Els noms de les medecines

L'any 1992, el Col·legi de Farmacèutics de Barcelona, amb assessorament del TERMCAT, va publicar l'Índex de fàrmacs, la primera obra que va regular els noms dels fàrmacs en llengua catalana. S'hi van incloure unes 3.000 denominacions, tenint en compte sobretot l'Index Nominum: international drug directory 1990/91 de la Swiss Pharmaceutical Society (Stuttgart: Medpharm, 1990), l'obra de referència internacional sobre productes farmacèutics.

Edició del 2007 (19a) de l'Index Nominum

Uns quants anys després, el mateix Col·legi de Farmacèutics, juntament amb el TERMCAT, va actualitzar la informació del 92, amb el resultat del Lèxic de fàrmacs (Barcelona: Col·legi de Farmacèutics de Barcelona, 2008; obra patrocinada per l'obra social de Caixa Sabadell). Es va prescindir de la meitat de les denominacions d'aquella primera obra (la nomenclatura dels fàrmacs és molt canviant) i se'n van afegir gairebé la mateixa quantitat, arribant a les 2.794 denominacions.


Cadascuna de les 2.794 entrades d'aquest lèxic inclou:

- El nom en català, amb la categoria gramatical, o sigui, s'indica si són substantius masculins o femenins. Els noms dels fàrmacs són femenins si acaben en a àtona (la diclofenamida, la moroxidina...) i masculins en tots els altres casos (el diclofenac, el morniflumat...). Aquesta és una de les Normes pràctiques per a la versió catalana de les denominacions comunes internacionals (DCI) de les substàncies farmacèutiques (Barcelona: Col·legi de Farmacèutics de Barcelona, 1992; en línia).

- Els equivalents en castellà, francès i anglès (per aquest ordre), agafats bàsicament de la base de dades suïssa Mednet - The Medicines Information Service, de l'OMS, en línia. La grafia de les quatre denominacions acostuma a semblar-se molt. Per exemple, tiletamina (ca), tiletamina (es), tilétamine (fr) i tiletamine (en).

- El número CAS, una identificació numèrica única per a cada compost químic que atorga el Chemical Abstracts Service, CAS, de la Societat Americana de Química, en línia.

- Finalment, les accions terapèutiques o mecanismes d'acció principals de cada fàrmac. Així, el frovatriptan és un antimigranyós, mentre que el ganirelix és una hormona sexual.

Exemple d'entrada: ibuprofèn (p. 134)

Òbviament es tracta d'una obra amb un sentit pràctic principal, i s'entén que no inclogui informació etimològica, que seria ben interessant per als amants de la llengua. També constatem, en algun exemple, que hi ha petites divergències amb d'altres diccionaris. Així, el Lèxic parla d'ibuprofèn mentre que l'edició impresa del Gran Diccionari de la Llengua Catalana (2004) recollia ibuprofè, tot i que l'edició digital del mateix GDLC opta ara també per ibuprofèn.


Aquesta obra és un bon exemple de l'harmonia entre lletra impresa i lletra digital que permeten les noves tecnologies. A banda de l'edició impresa (que imagino deuen tenir totes les farmàcies) el TERMCAT manté una versió en línia regularment actualitzada (la darrera actualització és del febrer de 2010). En el moment de redacció d'aquest apunt, l'edició digital inclou 2.868 denominacions, 74 més que l'edició impresa del 2008. A més, també es poden consultar, de manera separada, el nous fàrmacs incorporats el 2009.

Salut i pessetes, que tot lo demés són punyetes!

El diccionari pintat de Don Ripper

El pintor Don Ripper va decidir fa temps donar-li un nou ús al seu vell diccionari escolar. El procés és fàcil: l'obre, selecciona una paraula que li és prou inspiradora, n'arrenca el full i pinta allò que les muses lexicogràfiques li han suggerit al mateix full del vell diccionari.

