12 de juliol de 2009

Carles Riba i Pompeu Fabra


Avui fa cinquanta anys de la mort d'en Carles Riba (1893-1959). En Xavier Caballé ens ho va fer notar a uns quants i vam decidir que avui en parlaríem. No sembla que l'efemèride hagi impactat gaire als mitjans d'intoxicació, o sigui que anem per feina. Quan vaig fer un escrit sobre el poeta Brossa (admirador confés de Riba) vaig parlar de la seva relació amb en Fabra. Molt més fàcil ho tinc ara amb en Riba, que era amic seu.

Carles Riba entrà a treballar a les Oficines Lexicogràfiques de l'Institut d'Estudis Catalans l'any 1923, col·laborant, juntament amb Manuel de Montoliu, en la fase preparatòria de l'elaboració del Diccionari general de la llengua catalana (1932), sota les ordres directes de Pompeu Fabra. L'any 1932 entrà a formar part de la Secció Filològica, de la qual fou president un cop mort el Mestre, entre 1950 i 1959. Com a president d'aquesta secció de l'IEC, Riba escriu el sempre celebrat prefaci a la segona edició del DGLC (1954), en el qual també participà seleccionant termes. D'aquest prefaci són ben coneguts els mots que en Riba trià per descriure la tasca de confecció del diccionari: "una de les més noblement folles empreses a què un poble, si es vol una minoria dirigent d'un poble, s'hagi mai llançat". Fins aquí alguns dels aspectes més significatius de la seva noblement folla vinculació "professional".

Però Carles Riba sentia per Fabra, que era vint-i-cinc-anys més gran que ell, l'admiració del deixeble cap al mestre. Vaig a aturar-me en dos moments d'aquesta relació, molt separats en el temps. El primer d'ells té lloc el 23 d'agost de 1918. Carles Riba, sota el pseudònim de Jordi March, publica a La Veu de Catalunya un text que porta per títol "De Pompeu Fabra, encara. Il·lustracions i corol·laris". A través de reflexions aparentment disperses, un molt jove Riba parla de l'evolució del català cap a la modernitat, cap a la condició de llengua culta. Referint-se al cost personal de la reforma fabriana, Carles Riba clou aquest text amb una citació d'Enric Prat de la Riba, "uns mots molt coneguts a recordar, que tanquen, dins la simplicitat llur, una exemplar història de noblesa":
"Per arribar a aquesta convenció, els homes que formen l'Institut han hagut de renunciar a hàbits i amors de tota la vida; grans escriptors molts d'ells, en el moment solemnial de la renúncia a les formes ortogràfiques de què estan vestides les seves obres, han sentit en el més íntim de la seva ànima el dolor de la ruptura amb la seva tradició personal i amb la tradició dels seus companys i la dels seus predecessors, de la seva mateixa escola; però tots patriòticament han sacrificat aquesta unitat de l'obra personal i la unitat de l'escola per fondre's en una unitat superior."
El segon moment és molt més conegut. Quan Riba escriu la que per molts és la seva obra poètica més important, Les elegies de Bierville, en dedica una a Pompeu Fabra, la novena:
ELEGIA IX

Per a Pompeu Fabra

Glòria de Salamina vermella en el mar a l'aurora!
Adormits en el vent de Queronea, xiprers!
Esplendor per als ulls o malencònica estampa,
crit d'arribada o foc sota la cendra d'un nom,
llocs! la meva presència amb cor violent us completa,
mots! la meva veu assedegada us fa plens.
Si en el meu cos carnal solament un triomf inefable
va poder-me engendrar contra la nit i el no-res
(entre els braços del pare, oh mare en la llum i en la Gràcia,
pura presa en el pur començament dels meus anys!),
no calia victòria amb humiliació de reialmes
ni importava un ponent buit de la fuga i la sang,
perquè fos deixada en el solc incansable dels segles
la furiosa llavor per al meu ésser civil.
El que fou necessari i bastava, és que uns homes sentissin
dom no hi ha fast més dolç, que ésse' i gustar-se un mateix;
simplement, subtilment, sabessin com no hi ha inútil
cap esperit, si creix lliure en la seva virtut;
que per podè' esdevení' el que volien llurs déus, en la forma
viva del que eren ja des de l'arrel de llurs morts,
consentissin a fer-se, ells diversos! iguals en les armes,
persuadits per la llei, ells que es dictaven les lleis,
i a la força més forta que estreny o que inunda, oposessin
la raó que es coneix i l'escomesa viril.ç
Homes que vau mesurar i acomplir accions més que humanes
per merèixer l'orgull d'ésse' i de dir-vos humans,
jo em reconec entre els fills de les vostres sembres il.lustres:
sé que no fórem fets per a un destí bestial.
La llibertat conquerida en l'apassionada recerca
del que és ver i el que és just, i amb sobrepreu de dolor,
ens ensenyàreu que on sigui del món que és salvada, se salva
per al llinatge tot dels qui la volen guanyar;
i que si enlloc és vençuda i la seva llum és coberta
per la tempesta o la nit, tota la terra en sofreix.
Sí, però l'esperança meravellosa traspassa,
crida, més real que la tenebra o l'estel
-ossos decebuts i l'heroica pira en el vespre
desesperat- per a molts sembla d'antuvi una fe;
sols que té menys espera i arrenca de tots els exilis
cap al seu crit, i els batuts van retrobant-se soldats.

