Diccionarismes

La lectura de la primera novel·la de Marc Cerdó, Males companyies (Barcelona: Club Editor, 2010), em va ser motivada principalment i única per haver rebut el flamant primer premi Exhaurim-lo! de mans del bloc El Llibreter. El meu ha sigut un acte de fe blocaire incondicional, ja que he acabat comprant dos exemplars del llibre en qüestió. Quan portava un terç llegit del primer, el vaig portar a la feina per si podia continuar-lo durant alguna estona lliure. Error fatal, ja que allí el vaig perdre (o me'l van perdre). Aquest fet propicià que divendres passat n'adquirís un altre a la pratenca i santjordiana Llibreria Drac i que durant el cap de setmana (entre curses olotines i múrgoles vilallonguines) finalitzés una lectura en dos temps i dos exemplars.

El llibre m'ha divertit. Malgrat la interrupció, ha sigut una lectura ràpida: personatges adorables, especialment els avis del protagonista, diàlegs col·loquials frescos i un embolica que fa fort d'argument acompanyat d'una narració àgil. Per a un lector peninsular imagino que el fet que més pot sobtar és la llengua que ens presenta l'autor. La història, igual que va fer el seu autor fa uns anys, viatja de Mallorca a Barcelona. D'una banda del mar trobem una barreja de català estàndard i baleàric (sense salar; Cerdó és nascut a Pollença, on no salen articles). De l'altra banda del mar trobem una barreja de xava barceloní amb anglès. Si a això hi afegim un joc de registres diferents molt treballat, el resultat és prou amè. I original.

L'abundosa presència de mallorquinismes en aquest llibre ha provocat que hagi trobat en un parell de blocaires (Entrellum i Palumbus Columbus en un comentari a cal Llibreter) l'ús del terme diccionarisme. Per entendre el seu significat transcric una part del comentari d'en Palumbus Columbus: "Fenomen curiós, el dels diccionarismes. Si jo escric una paraula que els meus veïns diuen cada dia, posem per cas "bajoca", "càgon l'orba" o "angorfa" (i ep! no és que només tinguem dues vocals...), i el text arriba a algú que empra l'estàndard (i prou), aquell mot casolà esdevé un "diccionarisme" barroc. Bàsicament, pel fet que ell l'ha hagut de buscar al diccionari". Abans d'aquest apunt que esteu llegint, Google donava un sol resultat per a diccionarisme i set per al plural, diccionarismes, de tres fonts diferents. A banda de les dues ja indicades, el tercer ús del terme, i primer cronològicament, apareix en una secció del premiat programa Paraulofòbia de Mataró Ràdio: "Una altra de les seccions és Diccionarismes, que de la mà de l’Oriol Carreras consisteix a triar paraules poc usuals, intentar col·locar-les en mig d’una trama narrativa i posteriorment reptar els companys de programa per endevinar-ne el significat". Segur que amb els resultats de sant Google no s'acaba la història d'aquest neologisme, però m'ha fet gràcia deixar constància dels inicis del mot diccionarisme com a paraula poc usual que cal buscar al diccionari.

Per cert, el mot diccionari també apareix a Males companyies, concretament a la p. 148: "A la mujer loca, más le agrada el pandero que la toca. Aquesta perla rescatada d'un diccionari de refranys castellans em féu pensar de forma automàtica en la Mònica".

Plaça i estació de metro dedicades a Pompeu Fabra

Des d'aquesta setmana aquest logotip ja no apareix al lateral del bloc. El motiu és que Badalona ha reconegut el deute històric que tenia amb el lingüista català: la nova estació de metro de la L2 que s'inaugurarà a l'estiu (origen i final de la línia) portarà el nom definitiu de Badalona Pompeu Fabra, després d'haver-se anomenat Badalona Centre durant l'actual procés de construcció. A més, la plaça de 20.000 m² que hi ha a sobre també recordarà el fill adoptiu que hi va passar, juntament amb la família, gairebé trenta anys de la seva vida (des del retorn de Bilbao el 1912 fins a l'exili el 1939). En aquest bloc hem dedicat diversos apunts a difondre aquesta campanya, així que estem contents tant pel grup de badalonins que l'ha portada a terme com per tots els que hi hem signat a favor.

Fragment de la nota de premsa publicada al web municipal badaloní la setmana passada:

"L’Autoritat del Transport Metropolità aprova el nom de Badalona Pompeu Fabra per a la nova estació de metro de l’L2. Pompeu Fabra va desenvolupar bona part de la seva activitat com a lingüista a Badalona on va escriure el Diccionari General de la Llengua Catalana. En consonància amb aquesta denominació, l’alcalde proposarà a la Comissió de nomenclàtor municipal que la gran plaça situada sobre l’estació també porti el nom de Pompeu Fabra."

