Sang al diccionari

Aquesta imatge lexicogràfica té un evident contingut simbòlic, si som capaços de llegir l'entrada a què acompanya. L'he trobada en alguna pàgina web d'Internet, concretament. Salut als vius.

Diccionaris premiats

Com alguns lectors d'aquest bloc sabeu, sóc usuari, des de fa gairebé un parell d'anys, de Librarything (LT), una immensa biblioteca virtual que formem actualment més d'1,2 milions de membres, amb més de 60 milions de llibres introduïts. Els usuaris catalans som una comunitat modesta, de 1.446 membres i 53.794 llibres catalogats. Modesta, però molt activa, ja que tenim el 90 % de la plataforma traduïda al català, hem format 16 grups d'usuaris i tenim bloc, facebook i twitter propi, entre d'altres activitats.

Fa uns dies LibraryThing va organitzar un concurs de piles de llibres (les piles són una de les imatges més característiques del web). Aquestes, fins ara, només existien amb llibres en anglès, i es va voler ampliar a altres llengües. Es tractava d'enviar una imatge d'uns quants llibres apilats i esperar el veredicte del jurat. S'hi van enviar piles en 23 llengües diferents, i algunes poliglotes. Alguns dels usuaris catalans vam participar-hi. Jo vaig enviar la imatge que podeu veure, formada pels següents diccionaris, de baix a dalt:

- Diccionari català-filipí / filipí-català de Marie Lobbie Habal (Barcelona: Rondas, 2003).
- Vocabulari rossellonès de Renat Botet (Perpinyà: Trabucaire, 1997).
- Diccionario valenciano-castellano de Josep Escrig (València: París-València, 1998).
- Diccionari jurídic català (Barcelona: Il·lustre Col·legi d'Advocats de Barcelona / Enciclopèdia Catalana, 1986).
- Diccionari de l’esport català-castellà / castellà-català de Baneres, Seabra i Bonet (Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1990).
- Diccionari català-rus de Svetlana Bank (Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1992).
- Diccionari de la llengua catalana de Santiago Albertí (Barcelona: Albertí, 1985).
- Diccionari català-castellà d'A. Albert Torrellas (Barcelona: Miquel Arimany, 1959).
- Diccionario valenciano-castellano de Carles Ros (València: París-València, 1998).

I aquests diccionaris han estat premiats i seran la pila de llibres catalans de LT! A banda d'aquest honor, els organitzadors del premi ens ofereixen als guanyadors de cada llengua una samarreta o un cuecat, un escàner de codis de barres de llibres amb forma de gat. Jo m'he demanat el segon, tot i que als diccionaris del XIX normalment em costa de trobar el codi de barres:



Si vols compartir la teva biblioteca en xarxa, no t'ho pensis més.

Sense senyal

Indiana mots

Aigua bruta (Empúries, 2007) és l'entretinguda primera novel·la del crucigramista Pau Vidal Gavilan. S'ha dit d'ella que és "la primera novel·la d'intriga etimològica en català", una barreja de novel·la negra, com l'aigua del títol, i de literatura científica, amb més tirada cap a la primera que cap a la segona.

Aquesta barreja de gèneres ha tingut el seu reflex en premis, ja que l'obra va obtenir, primer, el IX Premi de Literatura Científica 2006 de la Fundació Catalana per a la Recerca i la Innovació (fundació que ara s'anomena Talència, talent i ciència; el premi crec que ja ni existeix); i, segon, el Premi Brigada 21 a la millor novel·la negra en català del 2007 (aquest crec que encara continua, gràcies als de Brigada 21).

El protagonista de la narració és en Miquel Camiller, Camil per als amics —nom en homenatge al sicilià Andrea Camilleri, de qui en Vidal és traductor. En Camil és filòleg, tot i que es presenta com a lingüista perquè espanta menys, i es dedica a caçar mots, com feia en Roger de Gràcia per a la nostra. Muntat en moto i armat d'una llibreta, volta pels pobles de Catalunya escoltant expagesos i d'altres poblatans. Cada dia, una pàgina d'anotacions, i cada any, un dietari. Una tasca que pot semblar feixuga, però que fa amb el noble propòsit d'actualitzar el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana d'en Joan Coromines, qui considera el seu "mestre i inspirador". El Camil és un caçamots aventurer que treballa per al NOCAT (Nomenclatura Catalana), un organisme de la Secció Filològica de l'Acadèmia d'Estudis Catalans. El personatge barreja característiques versemblants (algunes del mateix novel·lista, com ser verbívor i anar en moto), amb referències lleugerament maquillades, però no massa, al TERMCAT i l'IEC. A banda de les inclinacions lletraferides, en Camil també es dedica a fer de detectiu, però això ja són figues d'un altre paner. D'altres paners, de fet, perquè sembla que aquesta és només la primera d'una sèrie d'històries de lladres i serenos de les quals serà protagonista.

Una de les virtuts del llibre és la galeria de secundaris, encapçalada per la padrina, l'àvia mallorquina del Camil, que viu amb ell. D'ella és precisament la frase que vaig recordar després de conèixer el cas d'Enric Gomà, aplicat lector del Coromines, precisament:

"Tu deixa sa gent que xerrin com vulguin i escriu una histori de lladres i serenos, que es diccionaris no se'ls llegeix ningú."

