Mots curts

El monosil·labisme (mot de sis síl·labes) té obres de referència dins de la nostra llengua, ocupant un lloc d'honor la "Tirallonga dels monosíl·labs" (1968) de Pere Quart. Però no és aquest l'únic autor que s'ha deixat seduir pel laconisme sil·làbic. Màrius Serra, a Verbàlia, indica diversos exemples de composicions monosil·làbiques des del segle XVII fins als nostres dies (i també dels blocaires en tenim algun exemple). No és d'estranyar, així, que la lexicografia també s'hagi ocupat d'aquesta qüestió.

El Vocabulari monosilábich valenciá-castellá del lexicògraf Joaquim Martí i Gadea (apareix a la portada com a "Jogim Martí y Gadea, prèbere") és una obra petita, de 71 pàgines, publicada a València l'agost de 1915 pel mateix autor, i impresa a la impremta valenciana d'Antonio López y Cª. En el breu full introductori ("Al que lea"), l'autor parla de la importància que va prenent la "lengua regional o valenciana" i es considera seguidor dels iniciadors dels "Estudis valenciàns". Amb aquesta expressió no es pot referir a l'Institut d'Estudis Valencians, l'acadèmia de la llengua que es crearia a l'estil de l'IEC l'any 1937, sinó que probablement es diu referir als treballs impulsats pel Centre de Cultura Valenciana, el que després seria la Real Academia de Cultura Valenciana. Aquest Centre de Cultura havia encarregat al pare Lluís Fullana la publicació de la Gramática elemental de la llengua valenciana, que tindria lloc el 1915, el mateix any de sortida del nostre vocabulari. A banda d'aquesta influència contemporània, la inspiració més directa de Martí i Gadea va ser el coneixement d'uns poemes monosil·làbics valencians. Benet Altet i Ruate (1827-1893), poeta de temàtica religiosa, publicà a València el 1854 l'obra Deu y lo mon: ensayo de monosílabos valencianos. L'obra, corregida i augmentada, es tornaria a publicar el 1858. Un tastet:

I dic: ¡Què vinc jo fer a la fi al món?

¿A què neix un, i es mor, i ve, i se'n va?

Els béns! Els gusts!, ¿què són, per a qui són

Si del ser al no ser sols un pas hi ha?

Si el sol del goig surt, al punt es pon!

El front, en tant que viu, sua l'home pel pa...

Mai veu, trist, als seus mals ni llum ni port

I quan més bo se sent, toc, toc! La Mort!

L'obreta (28 pàgines) d'Altet ens presenta una reflexió poètica sobre Deú, l'home i el seu destí, tota confegida amb octaves de mots monosíl·labs que ocupen més de 600 versos. Té una introducció en monosíl·labs ("Vull y dech dir áns de tot, que no me tinc per vát: res mes llunt de ma ment; puix bé sé que ho son pòchs, y molt menys yo") i, a l'última pàgina, recopila una seixantena de mots monosíl·labs valencians que Benet Altet considerava ja en desús a finals del XIX. L'esforç literari dels poemes, gens menyspreable, i el seu darrer full especialment, inspiraren a Martí i Gadea el seu Vocabulari monosilábich, publicat més de cinquanta anys després de l'obra d'Altet.


Inici de la A

Per tal d'omplir l'obra, Martí i Gadea inclou plurals de noms i adjectius com a entrades diferents ('art'/'arts', 'car'/'cars'), formes que ara (¿i abans?) ens resulten molt estranyes ('a' per anus; 'agr' per agre, 'çorr' com a zorro...), així com formes verbals, topònims, noms propis, cognoms i fins i tot abreviatures. A la secció dedicada a la k en podem trobar exemples, com ara 'Kant' (cognom del filòsof de Königsberg), 'Kiev' o 'Kil' (abreviatura de quilo, segons Gadea). Tot plegat acaba essent un repertori monosil·làbic sovint surrealista, ja que hi trobem tant monosíl·labs habituals com mitges paraules un pèl sospitoses. Per tal de passar del solitari full d'en Benet Altet a una publicació completa de 71 pàgines, els recursos imaginatius del prevere (carrollià de mena) es van posar en marxa sense aturador, fins i tot incloent alguns mots (pocs, la veritat) que m'agradaria saber per què considerava monosíl·labs: 'Tuviá', 'uja', 'ukás', 'ulba', 'úter', 'util'... El rècord potser se l'endú la interjecció monosíl·labica 'uiaixque' (¿l'oixque del DIEC2?).