Ara també caldria que el consistori barceloní en prengués nota i s'indiqués d'alguna manera (amb una placa o un monòlit, per exemple) el lloc on hi havia la torreta, actualment desapareguda, en què va néixer un dels lingüistes catalans més importants de tots els temps: al carrer de la Mare de Déu de la Salut, a prop de la Travessera de Dalt, al barri de la Salut de Gràcia.

View Larger Map

50 anys del diccionari

Postal sense circular de l'any 1982 de la campanya commemorativa del cinquantè aniversari de la publicació del Diccionari general de la llengua catalana, organitzada pel Secretariat Permanent de les Festes Populars de Cultura Pompeu Fabra, Òmnium Cultural i la Comissió d'Entitats de l'ex-vila de Gràcia. Edició d'Òmnium Cultural.

El més petit de tots

Diuen que és el diccionari d'anglès més petit del món: The smallest english dictionary in the world, tot i que potser és el més petit en totes les llengües. Fa 2,7 x 2 cm (una moneda de 2 € té un diàmetre 2,575 cm) i té 384 pàg. El va publicar David Bryce and Son, de Glasgow, cap al 1830. Està enquadernat de pell vermella i, per tal de conservar-se millor, es presenta dins d'un estoig de llauna amb una tanca a pressió i amb una anella per poder-lo utilitzar de penjoll o lligar-lo a una cadena. L'estoig té una lupa al centre per tal de poder llegir més còmodament aquesta raresa de la impremta escocesa.

Per a possibles interessats, indicarem que correspon al lot 161 de la subhasta de llibres antics de Soler y Llach del proper 27 d'abril.

Vocabulària

Sota aquest nom tan suggeridor s'amaga un projecte dels Serveis Lingüístics de la UB que pretén difondre terminologia catalana mitjançant l'ús de multicercadors temàtics, un pas més enllà del multicercador terminològic de la UB. La finalitat és difondre tant la terminologia d'elaboració pròpia de la UB (els Vocabularis bàsics per a l'alumnat, que fa prop d'una vintena d'anys que s'elaboren, per exemple) com totes (sí, totes) les obres consultables en línia en un sol clic.

Vocabulària (terminologies temàtiques) vol utilitzar el millor de cada casa: els motors de cerca personalitzats de Google i els blocs de Wordpress. A diferència de l'Optimot, que té els recursos indexats en un lloc propi, Vocabulària pretén aprofitar els motors de cerca personalitzats de Google, ja que tots els recursos terminològics que es poden integrar en aquest nou multicercador ja s'hi troben indexats. Per altra banda, el portal del lloc web s'ha creat a partir del sistema WordPress, fàcilment adaptable a les necessitats de l'usuari i actualitzable. Ara mateix el bloc només té un missatge, de 13 de març de 2009, que anuncia el naixement de la nova criatura terminològica, que ja ha complert el seu primer any de vida.

Actualment, amb la participació tant del professorat com de l'alumnat de la UB (els estudiants poden suggerir la inclusió de nous recursos), s'estan recollint el conjunt de fonts terminològiques de cada branca temàtica. Ja hi podem consultar els apartats de biologia (amb 41 obres indexades), ciències de la salut (amb 51), física i matemàtiques (aquí el multicercador sembla que encara no està operatiu) i química (amb 9). Els apartats permeten fer consultes tant a l'Optimot com al multicercador temàtic, i en el de ciències de la salut hi ha un cercador específic per al Diccionari enciclopèdic de medicina d'Enciclopèdia Catalana, en línia però sense accés pel multicercador.

Confiem que aquest ambiciós work in progress no s'aturi i la llista de repertoris lèxics temàtics (diccionaris, vocabularis, lèxics, glossaris...) en línia i des d'un sol multicercador creixi i esdevingui un referent a la xarxa, com ja ho és l'Optimot.

Parets de diccionari II: Koji-en

El Koji-en (també Kōjien, "gran jardí de paraules") és un diccionari de japonès estàndard. Molt popular al Japó, va ser una de les darreres obres importants del lingüista Shinmura Izuru, publicat per primer cop el 1955 a l'editorial Iwanami Shoten de Tòquio. A inicis de 2008, per tal d'anunciar-ne una actualització (la sisena edició, després de deu anys de l'anterior), Dentsu, una empresa de Tòquio, va crear un pòster que recull les 3.022 pàgines del diccionari, amb les seves més de 230.000 entrades. En total, 29,99 m² de superfície lexicogràfica, que es van instal·lar en diverses estacions de tren una setmana abans de la publicació del diccionari. El resultat d'aquest màrqueting va anar molt més enllà del que s'havia previst: 340.000 reserves de l'obra! Ja ho sabeu, editors catalans...