Era el 3 d'agost de 1941. Riba es trobava a Montpeller quan va escriure, pensant en la Guerra Civil, aquesta evocació de dues batalles gregues: Salamina (480 aC) i Queronea (338 aC). El poeta Gabriel Ferrater diu que aquesta, la novena, és l'única elegia pròpiament política de tot el recull. El fet que estigui dedicada al seu company d'exili Pompeu Fabra no fa més que confirmar aquesta idea, en uns moments en què llengua i política estaven estretament vinculades. Un altre poeta i hel·lenista com en Riba, en Carles Miralles, afirma: "“La dedicatòria d’aquesta elegia, a Pompeu Fabra, és prou significativa, poesia i pàtria essent com aspectes complementaris, indeslligables, d’una mateixa realitat –anomenem-la com vulguem– , l’obra de Fabra cobra una indubtable dimensió política, d’acord amb el tema dominant del poema. Però, a més, Riba comprenia –i això atorga un valor històric, comprovable, a la dedicatòria a Fabra– la importància de la tasca ordenadora del filòleg, la institucionalització raonada d’una llengua comuna, per a la creació literària...".



De la imatge superior en desconec el context. Fabra seu al mig i Riba és dret a la dreta. Pertany a Gabriel Casas i Galobardes (Arxiu Nacional de Catalunya) i prové d'aquest web; la imatge inferior és d'un homenatge a Carles Riba a l'Hotel Ritz de Barcelona, 1932. Carles Riba és al mig i en Fabra és cap a la dreta. La imatge pertany a l'Arxiu de Serra d'Or i acompanya l'article "Carles Riba i Pompeu Fabra" de Josep M. Ainaud de Lasarte (Pompeu Fabra. Nadala del 1998).

PD: Enigma resolt. Un amable lector ha trobat l'explicació de la primera fotografia, que és del 13/12/1929:
"Retrat dels membres del jurat de l'edició de 1929 del premi Crexells, organitzat per l'Ateneu Barcelonès. Asseguts, d'esquerra a dreta, Carles Rahola, Josep Maria Junoy, Pompeu Fabra i Josep Maria Lopez-Picó. Dempeus, Agustí Calvet, [Just] Cabot i Carles Riba." Aquí hi ha la fitxa de la imatge. Més informació als comentaris.

40 comentaris:

  1. Bon dia :-)

    No tenia cap dubte que aquesta Elegia seria present en el teu homenatge a Carles Riba ;-)

    Magnífic article (res d'"apunt", eh?)!!

    ResponSuprimeix
  2. En aquest homenatge voldria afegir aquest text, que vaig llegir ahir per primera vegada. És una carta que Riba escriu a J. López-Pico, des d’Esparta (Peloponès) el dia 13 de setembre de 1927.

    “Estimat L-P: La gent creu que les coses són simples; només nosaltres, els temperaments polítcs, les veiem complexes, com són realment. Ara, el drama del polític, i també la seva glòria, és d’haver de resoldre-les com si tanmateix fossin simples. Els espartans no ho veieren així, i cregueren que podien fer simples les coses; per això falliren, en política... i en art.”

    http://recordantkazanzakis.mtudela.cat

    ResponSuprimeix
  3. Jo, com l'ASSUMPTA, vaig endevinar abans de llegir-te que aquesta Elegia IX sortiria aquí.
    I també coincideixo amb l'ASSUMPTA en una altra cosa, no has fet ni un apunt ni un post, ens has regalat tot un senyor article.
    Magnífic homenatge!

