14 d’octubre del 2020

Madrigal a la llengua en el diccionari

"Madrigal a la llengua en el diccionari"

 

Encativant-me, encativant-me,

jo sé de tu, jo sé d’aquell

que un vers i un altre està sucant-me,

com la taronja, grell a grell.

 

Jo sé la vida substantiva

i l’agulleta del pronom

i aquell recer que s’adjectiva

amb un amor que no té nom.

 

Encativant-me, quanta síquia

d’aigua vivent he descobert

sense voler! Quanta rellíquia

ara he besat, ara he sofert!

 

Quanta rosada, revetlant-me

de fruit a estel, m’ha desviscut,

encativant-me, encativant-me

d'estels i fruits la joventut!

  

Ai, t’alçaria, ai t’alçaria,

que estic de tu tan mal a pler…!

Encativant-me l’alegria,

de tu em desvisc sense voler.

  

La paraulina paraulona,

la parauleta paraulí:

digau-li vida, papallona,

digau-li vida, flor de llir.

 

Que l’estim massa, massa, massa,

que ja no sé per què l’estim,

que amb ella faig, a cada passa

d’aquesta vida un crim i un rim.

 

D'aquest deliciós poema del manacorí Jaume Vidal Alcover, sense haver fet gran recerca, en coneixem dues versions. La primera és la que aquí transcrivim, i que clou la nadala de 1953 de l'Obra del Diccionari català-valencià-balear, una felicitació d'any nou que s'enviava als protectors del DCVB.



Una altra versió és la que trobem en el llibre Tres suites de luxe. Poemes de Jaume Vidal Alcover, coeditat el 1979 per la Casa de Cultura de Manacor i la Caixa d’Estalvis de les Balears “Sa Nostra”. L’onzè poema de la tercera suite (“Residència d’estudiants”. Suite incompleta) es titula “Madrigal a la llengua” i Vidal Alcover el dedica “A l’Obra del Diccionari”. En aquest cas canvia el títol i també l'ortografia i l'ordre d'alguns mots. Es pot veure aquest altre text al bloc Marginàlies de Jaume Mateu i Martí.


 

Diu el DIEC2 que un madrigal és una "composició poètica curta que enclou un pensament delicat o galant, adreçat sovint a una dama". Aquí Vidal Alcover fa de la llengua la seva dama. Siguin en la versió que siguin, aquestes set quartetes encativen d'allò més. 

17 de maig del 2020

El diccionari personal de Verdaguer


Explica Narcís Garolera a "La llengua de Verdaguer":

"Verdaguer, en efecte, no "inventava" paraules catalanes sinó que consultava diccionaris —el Labèrnia, sobretot, en les seves dues primeres edicions— i llegia autors catalans de totes les èpoques (Llull, Marc, Martorell..., però també Aguiló, Costa i altres contemporanis). Una demostració d'això seria el vademècum lexicogràfic, o diccionari personal, que Verdaguer dugué al llarg de tota la seva vida d'escriptor. La seva preocupació, en matèria de lèxic, se centrava més en la precisió que no pas en la gratuïtat sinonímica, en la recuperació de mots caiguts en desús —però perfectament documentats— i, sobretot, en les possibilitats creatives de la llengua, és a dir, la composició i la derivació, terreny on excel·lí fins al punt que constitueix un dels trets més destacats de la seva llengua literària."

Imatge del diccionari personal a "La llengua de Verdaguer"

Aquest diccionari personal manuscrit de Verdaguer és un quadern de 155 folis que es conserva des de 1970 a la Biblioteca de Catalunya (ms. 3703). El títol dins del catàleg de manuscrits de la biblioteca és "Esborranys de poemes i llistes de mots agrupats majoritàriament per temes, frases fetes i notes de treball". Aquest llarg títol ens mostra que Verdaguer hi recopilava el mots, i altres mostres de llengua, per camps semàntics. Conté anotacions de diferents èpoques (sobretot 1880-1900) i està en mal estat, fet que fa pensar que va ser una eina constant per a l'escriptura de l'autor.

Avui es compleixen 175 anys del naixement de Jacint Verdaguer a Folgueroles.

Més a: 

- "Un vademècum lexicogràfic verdaguerià" de Narcís Garolera, a  Estudis de llengua i literatura catalanes, núm. 29, 1994 (Miscel·lània Germà Colon, 2), p. 95-108; reimpr. a Sobre Verdaguer: biografia, literatura, llengua (Barcelona: Les naus d'Empúries, 1996), p. 179-190.
- "La llengua de Verdaguer" de Narcís Garolera a En el centenari de la mort de Verdaguer (extret de Serra d'Or, núm. 506, febrer de 2002), p. 11-13.

24 de gener del 2020

El punt més volat de tots


24 de gener, dia del punt volat.

Fa un temps, un dels més entusiastes i entesos volats per la ela geminada de les nostres contrades, en Joan Montané, tot remenant diccionaris, es va adonar d'un cas especial, el de la ela geminada en les entrades de l'edició reduïda del Diccionari enciclopèdic català (Barcelona: Salvat Editors, 1938). El resultat de la impressió feia que el punt volat, normalment a mitja alçada, alcés el vol fins a la part superior de la línia: 

Coberta del diccionari
Detall de la p. 329

Aquesta col·locació només té lloc en el cas de les majúscules. Si ens fixem en el cas del mot col·lotge, veurem que quan apareix el sinònim col·loqui, el punt volat descendeix a mitja alçada.

Aquest cas no és únic, i devia tractar-se d'un problema que alguns impressors de principis del segle XX van anar arrossegant, fins que va ser tècnicament superat. En tenim un altre exemple, anterior, en la coberta del llibre Poemes & cal·ligrames de Josep Maria Junoy, publicat per la Llibreria Nacional Catalana de Salvat-Papasseit el 1920.

Coberta gentilesa de & piscolabis librorum


Anteriorment:

Alguns noms de la ela geminada

El punt volat abans d'aixecar el vol




 Més informació a Dia del punt volat