El punt volat abans d'aixecar el vol

Els catalans tenim un punt volat per a representar la ela geminada des que les Normes ortogràfiques de l'IEC així ho disposaren. De les 24 normes signades el 24 de gener de 1913, és al final de la 7a en què trobem: "la l doble serà escrita intercalant un punt alçat entre les dues l: carretel·la, potxinel·li, col·legi, intel·ligencia [sic], etc." [en aquest text ela geminada i ela doble són expressions sinònimes]

La qüestió del punt volat és tema d'actualitat que ocupa i preocupa tipògrafs, informàtics i altres catalanòfils d'aquest món de bits. Tanmateix, en lloc de mirar cap endavant, des d'aquí girem la vista enrere per descobrir quines solucions ens mostren les impremtes dels diccionaris anteriors a les normes de 1913.

La solució tipogràfica més habitual era l'ús del guionet. Donem un parell d'exemples, sempre a partir del mot col·legi. El primer és del Diccionari de la llengua catalana ab la correspondencia castellana y llatina (1839) de Pere Labèrnia. En les diferents edicions del Labèrnia, l'anomenat diccionari de la Renaixença, sempre trobem el guionet entre les dues eles.  

 

El mateix recurs tipogràfic el trobem en les diferents edicions del diccionari català-castellà (o invers) de Jaume Àngel Saura. En aquest cas, mostrem la pàg. 102 d'una edició pòstuma del 1904, tot i que apareix igual en altres edicions vuitcentistes.

L'ús del guionet per a la ela geminada no és qüestió del passat. Els primers casos els tenim al segle XIX, però des que existeix la convenció del punt volat, sempre s'han pogut trobar textos, més o menys formals, en què, per qüestions tècniques, s'ha optat per mantenir el guionet.

Una altra opció és el dígraf palatal [ʎ], l'actual ela doble, sense cap caràcter entremig. Aquesta opció ja la trobem en repertoris lexicogràfics antics, com el Gazophylacium (1696) de Lacavalleria o el diccionari de Torra. En aquesta imatge ho veiem en el Dictionarium seu thesaurus catalano-latinus (1670) de Pere Torra.

 També és el que trobem en el Diccionari mallorqui-castella de Pere Antoni Figuera (1840):

Una alternativa diferent és escriure directament ela simple, com feia fa segles Antoni Font en el Fons Verborum (1637).

 També ho escriu així Josep Aladern en el Diccionari popular de la llengua catalana (1904-1909).

 També amb ela simple ho trobem  en el Diccionario valenciano-castellano (1851) d'Escrig.

El darrer cas que mostrem és diferent. El Diccionario catalan-castellano-latino (1803-1805) d'Esteve Belvitges i Juglà és el primer diccionari que hem trobat que separa la ela geminada amb algun caràcter. I, curiosament, no és amb un guionet, sinó amb una barra vertical. A més, aquesta barra vertical no és la clàssica pleca, sinó que ens apareix volada, com el seu company d'un segle després, el punt.

La barra vertical volada del Belvitges no va fer fortuna en els diccionaris catalans. Més d'un segle després, el punt aixeca el vol.  Avui 24 de gener de 2017, ho recordem, tot proclamant el primer #DiadelPuntVolat.

Més informació a Dia del punt volat