    ResponSuprimeix
  4. Vull agrair-te des d'aquí aquest article tan documentat i et convido a llegir l'homenatge que he fet a Carles Riba en el meu blog, "Traducció i Terminologia" (http://serveiseditorials.blogspot.com), des del vessant d'home dedicat a la traducció i a la poesia. En Víctor Pàmies em va comunicar la idea de retre-li un homenatge entre tots els lletraferits i des dels diversos vessants que toquem en els nostres blocs. Felicitats per la iniciativa!

    ResponSuprimeix
  5. Aquest ccp ho tenies fàcil, eh, Puigmalet? Sempre trobes com relacionar Fabra amb tot.

    Muntaré un homenatge a Torrebruno... a veure llavors com el cases amb Fabra. :-)

    Coincideixo amb els parers expressats que això no és un apunt sinó un àpat ben complet. Vés comprant l'Avui Cultura de dissabte vinent!

    ResponSuprimeix
  6. Jajajaja molt bo això de Torrebruno... Però estic segura que ho aconseguiria, en parlaria i hi trobaria quelcom amb que lligar-ho a Fabra :-)

    Ah!! Crec que l'Avui Cultura fa vacances...

    ResponSuprimeix
  7. Espectacular.
    He seguit les teves passes, oh mestre, però per un camí una miqueta esbiaixat, em temo. Bé, com sempre...

    Em Pireo a les Illes. ¡A per Hellas!

    ResponSuprimeix
  8. Joan,
    Llàstima que no hem tingut temps de muntar una porra sobre quina Elegia triaries per fer el teu apunt... era èxit segur, només calia arreplegar algún despistat...

    Sobre el tema Torrebruno pensem-hi, seria una bona jugada! Segur que aconseguiries vincular al Torrebruno teloner dels Beatles a Barcelona amb l'assistència de Pau Riba al concert i...

    Felicitats per l'apunt, molt ben lligat!

    ResponSuprimeix
  9. Arribem tard per l'homenatge al Torrebruno. L'any passat en va fer 10 de la seva mort. I en falten vint-i-set pel seu centenari.

    ResponSuprimeix
  10. Xavier,
    Només cal localitzar el bonsai des d'on es va penjar i esperar vint-i-set anys tot blocajant!

    ResponSuprimeix
  11. Una gran iniciativa aquesta de l'homenatge a Carles Riba... tot i que jo no vaig ser a temps de participar-hi...

    ResponSuprimeix
  12. Dos dies sense internet és una eternitat...

    Assumpta: Bon dia! Ara et llegeixo...

    Montserrat: Benvinguda. Un Riba que s'autodefineix com a "temperament polític". Interessant!

    McAbeu: Aquest cop era fàcil. Segur que ja han resolt l'enigma :(

    Marta: Benvinguda. Ara et llegiré.

    Parèmies: Torrebruno des de la lexicografia recreativa... No em provoquis.

    Ury: Molt bon viatge! Ens llegim.

    Clidice: A tu i a tots, les gràcies,

    Mon: Totes són bones, diverses i molt escaients. De ben segur.

    Galderich: Apa que Torrebruno i la bibliofília es relaciona fàcilment... Potser col·leccionava llibres miniats.

    Caballé: Ets un calendari amb potes! Tot això és culpa teva...

    Ma-Poc: S'ha fet sense temps ni planificació. Com les coses divertides.

    Moltes gràcies a tots!

    ResponSuprimeix
  13. Tigres (¡tigres!), leones (¡leones!)
    todos quieren ser los campeones.
    Tigres (¡tigres!), leones (¡leones!)
    todos quieren ser los campeones.

    Son los tigres los más fuertes, los más duros de pelar
    más peleones que tragones, mucho más (¡Tigres!)
    Más gigantes que elefantes,
    más valientes que Tarzán
    Son los tigres los mejores, ra ra ra

    Tigres (¡tigres!), leones (¡leones!)
    todos quieren ser los campeones.
    Tigres (¡tigres!), leones (¡leones!)
    todos quieren ser los campeones.

    Los leones dicen que son fardones (¡Leones!)
    los mejores del África Central
    los más duros y los más melenudos
    los mejores, ra ra ra (¡ra ra ra! ¡ra ra ra! ¡ra ra ra!)

    Tigres (¡tigres!), leones (¡leones!)
    todos quieren ser los campeones.
    Tigres (¡tigres!), leones (¡leones!)
    todos quieren ser los campeones.

    ¡Tigres! ¡Tigres! ¡Leones! ¡Leones!

    Tigres (¡tigres!), leones (¡leones!)
    todos quieren ser los campeones.
    Tigres (¡tigres!), leones (¡leones!)
    todos quieren ser los campeones.