Aquí disposem, de fa anys, del Diccionari català-japonès / japonès català d'Albert Torres i Graell (Barcelona: Enciclopèdia catalana, 1984), el qual ha estat reeditat. També s'ha publicat, més recentment, el Diccionari il·lustrat japonès-català de Liao Yanping (Barcelona: Maguregui, 2005). Finalment, sense marxar dels blocs: Llengua japonesa de Pepa Cols.

Parets de diccionari I: Dictionary page walls

Salut i República

Vocabulario castellano-catalán de Miguel Dalmau
(Barcelona: Casa Editorial Maucci, c. 1933)

Envoltat d'una munió de diccionaris

Huizinga ho va deixar per escrit fa un bon grapat d'anys: homo sapiens, sí; homo faber, també; però sense el concepte d'homo ludens no s'entén la nostra espècie. Al costat de la reflexió i el treball, el joc. Això és senzillament (i alhora de manera molt difícil) el que trobem a Xocolata desfeta de Joan-Lluís Lluís: reflexió, treball i joc, moltíssim joc. A la manera de Queneau, Lluís invoca les potencialitats d'una llengua, en aquest cas la catalana, per tal de reescriure de 123 maneres diferents un petit relat sense solta ni volta ni xocolata. Ell mateix ho diu a la introducció: "Envoltat d'una munió de diccionaris, manuals, llibres i escrits diversos, m'he submergit durant nou mesos en les profunditats més llamineres de la llengua catalana...". Diccionaris per definir paraules, per canviar-les per altres de noves, per girar-les, per remenar-les, per trossejar-les... En definitiva, per jugar-hi. Després dels nou mesos, va tenir lloc a La Magrana un part excepcional: 313 grams de llibre plens de futur.

Si amb llegir no en tenim prou, i tenim ganes de més gresca, podem participar en un concurs que té el magnífic premi d'un xocolatada (jo ja ho he fet amb una versió diccionariera prefabriana). Al costat de la tassa de xocolata, però, no oblidem els Exercices de style de Queneau (el pare francès de la criatura catalana) i el bloc Transformacions (el seu germà gran rodoredià, no sabem si ja traspassat).

Donacions de març de 2010

Diccionari de la llengua catalana ab la correspodencia castellana y llatina de Pere Labèrnia

Barcelona: Estampa dels hereus de la V. Pla, 1839-1840 (2 vol.)
Donació de Ramona Duch el 26 de març

Diccionario de la lengua castellana por la Real Academia Española
Madrid: Imprenta de los Sres. Hernando y compañía, 1899 (13a edició)
Donació de Ramona Duch el 26 de març

Moltes gràcies

Vull donar un diccionari


PIXELS by PATRICK JEAN.
Cargado por onemoreprod. - Videos web independientes.

La natura no és més que un diccionari

Jeune orphéline au cimetière (Jove òrfena al cementiri)
de Delacroix, 1824 (al Louvre)

"«La nature n’est qu’un dictionnaire», répétait-il fréquemment. Pour bien comprendre l’étendue du sens impliqué dans cette phrase, il faut se figurer les usages nombreux et ordinaires du dictionnaire. On y cherche le sens des mots, la génération des mots, [  271  ]l’étymologie des mots ; enfin on en extrait tous les éléments qui composent une phrase et un récit ; mais personne n’a jamais considéré le dictionnaire comme une composition dans le sens poétique du mot. Les peintres qui obéissent à l’imagination cherchent dans leur dictionnaire les éléments qui s’accordent à leur conception ; encore, en les ajustant, avec un certain art, leur donnent-ils une physionomie toute nouvelle. Ceux qui n’ont pas d’imagination copient le dictionnaire. Il en résulte un très-grand vice, le vice de la banalité, qui est plus particulièrement propre à ceux d’entre les peintres que leur spécialité rapproche davantage de la nature extérieure, par exemple les paysagistes, qui généralement considèrent comme un triomphe de ne pas montrer leur personnalité. À force de contempler, ils oublient de sentir et de penser."

Charles Baudelaire

Aquesta citació pertany al Saló de 1859 de Charles Baudelaire i parla de la concepció de l'art d'Eugène Delacroix. Segons Baudelaire, Delacroix repetia freqüentment que l'artista s'havia d'inspirar en la natura com qui consulta un diccionari, per assimilar-ne el vocabulari i interpretar-ne el llenguatge a partir de la inspiració pròpia. D'altres autors, tanmateix, pensen que Delacroix mai utilitzà aquesta metàfora. Sembla ser que Baudelaire va conèixer Delacroix entre 1845 i 1846, fet que explica a Saló de 1859, on també narra amb detall la teoria de la natura com a diccionari del pintor, una metàfora que l'escriptor adoptà (¿inventà?) i que ha fet fortuna. Potser Baudelaire només es va inspirar en el pensament de Delacroix i, a partir d'una interpretació pròpia (o d'altri), va fer famosa la comparació entre natura i diccionari.