Per cert, quan em vaig referir a en Gomà, vaig informar d'un bloc aparentment aturat del traductor Xavier Pàmies: Un buidatge del Coromines. El mateix traductor ens informà en un comentari que el bloc no està aturat, sinó que senzillament va ampliant periòdicament (cada centenar de pàgines llegides del Coromines, més o menys) uns apunts que va iniciar l'abril del 2010.

No me busques si a veces me aparto con mi diccionario

La balada dominicana "El diccionario", amb lletra de Miguel Braho, en quatre versions diferents, les dues darreres, mexicanes. En declaracions de l'autor, aquesta peça "ha sido todo un exitazo, grabado, incluso, por 6 grupos más". La vida real, però, no és sempre tan dolça com en aquesta cançó:

Si me ves,
cabisbajo pensando,
no es porque
me suceda algo extraño,
lo que pasa es que yo
me compré
el mejor diccionario
y empezé
a estudiar los vocablos
sinónimos de amor.

Porque te quiero yo,
todo lo estudiaré.
Porque te quiero yo,
Todo lo aprenderé.

Es que quiero expresar con palabras
lo que estoy sintiendo
Pero siempre el idioma me falla
y se calla mi voz
No me busques si a veces me aparto con mi diccionario,
es que estoy estudiando la mejor manera
de llegarte al corazón.

Porque te quiero yo,
todo lo estudiaré.
Porque te quiero yo,
todo lo aprenderé.

Es que quiero expresar con palabras
lo que estoy sintiendo
pero siempre el idioma me falla
y se calla mi voz
No me busques si a veces me aparto con mi diccionario
es que estoy estudiando la mejor manera
de llegarte al corazón.

Enric Gomà, lector erudit de diccionaris

L'Enric (d'aquí)

Arribats a la pàgina 147 de L'orgia verbal, on Biel Barnils conversa amb Màrius Serra, el verbívor barceloní declara que entre els vuit mil volums de la seva biblioteca (en part, és una "biblioteca captiva", diu, "d'especialista, una passió que m'ha fet gastar molts diners quan no en tenia"; això ens passa a més d'un, Màrius), doncs, entremig de tant de llibre, ens informa que també hi ha diccionaris. I molts. I antics. I llavors ho deixa anar: "L'Enric Gomà és el veritable erudit en diccionaris antics en català". No "un" veritable erudit, no: "el" veritable erudit. El nom d'Enric Gomà em sonava d'altres coses, però si ignorava que fos erudit en diccionaris catalans antics, ¿com podia arribar a sospitar que n'era "el veritable erudit"? Així que senzillament em vaig posar en contacte amb ell i vam intercanviar alguns correus electrònics farcits d'informacions interessants, que em disposo a airejar succintament, amb el seu consentiment més o menys explícit.

Segons explica en Gomà, la seva afició diccionaire prové dels estudis de Filologia catalana. Això, unit a la seva condició de professor i guionista, fa que la divulgació lingüística sempre hagi estat un dels eixos de la seva vida. Així, moltes de les seves ocupacions han estat relacionades amb la filologia recreativa: codirecció (1a temporada) i direcció lingüística (2a temporada) de la sèrie televisiva Caçadors de paraules, espais sobre llengua a La tarda de Barcelona Televisió o a El Cafè de la República de Catalunya Ràdio, el llibre Ubert tot l'any (que recull errades ortogràfiques al carrer), els llibres La vida pública i Al carrer, que recullen alcarrers, comentaris simpàtics de la gent del carrer i que provenen d'un fòrum electrònic, etc.



Però anem als diccionaris. N'Enric Gomà col·lecciona diccionaris antics en català i en altres llengües (com el Covarrubias o les Etimologies de sant Isidor), així com literatura vuitcentista (sainets, de canya i cordill), sobretot anterior a l'any 1875. Però no en té prou i, a més, els llegeix (que vol dir prendre'n notes, comparar-los, fer-hi descobriments lèxics...). Amb aquest fantàstic esperit confessa haver llegit moltes de les principals obres lexicogràfiques del XIX i del XX. I confessa haver-los llegit de cap a peus, no ara aquí i ara allà. "Unes planes cada dia i vaig fent". ¿De quins diccionaris parlem? Ens referim, per exemple, al prestigiós diccionari Labèrnia de 1839-40 (dos volums, 988 i 1004 pàg.), que li va ser una lectura molt profitosa, o al clàssic Fabra de 1932 (1782 pàg.), del qual li encuriosiren especialment els exemples (molts dels quals es conserven al DIEC2).