Imagino els dubtes de l'artista havent de triar la millor paraula de cada pàgina, sabedor que condemna les altres a ser bàsicament un suport cobert de colors per ressaltar la glòria de l'escollida. ¿Haurà fet bé de triar illuminate (la quarta imatge), quan també tenia illusion o image o fins i tot imagination al mateix full?

Imagino els dubtes de l'artista sabent que, cada cop que arrenca un full, el seu diccionari escolar s'empetiteix. Paradoxes de l'art: la inspiració decreix mentre la producció augmenta. ¿Se li acabarà l'ars longa quan s'acabi el seu llibre brevis?

Finalment, imagino els dubtes de l'artista veient el seu vell company d'infantesa esventrat i esquarterat sense oposar resistència (com feia l'oncle Jack, ¿oi?), una imatge d'allò que un pot arribar a fer amb el seu passat per tal d'adequar-lo al sempre insatisfactori present.

(Si algú no veu on és la definició lexicogràfica a la primera pintura, li suggereixo que simplement cliqui la imatge i li apareixerà amb més nitidesa).

Donacions de febrer de 2010

Diccionari castellà-català. Diccionaris Arimany
Barcelona: Miquel Arimany, 1965
Regal d'en Parèmies el 13 de febrer

Diccionari paperer de Narcís Banchs i Valls
Vilafranca del Penedès: Andana, 2009
Regal de The Blob el 23 de febrer

Flora pornogràfica francesa. Suplement al argot francès /
Flore pornographique catalane. supplément à l'argot catalan
Manuscrit datat entre 1891 i 1910
Regal virtual de Galderich el 25 de febrer


Moltes gràcies

Vull donar un diccionari



Un videoclip que també és un regal

Lessicografia e ideologia

Comença avui a Forlì (a l'Emília-Romanya i amb un accent obert o greu a la i que ens és estrany aquí), un nou congrés de lexicografia organitzat pel CLIRO (Centro Linguistico dei Poli Scientifico-Didattici della Romagna) de la Universitat de Bolonya. Enguany, sota el concepte Ideolex, es plantegen les relacions entre lexicografia i ideologia, ja que, sota un aspecte d'aparent neutralitat,

"Il dizionario costituisce il riflesso di valori, norme e ideologie che le circostanze culturali, sociopolitiche e religiose di una determinata comunità o società cercano di legittimare, o semplicement veicolare, attraverso scelte linguistiche lessicali o discorsive in genere." (d'aquí)

Dins del programa trobem diferents aportacions d'universitats catalanes (UAB, URV i UPF en tres ocasions). Si fem cas dels títols, cap d'elles és en català, tot i que hi ha conferències, ponències, comunicacions i lliçons en italià, francès, anglès i castellà (la majoria en aquesta darrera llengua, ja que hi són els d'aquí i els de l'altra banda de l'oceà); tampoc cap d'elles tracta específicament sobre cap diccionari català, tot i que al congrés es parla de diccionaris anglesos, francesos, italians, portuguesos i castellans. Els dos aspectes estan relacionats d'una manera lògica: si es parla de diccionaris castellans, es fa en castellà. Però, ¿per què es parla només de diccionaris castellans? ¿L'aportació catalana a aquest congrés també "costituisce il riflesso di valori, norme e ideologie che le circostanze culturali, sociopolitiche e religiose di una determinata comunità o società..."?

Suspens lexicogràfic

"Un Rosenbach perdut!, això sí que no s'ho deixaria escapar, encara que el Rosenbach no fos per a ell. En Torrentà li havia dit que per aquell llibre era capaç de matar i potser no ho deia en broma, potser no era l'únic que per aquell llibre hauria perdut l'ànima."

La maleta sarda, p. 64

El 27 de gener de 1908 la Biblioteca Catalunya va adquirir un llibre provinent de la Col·lecció Marià Aguiló i el va registrar amb el número 843. Era el Vocabolari molt profitós per apendre lo catalan alllemany y lo allamany catalan (Perpinyà: Rosenbach, 1502), d'autor desconegut. Dels pocs centenars d'exemplars d'aquest post-incunable que en Joan Rosembach devia imprimir, aquest és l'únic*, per ara, que es coneix, i del qual Rubió i Balaguer ja va dir l'any 1914 que era "una raresa bibliogràfica i lingüística del major preu" i que la Biblioteca de Catalunya considera "un dels seus volums més importants".