La lletra K

Aquestes sospites vers l'obra de Martí i Gadea no són noves. Rico & Solà (1995: 135), referint-se al seu Diccionario general valenciano-castellano (1891) també li retreuen que allargui o escurci paraules al seu gust o se les inventi directament. Francesc Almela, a "El monosilabismo valenciano" (Revista Valenciana de Filologia, I, 1951, p. 131), es refereix al vocabulari monosil·làbic de Gadea no gaire positivament: "la selección de vocablos no parece excesivamente rigurosa. Hay alguna palabra que no es monosilábica. También figuran muchos nombres propios […]. Como se ve, el autor no era muy riguroso en la admisión de las palabras que habían de integrar su vocabulario". Malgrat aquestes crítiques, no deixa de ser un exercici lexicogràfic curiós. No es tracta, però, del primer lexicògraf valencià a ocupar-se de la matèria: cap al 1770, en Carles Ros va escriure un Ràro diccionàrio valenciàno-castellano, ùnico, y singulàr, de vòzes monosylabas, inèdit en el seu moment i publicat no fa molt.



Als nostres dies, la recopilació de monosíl·labs té un digne successor en la Llista de monosíl·labs catalans de la Viquipèdia, que aplega uns 1.200 mots (inclosos noms propis, formes verbals, etc.). Perquè "hi ha qui creu que cal fer un bon ús dels mots curts... i hi ha qui diu que si el que vols dir ho dius en pocs mots, tot és molt més pla i clar, clar i ras, ras i curt".

Internet serà lexicogràfica o no serà

1. Bloc de Lletres: Les Converses filològiques de Pompeu Fabra a la xarxa.

2. Beat: L’obra d’Alcover i de Fabra, a Internet.

3. Taller de creació literària: "Joan Solà, l'home i el lingüista" a St. Cugat.

4. De més verdes en maduren: El nou Diccionari jurídic català.

Els tres primers apunts són d'ahir. El quart és d'avui mateix. La passió per la vida i l'obra dels lexicògrafs s'estén per la xarxa com la indignació per les places públiques.

D'en Coromines, de Chicago cap a Itàlia

El 15 de juny de 1946 Joan Coromines és nomenat professor de filologia romànica, francesa i castellana a la Universitat de Chicago (o Xicago). A partir de 1947 també hi imparteix cursos de català. Són els anys en què comença la redacció del Diccionario crítico etimológico de la lengua castellana (hi havia estat treballant des de molt abans i es publicarà, en quatre volums, entre 1954 i 1957). A Chicago hi treballarà fins l'any de la seva jubilació, el 1967, quan intenta tornar definitivament a Catalunya (havia estat voluntari per a l'exèrcit republicà).

És d'aquests anys d'exili estatunidenc que pertany aquesta carta en italià del filòleg, de la qual no sabem el destinatari. Al final trobem que agraeix els records que li han donat per a la seva dona (Bàrbara de Haro), fet que ens demostra que el destinatari d'aquesta carta era algú conegut d'en Coromines, no tractant-se de la resposta a la consulta d'un desconegut. La carta (adquirida a ebay fa uns anys i enviada des d'Itàlia), mostra la lletra petita i minuciosa d'en Coromines, així com el detall amb què responia les consultes lèxiques. Exemple del seu poliglotisme i erudició, hi trobem, en poques línies, referències a l'italià, al grec, al català, al castellà, al llatí, al francès... Fa temps vaig enviar una còpia digital de la mateixa a la Fundació Coromines, però encara no sabem a quin col·lega italià devia respondre.

