La dansa com a diccionari

 
Fa un temps parlàvem de diccionaris no verbals, i ens referíem a alguns catàlegs de llenguatge corporal, obres d'Andrea de Jorio, Bruno Munari, Joan Amades, David B. Givens... Puma Dance Dictionary és un projecte, per definir paraules amb moviments del cos, executat per ballarins bastant talentosos. En aquest diccionari, els moviments de dansa esdevenen la representació física de les paraules. El seu origen està en una aplicació social per enviar missatges codificats en moviments. L'afany comercial és evident, però la creativitat de la idea també és notable. Crec que porten ballades unes 280 paraules, que combinades permeten un cert joc lingüístic no verbal a les xarxes socials.

Introducing: The Puma Dance Dictionary from Grey London on Vimeo.

Desconeixem si la història quedarà on és ara o continuarà, però, no contents amb paraules aïllades, aquests experts mims lexicogràfics ja s'han atrevit amb un clàssic: el monòleg de Hamlet mot a mot, moviment a moviment.

Puma Dance Dictionary presents 'A Classic' from Grey London on Vimeo.

Camilo José Cela de la Real Academia Española

 Si els continguts dels diccionaris són tresors, de tant en tant també descobrim pròlegs que susciten un interès comparable al de les entrades que els segueixen. És el cas del doble pròleg que presenta el Diccionari manual Vox castellà-català català-castellà (Barcelona: Biblograf, 1974; reeditat durant més de vint anys). Fent honor al concepte de diccionari bilingüe, hi trobem dos pròlegs en dues llengües: un en castellà de Camilo José Cela i un en català d'Antoni Maria Badia i Margarit. El prólogo del Nobel Cela porta per títol "Breves palabras para servir de pórtico a una noble empresa" i, només en quatre pàgines, està farcit de reflexions sobre temes diversos de la nostra realitat lingüística. Aquestes en són algunes.

- El patiment del bilingüisme: "El fenómeno del bilingüismo suele caracterizarse más por el aproximado conocimiento de dos lenguas que por el puntual uso de una sola de ellas; el bilingüismo es fruto que nace como la yerba borde, sin que nadie se cuide de su buen concierto, y con él sufren —que no gozan— las dos lenguas, quienes, en su estéril dolor, engendran monstruos". A continuació Cela posa molts exemples d'aquests monstres trets de la toponímia fronterera entre Aragó i Catalunya. El primer ja mostra per on va: el falsament castellanitzat Aguinalíu, amb origen a Aguilaniu, clar i català. A la Franja, precisament, en el Viaje al Pirineo de Lérida, Cela dóna testimoni que s'hi parla una llengua que s'anomena "català".

- El català i el castellà a l'escola: "Siempre he creído que para que los catalanes, pongamos por caso conveniente al trance, hablasen mejor el castellano sería prudente que en las escuelas, además del castellano, se les enseñase también el catalán". Malgrat els intents barroers d'alguns de canviar-ho, ara tenim català a l'escola i el castellà té una salut de ferro als carrers. Tot i que Cela no es refereix a parlar més castellà, sinó a parlar-lo millor. 

- La ràbia del monolingüe: "al hombre castellano, lo han venido educando históricamente en la falsa idea de que el catalán, el gallego y el vasco, el hombre catalán, gallego y vasco, habla en su lengua "para darle rabia a él". Cela insisteix que no és culpa de l'home castellà, sinó de l'educació enverinadora que ha rebut de la realitat de les altres llengües veïnes. 

- Separadors i separatistes: "desde que España es España [...], siempre fue más peligroso el separatismo de Burgos o de Valladolid que el periférico o, dicho de otra manera: siempre fueron más nocivos y numerosos los separadores que los separatistas". Reflexió que ens porta a pensar que ara hi ha més separatistes perquè també hi ha més separadors que mai.

- El nacionalisme lingüístic del castellà: "La resistencia a no considerar al gallego y al catalán como lenguas se prolongó en el registro oficial de voces del castellano  —el Diccionario de la Real Academia Española— hasta fechas bien pròximas: hasta el año 1970. En su edición anterior (la XVIII, 1956) se llamaba "lenguaje" al catalán y "dialecto" (!) al gallego". Cela explica que fou gràcies a la seva intervenció que es canvià aquesta situació. La disputa en la definició de les llengües no acaba aquí; sant tornem-hi recentment amb el valencià.  

- El divorci entre cultures i literatures: "Entiendo pecaminoso y hasta suicida el divorcio existente entre las culturas y las literaturas expresadas en castellano y en catalán (lo mismo habría de decir del gallego y del euskera en circunstancia paralela)". A alguns sembla que sempre els ha interessat aquest divorci, lluny de la natural fraternitat lingüística que s'hauria de respirar en un estat plurilingüe real. Educar en la ràbia cap al qui no parla en castellà, com abans deia Cela, acaba provocant aquestes situacions.  

Cela, de múltiples facetes, era procliu a polèmiques que feien créixer el seu personatge, com si la seva vida fos una novel·la que anés escrivint amb cruels estirabots i estranyes genialitats. Aquest pròleg ens parla d'una visió crítica de la realitat lingüística espanyola que amb el temps, lluny d'arreglar-se, encara s'ha agreujat. De aquellos barros, estos lodos.

Escultura de Cela a Padrón, vila natal