13

Tretze prové del numeral indeclinable llatí tredecim (de tres i decem: tres i deu). Entre d'altres faramalles al voltant del 13 (i a semblança del que férem l'any passat amb el 12, en fa dos amb l'11, en fa tres amb el 10, en fa quatre amb el 9, en fa cinc amb el 8 i fa ja sis anys amb el 7), esmentarem aquestes 13:

Triskaidekaphobia (tris de tres, kai de i, deka de deu i phobos de por): la tan famosa superstició que es refereix a la por al 13. Si reblem el clau i, dins de la cultura anglosaxona, ens atemorim del divendres 13, parlem de paraskevidekatriaphobia o friggatriskaidekaphobia. Per les nostres contrades sembla que és pitjor el dimarts i 13.

Un dels exemples més evidents d'aquesta por és la 13a carta del Tarot de Marsella, que simbolitza la mort com a un esquelet amb una dalla sobre un camp ple de restes humanes on hi ha un parell de caps. En altres tarots se la presenta com a cavaller amb armadura negra.

Un dels que es diu que patia la por al 13 és el músic austríac Arnold Schönberg, Se'l considera el creador del dodecafonisme, l'ús per igual dels 12 sons de l'escala cromàtica. Evidentment, va néixer i morir un dia 13.

A Itàlia sembla ser que el 13 era un número afortunat, en contraposició al 17 que era el de la mala sort. Diem 'era' perquè ara mateix també hi ha molta gent que ja no el considera. Coses de la globalització.

La bandera americana, la stars and stripes, té 13 franges (stripes) vermelles i blanques en record de les 13 colònies britàniques que el 1776 van proclamar la seva independència. Antigament també tenia 13 estrelles.

Molts grups de música han tret (o estan a punt de treure) àlbums amb el 13, potser com a provocació davant les seves connotacions culturals. És el cas de Black Sabbath, Blur, The Doors, Die Ärzte... En cap d'aquests casos és el seu tretzè àlbum.

L'11 d'abril de 1970, a les 13.13h!, s'enlairà l'Apollo XIII. Havia d'arribar a la Lluna però després de dos dies de vol va patir una explosió en un tanc d'oxigen que va fer fracassar la missió. La famosa frase "Houston, we have a problem" s'ha atribuït sovint a aquest tràgic moment, tot i que la frase real va ser "Houston, we've had a problem".

13 és, per als anglesos, la dotzena del panader (baker's dozen). Aquest clàssic de les lleis angleses, des del segle XIII, ocasionava que els panaders anglesos coguessin 13 pans en lloc de 12 per si algun d'ells es cremava o s'havia de llençar per alguna imperfecció. D'aquesta manera asseguraven que sempre es garantia la dotzena.

Tretze són també les postres (treize desserts o calenos) que se serveixen tradicionalment pel sopar de Nadal a la Provença. La quantitat no varia, però el tipus de postre no és fix. El que és fix és l'empatx.

"Tretze són tretze" o "estar en els seus tretzes" són expressions adverbials per referir-se a la tossuderia, la insistència. Afegeix l'Alcover-Moll a l'entrada tretze que "«Tretze són tretze»: el punt de les dones: es diu perquè se sol atribuir a les dones el defecte de la caparrudesa". Al mateix diccionari trobem que a Olot diuen que "no farà pas any de tretze mesos" per indicar que quelcom no durarà gaire.

Ara que ens trobem en ple conclave, és bo de recordar l'antipapa Benet XIII d'Avinyó, nascut Pedro Martínez de Luna i que, mantenint-se en els seus tretzes, va ser elegit el 1394 i morí al castell de Penyíscola el 1423. Se'l conegué com el Papa Luna. Aquest personatge és una de les possibles explicacions de l'expressió "estar en els seus tretzes".