A continuació, la traducció al català, gentilesa de l'amic traductor Francesco Ferrucci (hi ha un parell de paraules que no som capaços d'entendre):

Traducció

12 de novembre de 1953

Estimat amic,

Em sembla que sgheriglio “almogàver al servei d’un partit florentí” és un malnom de creació purament italiana, el mateix que scarafone; derivat possiblement, en última instància, de gheriglio, gariglio, la veu antiquada i dialectal per a “la nou sense la clofolla; cada ????? que tingui pinyol” (gr. καρύλλιον, REW 1726.3), que té com a area d’extensió tota la part septentrional d’Itàlia, des dels Alps fins a Mòdena, i més al sud també, i a Vicenza té justament la forma sg(a)rigio; es tractarà precisament d’un derivat del verb sgherigliare, sg(a)ria’, sgarie’, que no significa només esclofollar, sinó també esgarrapar, lacerar: molt probablement els almogàvers van esgarrapar molta gent! La semblança amb sgherro ????? ajudar-vos, naturalment.

Un escaran no ha sigut mai català, com tampoc sgherro. El català esgarriar significa perdre, foraviar, dispersar i és una paraula recent (segle XIX, finals del XVII); guerrilla és només castellà i no el trobem abans del segle XVI (amb el sentit de “guerra petita” i “escaramussa”; amb sentit tàctic dubto que guerrilla i guerrillero apareguin abans de la guerra napoleònica. –illo és més aviat un sufix vivaç en castellà (-ĔLLUM), però en català –ill, –illa (ĪCULUM) és un sufix més aviat rar i poc vivaç.

La meva dona li agraeix les seves salutacions, i jo quedo sempre a la seva disposició.

Atentament seu,

Joan Coromines

Si no m’equivoco, en francès també escaran és un italianisme efímer.

______________

La correspondència d'en Coromines és precisament la protagonista de l'obra Epistolari Joan Coromines & Josep Puig i Cadafalch, Jordi Rubió, Pere Bohigas i Ramon Aramon, que es presenta demà dimecres 25 de maig a les 18.30 a la Sala Pere i Joan Coromines de l'IEC.

Aquest nou llibre forma part d'un important projecte de recull de la correspondència d'en Joan Coromines, i que ja té diversos volums publicats de cartes amb Pompeu Fabra, Francesc de Borja Moll, Josep Pla, Joan Fuster, Carles Riba, Hipòlit Nadal, Avel·lí Artís, Joan Sales, Josep Maria de Casacuberta, Pere Coromines, Manuel Sanchis Guarner, Ramón Menéndez Pidal, Lluís Nicolau d'Olwer, Francesc Cambó, Josep M. Batista i Roca, Joan Triadú, Albert Manent, MaxCahner i Joseph Gulsoy. Potser algun dia aquesta carta en italià de destinatari desconegut (per ara) també formarà part d'algun recull epistolar del nostre genial filòleg...

Diccionaris despentinats

New Century (2006)

Cara Barer (1956-) fotografia llibres. Fa un temps, Diari d'un llibre vell n'havia parlat sota l'evocador títol Monstres. Algunes de les obres fotografiades d'aquesta artista americana són diccionaris. De fet, ella mateixa afirma, en un text del seu web, la importància dels diccionaris dins del seu procés creatiu: "As I begin the process, I first consider the contents of each volume. I didn’t spend more than a few seconds on “Windows 95,” but the “New Century Dictionary of the English Language,” is a treasure that, because of its fascinating illustrations, and archaic examples, saved it from taking on a new form". Us en presento un parell de fetes amb diccionaris, però estic segur que moltes de les seves altres fotos també ho són.