    ResponSuprimeix
  14. Tigres (tigres!), Lleons (¡lleons!)
    tots volen ser els campions.
    Tigres (tigres!), Lleons (¡lleons!)
    tots volen ser els campions.

    Són els tigres els més forts, els més durs de pelar
    més busca raons que tragons, molt més (¡Tigres!)
    Més gegants que els elefants,
    més valents que Tarzan
    Són els tigres els millors, ra ra ra

    Tigres (tigres!), Lleons (¡lleons!)
    tots volen ser els campions.
    Tigres (tigres!), Lleons (¡lleons!)
    tots volen ser els campions.

    Els lleons diuen que són fardons (¡Lleons!)
    els millors de l'Àfrica Central
    els més durs i els més melenuts
    els millors, ra ra ra (ra ra ra! ¡ra ra ra! ¡ra ra ra!)

    Tigres (tigres!), Lleons (¡lleons!)
    tots volen ser els campions.
    Tigres (tigres!), Lleons (¡lleons!)
    tots volen ser els campions.

    ¡Tigres! ¡Tigres! ¡Lleons! ¡Lleons!

    Tigres (tigres!), Lleons (¡lleons!)
    tots volen ser els campions.
    Tigres (tigres!), Lleons (¡lleons!)
    tots volen ser els campions.

    ResponSuprimeix
  15. Un apunt molt interessant! Un estudi molt ben documentat per a un monument commemoratiu digital a manca d'un altre!

    Pel que fa al context de la primera fotografia, creus
    que es podria tractar de la recepció d'uns representants estrangers o espanyols per part del PEN Club
    o de la Institució de les Lletres Catalanes (Fabra n'era el president i Riba el vicepresident)?

    ResponSuprimeix
  16. Sobre el Pen català és cert que a partir de 1923 Fabra n'és el president i en Riba, que en seria el president a partir de 1928, també hi era.

    I també podria passar el mateix amb la ILC, clar. Crec que el tema està en aquest local o el fotògraf.

    Per cert, al web de la ILC acabo de trobar que

    "De cara a la tardor l’Institut d’Estudis Catalans, l’Institut Cambó, la Fundació Bernat Metge, l’Aula Carles Riba de la Universitat de Barcelona i la Institució de les Lletres Catalanes preparen conjuntament diverses activitats per recordar la figura de Carles Riba."

    Més val tard que mai. Aviam si és veritat.

    ResponSuprimeix
  17. Felicitats per l'apunt, veritablement excel·lent. Ja veus que compartim passió pels nostres literats.
    una abraçada

    ResponSuprimeix
  18. És el que té la bona literatura, que desperta passions. Salut!

    ResponSuprimeix
  19. Pel que fa al context de la fotografia, continuaré investigant.

    Avui en homenatge a Carles Riba, Jaume Almirall ha llegit unes traduccions ribianes de tragèdia grega i s'ha esmentat per primera vegada el cinquentenari de la seva mort a l'IEC en un curs d'actualització científica que demà acaba.

    ResponSuprimeix
  20. Un col·lega pensa que el de darrere de Fabra podria ser Josep Miracle i el que seu entre Fabra i Riba, en Josep Maria López-Picó. Aquest darrer també formava part del Pen Club... Els faré arribar la foto, aviam.

    ResponSuprimeix
  21. He continuat amb la recerca de la primera fotografia: creus que en temps de guerra anaven tan ben vestits?
    Un bon molt entès en Riba, el millor al meu entendre, m'ha apuntat la possibilitat de l'Institut d'Estudis Catalans, on, com molt bé saps, Riba col·laborà amb Fabra. Riba va fer el seu discurs d'entrada com a membre de l'IEC el 1932. Què et sembla?

    Tenim dues línies d'investigació obertes, continuem, doncs, la recerca. Potser em poden ajudar i es podria fer la consulta a la família, a la seva filla Eulàlia.

    ResponSuprimeix
  22. Això és el que em va fer arribar algú que coneix bé l'IEC sobre aquesta pista que indiques:

    "Pel que fa a la localització, descartaria gairebé amb total seguretat l'Institut d'Estudis Catalans: l'escultura que es veu al fons no és cap de les que històricament han estat en dependències de l'IEC en època de Fabra (Palau de la Generalitat, Casa de Convalescència): no és ni la rèplica de l'anomenat "Esculapi" d'Empúries ni cap de les figures del grup escultòric de Llimona. No conec gaire l'Ateneu, però potser tampoc no és allà, la foto. Sigui com sigui, dedueixo que la foto deu haver de ser en un lloc de Barcelona (o no gaire lluny)."