Ara que és bastant més famós per la novel·la Victus, no oblidem que Albert Sánchez Piñol ha escrit altres llibres tant o més entretinguts. Un d'ells, del 2008, recull tretze contes plens d'humor i s'anomena Tretze Tristos Tràngols, un títol a l'estil dels Tres tristes tigres de Cabrera Infante o els Tristos tròpics de Levi-Strauss.

I finalment la nota lexicogràfica. De les 32 edicions del Diccionari general de la llengua catalana de Pompeu Fabra que es publicaren entre 1931-32 i 1994, enguany, any 13, n'hem adquirit la tretzena. La tretzena en dos sentits: perquè és la tretzena edició de febrer de 1981 i perquè és la tretzena que tenim. Triple coincidència al voltant del 13.

Nota: casualment aquest apunt és del dia 13 del 3 del 13, a les 13.13h.

Els falsos noms dels autònims

Fer diccionaris és una tasca llarga en el temps i laboriosa en la confecció. Aquesta obvietat es concreta constantment quan veiem les produccions lexicogràfiques que van apareixent en el mercat editorial. Una de les darreres, apareguda aquest 2013, és el Diccionari de pseudònims usats a Catalunya i a l'emigració. Publicada per Pagès, aquesta obra és d'Albert Manent i Josep Poca, dos autors amb una llarga trajectòria de coneixement cultural del país. El diccionari recull la gens menypreable xifra d'uns 7.500 pseudònims a partir d'uns 4.500 creadors, i és una valuosa actualització de l'obra Els pseudònims usats a Catalunya de Josep Rodergas (Barcelona: Millà, 1951), que en recollia, fa més seixanta anys, uns 3.800. Una altra obra que tenim, anterior en el temps, és Cinc-cents pseudònims catalans de Joan Givanel (Barcelona: Butlletí de la Biblioteca de Catalunya, 1934). 

Els pseudònims són l'altra banda del mirall dels autònims, que són els noms reals dels autors que utilitzen normalment pseudònims. Però també tenim pseudònims d'autors que normalment no n'utilitzen. Uns i altres pertanyen bàsicament a gent del món de les lletres i de les arts, on les obres creades se signen, a diferència dels cuiners amb els seus plats. Així, al Manent-Poca —nom suggerit amb encert per Diari d'un llibre vell—, trobem falsos noms que provenen d'escriptors, pintors, actors, músics, cineastes... Fullejant el pràctic índex final de noms, un se sorprèn de casos particulars d'autors que eren creadors obsessius de pseudònims. Un cas palmari és Josep Carner, de qui se n'han registrat 52. 

La lexicografia no s'escapa de l'inventari. Així trobem registrats els pseudònims de Pompeu Fabra, mossèn Alcover, Francesc de Borja Moll, Jaume Àngel Saura... Aquest darrer, autor del diccionari noucentista més reeditat, va utilitzar els curiosos falsos noms d'Eblid-ben Aram o Berenguer de Montgat, entre d'altres.

Tot i que Manent i Poca inclouen des d'autors de fa anys i panys fins a creadors actuals —Jordi Évole com a El Follonero, posem per cas—, es tracta d'una obra colossal però que necessita anar-se ampliant i perfeccionant. Això avui en dia no és tan difícil, i els autors posen a la disposició dels lectors l'adreça pseudonimscatalans@tinet.cat destinada a aquesta funció (jo ara mateix els escriuré per informar-los que l'il·lustre pratenc Jaume Codina i Vilà va utilitzar de jove el pseudònim Nocadi, anagrama del cognom). I si voleu fer-ne un tast, aquí en teniu alguns fulls, gentilesa dels editors lleidatans.

Fora, metàfora!

D'aquest "bloc de treball" valencià

 Avui he entrat a Google Translate, he teclejat "I've opened a blog in internet" i ho he passat al català. Després "He abierto un bloc en internet" i el mateix. En els dos casos m'ha donat com a resposta "He obert un bloc a internet". Però avui, aquest matí, l'IEC ha acceptat el mot blog amb ge de garrofa, dins de les esmenes del DIEC2 amb data de 27 de febrer de 2013. Els de Google potser encara no ho saben, però sembla ser que els catalans avui hem perdut una metàfora.