Roget's (2006)

El diccionari més venut del món

10a edició de 2004 (Wikipedia)

Si hagués convertit el títol d'aquest apunt en una pregunta, d'entrada és possible que la majoria de respostes haguessin tirat cap a la lexicografia anglesa més clàssica. Seria el meu cas. Però la llampant il·lustració que encapçala el cos del text ja mostra que la resposta la trobem dins de la lexicografia xinesa. Amb més de 1.300 milions d'habitants, la República Popular de la Xina és el país més poblat del món. Diuen que una de cada cinc persones del món té el xinès com a llengua materna, així que és lògic que, dins dels rècords, també ostenti el del diccionari més venut del món.

El diccionari Xinhua, amb la desena edició de 2004 (i, en total, unes 200 reimpressions), arribà als 400 milions de còpies. Es tracta d'una obra en caràcters xinesos, i en format de butxaca, molt popular a la República Popular, principalment entre els estudiants. És el primer diccionari estàndard de xinès simplificat de l'època moderna, publicat a Pequín per l'Acadèmia Xinesa de Ciències Socials i Commercial Press, la primera editorial xinesa. El nom complet de l'obra és Xinhua Zidian (en xinès simplificat (a la coberta): 新华字典; en xinès tradicional: 新華字典; en pinyin: Xīnhuá Zìdiǎn) i significa "Diccionari de la Nova Xina". L'obra, dividida en 189 radicals, conté uns 3.500 compostos i 11.200 logogrames. People's Education Press el va publicar per primer cop el 1953. El 1956 la Xina va adoptar la simplificació de caràcters i això va provocar que, ja amb Commercial Press, el 1957 aparegués una primera edició amb l'ordre alfabètic del pinyin. L'autor principal de l'obra, hi consta com a editor en cap, fou el lexicògraf Wei Jiangong, 魏建功, (1901–1980), professor de la Universitat de Pequín i un dels primers lingüistes moderns de la llengua xinesa.


P. 53 de la 1oa ed.

Segons la llista, sembla que el diccionari d'anglès estatunidenc de Noah Webster és el següent més venut, amb uns 55 milions d'exemplars. Una diferència abismal.


11a edició de 2006 (Wikipedia)


Més: El xinès als diccionaris catalans

La tercera llengua oficial de Catalunya

És una llengua romànica amb milions de parlants repartits irregularment per quatre estats europeus, però no té reconeixement estatal en cap d'ells. No és el català però diuen que és la llengua que més s'hi assembla. Es parla a França (en gairebé una tercera part), a Catalunya, a Itàlia i a Mònaco i (sí) és la llengua d'oc.

De fa un grapat d'anys, l'occità és llengua oficial a la Vall d'Aran, bàsicament perquè l'aranès és occità, via gascó. Allò que alguns (no m'atreveixo a dir molts) desconeixíem és que, des del 9 d'agost de 2006, dia en què entrà en vigència el darrer (i esperem que ho sigui definitivament) Estatut d'Autonomia, l'occità és llengua oficial de tot Catalunya, esdevenint la tercera llengua oficial d'aquest territori. Com si el gallec, llengua parlada a l'estat espanyol, fos oficial a Espanya, vaja. Aquesta oficialitat es desenvolupa en la Llei de l'Occità, Aranès a l'Aran. Dins dels articles de la llei em limito a mostrar dos casos en què, per ells sols, es demostra l'encert d'aquesta tercera oficialitat. El primer cas és considerar l’aranès "la llengua normalment emprada per les administracions catalanes en les seves relacions amb l’Aran, de la manera que aquesta llei determina". El segon cas, en l'altre sentit de la comunicació, és considerar que "totes les persones, en les relacions escrites amb l’Administració de la Generalitat i els organismes i les empreses que en depenen arreu de Catalunya, tenen el dret d’emprar l’occità en la seva varietat aranesa i no se’ls pot exigir cap mena de traducció. També poden usar oralment aquesta llengua en el servei unificat d’informació i consulta ciutadana de la Generalitat". Com si els polítics gallecs poguessin xerrar en gallec de les seves coses públiques a Madrid, vaja. Tot plegat porta a una situació ben paradoxal: l'occità és oficial només on menys parlants té, ja que a França encara no ho és.