Aquesta publicació ens mostra que fa cinc-cents anys el català era la llengua de Perpinyà i que tenia prou prestigi com perquè un impressor decidís editar un petit diccionari de butxaca, en lletra gòtica, dirigit principalment als comerciants que tenien negocis entre la Corona d'Aragó i Alemanya. I que decidís editar-lo sense incloure el llatí pel mig, un fet quasi insòlit, ja que fins el segle XVIII el llatí va ser la principal llengua de cultura a Europa. Lexicogràficament, el llatí té presència en els diccionaris catalans fins a mitjan XIX. Probablement també va ser decisiu que en Rosenbach, alemany de Heidelberg, ja fes anys que voltés imprimint per terres catalanes, especialment a Barcelona. En la seva persona es trobaven també les dues llengües del vocabulari.

Doncs bé, l'escriptora d'Ofèlia Dracs Margarida Aritzeta (Valls, 1953) ha escrit una novel·la de suspens, La maleta sarda (Barcelona: Columna, 2010), centrada en la possible troballa (que no desvetllaré si, dins de la ficció, és real o no), per part d'un llibreter de vell, d'un segon exemplar d'aquest vocabulari. P. 17: "Que ell sabés, només se'n conservava un a la Biblioteca de Catalunya, però algú havia dit a en Torrentà que n'hi havia un altre, que fins i tot l'havia tingut a les mans. I ell el volia.". P. 81: "El Rosenbach, aquell exemplar perdut, desconegut, podia valdre una petita fortuna. Qui el tragués a la llum, seria l'enveja de tots els col·legues del ram. No podia pensar en res més. El vell feia mesos que li deia que en seguia la pista, però en Manu no se l'havia acabat de creure."

Donada la meva dèria gazofilàctica, saber què passaria amb el Rosenbach ha estat un dels impulsos que m'ha mantingut despert l'interès per la lectura, que no sempre ha estat fàcil. Aquí he volgut centrar-me en el vocabulari, un dels eixos principals de la narració, però l'obra també transita per altres camins, sovint de Perpinyà i de Sardenya, aprofitant connexions literàries entre escriptors catalans i sards i entre personatges sards i catalans. I també té un moment per parlar d'un altre diccionari, del Diccionari. P. 83-84: "Encara no sabia llegir i s'arraulia sota la taula de la biblioteca aferrat a un diccionari Fabra de cobertes gastades i llom esbadellat. Allà hi havia les paraules. Totes les paraules. Totes les coses. Era una edició de 1932 que la seva mare guardava com una relíquia arrencada de les prohibicions de la dictadura del general Franco."

L'autora va crear fa anys un bloc, que un servidor ha descobert només després de la lectura, on es parla de literatura, i s'expliquen detalls de l'escriptura i de la promoció de la novel·la: http://maletasarda.blogspot.com/.


*L'exemplar original és únic, però existeixen tres edicions facsimilars per poder-ne fer un tast: Barcelona: IEC, 1916, edició de Pere Barnils; Frankfurt am Main: Domus Editoria Europaea, 1991, edició de Tilbert Dídac Stegmann; i Barcelona: Biblioteca de Catalunya i Institut Ramon Llull, 2002, amb pròleg de Vinyet Panyella.

Carrers plens

"M'estimo més els carrers plens de català fet malbé que totes les gramàtiques i diccionaris de la llengua"

Joan Solà

Citació que prové de l'entrevista que Jordi Llavina li fa a Joan Solà al núm. 50 (segona època, gener de 2010) de Caràcters, la revista de llibres del Servei de Publicacions de la Universitat de València que dirigeix el professor i escriptor Juli Capilla, que és doblement blocaire: de lletres i de pilotes.

