7 de juny de 2010

Renegaires












"Me cago en el pagès que va sembrar el primer blat per fer l'hòstia consagrada". Aquest és un exemple verídic de renec recollit al Prat de Llobregat el 30 de març de 2010. Els pratencs, com tots els catalans, tenim fama de renegaires. L'any 1845 Antoni Maria Claret ja havia creat a Mataró la primera associació antiblasfèmies d'Espanya, la Societat Espiritual de Maria Santíssima. Però quan vaig sentir el renec que he apuntat, no em va venir al cap el bisbe de Sallent, sinó un altre religiós, Ivon l'Escop, pseudònim rere el qual trobem mossèn Ricard Aragó i Turón, nascut a Santa Coloma de Farners el 1883. Sacerdot de professió i escriptor d'ocupació, trià aquest pseudònim per amagar, precisament, la seva condició sacerdotal. Ell mateix explica, a l'article "Joan Maragall i el Bon Mot", que el cognom l'Escop el va agafar d'un personatge d'una novel·la d'Émile Souvestre: Pierre l'Escop. Per tal de no fer un plagi complet, hi va unir un altre nom que li agradà, Ivon. Més endavant, el propi Ivon l'Escop adoptaria una altra interpretació del pseudònim, quan li van fer veure que Escop vindria del grec scopeo (observar, vigilar). Així Ivon l'Escop es convertiria en un "Joan que vigila", ja que precisament la seva missió era vigilar la puresa moral del català.











Il·lustració de Junceda per a la Lliga del Bon Mot


L'Escop va ser el fundador, ara fa poc més d'un segle, de la implacable Lliga del Bon Mot, per tal de combatre la blasfèmia i els mots grollers. Potser l'Escop es va inspirar, per a la seva missió personal, en el "val més relliscar per terra que no pas relliscar amb la llengua" (Siràcida (Eclesiàstic) 20, 18), passatge bíblic clarament inspirat en el "val més relliscar amb el peu que amb la llengua" del grec Zenó de Cítion. Esclar que la idea d'Escop no era nova. A banda de l'experiència d'Antoni Maria Claret, lluitar contra la blasfèmia també havia estat una lluita present en molts d'altres cercles. El precedent més important de la Lliga del Bon Mot potser és la comissió de la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat, dirigida per Antoni Gaudí, per tal de combatre "lo maleït vici del renech". Aquest comissió funcionava l'any 1902. Anteriorment trobem l'article "Lo renech a Catalunya" de Jordi Franch a Montserrat (núm. 3 i 5, març i maig de 1900), en què afirma que si el catalanisme no triomfa és perquè Déu ens castiga per ser tan malparlats. El cas de Barcelona devia ser especialment greu: a principis del segle XX una circular prohibia de renegar als funcionaris del seu Ajuntament. L'Escop articulà tot aquest moviment mitjançant escrits, des del 1908, al Diario de Gerona. Així va néixer la Lliga del Bon Mot, que tingué un llarg recorregut: des de 1908 a 1963 (any de la mort del fundador). Amb l'activa col·laboració d'intel·lectuals, com el poeta Joan Maragall, Ivon l'Escop reunia milers d'oients en les seves xerrades (mítings) per terres catalanes, en visites a escoles, fàbriques o ateneus, en conferències donades per Ràdio Barcelona, etc. El programa d'activitats incloïa l'edició de llibres (un bon grapat) i una intensa campanya publicitària: centenars d'articles a la premsa, fullets, postals, cartells, calendaris... La Lliga del Bon Mot tingué l'oficina principal a Barcelona, al carrer de Montsió, 3 bis, baixos, o sigui, a l'edifici modernista d'Els Quatre Gats, i amb el temps obrí diverses delegacions per terres catalanes. En definitiva, molts diners i molt de temps esmerçats a despertar la consciència d'un poble renegaire per essència, el nostre.









"Hi ha renecs que són mots sense cèdula, com si diguéssim pseudomots, que no tenen de racional més que la perversió humana que els engendra, i es podrien comparar als bruels i lladrucs si això no fos contra les bèsties una calúmnia" (p. 33 d'Els nostres pensadors i el bon mot). Igual que en aquest exemple, l'Escop pronuncià hores i hores de discursos i escrigué pàgines i pàgines de textos sobre la maldat d'aquests pseudomots. Per lluitar contra un enemic tan poderós, mossèn Aragó bé devia aprofundir en el coneixement de les flastomies dels seus conciutadans. Juntament amb la teoria de la paraula viva maragalliana, l'experiència de la vivesa vulgar de la llengua, encara que fos per repel·lir-la, estic segur que devia influir també en la seva visió de gramàtiques i diccionaris com a obres obsoletes, incompletes:
"I és precisament perquè no es té present aquest fet de vida i mort, biològic, de les llengües, perquè resulten tan anacròniques les gramàtiques i tan deficients els diccionaris més complets, creient quasi tothom de bona fe, que un cop feta la gramàtica, o inventariat el lèxic d'una llengua, en un diccionari, la llengua ja està feta, no calguent pensar-hi més; ja està fixada! I és tot al revés. És ara que la gramàtica està feta, que la llengua es desfà; és precisament ara que el lèxic és recollit, que es comença a dispersar, efecte d'estar constantment fent-se i refent-se, voluble i mudadissa, la llengua parlada que ha donat origen a aquella gramàtica i materials a aquell diccionari."