Qui sí ho sap és el Termcat. El Consell Supervisor, en l'acta núm. 405 de 10 de març de 2005, acceptava els mots bloc i blocaire, amb una motivació semàntica que sempre m'ha seduït. Diu l'extracte de l'acta d'aquell llunyà 2005:

"la nova solució adoptada (bloc), és una adaptació gràfica de la denominació anglesa (a partir de la realització fonètica del terme en català) i respon, alhora, a una imatge metafòrica del terme: el concepte es refereix, de fet, a una pàgina web que funciona com una mena de bloc de notes on es fan anotacions regularment."

En aquella acta també deien que la majoria dels experts en informàtica preferien blog, tot i que "els usuaris més vinculats al món dels blocs han mostrat la seva preferència per l’adaptació bloc i han confirmat que aquesta denominació té bona acollida entre els blocaires". Desconec les opinions dels experts en informàtica, però crec que la segona afirmació era un pèl excessiva. La catosfera estava i està fantàsticament i cordialment dividida entre blocaires i blogaires.

Màrius Serra, a qui felicitem públicament per la seva entrada tan recent com merescuda a la Secció Filològica de l'IEC, escrivia el 26 de març de 2008 que el Termcat és el centre de referència en el treball terminològic català i que la seva neoloteca era com una sala d'espera per a paraules susceptibles de ser adoptades en el diccionari normatiu. Doncs sembla ser que el neologisme bloc no ha superat la sala d'espera i abans d'entrar al diccionari normatiu ha exhalat la seva metàfora. 

Personalment, sempre he dit que trobo arguments potents en les dues opcions i que jo optava per la metàfora. Serà interessant seguir des d'avui mateix les conseqüències del seu assassinat —el mot assassinat aquí també és metafòric; m'encanten les metàfores! La divisió entre blocs i blogs fins ara vivia en una pax romana assumida per tots. A partir d'ara, caldrà observar què fa la plataforma de blocs de la Generalitat, la tan veterana plataforma de blocs de Vilaweb, els blocs de Blogger, la Viquipèdia, Google Blocs, els Blocs de Youtube, la gent dels Premis Blocs Catalunya i tants i tants blocaires com en Saül Gordillo i el seu expressiu Bloc sense fulls. I també caldrà veure què passa amb la segona accepció de bloc del Gran Diccionari de la Llengua Catalana d'Enciclopèdia Catalana. De fet, perquè la pax romana continuï, pot ser que algun dia fins i tot l'IEC decideixi acceptar també la forma bloc amb ce de català i retornar la vida —la metàfora— al neologisme de la sala d'espera del Termcat. 

"Així doncs, som els únics éssers vivents que ens movem entre la literalitat i la metàfora: som animals rectes i figurats, alhora. És per això que no té gaire sentit que ens planyem perquè no tenim les paraules precises, una d'especial per a cada cosa; o que maldem per trobar designacions de sentit únic. Som com som; i ens hem fet com ens hem fet: a cavall entre la realitat i la il·lusió. I caminem pels espais de la il·lusió, ben agafats de les mans protectores de l'analogia" Jesús Tuson, Això és (i no és) allò (Badalona: Ara Llibres, 2009, pàg. 24)

Irònicament, la metàfora perduda il·lustra la notícia del Termcat

Alphaville i la RAE

Alphaville és una pel·lícula de ciència-ficció de Jean-Luc Godard de l'any 1965. En ella es planteja un futur distòpic en què la gent que actua fora de "paràmetres lògics" és executada. En aquestes faules futuristes (1984, Un món feliç, Fahrenheit 451...) sempre apareixen diferents elements que són els responsables del control del pensament dels ciutadans. A Alphaville els diccionaris formen part d'aquests elements.