Més que comentar la citació d'en Solà (plena de sentit comú com és habitual en el mestre), voldria recomanar un apunt de Juli Capilla sobre un fet luctuós que m'ha meravellat: Solidaritat amb Lalomanu (Samoa).

L'extravagant lexicògraf Antoni Bulbena i Tosell

"A tall d'inventari esmentaré l'encara més extravagant Antoni Bulbena i Tosell (1854-1946), que nominalment o sota els pseudònims de Mossèn Borra o Antoni Tallander publicà pamflets com Lliçons familiars de gramàtica catalana (La Acadèmica, Barcelona 1898)."

Rico & Solà, Gramàtica i lexicografia catalanes: síntesi històrica, p. 34

Com es pot veure en aquesta citació de Rico & Solà, Antoni Bulbena i Tosell* (1854-1946) no és un personatge gaire apreciat per la lingüística contemporània. Fins i tot l'entrada de l'Enciclopèdia Catalana indica que publicà "sense gaire rigor" i que les seves obres són "de valor desigual". Probablement totes aquestes afirmacions són certes, tot i que potser també manquen estudis més en profunditat de la seva producció. Extravagant, possiblement. Desconegut, també.


Antoni Bulbena és conegut per ser el primer traductor al català d'El Quixot: L'enginyós cavaller Don Quixot de la Mancha. Traslladat á nostra llengua materna, y en algunes partides lliurement exposat per Antoni Bulbena y Tusell (Barcelona: Tip. de F. Altés, 1891; amb reimpressions de 1930 i 2005). A banda de l'aportació cervantina, traduí també del francès i del grec (Lisístrata, p. ex.). En conjunt, com a creador o com a traductor, és autor d'una gran producció bibliogràfica (editada o manuscrita), entre la qual s'inclou el Primer assaig de bibliografia mont-serratina, o siga, breu catálech d'aquelles obres que directa o indirectament s'ocupen, ab alguna estensió, del Mont-serrat o de son histórich monestir (Barcelona: Impr. Antoniana, 1899), la Crestomatia de la llenga catalana: des del IXè segle al XIXè (Barcelona: Biblioteca Clàssica Catalana, 1907) o l'Assaig de bibliografia paremiològica catalana (Barcelona: Llibreria Antiga & Moderna, 1915).

Anem a la teca lexicogràfica, que comentarem breument. Quant a diccionaris, que sapiguem, és autor de:

Imatge gentilesia de Galderich & Biblioteca de Catalunya

- Flora pornogràfica francesa. Suplement al argot francès / Flore pornographique catalane. supplément à l'argot catalan (manuscrit datat entre 1891 i 1910). Es tracta de l'esborrany d'un diccionari eròtic bilingüe francès-català i català-francès, que forma part del seu treball d'addicions a l'obra La flora pornogràfica. És el manuscrit 2.145 de la Biblioteca de Catalunya, que el va rebre com a donatiu del mateix Bulbena durant la Guerra Civil. En total, 48 petites fitxes numerades i escrites amb ploma, de mots d'argot sexual. Indica "reservat per no publicar-se". Més informació, a Piscolabis Librorum.



- Diccionari català-francès-castellà o sía promptuari d'aquelles veus e locucions adverbials més propriament usades del poble e dels autors catalans tant antichs com moderns (Barcelona: Stampa d'en Francesch Badía, 1905; sembla que existeix una edició del mateix any de la Llibreria Verdaguer). Amb, aproximadament, uns 37.000 mots. Inclou un pròleg, que fa un breu repàs de la lingüística catalana anterior, un apartat de "pronunciació de les beceroles catalanes" i una "taula sinòptica dels verbs regulars catalans". No inclou definicions, sinó les equivalències en castellà i francès i, en algun cas, sinònims catalans. Al final, un vocabulari de noms de sants igualment trilingüe. Posteriorment, el lexicògraf Emili Vallès utilitzà aquesta obra per al seu Diccionari Pal·las català-castellà-francès (Barcelona: Pal·las, 1927).