Diari personal de Delacroix

"Visca tot el diccionari" (versió 2010)

Amb un homenatge al diccionari. Així va començar la semifinal del Buscant la Trinca del 18 de març de 2010. Tot i estar al cas de l'existència de la cançó, aquest és el primer vídeo que en tenim, en una versió rejovenida del trio trincaire. L'altre trio l'havia enregistrada al disc És que m'han dit que... fa 25 anys al segell Ariola, i no sabem si n'existeix algun vídeo de l'època. L'any 1985 quan es parlava del diccionari es parlava, encara, del Diccionari general de la llengua catalana d'en Fabra, que va ser el nostre diccionari normatiu durant 63 anys, de 1932 a 1995. Quasi res...

Si sou amants d'aquestes cançons, no us perdeu el bloc La Trinca d'en Pere Llada (també conegut com a McAbeu): les cançons, la història i molt més...

Merci per la informació, X.

Us encomano a Déu, Josefa Rossell i Bages

A na Josefa Rossell i Bages

Divendres Sant (feria sexta in parasceve): El divendres de la segona setmana de passió dedicat a commemorar la mort i passió de Nostre Senyor Jesucrist; entre els grecs és dit també gran Divendres. En aquesta diada no es diu missa ni és permès distribuir la comunió als fidels, cosa permesa i acostumada en molts llocs fins a la darreria de l'edat mitja. La litúrgia del Divendres Sant comença amb la postratio del celebrant i dels ministres davant de l'altar, segueix la lectura de dues lliçons de l'Antic Testament amb els tractus corresponents de la primera lectura; segueix l'oració, el Passio de Sant Joan, les oracions solemnes, el descobriment i l'adoració de la Santa Creu, el retorn a l'altar de l'hòstia consagrada al dia abans i guardada al monument i de la litúrgia dels presantificats. Ja compareix en el Gelasianum amb totes les seves característiques principals.

Diccionari litúrgic de Josep Braun
(Barcelona: Foment de Pietat Catalana, 1925)

No sé si la litúrgia del Divendres Sant ha canviat molt des que Joseph Braun, professor al col·legi de Sant Ignasi de Falkenburg, va escriure el seu Liturgisches Handlexikon l'any 1922 i Antoni Griera va traduir-lo al català tres anys després, però, indubtablement, com diria l'Alsius, hem perdut l'oremus i hi ha certs conceptes que se'ns escapen. Un d'ells és el de Gelasianum, que el mateix diccionari indica que és un sacramentari o llibre litúrgic, precedent dels missals actuals. Els sacramentaris recollien les instruccions de les diferents oracions de les celebracions litúrgiques, que varien segons els dies i les festes, però no recollien les peces cantades i les lectures, així que, per un sentit pràctic, els sacramentaris van evolucionar cap als missals complets a partir del segle IX. En concret, el Gelasianum era el sacramentari del ritu romà atribuït a Gelasi ( s. V dC) i es considera el segon llibre de litúrgia catolicoromana més antic (només superat pel sacramentari de Verona).

Frontispici i incipit del Gelasianum (manuscrit vaticà)

Gelasi va arribar a Papa (el quaranta-novè) i a sant, que no és poca cosa. No sóc cap expert en qüestions religioses, però diria que aquest Gelasi és el gairebé desconegut responsable, entre d'altres, de tres fites de l'església catòlica: va decretar l'ús del pa i el vi en l'eucaristia (sembla que hi havia sectes dissidents); va fixar el cànon de les Escriptures (en una llista de llibres que va publicar en un sínode romà el 494); i va introduir la cèlebre oració Kyrie Eleison ("Senyor, tingueu pietat") en la missa. En un altre molt curiós diccionari, en aquest cas, el Diccionari dels sants de cada dia de Dom Philippe Rouillard (Vilassar de Mar: Edicions d'occident, 1965), trobo la següent fitxa amb pregunta inclosa: "Gelasi I, 21 de novembre. Papa d'origen africà -¿quan serà el pròxim?- del qual en resten algunes oracions en el missal (496)". L'autor expressa un desig digne de les designacions olímpiques en una obra que no deixa de sorprendre'm cada cop que la fullejo.

Per acabar, torno al primer dels diccionaris, el d'en Braun. L'exemplar que tinc va pertànyer a Josefa Rossell i Bages, qui gràcies a sant Google he sabut que era cosina del cèlebre bisbe català Josep Torras i Bages. A la portada hi ha un escrit en què demana al lector : "Vos que llegiu aquest llibre encomaneu-me a Deu".



He pensat que la millor manera d'encomanar-vos a Déu, Josefa Rossell i Bages, és dedicar-vos aquest apunt, que acaba amb el "Kyrie Eleison" del Rèquiem de Mozart.