Però també ens referim a les obres de Coromines, i aquí cal que agafem aire. Enric Gomà confessa (perquè això és gairebé un pecat d'excés) haver llegit els vuit volums de l'Onomasticon Cataloniae publicats entre 1989 i 1997 (més de 400.000 topònims). La lectura va tenir lloc el 2002 i li va durar exactament 134 dies. Abans del 2002, però, va tenir lloc la seva gesta com a lector de diccionaris catalans: la lectura del Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana publicat entre 1980 i 1991. Nou volums que va llegir en 499 dies, repartits en sis anys, entre 1995 i 2001. Hi ha qui diu que aquesta obra té un aire novel·lesc i en Gomà confessa que, malgrat l'escriptura enrevessada, és molt amena, a l'estil d'unes memòries on trobem aspectes personals de la vida d'en Coromines: la seva adoració envers el pare, les crítiques als companys Alcover, Aramon, Careta, Griera...

En definitiva, Enric Gomà, l'Ammon Shea català.




(a qui li interessi l'Etimològic que sàpiga que el traductor Xavier Pàmies va iniciar l'any passat un buidatge del Coromines en un bloc. El va iniciar i el va aturar; confiem que continuarà )

PD 15/2/11: El traductor Xavier Pàmies ens indica als comentaris que no és que el bloc estigui inactiu, sinó que actualitza periòdicament (cada centenar de pàgines llegides) els mateixos apunts d'abril del 2010.

PD 10/4/11: Un article d'en Gomà: "Lectura oculta del Diccionari Fabra (1932)".

Dues gramàtiques per una casa i un camp

Imatge de Bernat Casero a Flickr

"En el transcurs de l'Edat mitjana, el preu dels llibres fou molt variable. En els segles més obscurs, quan els llibres eren més rars i el pergamí escassejava o anava molt car, hom pagà per adquirir-ne, preus que avui ens semblen fabulosos, com una casa o una vinya. Beer esmenta el cas del bisbe de Barcelona Gislibert que en 1043 adquirí a un tal Remundus jueu, dos llibres gramaticals pel preu d'una casa i un camp. (Cal tenir en compte, però, que de vegades aquests béns representaven una valor monetària molt petita.) Avançant l'Edat mitjana, aquests casos ja no es donaren. Quan es multiplicaren les còpies dels llibres, degut a l'augment de copistes professionals, hom n'obtingué a preus raonables."

(Pere Bohigas, Resum d'història del llibre,
Barcelona: Barcino, 1933, p. 26)

Pagar una quantitat estratosfèrica per un llibre no és gaire habitual, tot i que de tant en tant passa. Però encara és menys habitual si el llibre en qüestió és un tractat gramatical. Per descomptat que hi ha gramàtiques (i diccionaris!) que aconsegueixen preus elevats en el mercat bibliòfil, però mai no n'he vist en cap top ten de llibres cars. L'autor de la citació, en Pere Bohigas, a banda de bibliòfil fou filòleg (i president de la Filològica de l'IEC, que no és poc). Potser és per això que quan, en el seu deliciós tractat sobre bibliofília de la col·lecció popular Barcino, parla dels preus dels llibres, inclou l'exemple de les dues gramàtiques venudes pel preu d'una casa i un camp, que treu d'una obra de Rudolf Beer, Handschriftenschätze Spaniens (Viena: Akademie der Wissenschaften, 1894), un clàssic vuitcentista sobre el llibre manuscrit medieval espanyol.

El responsable de la compra diu que és el bisbe Gislibert. Es refereix al prelat Guislabert, vescomte de Barcelona (1020-1041) i bisbe de Barcelona (1034-1062). Essent casat i pare de tres fills (un fill i dues filles, com a mínim), el seu passat nobiliari (fill de vescomte i nét del comte Borrell II) deurien ajudar de cara al seu nomenament. Entre els actes més notoris de la seva vida destaca el fet que el 18 de novembre de 1058 va consagrar la segona seu de Barcelona.

Signatura del bisbe Guislabert: Guislibertus gracia dei eps

Del destinatari dels diners o béns (que no queda clar si ho pagà directament amb les propietats o amb el seu valor), el jueu Remundus, com era d'esperar, no n'hem esbrinat gaire cosa. Hi ha un problema afegit, que és la transcripció dels noms. Igual que Gislibert acaba essent Guislabert, Remundus podria ser Ramundus, Raimundus o alguna altra variant. Intuïm que és avantpassat d'algun personatge de la darrera novel·la d'Umberto Eco, però només això.

El que també desconeixem, i és el que seria més interessant saber, és de quins dos llibres gramaticals es tracta. La pista d'origen és que són manuscrits gramaticals d'abans de l'any 1043. O dos volums d'una mateixa obra o dues obres diferents. Ni catalans ni castellans. O sobre el grec (com el Diccionari elemental de grec de sant Ciril d'Alexandria), o sobre el llatí (com alguna còpia del primer llibre de les Etimologies de sant Isidor, que parla de gramàtica; el molt difós Elementarium Doctrinae rudimentum de Papias, no, que la seva composició se situa cap al 1053), sobre l'hebreu (com el Lèxic hebreu de Judas Huig) o sobre l'àrab (com el Kitāb al-Muḥkam wa-l-muḥīt al-aʿẓam, "Llibre del que és perfecte i complet", del gramàtic cec Ibn Sídah). D'aquests exemples que donem existeixen manuscrits del segle XI, però potser no tots són anteriors al 1043. A partir d'aquí, imaginació al poder.