Hi ha un moment de la història en què Natasha von Braun, que és la guia del protagonista Lemy Caution per Alphaville, està llegint un llibre de poesia de Paul Éluard, Capitale de la douleur (1926), i confessa que hi ha paraules que no entén, com ara "consciència". Per resoldre la llacuna semàntica, busca la "Bíblia".

A les cambres dels hotels, com la que ocupa Lemmy Caution, sempre hi ha un llibre que s'anomena "Bíblia", però que no és la Bíblia, sinó un diccionari. La seva peculiaritat és que el govern exerceix un control sobre les entrades del diccionari, modificant-les o fent-les desaparèixer. En el cas d'Alphaville, el llenguatge manipulat és bàsicament el que té a veure amb l'expressió d'emocions. Entre els minuts 67 i 69 es pot veure com el servei d'habitacions entra l'esmorzar a la cambra i aprofita per canviar el diccionari que la Natasha intentava consultar. I el mot "consciència" ja no el troba. Un recurs del cineasta francès per parlar del control del llenguatge que és semblant a la invenció orwelliana del newspeak.

Lemy Caution amb el diccionari a la mà

Sembla mentida, però aquests dies estem vivint canvis que ens recorden com d'importants poden arribar a ser els diccionaris. I com hi ha qui de manera subtil o barroera els pretén utilitzar per controlar la gent.

Diccionari per a treballar

Diccionari per a treballar és el nom d'un treball de poesia visual del valencià J. Ricart (també blocaire) que trobem al llibre Nosaltres els fusterians (Elx: Universitat Miguel Hernández, 2012). Aquest catàleg recull obres de poesia experimental creades com a homenatge al literat d'idees de Sueca, amb motiu del 50è aniversari de l'assaig Nosaltres els valencians (1962). "A l’obra de Fuster, com a les expressions plàstiques que conformen la mostra que ens presideix, la llibertat és senyera i singular. No podríem entendre l’assaig fusterià sense el vincle fonamental de la llibertat. La que tothom necessita per a fer i, també, per a dir", diu el també poeta visual Josep Sou a l'inici del llibre.

Aquesta obra de Ricart utilitza un diccionari com a base de la reflexió, el Diccionari gregal valencià-castellà castellà-valencià de Vicent Pascual Granell (València: Gregal / Consorci d'Editors Valencians, 1987).

Vicent Pascual també és autor d'altres obres lexicogràfiques més recents per a l'editorial Tabarca, com el Diccionari Tabarca valencià-castellà castellà-valencià (n'hi ha edició del 2012) o el Diccionari jove Tabarca d'ús i aprenentatge valencià-castellà castellà-valencià (2007), a banda d'altres obres de divulgació lingüística escolar o literàries.

"A la Academia de Bonas Lletras de Barcelona"

"A la Academia de Bonas Lletras de Barcelona": aquesta és la dedicatòria que apareix al diccionari més important de la Renaixença.

Portada del diccionari Labèrnia

Labèrnia, "Individuo de la Academia de Bonas Lletras de Barcelona"

Dedicatòria del Labèrnia

El lexicògraf traiguerí Pere Labèrnia i Esteller ingressà a l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona el 9 d'agost de 1836. Va participar activament de la vida acadèmica i l'any 1837 hi llegí unes "Observaciones acerca del estilo y diversos géneros y también sobre el lenguaje trópico y figurado". A la sessió acadèmica del 20 d'abril de 1839 va demanar permís per dedicar a l'Acadèmia el seu reconegut Diccionari de la llengua catalana ab la correspondencia castellana y llatina (1839-40, 2 vol.). Obtingué el permís i la seva vinculació amb l'Acadèmia va continuar amb altres activitats, fins que el 1860, any del seu traspàs, l'Acadèmia li dedicà un recordatori.