- Nou diccionari castellà-català (Barcelona: Imprempta de la Vda. de F. Badía, 1913; sembla que existeix una edició del mateix any de Vda. B. Cantenys). Diccionari que publicà "en lo seu vinticinquè aniversari de publicista català". Amb, aproximadament, uns 40.000 mots. Inclou un "amonestament" inicial sobre lingüística i, al final, un "vocabulari dels noms de fonts castellans de diferent traducció".

- Diccionario catalàn-castellano (Barcelona: Imprenta de Vda. Badía Cantenys, 1919). En aquesta obra l'autor indica que pertany a l'Acadèmia de la Llengua Catalana. Amb, aproximadament, uns 42.000 mots. Inclou un pròleg on fa un breu repàs de la lexicografia catalana recent i parla de qüestions ortogràfiques. Al final, "nombres de pila de varia correspondencia". El coneixem en dues cobertes diferents.


- Diccionari de les lléngues francesa & catalana (Barcelona: Imp. Badia, 1921; reedició de 1922). En una introducció dirigida "als amadors de la germanor entre les lléngues romàniques" fa un repàs de les relacions lexicogràfiques entre català i francès, des del Dictionari de Pere Lacavalleria fins a la seva obra. Inclou els dos sentits: francès-català (uns 26.000 mots) i català-francès (uns 1.200 mots).



Bulbena s'oposà a la reforma fabriana i, lògicament, a les normes ortogràfiques de l'IEC. Ell mateix en parla a Recorts d'un barceloní octogenari (manuscrit de la BC, 1936, p. 32-33), en una citació on acaba fent referència a la seva important vessant bibliòfila:

"Jo metéix, a la llibrería-imprempta del Avenç, ón solía concórrer de tant en tant, per entrevistar-me ab en Cases, tinguerem ab en Fabra algunes controversies, sostenint ell lo principi de la evolució de les lléngues, i pretenía axi cosmopolitzar la catalana, imposant a tot Catalunya lo llenguatge barceloní. A semblant despropòsit solía jo fer-li avinent la solució de continuitat que, d'ençà de la dominació castellana, patía la parla catalana, per més que alguna bona tradició se-n conservava en diferents indrets de Catalunya, i encare en Valencia, Rosselló, Mallorques i Sardenya podríen donar-nos alguna lliço del català únich escrit, qui en lo temps del predomini de la Nostra nacionalitat era oficialment usat. Emperò mal podíem enténdre-ns, com no tenía ell ningun estudi fét dels clàssichs de cascuna d'aquelles regions catalanes, i jo, no solament los conexía, sinó que-n possehía los texts i documents."

Gràcies en part a la seva important col·lecció de llibres, es proclama millor coneixedor dels clàssichs catalans i del català únich escrit durant l'edat daurada de les nostres lletres. Aquest desconeixement en Fabra creu que és una de les raons per les quals el Mestre imposà el català barceloní, una de les clàssiques crítiques a la reforma fabriana. Aquestes postures de retorn al passat no han d'esborrar del mapa, però, la seva gran producció bibliogràfica. Colon & Soberanas (a Panorama de la lexicografia catalana, p. 161), parlant del trilingüe de Bulbena de 1905, comencen una oració amb aquesta subordinada: "Coneixent la mania arcaïtzant del laboriós autor, ...". Bulbena presenta aquesta dualitat: la tendència arcaïtzant que el fa ser antifabrià, acompanyada d'una intensa laboriositat a favor de les lletres catalanes. Bulbena, un dels grans de la lexicografia catalana menor.

* A l'Enciclopèdia Catalana i al CCUC apareix com a 'Tusell' però en els diccionaris sempre signà 'Tosell'.


Més: La connexió entre Boston, la Dansa de la Mort i Antoni de Bulbena i Tosell
Encara més: L'erotisme bibliòfil català, Antoni Bulbena i Tusell