Pensava l'Escop que només la llengua parlada, la llengua del poble, era la llengua necessària per naturalesa, i que gramàtiques i diccionaris esdevenien, amb el temps, ridículs i inservibles. No deixa de ser curiós que Ivon l'Escop mantingués aquest discurs alhora que, des de l'IEC, s'estava treballant per a la normativització, tan gramatical com ortogràfica, d'una llengua castigada per la història; alhora que en Pompeu Fabra estava redactant un diccionari provisional que, malgrat els propis desitjos, acabaria essent normatiu durant seixanta-tres anys per un nou càstig de la història. No dubto que Ivon l'Escop estimava la seva llengua. La Lliga del Bon Mot comptà amb ampli suport institucional i intel·lectual i hi hagué personatges que estigueren per les dues feines (contra les blasfèmies / per la normativització), però sempre m'ha semblat que eren maneres diferents a l'hora de demostrar l'estima per la llengua.

16 comentaris:

  1. Doncs vaig a veure si em puc apuntar jo a la Lliga aquesta del Bon Mot, perquè, seran formes diferents d'estimar una llengua però, en tot cas, "lo maleït vici del renech" no és més que una falta de respecte greu envers les creences d'algunes persones.

    Les creences, la fe, són, per molt que per alguns sigui motiu de burla, quelcom importantíssim per a qui les té.

    Demanar respecte em sembla que no és demanar res tan difícil ni tan estrany.

    No coneixia l'existència de Mn. Ricard Aragó... des d'ara, la meva admiració per a ell.

    ResponSuprimeix
  2. mmmmm doncs millor no dic res. Ah! si, un apunt interessant.

    ResponSuprimeix
  3. Assumpta: Al Prat, i imagino que a molts d'altres indrets d'origen rural, pots parlar amb un pagès i que et deixi anar: "Mecagundéu, l'altre dia em vaig trobar en...". I t'asseguro que no és cap falta de respecte, sinó que és una manera de parlar gairebé inconscient. Respectar-nos és bàsic, d'acord, però no pensis que els renecs són necessàriament ofensius. És la situació la que els pot fer ofensius. Si la intenció és ofensiva això ja són figues d'un altre paner. A banda que són mostres de creativitat lingüística evident.

    Clidice: jo encara diria més, un comentari interessant, el teu.

    ResponSuprimeix
  4. Coincideixo amb tu, que en la majoria dels casos es tracta d'un reflex sense intenció ofensiva.

    Diria que en el món urbà, almenys, el costum ha decaigut molt.

    ResponSuprimeix
  5. Altra cosa, no, però que el poble català és un poble renegaire no ho pot negar ningú. Si no no haguessin calgut Lligues del Bon Mot ni coses semblants.

    Per cert, t'has fet de dretes, ara? És el que es porta? :-)

    ResponSuprimeix
  6. Molt bon article, excel·lent diria jo!

    El cas és que els meus alumnes reneguen i blasfemen i no tenen ni idea del que diuen... són gairebé unes crosses per parlar!

    ResponSuprimeix
  7. Allau: Els renecs desapareixen del món rural perquè el món rural desapareix, però crec que, fins i tot a ciutat, hi ha un grup de població que encara els manté.

    Caballé: El Gazo s'ha aprimat i s'ha fet de dretes. Només això.

    Parèmies: De dretes, seguint el teu exemple.

    Pisco: A això em referia, unes crosses sense voluntat d'ofendre en situacions de registre col·loquial o vulgar. És com els alumnes que porten rosaris per simple estètica, sense saber-ne el sentit.

    ResponSuprimeix
  8. El renec forma part de la llengua: una llengua sense renecs (eufemístics i no eufemístics, blasfems o no) és una llengua coixa (com s'ho faria, doncs, el capità Haddock, ell que és el renec en persona (tot i que eufemístic), per exigències del guió?). La nostra llengua, com és natural, té els seus renecs, i en aquest punt ha estat i pot ser encara més o menys creativa. Però no és menys cert que també en aquest punt pateix la implacable pressió del castellà (exemples com "joder" s'han instal·lat pertot i no se'n van ni amb fum de sabatots). Pretendre eliminar els renecs de la llengua o fer veure que no existeixen és d'una altra època i avui dia aquesta pretensió ens pot fer una certa gràcia i fins i tot resulta entendridora. D'una època en què els catalans (i tants altres) oficialment no tenien "carall" o "titola", ni "cony" o "xona", ni "fotien" ni es feien "punyetes" perquè aquests mots tan "indecorosos" (que són els primers que sol buscar la canalla la primera vegada que els cau un diccionari a les mans) no eren al diccionari de Fabra (ni a cap altre de l'època). I altres mots que sí que hi eren no recollien tampoc el seu ús eufemístic sexual, escatològic, etc. (vg. "cardar", "fava", "figa", "meló", "pardal", "pebrot", "piu", etc.).