Aquests i d'altres detalls de la vida de Labèrnia es poden trobar en una obra lexicogràfica apareguda recentment, i que és el fruit del treball de molts anys, el Diccionari biogràfic de l'Acadèmia de Bones Lletres (Barcelona: Reial Acadèmia de Bones Lletres / Fundació Noguera, 2012).

L'obra, en una bella edició, ha estat redactada per Margalida Tomàs i Mireia Campabadal —autora d'una tesi sobre l'Acadèmia— i dirigida per Pere Molas, Eulàlia Duran i Josep Massot. La idea original, del 1997, ve d'una proposta del llavors president de l'Acadèmia, l'arqueòleg Eduard Ripoll. Molt ha plogut des de llavors i moltes persones s'han involucrat en una obra conjunta i complexa, que per sort ha arribat a bon port.

El resultat és un volum de gairebé cinc-centes pàgines amb centenars de biografiats, que són, com explica Maria Toldrà al bloc Vademècum, "membres de l’Acadèmia durant les tres fases de la seva història: Desconfiada (1700-1703), Sense nom (1729-1752) i Reial (1752 fins a l’actualitat)". Alguns són noms ben coneguts, però en molts d'altres casos tenim amb aquest treball una font d'informació nova i utilíssima. En resum, tres segles d'acadèmics lletraferits d'àmbits diversos de la cultura, entre els quals trobem alguns personatges il·lustres de la lexicografia catalana com Marià Aguiló, Fèlix Amat, Josep Balari, Josep Bellvitges, Joaquim Esteve, Lluís Faraudo, Antoni Griera, Antoni Joglar...

Palau Requesens, seu actual de l'Acadèmia

El carnaval del diccionari

 Le Carnaval du dictionnaire (Paris: Michel Levy Freres, 1874) és un curiós text de lexicografia recreativa, obra de l'escriptor i publicista Pierre Véron. Véron (París, 1831-1900) va publicar moltes novel·les ambientades en el París bohemi noucentista, com Réalités humaines, La vie galante, Paris s'amuse, Les marionnettes de Paris, Les gens de théâtre... Des del 1865 va ser el director de Le Charivari, un diari satíric il·lustrat que es publicà durant més d'un segle a París i que fou tan conegut que el setmanari satíric britànic Punch al principi s'anuncià amb el subtítol de "The London Charivari".

Caricatura de Pierre Véron per Gill

Bust de Véron al cementiri de Montparnasse

Le carnaval du dictionnaire és un diccionari humorístic de l'estil de The devil's dictionary d'Ambrose Bierce, tot i que sense tanta mala llet. De fet és millor dir que l'obra del Bitter Bierce és de l'estil de la de Véron, ja que el diccionari anglès es publicà dècades després que Le carnaval.  Al prefaci de l'obra, Véron diu que quan cal construir un gran edifici, sempre s'aixeca primer al seu costat una senzilla barraca. "Mon livre, c'est la baraque en question" (el mot francès baraque és un catalanisme). Veiem alguns exemples que trobem dins d'aquesta barraca carnavalesca, i que ens mostren un estil d'aforisme humorístic apte per a quasi tots els públics:

ACCENT — Le fumet de la prononciation.
ALEXANDRIN — L'éléphant de la poésie.
CHAOS — Regardez autour de vous.
CZAR — Anachronisme en uniforme.
GÉOGRAPHIE — Acte d'accusation des conquérants.
PROVERBE — Mensonge âgé.
Z — Le saint Sylvestre de l'alphabet.

Un altre dels atractius de la publicació són les 24 làmines amb dibuixos de Paul Hadol, un dels caricaturistes col·laboradors a Le Charivari i que també fou cartellista publicitari. Aquestes làmines presenten les lletres amb iconòfors, imatges de noms que comencen per la lletra que rodegen, com ara la K de kiosque.

 

Pàgina final de l'obra: Zut!