Aquesta introducció ve a tomb perquè n'Aitor Carrera i Baiget ha publicat recentment una obra referencial sobre la tercera llengua oficial de Catalunya: L'occità. Gramàtica i diccionari bàsics (Lleida: Pagès, 2011). Carrera també és l'autor de la primera gramàtica aranesa moderna, publicada el 2007 i amb pròleg de Joan Solà, de treballs sobre toponímia aranesa, i de diferents obres de divulgació de la llengua occitana en general.



El llibre és una completa aproximació (i això no és oxímoron) al fet sociolingüístic i dialectològic tant de l'occità referencial com de l'aranès. A la part gramatical es comparen les formes de l'occità referencial, de base llenguadociana, amb les formes araneses, que ja hem dit que són gascones. A continuació, la part més extensa de l'obra, hi ha un breu diccionari català-occità, d'unes 2.500 entrades, amb equivalents tant en occità referencial com en aranès, formes que sempre es distingeixen i que sumades arriben a uns 10.000 equivalents occitans dels mots catalans. Les 2.500 entrades catalanes són les paraules més freqüents en aquesta llengua, triades de la següent manera: primer es van agafar les 700 paraules més freqüents del Diccionari de freqüències de l'Institut d'Estudis Catalans; a aquestes formes s'hi van afegir altres mots extrets de vocabularis en imatges catalans (de l'estil dies de la setmana, noms de parentiu bàsics, aliments, etc.); finalment es van incloure les paraules del clàssic Diccionari de mila mots de Jacme Taupiac que no havien estat incloses a partir dels dos procediments anteriors. Una arreplega de mots bàsics en tres etapes ben raonades i que condueix a la xifra indicada, que pot semblar minsa, però, en el context aranès, poden resoldre un bon nombre de necessitats lexicogràfiques bàsiques.

Per als lectors que no puguin esperar a tocar el paper d'aquesta interessant obra, recordem que dins dels DCL trobem tres traductors entre occità i català (i invers), així com un petit vocabulari occità-català.

Una multa contra tots: en solidaritat amb Acció Cultural

El passat 17 de febrer, Acció Cultural del País Valencià (ACPV) es va veure obligada a cessar les emissions de TV3 al País Valencià, després de 26 anys. Durant aquest temps, TV3 havia esdevingut una oferta televisiva normalitzada al País Valencià, on s’ha distingit per la seua qualitat i pel fet de ser una de les poques ofertes audiovisuals en català.

Malgrat això, el president Francisco Camps va decidir, ara fa quatre anys, obrir una sèrie d’expedients administratius contra l’entitat responsable d’aquestes emissions, Acció Cultural, cosa que s’ha traduït en una llarga persecució política i econòmica. El passat mes d’octubre, l’entitat ja va haver de pagar 126.943,90 euros per satisfer una primera multa, i ara s’enfronta a dues multes més que sumen vora 800.000 euros (dels quals ja n’ha pagat 130.000), una quantitat absolutament desproporcionada per a una associació cultural sense ànim de lucre la continuïtat de la qual pot posar en perill.

Durant aquests quatre anys, Acció Cultural ha fet patent l’amplíssim suport a TV3 al País Valencià, fins a arribar a l’èxit de la manifestació del passat 16 d’abril a València. En aquest sentit, cal també recordar les 651.650 signatures recollides per la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) “Televisió sense Fronteres” per legalitzar la recepció de totes les televisions en català en el conjunt del domini lingüístic, i que ara podria entrar a tràmit parlamentari al Congrés espanyol.

Tant el projecte de llei impulsat per la ILP com el recurs que Acció Cultural ha presentat davant el Tribunal Suprem poden acabar donant la raó a l’entitat en aquest conflicte artificial; però, de moment, Acció Cultural ha de pagar les multes que encara té pendents si no vol patir l’embargament dels seus comptes corrents i béns mobles i immobles. Davant aquesta greu situació, el nostre deure és col·laborar a fer front col·lectivament a una multa que en realitat és contra tots els que creiem en la pluralitat informativa i la llibertat d’expressió. Per això, avui, diferents mitjans publiquem aquesta crida pública perquè feu una donació solidària a Acció Cultural (www.acpv.cat): així com junts vam aconseguir les 651.650 signatures per a la ILP, junts hem de reunir els diners necessaris per garantir la continuïtat d’Acció Cultural.