    Una cosa molt diferent és l'ús indiscriminat del renec i de les paraules malsonants. Cada cosa al seu lloc i al seu temps. Carrega bastant la gent que de cada quatre paraules que diuen cinc són renecs o paraules malsonants: són d'una pobresa lingüística i comunicativa palmàries. Com en tot en aquesta vida, cal usar del renec amb mesura i només quan toca, sense caure en la barroeria.

    Tot i el seu origen blasfem, escatològic, etc., el renec s'ha convertit en una interjecció més, ha perdut el seu significat originari i simplement té la funció de comunicar un estat d'ànim o una determinada reacció davant un fet. Avui, dir "collons" o "cony" no és cap exaltació dels atributs sexuals propis ni d'altri (també ha deixat d'expressar activitat fisiològica el "me cago en" o "(me)càgum" o "(me)càgon"), sinó l'expressió de sorpresa, indignació, contrarietat, alegria, en un determinat context. De la mateixa manera que ens deixaria glaçats que el president de la Generalitat amollés en un discurs oficial un "collons" o un "punyeta", avui ens faria saltar les llàgrimes de riure que el dolent de la pel·lícula de torn exclamés un "ai", "oi", "ui" o un eufèmic "vatua" en ser ferit pel bo.

    I aquest canvi de significat no solament passa amb renecs i mots malsonants, sinó també amb mots bàsics de la llengua: suprimiríeu de la llengua el verb "ficar" pel seu origen etimològic procaç? Què farien, doncs, els portuguesos, ells que fan servir "ficar" per tot?

    ResponSuprimeix
  9. Aviat parlaré dels tabús lexicogràfics, que això dels renecs en formen una part evident.

    Interessants i anònimes reflexions, com és habitual ;)

    Amb això del dolent de la pel·li m'has fet recordar els doblatges de l'inici de TV3.

    ResponSuprimeix
  10. No puc deixar d'estar una mica d'acord amb tot el que ha dit l'anònim... tot i que no entenc per què la gent no pot signar i dir qui és... Si jo quedo aquí com a una "antiquada" o una "beateta" o qualsevol cosa semblant... ho quedo deixant el meu nom i que cadascú pensi el que vulgui...

    Ara bé, si dic que no puc deixar d'estar una mica d'acord amb ell (o ella) és perquè, de tots els exemples que ha posat, no hi ha ni una blasfèmia (cosa que agraeixo profundament) perquè per mi no té res a veure cap de les paraules que ha posat (que jo no utilitzo, que moltes vegades em sobren, però que tampoc em molesten tant) amb l'exemple absolutament ofensiu que vas posar tu per començar el post...

    Una cosa és ser malparlat i altre cosa molt diferent és utilitzar expressions que poden ferir les creences de la gent. La que tu vas posar, Puigmalet, a mi em fa mal només llegir-la, m’ofèn... Suposo que vas pensar que, posats a parlar del tema, així cridava més l’atenció... i als que tenim a la barra lateral de casa nostra tota la llista dels blogs que seguim, amb la primera frase del seu post, allò és justament el que es llegia (tot i que a casa meva hi va durar poc, la veritat)

    Mira, sóc així, què hi farem...

    ResponSuprimeix
  11. Assumpta, ara em fas defensar un renec i un comentarista. Començo pel menys important.

    Aquest bloc no busca ser polèmic ni utilitza el llenguatge vulgar perquè sí. El renec de l'inici és un exemple del què després tracta el text, un exemple trobat durant una enquesta lingüística al Prat sobre un tema diferent. El considero d'una gran creativitat. És tan creatiu com malsonant i per això em sembla un bon exemple, a banda de ser contemporani.

    I ara, el comentarista. Si sota un anònim (o un que dóna la cara) s'amagués algú que insulta o que encoloma propandangues, aviat l'enviaria a pescar anguiles o a prendre el vent a la Farola (una altra mostra de creativitat lingüística local: les diferents maneres d'engegar algú a pastar fang). Però, com pots, comprovar, no és el cas. Així que el respecto i l'aprecio molt, igual que et respecto i t'aprecio molt a tu.

    ResponSuprimeix
  12. El renec ha minvat moltissim tant a ciutat com al pobles

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Si minva el seu hàbitat natural, el context religiós i pagès, ell també. Llei de vida.

      Suprimeix
  13. Doncs jo crec que el renec és un art que s'hauria de preservar i potenciar, ja que dóna molta riquesa a la llengua, sempre i quan es faci amb mesura i no s'arribi a ser barroer (utilitzat només en determinats contextos). L'exemple del Prat de Llobregat és exquisit, magnífic. S'haurien de fer concursos de renecs.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Quant al Prat, el desembre passat vaig oferir una xerrada on en recollia una bona colla, de renecs. Alguns es poden trobar a partir de la pàgina 371 d'aquesta publicació:

      http://www.scribd.com/doc/125121291/Beca-Jaume-Codina-Recerca-d-Historia-Local-pdf

      Suprimeix

Quelcom a dir?