaner hi llegim "E diguí a·N Rochafort que pensàs de cavalchar et vengués ab mi a la ciutat de Èfesso, qui d’altrament se diu Tehòlocho en gregesch, et nosaltres, ffranchs, li dehim Altoloch". I vegeu aquest altre exemple: "la cal [=qual] malautia apelen los monges, a grigesc, “sincopis”" (Sant Gregori, Diàlegs, segle XIV); fixem-nos que els experts (els monjos) ja empraven hel·lenismes per a designar les malaties. El mot femení "greguesca" va donar "greesca", que es veu que era un joc de daus, bastant perseguit per les autoritats del moment, ja que els jugadors devien soler moure escàndol. D'aquí que avui diguem "gresca" (és "greesca", és a dir, 'grega').

    ResponSuprimeix
  8. El nostre bell catalanesc amaga secrets fantàstics! El més curiós que he trobat, l'origen de 'gresca'(m'ha fet pensar també en el castellà "greguerias"). Això és un comentarista documentat!

    ResponSuprimeix

Quelcom a dir?