Igual que del 17 al 18 de febrer, per una iniciativa de Vilaweb, vam deixar sense senyal el bloc, avui publiquem aquesta editorial d'Acció Cultural del País Valencià.

Bitter Bierce, al seu The devil's dictionary (1906), fa dues entrades dedicades a la política que en aquests moments semblarien pertinents:

- Política s. Medi de vida castigat pel sector més degradat de la nostra classe criminal.

- Política s. Lluita d'interessos emmascarada com a enfrontament de principis. Conducció dels assumptes públics a la recerca d'avantatges personals.

L'assagista valencià Joan Fuster, en un altre diccionari, el Diccionari per a ociosos (1964, p. 143-144), ens parla amb un xic més d'esperança:

"D'altra banda, cal no oblidar que tota política que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres. Finalment, pensem que "política" no és sinó l'art o la ciència de convèncer el nostre veí que deu ser conseqüent amb ell mateix i amb la seva dignitat d'home. Ara cedeixo la paraula -la reflexió- al lector."

Alfabet imaginari de Giralt Miracle

Alfabeto imaginario és una obra del creador gràfic, dissenyador i impressor Ricard Giralt Miracle on es poden veure molts dels recursos estètics que omplen la seva obra gràfica: gravats, dibuixos, collages... aplicats tots ells a la creació de lletres. També és una obra d'Andreu Balius, qui s'ha dedicat a homenatjar l'artista buscant aquestes lletres al llarg de l'obra d'en Giralt Miracle, al principi de versos o de paràgrafs, en papers de carta, etc. Aquesta recopilació contemporània i miscel·lània té forma d'abecedari, però amb la llicència de repetir alguna lletra quan aquesta s'ha trobat en diferents dissenys. L'ús lliure dels marges és un dels aspectes que trobo més encertats (v. la transició de la g a la i, per exemple).

Amb un tiratge de 500 exemplars, es va publicar primer en paper, a principis d'enguany, a l'editorial valenciana especialitzada en tipografia i edició de llibres Campgràfic.

Recomano la visualització d'aquest espectacle a pantalla completa i sense presses.

Via el Fary

Abecedari del còmic

No té el disseny elegant de l'abecedari de superherois que l'Allau magistralment (sic) va resoldre, però, al menys per a mi, comparteix el seu grau de dificultat. En aquest cas l'autora es diu Lucy Knisley i m'ha arribat via el faceciós José Luis Cantero.

Cremar el diccionari del Dr. Johnson

Arran d'un comentari de l'enigmàtic Pere Llada, m'assabento de l'existència d'un fantàstic segon capítol de la tercera temporada de l'Escurçó negre ("Ink and incapability"; "Incansable i incapaç" en l'emissió de TV3), en què un dels personatges principals és el lexicògraf anglès Samuel Johnson, interpretat per Robbie Coltrane. L'argument gira al voltant de l'únic manuscrit original del clàssic A Dictionary of the English Language, obra que l'Edmund Escurçó Negre, majordom del príncep de Gal·les, considera "el llibre més inútil des que van traduir al francès Parleu francès en 15 dies" i que en Baldrick casualment crema, fet que ocasiona que l'Escurçó es vegi obligat a reescriure tota l'obra en un cap de setmana (el Dr. Johnson diu que li ocupà deu anys). L'argument té molts moments hilarants (i un final sorprenent) que, òbviament, no cal consignar amb detall.

Si voleu veure'l en català, podeu baixar-lo des d'aquí en tres parts. Aquí us deixo la versió original, en dues parts.






Després de veure'l, em pregunto si en Baldrick no va inspirar en Mark Paton...