    Al final ho trobarem!

    ResponSuprimeix
  23. Els comentaris anteriors no els entenc.
    i un acte relacionat amb la Fundació Bernat Metge, com ho veus?

    M'han informat que potser el de l'extrem esquerre podria ser don Pere Coromines, el pare de Joan Coromines.

    ResponSuprimeix
  24. M'he oblidat de dir que va prenent força l'IEC, tots tres en foren membres.

    ResponSuprimeix
  25. Et torno a posar el que m'han dit a mi de l'IEC:

    "Pel que fa a la localització, descartaria gairebé amb total seguretat l'Institut d'Estudis Catalans: l'escultura que es veu al fons no és cap de les que històricament han estat en dependències de l'IEC en època de Fabra (Palau de la Generalitat, Casa de Convalescència): no és ni la rèplica de l'anomenat "Esculapi" d'Empúries ni cap de les figures del grup escultòric de Llimona. No conec gaire l'Ateneu, però potser tampoc no és allà, la foto. Sigui com sigui, dedueixo que la foto deu haver de ser en un lloc de Barcelona (o no gaire lluny)."

    A en Pere Coromines hi té una retirada, no es pot negar.

    ResponSuprimeix
  26. Tenim tres línies obertes, tot és possible.
    Si t'hi fixes bé: els mestres estan asseguts i de peu els deixebles (Pompeu Fabra i Josep Miracle; Josep Maria Lòpez-Picó i Carles Riba).
    Demà enviaré per correu urgent la fotografia a la família, tal com han demanat.
    Informa'm del que tu esbrinis per unir esforços i no duplicar feina. És precisament aquesta la força de la xarxa, no? http://blocs.xtec.cat/elfildelesclassiques/2009/07/11/talkingabout-classiques-dara/

    ResponSuprimeix
  27. Jo avui he escrit al Pen, que encara no m'ha contestat. Això de la família pot ser definitiu. Molt bé, Margalida!

    ResponSuprimeix
  28. La segona foto, segons el reportatge de TV3 (http://www.llibrevell.cat/wp/el-meu-avi-carles-riba/) és l'homenatge a Carles Riba amb motiu del seu ingrés a l'IEC

    ResponSuprimeix
  29. Merci, Xavier. I el nom de tots els que hi apareixen? ;) Em sembla que hi ha fins i tot en Wally.

    ResponSuprimeix
  30. Pareu màquines! No cal que maregeu la família Riba ni més gent, ja hem resolt el misteri.
    La fotografia es conserva a l'Arxiu Nacional de Catalunya, pertany al fons del fotògraf Gabriel Casas Galobardes i està degudament catalogada (podeu veure'n la fitxa descriptiva).
    Es tracta del jurat del premi Crexells de l'any 1929 integrat per Carles Rahola, Josep Maria Junoy, Pompeu Fabra i Josep Maria Lopez-Picó (asseguts), i Agustí Calvet (Gaziel), Just Cabot (no pas Josep Miracle) i Carles Riba (dempeus).
    Tractant-se del jurat del premi Crexells i tenint en compte que aquest premi l'atorga l'Ateneu Barcelonés, sembla que la fotografia es devia fer allà (en tot cas és segur que no es tracta de l'IEC).
    Per si us interessa, el guanyador d'aquell any fou Joan Puig i Ferreter per la seva novel·la El cercle màgic, segons la Viquipèdia (que és una mica incoherent perquè diu que el premi es va començar a atorgar el 1932 però dóna una llista de guanyadors que comença el 1928). En fi: ningú no és perfecte.

    ResponSuprimeix
  31. Moltes gràcies, anònim! Quina meravella de lectors!!

    Ho incorporo a l'apunt.

    ResponSuprimeix
  32. Jo ho faré arribar a la gent que s'hi ha interessat, perquè ho faci arribar a qui correspongui. Realment la xarxa és fantàstica!

    ResponSuprimeix
  33. Després d'haver vist el Meu Avi de Tv3, gentilesa del Fary (http://www.llibrevell.cat/wp/el-meu-avi-carles-riba/ ), hi surt una afillada anomenada Eulàlia Crexells, filla de qui porta el nom del guardó del que Joan Riba era precisament jurat.

    ResponSuprimeix
  34. Hola, sóc un desconegut.

    De les millors Elegies. S'ha de destacar el magnífic sospir de Dante:

    Sé que no fórem fets per a un destí bestial.

    Salut!

    ResponSuprimeix

Quelcom a dir?